ANNEX

Document annex nº XII : Testimoniatge cultural

 

    Dietari Wittwer  1897-1901, Prats de Molló (Vallespir).

 

        Gràcies al testimoniatge que deixà el senyor Wittwer en el seu dietari (1897-1901), hom segueix pas a pas, amb un enfocament molt personal i subjectiu,  la vida de finals de segle a Prats de Molló.
Fidel parroquià i terratinent respectat, Wittwer s'ocupa amb una correspondència freqüent i lectures minucioses.
Hem citat aquest quadern al moment de tractar els aspectes cronològics dels malnoms, ja que el propietari hi anomena els seus obrers amb sobrenoms.

Adjuntem ara un extracte desvinculat de la vida del Vallespir, però que serva una anàlisi sobre la violència dels humans de cara a la pobresa extrema.
Cal saber que a l'ocasió d'esdeveniments importants (mort d'un infant seu, mort d'un sobirà...) omple les pàgines del seu dietari de reflexions filosòfiques o religioses.

El divendres 18 de febrer de 1898 aprèn per la premsa que una persona que residia a Perpinyà i que coneixia s'ha mort. La designa amb el seu nom i sobrenom, i fa el realt de la seua desgraciada vida.

Narració mitificada o realitat monstruosa? Wittwer ens dóna l'oportunitat d'associar la sobrenominació amb el fenomen d'exclusió social.

 

 

    Dietari Wittwer  1897-1901, Prats de Molló (Vallespir).

 

                  DIVENDRES 18 DE FEBRER 1898

 

M'assebenti aquest matí amb el diari de la mort de la Cecile Fajal, una pobra i vella dona que vivia d'almoines i que trobà auxili durant molts anys a prop de ma mare, i més tard a prop meu. La Cecile era una dona  molt bona, molt atenta, generosa, posseia les qualitats d'una persona culta, el que sorprenia per a una pidolaire. Me l'estimavi un munt, a vegades li enviavi petites ajudes a Perpinyà, i com que sempre volia pagar amb gratitud els ajuts que rebia, des de feia molts anys, uns deu anys,  se cuidava de les plantes de la tomba dels meus malaguanyats pares, al cementiri Sant Martí a Perpinyà. Ho complia molt fidelment  i piadosament. Des de feia 4 o 5 anys els pellerotaires, sempre tan nombrosos en el nostre Rosselló, havien donat a Cecile, que era molt piadosa, el sobrenom de "la Monja Vella", li feien escarn, la insultaven pels carrers. Sovint la perseguien apedregant-la, més d'un cop l'havien ferida greument.
Quan passavi per Perpinyà, m'haviï queixat a la policia, haviï demanat protecció per aquella creatura inofensiva, però predicavi en el desert i mai no es varen parar les escenes  de salvatgisme. Talment una santa, Cecile ho ha aguantat tot, ha passat els set calzes d'amargura. Fins i tot, en el seu llit de mort, els joves captaires l'han lapidada i han profanat el cos de la difunta, donant-li  més retirança als sants els cossos dels quals foren esquinçat per bàrbars enemics. Aquest matí he plorat quan he après la mort, tan trista, d'aqueixa pobrissona que sovint m'havia edificat, pobre filla del poble, martiritzada pels seus semblants, perquè al pobre no li agrada el pobre, almenys en les nostres terres. Me sap greu no haver anat a Perpinyà per endolcir els darrers moments de la pobra Cecila i seguir-la fins a la fossa on d'ara endavant descansen les restes de la dona que sota les pelleringues fou una cristiana, una dona honesta i un gran cor.

                      Requiscat in pau !

Annex XIIb

 Les reaccions (positives o negatives) de cara a l'ús o de cara a les publicacions dels sobrenoms es relacionen amb l'interès que tenen els habitants envers els components tradicionals del patrimoni: antics micro-topònims, ensenyament de la llengua vernacular...
És així com ho analitzàvem amb Hervàs (1985, 373) en concloure el nostre treball.

Cal prendre  en compte  l'acceptació i l'entusiasme (o el refús i les queixes) que reben, de part dels conciutadans, les autoritats municipals quan retolen els carrers amb els noms tradicionals i que per consegüent, els oficialitzen.

 

A més a més, no cal descuidar que la recuperació del nom de casa pertany també als propietaris dels edificis. Els rètols que recorden el nom antic  floreixen a les façanes, talment banderes. És un mitjà pels fills o pels néts de retorn al país de retrobar algunes arrels.
Pels forasters novament instal.lats, és també un element integrador, que assegura la connexió, talment un interface   com diuen en "francès",  amb  la cultura autòctona.

Il·lustrem els dos temes amb uns rètols de Prats de Molló.


Recerca :