1.1 Metodologia de l'enquesta

1.1.1 Les fonts orals

L'anàlisi es recolza sobre un corpus recollit a base d'entrevistes realitzades durant un període relativament llarg (1986-1996). Una pràctica anterior de la investigació de terreny ens va fer preferir la discussió al quadre estricte d'un qüestionari. El tema mateix requereix convivialitat, i sobretot una amplitud en l'expressió que no haguèssim sacrificat per imposar estoicament un seguit de preguntes. Ens havia semblat que per ser iniciat en aquesta pràctica i penetrar en el món confidencial de la vida d'un poble, era imprescindible tenir un contacte previ per mor d'introduir-nos-hi més fàcilment. Tant com va ser possible ens vam relacionar amb coneixences o amics; a vegades amb desconeguts, mes amb la recomanació d'una tercera persona. En la majoria dels casos però, fou a la plaça o pels carrers on vam guanyar la confiança dels habitants. Cal dir que el lloc i el moment més idonis són la plaça del vilatge a partir de les deu i fins a les dotze, pel matí i a partir de les cinc, a la tarda, si es vol conversar amb un home. Les dones poden acordar una estona tot fent el mercat (10h-11h) o a finals de tarda. A la primavera i a l'estiu s'han d'aprofitar els vespres, molt relaxats. Tot i aquesta experiència, massa sovint ens va caldre tustar a les portes de desconeguts valent-nos de la recomanació del batlle o de tal altre conciutadà: "m'han dit que seu la memòria del vilatge..." o "m'han dit ell ho sap tot, ves a'l trapar..." són frases que serveixen de senyes per a entrar.

Però hi ha un altre factor que intervé en la qualitat de l'intercanvi : la llengua.

1.1.2 La llengua

Tots els contactes els vàrem iniciar en català. No hi ha cap dubte que l'ús del codi lingüístic autòcton va provocar instantàniament una reconeixença, una adopció: les persones interrogades no topen amb un viatjant de comerç o amb un portaveu religiós, sovint odiats, sinó davant d'un dels seus, foraster però semblant.

A més, el català permet de franquejar les fronteres temporals. Les persones interrogades contesten a un minyó que els parla català; és un fet que escasseja avui en pobles grandets i que pertany més aviat a una època caduca, on justament ells eren joves: es retroben en aquell temps, quan el català vehiculava la comunicació entre totes les generacions, moment en què han viscut la millor part de llur vida, i que els sobrenoms circulaven pel poble. A Toès, la parella d'informants és nostàlgica:

"- regretem aquell temps, nosaltres, això era bu, mare de Déu!

- segur, això ho vurem mai més..."

Cronològicament, el suport lingüístic coincideix perfectament amb el contingut estudiat. Una enquesta científica sobre un material oral i ètnic com els sobrenoms ha de respectar el codi lingüístic original. A vegades s'hi associen dos o tres codis, estrangers però presents, reflexos d'una situació de diglòssia o deguts a una posició geogràfica que integra elements veïns; però, intrínsecament, és el català que serveix de suport al pensament. En tots els casos és important assegurar a l'intercanvi el màxim de naturalitat i espontaneïtat a fi d'obtenir un corpus que sigui, des del punt de vista lingüístic, representatiu.

A tot moment vam emprar les formes dialectals pròpies de la comarca, per accentuar encara més la simbiosi amb els subjectes: malgrat la sorpresa del primers instants de trobar-se amb una persona jove que enraona en català (fet que no correspon a la realitat nord-catalana) al cap d'una estona, l'enquestador forma part del grup que xerra, aviat se li fan confidències. Volem assenyalar que entre totes les característiques del parlar septentrional, a més de la desinència verbal de la primera persona del present en -i, dels pronoms en formes plenes... algunes paraules sorgeixen sistemàticament en les converses quan se cacen sobrenoms:

indret , terme (vilatge), rodal (un lloc), naixit (nascut), musiciens, joglars (músics) i que el verb recordar s'usa de manera impersonal: me recorda pas (= no me'n recordo). Detalls que estalvien a l'enquestador uns "que seu de Barcelona?", i treu d'entrada tota suspició.

Com per analogia, mitjançant el codi lingüístic, penetrem sense entrebancs en una informació que sol ésser limitada al poble.

1.1.3 Reaccions

Ara bé, ens vam enfrontar a alguns refusos, categòrics, contundents, a vegades amenaçadors. No és la negativa que planteja un problema (només cal canviar d'informador) sinó les raons que invoquen els "muts". Generalment, i és el pitjor dels casos, refusen tot comentari, i el silenci es fa contagiós a tot el grup. A M...., malgrat un contacte previ esperançador, un "còmplice" ens va enviar a la quinta forca per mor de descoratjar-nos, i finalment, quan insistíem per telèfon per localitzar la informadora, vam sentir: "sun pas pagada per vos rensenyar..!". Els altres pocs arguments recollits concerneixen el respecte a les persones difuntes:"ara són morts, són pas coses de dire..".

És cert que, d'altra banda, vam patir un fenomen de defugi que anomenem síndrome del canibalisme . "Els caníbals sem pas nosaltres", diuen els habitants d'una tribu de Nova Guinea, "són els altres", i fan referència a la tribu veïna. De la mateixa manera, per a esquivar la qüestió dels sobrenoms locals, els enquestats al·ludeixen immediatament al vilatge més proper; a St Genís us recomanen: "oh, si aneu a Sureda, en trapareu de sobrenoms...". Quan enceteu les recerques a Forques, us diuen: "aquí n'hi ha pas tant com a Pontellà...". Al cap i a la fi, resulta que són tan prolífics en malnoms com els veïns. Aquests aspectes els haurem de relacionar amb les reaccions que provoca la sobrenominació al si de la comunitat, però tanmateix desemboquen immediatament sobre una altra qüestió: per què algunes persones, a fora de qualsevol estudi, es dediquen a repertoriar els sobrenoms dins de "carnets"? Són conscients que és un patrimoni en via de desaparició? És per nostàlgia ? Ho fan com ho farien per qualsevol altre etnotext : llegendes, refranys o cançons..? Tenen les mateixes motivacions que els investigadors? L'important és de constatar que amb aquest tema s'enfronten comportaments contradictoris, indici suplementari que sem en presència d'un material sensible.

Dos extractes de carnets on apuntaren els sobrenoms respectivament de Cervera i de Prada. Vam tenir la sort de recuperar aquests documents, en possessió dels propis autors o de descendents, que ens els deixaren reproduir.

A Cervera, el nostre informador ja tenia una llista mecanografiada de sobrenoms locals:

 

A Prada, el quadern s'intitulava "Recueil de surnoms pratiqués à Prades de 1885 à ce jour":

 

N.B.: Garcia (1991) treballa sobre malnoms (segle XIX) de Gandia transcrits en un quaderns on eren recollits i versificats. Lluch (1993, 235) ha recuperat del seu avi, veterinari, la llibreta de clientela, on se li havia ocorregut apuntar els sobrenoms de cadascú. A Mallorca, (Guiscafré, Col·loqui AILLC, 1997) distingeixen els glosadors il·letrats que memoritzaven el text de la cançó dels glosadors lletrats, que transcrivien la poesia. Aquests van tenir accés al primer grau d'educació escolar. Les capacitats d'escriptura són potser a l'origen d'aquests aplecs.

Per ser complet, cal assenyalar que la noció científica lligada al present treball va facilitar en certes ocasions un suplement d'informació. D'una banda atribueix un gran valor al material revelat, i d'una altra exclou la curiositat malsana que podria acompanyar un altre tipus d'enquesta, com per exemple un reportatge periodístic. A més a més, ens va servir de pretext per insistir quan sentíem reticències d'ordre púdic, ja que un treball universitari no pot deixar de costat certs aspectes, encara que públicament siguin indecorosos.

Queda clar que vam usar tots els mitjans per mor d'assimilar-nos al si de la comunitat i cada cop que la nostra vigilància detectava una reticència, vam fer de tal manera que ens diguessin el que volien amagar, i reduir així al màxim el risc de retenció d'informacions. Hi cal afegir el gust de contar coses "d'abantes", gust cultivat per les nostres preguntes.

 

1.2 Metodologia de la presentació de l'enquesta

1.2.1 La recol·lecció

La recol·lecció es va fer mitjançant una forma d'entrevista semiguiada, sense limitació de durada.

No es tractava d'una graëlla de qüestions, sinó d'una conversa adaptada al lloc de l'enquesta i que variava en funció de la personalitat de l'enquestat. "La cultura és un procés dinàmic que es renova adequadament a les noves situacions en funció de l'aportació simultània dels quatre factors" que són el temps, l'ambient, la col·lectivitat i l'individu. Altrament dit, la situació (temporal i relacional), i el context (a nivell del grup o a més àmplia escala) modifiquen els comportaments i els pensaments. L'enquestador ha de ser conscient que el seu informador posseeix una part de la memòria col·lectiva i que "només pot donar informació sobre una porció més o menys extensa del passat històric o de la cultura popular." Com ho va fer Miralles  vam cercar vies metodològiques en l'antropologia. Així seguint els preceptes de Geertz relatius al "punt de vista dels nadius", vam defugir els prejudicis que sempre limiten els horitzons.

(Una obra cabdal sobre el punt de vista de l'indígena és Local knowledge de C.Geertz (1993), antropòleg que publicà el 1973 The interpretation of cultures, un llibre que influencià molt els treballs científics en ciències socials. Local Knowledge rebutja les abstraccions allunyades de la realitat i demostra com aplicar tècniques metodològiques tant a cultures exòtiques com a comunitats molt comunes. Del capítol titulat "Native's point of view" vam treure amb profit certs elements metodològics)

Tant com va ser possible, vam transcriure el que deia l'informador, deixant-lo que expressés els seus coneixements. Vam integrar alguns temes recurrents com ara la Festa Major, la matança del porc, l'economia local, els canvis socials, les festes religioses..., conversa introductiva per desembocar el més naturalment possible a la temàtica dels sobrenoms o a vegades ella mateixa generadora de malnoms. Així crèiem obtenir un material sorgit d'"experience-near", un testimoniatge natural, sense filtre eufemístic ni corrector. ("Una experiència propera". Geertz (1993, 57). La part analítica d'aquest estudi, en canvi, s'haurà d'estructurar a l'entorn de conceptes "experience distant" mitjançant eines científiques, el que ens diferencia d'aquelles persones que recullen llistes de sobrenoms de llur indret).Tanmateix, no pretenem haver adoptat les recomanacions de Geertz tot al llarg de les entrevistes ja que en certs moments, vam haver d'engrescar els informants amb exemples incentius. És totalment impossible de proposar o d'atacar directament els renoms. S'han d'inserir dins un pretès estudi més ample, han de compartir el nostre interès amb aspectes socials ("com era la vida abantes ?").

A tall d'exemple, volem citar la transcripció d'un extracte de l'entrevista feta a Marians. Amb el tema de la Festa Major, els sobrenoms apareixen espontàniament a l'hora de designar les famílies.

"- M'han explicat que els joves de Soanyes venien fins aquí..

- i sí, jugaven tres joglars i mira tota la jeunesse d'aquí anava allà i els d'allà venien aquí.. i ballaven

- què tocaven els joglars , vull dir quins instruments?

- feien pas tant de tran-tran com ara... me recorda pas.. jugaven .. un frisolet belleu i sé pas què més.. un violon hi havia, eren tres de Serdinyà.. teníem pas sous per la copla!

- qui els pagava aquesta gent ?

- la jeunesse, un poc cadun, passaven a fer llevant de taula i allavontes donàveu lo que volíeu

- lo que podíem

- lo que podíem i o, sem nosaltres que ho pagàvem.

- a Marians quin dia se feia la Festa Major ?

- el 21 de gener, per Sant Frucdós

- i com hi anàveu fins a Soanyes quan eren ellos que feien la festa ?

- hi anàvem a peu, eh, i tornàvem a peu

- i a vegades hi havia pas calques gats... m'han dit que feien vi calent

- carall, sí, aquí feien vi calent, el feien al sarau, n'hi havien que eren contents quan se n'anaven, jo no per això...

- sé pas...

- jo no, mes remarqueu un cop vam anar a beure amb una companya que és de Camprodon, vam anar a beure vi calent, i carall, ... ballàvem i sentia pas la musica.... i un altre cop també, el mateix, amb la germana d'aquell que li deien Respaut, per Santa Barba a Nyer, fa!, tenia un gat que era pas carallades, i m'ho va sàller, fa! me deia mes qui sap si per cas sentiràs la musica... en fin, era aixins, la gent eren pas tapoc cada dia borratxos...

-què se menjava, per dinar?

- coses bones se menjaven allavontes, xais, blanquetes, de cops amb llapins fèiem civets, amb naps fèiem... com se diu això, .. un estofat, i per dessert teníem munyetes i teníem toronjos adobats amb sucre i féiem flans, miquí què féiem, i anàvem fent,.. en calia eh, mira que nosaltres érem una colla i ellos tabé aquí, carall, se convidaven tots els uns els altres, hi havia jeunesse a per tot aquí, a la meua casa eren set, aquí que és Prohoms bé eren quatre, ..tres, els Cadells tabé eren dos, i que t'ho sé jo? i els Galls quantos eren ? Una colla tabé eren els Galls, ara del meu temps n'hi havien que devien ser casades dejà, mes en fin, n'hi havia tabé encara tres o quatre de fadrí, i cal Buscall, havien estat cinc, bon , dos que eren morts, doncs n'hi havien tres que feien jeunesse, enfin la Marie era més vella dejà, ..."

Per ajudar els nostres indicadors a rememorar els sobrenoms, els vam suggerir de resseguir els carrers del poble, sia mentalment, sia físicament. Fou el cas a Angostrina, durant l'entrevista amb l'antic batlle, conegut de la família. Li vam anunciar la nostra visita amb antelació. Quan arribàrem tenia una llista preparada, ordenada geogràficament, segons la implantació de les cases dins el poble. Les nostres intervencions foren mínimes (en cursiva en la transcripció) ja que l'informant seguia un paper on hi eren notats sobrenoms i NF. De tant en tant, la seva muller hi afegí algun comentari.

"- Vai[g] començar per la primera casa, venint de Font Romeu, allevontes hi ha .. cal Xandere, de nom de famili era Capdeville Jean.

Emprés en baixant, a Ca l'Antoni, cal Senyoret, i el nom de famili era Agustí, Agustí-i. Era ric perquè el seu oncle se n'havia anat a America, havia fet fortuna. El Senyoret era el nebot, que va heretar.

El Frare, que es dia Inglés Pierre, li deien el Frare perquè havia anat a una escola de frares.

Emprés passem a Cal Soquet, en català vol dir una soca petita, no ?.. crec...

- devia ser petit, curt i fart

- o allavontes cap durt.. sé pas..el nom de famili era Agustí també, amb una i. Emprés a cal Francesó, jo crec que és un diminutif de François, de Francisco, se dia Balaguer. Emprés a cal Maciet, per què?, en sé pas res, de nom de famili Capdeville, com el primer que hem atrapat. Emprés passem a cal Marcó, pot ésser un diminutif, pas diminutif... si és Marc, Marquet, Marcó i es diu Jonca. Emprés hi ha cal Pascol, es dia De Esteve, emprés a cal Bessó...

- eren bessons ...

- és el que vaig pensar jo, poder sí... l'amo es diu Prat. Emprés Martinó, a cal Martinó

- no és pas el seu nom veritable ?

- Colomer.... la seva filla treballa a l'Académie a Perpinyà...li podeu demanar... la Georgette...

- Emprés a cal Pescaire...

- Això és pas dificile, era pescaire, als estanys

- i es dia Coll. Emprés a cal Carrera.... Carrera poder era un nom; de famili era Cot. Cal Capità...

- era capitaine

- sí, mes abantes d'ell era.... existava pas ell...es va casar amb la Rocalaure i sé pas com li deien allà... era capità sí... Cal Treset...

- pourquoi Cal Treset ?

- Sé pas... emprés cal Narre, i cal Narre tenia un altre nom ... es dia Duran, venia de Llivi... Emprés passem a cal Cluc, cal Pepet, cal Cluc era el nom ancien, emprés va ésser crompat per un Matandreu que venia de Barcelona, i aquest es deia Pepet, Josep, i allavontes van dir cal Pepet. Després cal Campelles, el nom ve d'un poble d'Espanya, d'aquí de... de Catalunya i allevontes quan se'n va venir aquí, li vam dir can Campelles. Emprés hi ha cal Faldilla... n'hi han que diuen Fendilla... Faldilla vol dir... una faldilla... une jupe..

- faldilles, jupe... c'est un courreur de jupons, peut- être.

- el propietari és en Conte."

Aquest extracte evidencia que l'ordenació geogràfica permet una arreplega sistemàtica o si més no, ens fa adonar de les mancances.

L'ideal hauria estat de treballar damunt un plànol del cadastre, retallant cada carrer, etiquetant cada casa. A més de les cases pairals tradicionals s'han de mencionar les figures oficials (com per exemple el capellà, el batlle), les més destacades (el borratxot, la bruixa ...) i la gent d'ofici (fuster, "epicier", els cafeters...). Malgrat tot, és il·lusori creure en l'exhaustivitat, perquè la memòria defalleix, i els informadors bé ho saben: "n'hi ha pla més, mes ara me passaran per alt".

1.2.2 Els informadors

Totes les persones interrogades, homes i dones, eren nadiues del poble o almenys hi van viure molt de temps, des de molt joves i per algunes, van ocupar una situació social pública (agent municipal, batlle o comerciant). Tenen una edat situada entre els 60 i 80 anys, amb algunes escasses excepcions que amplien la mostra de 24 a 100 anys. Vam treballar amb gent que tenia bona memòria i facultat de paraula. Sempre que va ser possible, vam confrontar les troballes entre uns quants informadors. Quan les recerques es van fer en presència de diverses persones de la mateixa edat, l'enquesta era més productiva. Els diversos participants afinaven, eliminaven els errors o els invents que "els marxants d'encre" ens volien fer creure. I si un dels protagonistes deixava el grup més aviat, n'hi havia un altre que no trigava a revelar el seu sobrenom. O sigui, que els informants corresponien a la tipologia "ideal" de Miralles. En canvi, vam experimentar bastant negativament la presència d'un familiar més jove. Miralles  recomanava d'evitar tals contactes. Efectivament, els fills acabaven per inhibir l'informador amb qüestions irrellevants, paràsites, fins i tot a vegades cridant, sota pretext que el vell era sord. Va ser encara pitjor quan repetien sistemàticament (i erròniament) les respostes.

Hom podria objectar que l'edat i el naixement no són factors suficients per a establir la tipologia de l'informador perfecte . Efectivament, seria possible tenir en compte variables més nombroses com per exemple el gènere, les diferents generacions o la capa social a la qual pertany l'informador o encara la seua ubicació en el poble. Ens fem càrrec d'aquesta tria ja que l'envergadura del treball li confereix una altra escala. Són remarques aplicables a l'hora d'emprendre un estudi focalitzat en un sol indret. Afegirem un factor gens accessori, ans primordial: vam tractar sovint persones que ens eren indicades pels altres; els nostres informadors gaudeixen doncs d'un reconeixement del grup.

L'escassetat d'enregistraments sonors s'explica tant per les condicions de treball esmentades suara (a la plaça o al mercat...) com per la natura del tema que necessita confiança i confidencialitat. Els nostres intents per proposar una gravació amb un magnetòfon conduïren, amb poques excepcions, al fracàs. Àdhuc certs informadors reclamaren que els deixéssim en l'anonimat, cosa que respectarem. Els trobareu amb els altres informants, en la llista que segueix, però amagats darrera de X o Z, i a llur petició, amb un mínim de dades personals.

1.2.3. Els pobles no informats

Precisem encara que 6 pobles no ens varen fornir cap sobrenom: Espirà de Conflent (229), Sant Joan la Cella (70), Sant Marsal (250), Sant Miquel de Llotes (216), Santa Coloma (211), Vivers (78).

(El número entre parèntesis correspon a la numeració de l'ALPO).

Les raons són difícils d'esbrinar perquè, si bé tenen punts comuns (comunitats molt reduïdes, activitats lligades a un centre urbà proper...), també els comparteixen amb d'altres pobles pels quals vam recollir material. Al nostre parer, la petitesa de la població limita doblement l'enquesta: 1) no s'hi repeteixen els NF i, lògicament, no necessiten l'ús de malnoms. 2) tothom se coneix encara avui, i aquesta "transparència" traicionaria immediatament l'informador de cara als conciutadans.Vam interrogar moltes persones, d'edats diferents, i a moments distants, sense obtenir la més mínima informació positiva. En el cas de Santa Coloma ens vam entrevistar amb el batlle, el senyor Mossé, que porta quasi tants anys de vida (80) com d'anys elegit en el poble, i no recorda haver sentit mai un malnom. A Sant Joan la Cella, cap de les generacions interrogades (30 anys, 55 anys, 70 anys i 84 anys) no ens van saber dir els renoms del vilatge. A Montner, un adjunt municipal ens digué que ni ell, ni son pare, ni son avi no havien utilitzat mai sobrenoms. Sant Miquel de Llotes té una implantació humana molt esparsa, de masos. Li falta la cohesió a l'entorn d'un nucli, habitual per un vilatge.

Tampoc no presentem cap sobrenom de Perpinyà. El nucli urbà ha absorbit amb força els barris que de tradicionals ja no tenen res. Les nostres enquestes fracassaren totes.

És amb molta recança que vam abandonar l'esperança de presentar una mostra totalment exhaustiva. Però aquestes mancances són el senyal d'una doble realitat: d'una part no totes les comunitats usen la malnominació, i d'una altra, ja el temps i l'evolució de les poblacions han eliminat rastres del nostre patrimoni.

 

1.3 Metodologia de l'explotació de l'enquesta

1.3.1 Objectius

No insistirem prou sobre el caràcter de salvaguarda del nostre treball. Per obtenir un reflex autèntic de la societat que utilitzà els sobrenoms, se calia cuitir de trapar els actors, els testimonis, cada vegada menys nombrosos. Considerem que les dades documentals arxivades són al reparo. De tota urgència s'havien de recuperar de la memòria col·lectiva els sobrenoms, car aquesta no trigarà a perdre'ls. Per tant, el material oral hi predomina.

1.3.2 Classificació

La metodologia utilitzada per classificar els sobrenoms recollits durant les enquestes consta de diverses etapes. Primer de tot s'ha establert una fitxa (segons el model adjunt) on apareixen el sobrenom (EN SANGRA COLL), la pronunciació en alfabet fonètic (si presenta un interès: la pronúncia francesa o particular a la variant septentrional: en l'exemple sangra /sEngre/); si el sentit difereix de l'habitual o si és una paraula excepcional, una explicació que permeti definir-la; l'anècdota que és a l'origen del motiu (com ara, la professió). I en fi, seria bo precisar el patrònim del motejat, així com el de la persona interrogada i la seva edat, sempre que ens són confiats. Indiquem si el sobrenom no pertany a un individu, sinó al nucli parentiu. Evidentment, apareixerà el nom del municipi d'on procedeix el sobrenom així com la data de l'enquesta. Aquestes fitxes serviran per omplir les rúbriques del programa informàtic, arran de la codificació de la informació.

Model de fitxa:

EN SANGRA COLLS /an séngrə koĻs / era metge NF: S. Grandó Vinçà (221) S. Gallarde. Juny 88

 

1.3.3 Processament informàtic

1.3.3.1 El processament informàtic del corpus presentava dificultats i exigències que cap programa comercialitzat no resolia satisfactòriament.

Es tractava de:

- emmagatzemar per cada sobrenom les característiques recollides (10 rúbriques),

- classificar les diferents rúbriques segons criteris imposats,

- trobar, aïllar i donar accés a qualsevol sobrenom per una eventual correcció;

- editar llistes alfabètiques i/o temàtiques,

- calcular freqüències d'aparició,

- fer correccions globals.

1.3.3.2 Rúbriques i codis d'emmagatzematge

Totes aquestes abreviatures són d'ús exclusivament informàtic. Malgrat un aparent risc de confusió, cap d'elles no es repeteix en la mateixa rúbrica. Es tracta d'una eina classificadora que no retrobarem en la redacció. Actuen com a codis, i per tant van en majúscules i no porten accent.

-Rubrica nº1: SOBRENOM. ex.: GUILLA. En cas d'un prenom (amb o sense preposició), el post-posem entre parèntesi: PATUFALLS (TON DELS).

-Rúbrica nº2: ARTICLE. EN, EL, CAN, CAL, LO, LA, CA LA, ELS, LOS, LES, CA LES i alguns altres, rars.

-Rúbrica nº3: REGIÓ. Precisem la comarca amb abreviatures: CO (Conflent), ROS (Rosselló), C (Capcir), V (Vallespir), CE (Cerdanya).

- Rúbrica nº4: POBLE. Per voluntat d'unitat i coherència, cada poble és representat pel mateix codi numèric que Guiter utilitza a l'ALPO . És aquest número que segueix cada sobrenom que esmentem i que simbolitza també els pobles en els nostres mapes. (Adjuntem la llista completa al final d'aquesta part; veure ara la llista dels codis ALPO).

- Rúbrica nº5: SEMÀNTICA

Animals (A) i més precisament AO (Ocells), AP (Peixos), AI (Insectes, rèptils), AM (Mamífers).

Objectes (O) i més precisament Eines (OEI), Instruments de música (OM), Recipients (OR), Objectes de Ferro (OFE), Objectes de la llar (OCASA), Jocs (OJC), Armes (OA), Objectes de Fusta (OFU), Premsa (OPR), Indústria (OI), Cosmos (OK), Joies (OJO), Vehicles (OVH), Diners (OD), Edificis (OE), Vestits (OV), Rocs, Objectes de Pedra (OP).

Vegetals (V), i Vegetals Comestibles (VCOM), Altres Comestibles (CO).

Activitats (ACT), Xifres (XIFRA), Onomatopeies (ONOM), Elements Meteorològic (METEO), Nocions Abstractes (ABSTRACTE), Nocions Temporals, Calendari (CALENDARI), Designacions d'Individus (INDIVIDU), Unitats fraseològiques (FRASE), Religió (R), Parentius (FAMÍLIA).

Característiques Físiques (F) i més precisament respecte al Cap (FCAP), al Sexe (FSEX).

Personatges i Fets Històrics (P), Escatologia (E), Característiques Morals (C), Professions (PROF), Patrònims i Prenoms (NOM), Referències Geogràfiques (G).

- Rúbrica nº6: ORIGEN

Patrònim i Prenom (NOM), Activitat (ACT), Episodi, Anècdota (E), Físic (F), Caràcter (C), Procedència (PROCED), Propietat o Possessió (POSSSSIÓ), Professió (PROF).

- Rúbrica nº7: GRAMÀTICA

Substantius (NC), Adjectius (ADJ), Verbs (V), Adverbis (ADV), Xifres (XIFRA), Onomatopèia (ONOM), Antropònim (NOM). Les combinacions per als sobrenoms compostos s'han construït amb (+): V+NC, NC+NOM...

- Rúbrica nº8: DIALECTOLOGIA

Rossellonismes (ROS), Castellanismes (CASTELLÀ), Occitanismes (OC), Gal·licismes (F).

Paraules Angleses o Americanes (GB), Àrabs (ARAB), Italianes (ITALIÀ), Russes (RUS), Llatines (LLATI).

- Rúbrica nº9: MORFOLOGIA

Afèresis (AFERESI), Apòcope (APOCOPE), Síncope (SINCOPE).

Altres abreviacions (ABREV), Diminutius (DIM).

Hi apareixen els sufixos i prefixos. Per exemple: -ET, -ER, -AIRE, -ILLO, -ADOR,

-AS, -IT, RE-...

- Rúbrica nº10: VILATGE . Una abreviatura dóna el nom del poble.

1.3.3.3 Edicions

Una classificació a l'interior de les rúbriques suara esmentades ens ha permès, mitjançant els codis apropiats, editar llistats temàtics. Citem dos exemples per il·lustrar la feina.

En la rúbrica nº9-Morfologia, hem seleccionat el codi -IC, que correspon al sufix -ic i equivalents (-ico, -ica...):

EN JAN DE L'ANGELICOTA (38), ANGELICOTA (36), EN GASPRIC (262), CAL GEPIC (399), EN GEPIC (77), EN JAN QUELIC (267), EN JANICO (74), CAL JAONIC (384), CAN JEPIC (267), EN JEPIC DE CAN MONGETES (258), EN JOANIC (326), MERLICO (142), EN MORICO (56), EN PEPIC (140), PERIC (251), CAL PERIC (344), CAN PERIC (261), EL PERIC (61), EN PERIC (55), EN PERIC (209), PERICO (27), CAL PERICO (385), EL PERICO (236), EL PERICO (356), EL PERICO (142), EN PERICO (42), EN PERICO (46), EN PERICO (246), EN PERICOT (67), ELS PERICS (73), CAL QUELIC (398), EN XERRIC (267).

En la rúbrica nº5-Semàntica, gràcies al codi AI, l'ordinador selecciona i edita tots els insectes. Vejam un extracte:

... EL MOSQUIT (172), EL MOSQUIT (38), EL MOSQUIT (59), EL MOSQUIT (61), MOSQUITA (56), EN MOUCHE (244), EL TABAL (50), EL TABAL (207), LA TAURA (177), CAL TAVA (335), EL TAVÀ (222), EL PAPILLON (144), EN PAPILLON (141), EN PAPILLON (183), LA PAPILLON (246), CAL PARPELLOL (384), EL PARPINYOL (141), LA BOLA D'ARNA (183), CAL CIGALA (343), EN CIGALA (55), EN CIGALA (27), EN CIGALA (181), EN CIGALA (258), EN CIGALA (246), LA CIGALA (41), MATA CIGALES (52), EL GRILL (58), EL BANYARRIQUER (58), PALLAGOSTÍ (27), EN PALLAGOSTÍ (177), EN XINELA (240), EN XINXA (209), EN XINXA (59)...

1.3.3.4 Programes

Per aquest tractament informàtic de tipus banc de dades vam beneficiar dels consells i de la logística del club Multimèdia Informàtica Toluges (MIT) que es va posar a la nostra disposició per elaborar i fer evolucionar al llarg de la investigació tots els programes necessaris per dur a terme el nostre propòsit. Saludem la constància i l'interès amb els quals van obrar perquè tinguéssim al nostre abast una eina informàtica que va progressar amb la mida del corpus i les noves exigències que en neixien. La competència i la generositat del senyor Scamaroni i de l'equip del MIT foren determinants per a la realització d'aquest treball.

Per cada part del nostre estudi, l'anàlisi es funda sobre les llistes obtingudes per aquesta classificació informàtica.

Les dades se presenten en disquets amb format PC; hi van inclosos els programes d'utilització, la convivialitat dels quals permet una consulta ràpida i eficaç.

1.3.3.5 Cartografia

La informàtica ha ajudat també a la realització dels mapes que inserim en el treball per ajudar la comprensió de fenòmens i concentrar els fruits de les nostres anàlisis.

Després d'haver escanejat un fons de mapa amb una numeració idèntica a la de l'ALPO, hi hem portat, amb el programa "CorelDraw!" els símbols i les xifres que esqueien al tema tractat.

La representació s'ha fet respectant les consignes de l'expressió gràfica moderna (André, 1980). Més que seguir incondicionalment exemples anteriors de mapes lingüístics, hem provat d'oferir una presentació clara i alhora amena als ulls del lector, tot seguint criteris cartogràfics rigorosos.

Per tant, d'una banda hem emprat elements figuratius (que són les formes més adequades pels inventaris) per tal d'obtenir una potència d'evocació màxima. Un dibuix realista simbolitza la categoria, l'espècie a la qual pertany (una cabra = ramat caprí) i no un element particular (no s'ha de buscar si el peix és verat o sardina).

D'altra banda, utilitzem símbols geomètrics abstractes: triangle, quadrat,... Fan referència a fenòmens precisats en el mateix mapa. Tant com ha estat possible, un i altre signes rodegen el número del poble:

 

En els casos més atapeïts, els hem desplaçats a dalt o a sota :

                                              

La variació dels signes expressa dos ordres de valors:

1- Valor qualitatiu: un fenomen es distingeix d'un altre pel seu caràcter específic.

2- Valor quantitatiu: un fenomen es distingeix d'un altre per la seva mida (recurrències, en el nostre cas).

A cada valor correspon doncs, un tipus de variació de símbol:

                                                                                          

L'ordre creixent dels resultats és concretat per una augmentació de la mida del senyal que guarda una forma permanent.

Per exemple, els vegetals comestibles

o els mamífers        

 

En canvi, les modificacions de símbols indiquen una alternativa.

Per exemple, les variants de "ànec"                      els diferents ramats

            (biro/ canard / liro)                                 (bovins, equids, ovins)

                                                                   

La nostra intenció és il·lustrar els comentaris amb mapes eficaços (i doncs amb pocs senyals ajuntats), rigorosos (en el respecte de les normes cartogràfiques), però no necessàriament insípids.

1.4 Les fonts bibliogràfiques

Ens proposem d'oferir un millor coneixement dels malnoms catalans, i per tant del sentit que s'hi amaga. Entre la recol·lecció del material i el seu emmagatzematge a l'ordenador vàrem verificar als diccionaris si cada sobrenom tenia un significat , una etimologia coneguda, si es tractava d'una variant geogràfica o bé d'un cas de polisèmia.

Els diversos enfocaments del nostre treball ens han conduït a consultar fonts variades: sobre la temàtica de la sobrenominació catalana -en particular el Butlletí de la Societat d'Onomàstica (SDO)- més generalment sobre onomàstica i, evidentment, sobre dialectologia. Els aspectes socio-culturals que no eren tractats en les precedents publicacions han requerit un altre tipus de literatura.

La ressenya bibliogràfica que proposem insistirà molt sobre l'especificitat del tema, o sigui els sobrenoms. No la carregarem amb comentaris superflus d'obres (re)conegudes.

1.4.1 Els diccionaris

El Diccionari Català Valencià Balear (DCVB) d'A. Alcover i F de B. Moll. Va ser la nostra primera referència. No és gaire útil insistir sobre el valor transcendental d'aquests volums. Els vam utilitzar en la tasca de reconeixement de l'ortografia i gràcies al seu abast dialectològic ens va permetre encetar la classificació dels rossellonismes. Si bé no apareix en el títol, la variant rossellonesa és present al llarg de tota l'obra, amb localitzacions més o menys encertades, però sempre amb il·lustracions literàries.

p 215

p 950

 

El Diccionari Etimològic Complementari de la Llengua Catalana (DECLC) de J. Coromines. Aquest monument dedicat a l'etimologia catalana, ens va servir també per contrastar opinions dialectològiques. Les fonts populars recollides amb enquestes ens donaren accès directe a la parla local, i a vegades a sobrenoms ! Lamentem que  falta un treball que compili totes les citacions del parlar septentrional del DECLC.

p 962                                                                                                            

 

p924

Lou Tresor dou Felibrige (Tresor) de F. Mistral. El Diccionari Occità-Francès que vam consultar sistemàticament tant si la paraula sortia als diccionaris catalans com si no. El seu ús és indispensable quan hom treballa la dialectologia nord-catalana. També hi apareixen molts sobrenoms col·lectius occitans.

 

Vocabulaire Roussillonnais / Vocabulari Rossellonès de C. Grandó. De l'obra lingüística del poeta i Majoral del Felibritge, és l'edició del volum dedicat al lèxic. Se li pot retreure de ser incomplet i de no distingir els rossellonismes dels occitanismes, però és molt ric, just, i... a l'abast del públic.

Vocabulari francès-català, J. Blanic (1917), inèdit, Biblioteca Municipal de Perpinyà, microfilm 3GPnº12MSE.5. Un impressor va trobar en el seu taller el manuscrit, deixat cotiu d'ençà molts anys, i va permetre que es microfilmés. S'intitula "Vocabulari francès-català".

Efectivament la primera part presenta, sota forma de columnes, una entrada francesa amb la correspondència catalana, clarament septentrional.

La segona part és avantguardista: és una veritable guia de conversa. Després de fer la llista de les paraules lligades al tema, l'autor transcriu i tradueix diàlegs com si fossin enregistrats al cor del taller de l'artesà o de la botiga. És així que hi trobem els títols "Cuyna y Mercat", "Bugadera y Planxayrer (sic)", "Payrer", "Jogs", "Esclayrer", "Bolanger", "Fuster", "Sabater", "Traballs del campestre" etc. Amb un joc de qüestions-respostes o d'ordres i exclamacions, l'autor demostra com utilitzar, en el contetx, el vocabulari esmentat. El lèxic i les frases són traduïts al francès.

Creiem oportú d'exemplificar amb mostres originals l'obra de Blanic. Per tant n'inserim alguns extractes. "El Fuster" il·lustra bé la part lexical.

En una tercera part, Blanic dóna alguns quadres de conjugació.

 

Finalment, fa la recopilació, molt més tradicional, de refranys.

És difícil judicar sobre el valor d'aquest recull sense un estudi aprofundit: caldria escorcollar tot el material recollit, investigar la procedència de la informació, així com la de l'autor (geogràfica i social). Tanmateix ens atrevirem a avançar que es tracta d'un vocabulari interessantíssim almenys del punt de vista dialectològic. En relació directa amb els nostres sobrenoms, hi hem trobat "s'acharner/tenrer téma", "allumette/lluquet", "âme/ayma, anima", "chef/ quefu, cap de colla" etc.

1.4.2 Els estudis de dialectologia

Phonétique Historique du Roussillonais, i Morphologie Historique du Roussillonais de P. Fouché. En dos volums (que daten de 1924) s'hi comparen les diferències d'evolució entre català septentrional i català central. Una riquíssima font d'on hem extret referències fonètica, morfològica i lexical; se li pot retreure de donar una visió homogènia dels fenòmens, quan de fet són moltes les originalitats puntuals.

Vocabulari de la cultura de la vinya al Rosselló, d'E. Guiter. És un article (1952) molt complet sobre la vida agrícola: eines, treball de la vinya, però també fauna i flora. Aporta moltes precisions útils, vist el context rural dels sobrenoms. Del mateix autor hem consultat diversos articles que citem a la bibliografia, i fem constantment al·lusió al seu Atlas Linguistique des Pyrénées Orientales (ALPO). Sobre 56 mapes es dibuixen les variants locals i veïnes (Occitània i Principat). Si bé no tots els pobles foren enquestats, en manquen pocs. El qüestionari reflecteix les preocupacions d'un lingüista que vol descriure un món encara rural. Per cert, ens permetrà d'establir certs paral·lelismes amb el nostre treball, encara que no hi són totes les paraules que ens agradaria trobar-hi. És un element d'investigació del qual hom no pot prescindir per la seua riquesa i la seua claredat.

Estudis de Geolingüística Catalana i "Sobre els occitanismes del Rossellonès" de J. Veny. Són entre tota la producció de l'autor dues referències a les quals al·ludirem tot al llarg de l'estudi. Geolingüística.. il·lustra diversos casos dialectològics, entre altres els castellanismes del Rossellonès. En "Occitanismes..." Veny proposa criteris d'identificació per a una cronologia dels occitanismes.

El Català al Rosselló (1974) i Comentaris sobre el Vocabulari Rossellonès (1982) de P. Verdaguer. Dues obres que arrepleguen comentaris lingüístics que el diari local es donava la pena de publicar en una finestreta dedicada al català. Un material doncs, impulsat per la voluntat de divulgació i de pedagogia: l'autor hi esbrina els gal·licismes, castellanismes i occitanismes, afegint-hi els seus consells d'ús.

Atlas Lingüístic de Catalunya (1972) d'A. Griera (ALC). La nostra àrea només hi és representada per 5 pobles, i no sempre amb justesa, però permet una comparació amb la resta del territori català.

Atlas Sacaze de J. Costa. A partir de traduccions escrites (1887), Costa ha cartografiat prop de 280 unitats lexicals sobre mapes que concerneixen la quasi totalitat dels municipis nord-catalans i una àmplia franja fronterera occitana. És una eina dialectològica, amb una orientació més sintàctica que lexical. L'enquesta es va realitzar en una època en què a penes balbucejaven els estudis de geolingüística. La transcripció dels textos recollits va permetre, amb les característiques d'una obra precursora, de treure 287 mapes. Del mateix autor hem consultat alguns articles per punts precisos; figuren a la bibliografia.

Finalment, en complement dels comentaris bibliogràfics, volem esmentar el privilegi que vam tenir en entrevistar-nos ocasionalment amb el professor Guiter sobre temes dialectals.

Volem assenyalar també que Renat Botet ens va rebre perquè tractèssim alguns punts lexicals. Avui, en el moment en què acabem de redactar aquest treball, publica a les Edicions Trabucaires el Vocabulari Rossellonès que tothom esperava amb candeletes.

1.4.3 Onomàstica

Els Llinatges Catalans de F. de B. Moll (1959).

Recull els patrònims catalans, classificats segons llur procedència (germànics, llatins...) o llur sentit: topònims, formes orogràfiques, edificis, professions etc. Una llarga introducció cronològico-descriptiva situa el nom (i el sobrenom) en la història dels antropònims a Catalunya.

"Choix, date et utilisation des noms propres dans une commune de l'Hérault: Bouzigues" Le monde alpin et rhodanien de C. Bromberger (1976).

Amb un exemple precís, el poble de Bouzigues, Bromberger desenvolupa una teoria de l'ús dels noms i dels malnoms en una petita comunitat, migpartida socialment. Tracta de l'herència, de les funcions dels sobrenoms i de llur extensió.

"Pourquoi nommer ?" L'identité, PUF de F. Zonabend (1977).

Aquesta comunicació posa l'èmfasi sobre el paper del nom al si de la societat. Tracta dels prenoms i dels sobrenoms, insistint sobre les característiques d'aquests (ironia, funcions...) i llur extensió: renoms individuals o col·lectius.

"Le nom de lignée" L'Homme nºXX, de C. Severi (1980).

Severi situa els diferents antropònims (patrònims, prenoms i sobrenoms) sobre una escala de funcions. Cadascú hi troba un lloc segons el context i els menesters de la comunitat. Insisteix força sobre els renoms i el paper que juguen en la memòria col·lectiva.

Materials per a l'estudi dels noms de lloc i de persona, i renoms, del terme de Reus. Associació d'Estudis Reusencs de R. Amigó (1988).

És un estudi exhaustiu de tota l'onomàstica reusenca elaborat a partir de dades documentals i d'enquestes orals. Un tresor d'informacions lexicals, històriques i fonètiques que adopta una presentació global (topònims, noms i malnoms ensems) alfabètica, tot i que, a l'article 'renoms', inclou una llista compactada, no comentada, de tots els renoms. Les interpretacions dels informants o de l'autor són nombroses i permeten avançar hipòtesis.

1.4.4 Sobrenominació

1.4.4.1 Catalunya-Nord

"Contacts de langues dans les sobriquets de trois ports catalans", Onoma, XXI, p177-188 (1977) i "Sur les sobriquets de trois ports catalans", Revue des Langues Romanes, LXXXIII, p211-233 (1979) de J. Costa(1977).

A partir del material recollit a Cotlliure, Banyuls i el Port de la Selva, tracta de les influències estrangeres sobre els noms extralegals. Influxos francesos i castellans hi són analitzats, revelant diverses transformacions i dibuixant certs grups semàntics. De la mateixa manera focalitza el seu estudi sobre la correlació que pot existir entre la situació geogràfica dels pobles (marítima aquí) i els sobrenoms (més aviat de matís terrestre).

"Sobrenominació delocutiva. Alguns exemples (Catalunya Nord) Intent tipològic" , XVIIIè Col·loqui general de la Societat d'Onomàstica, p63. Girona 1994 de R.L. Portet.

La primera part és dedicada a la definició d'aquest tipus de sobrenom: delocutiu designa un malnom que conté un element de frase dit pel motejat, o sigui, "un element fràstic característic d'un locutor particular".

Comenta que la delocució als sobrenoms només és aplicable a les persones. D'altra banda l'autora avança el "paper individualitzant" d'un renom delocutiu, ja que només pot designar una sola persona. Finalment conclou amb un comentari sobre l'ús social dels sobrenoms delocutius: la col·lectivitat torna al motejat una expressió seva, i ell s'hi reconeix.

"Malnoms de Millars", Butlletí de la Societat d'Onomàstica LII, p40-52 de C. Camps (1993).

Després de precisar la situació geogràfica de Millars respecte a l'espai nord-català, i d'esmentar que a vegades els seus informadors han mostrat reticències per a col·laborar, Camps dóna una llarga llista de sobrenoms, classificats segons les rúbriques lògico-semàntiques de Moreu-Rey. N'ha exclòs els francesos. Amb autorització de l'autor els hem integrats tots en el nostre treball -àdhuc els francesos, gentilment comunicats posteriorment

1.4.4.2 Altres Països Catalans

Fem una ressenya detallada de les obres que considerem fonamentals per aquest treball i a continuació resumim en un comentari global el conjunt d'articles aparegut en el butlletí de la SDO així com algunes altres obres que tracten el tema.

Renoms, motius, malnoms i noms de casa, Millà, Barcelona 251 p. d'E. Moreu-Rey, (1981).

És sense dubte el treball més complet que analitza la sobrenominació als Països Catalans. Té com altra virtut la de presentar un model de classificació i un esquema per estudiar el tema. No impedeix que les deficiències siguin nombroses i detectades de bell antuvi per l'autor: de primer, lamenta "l'abusiva varietat de la qualitat de les fonts", car el material recollit prové de fonts escrites antigues o recents, d'origen estudiantil o popular, de fonts orals espontànies o interrogades... També es pot retreure a l'empresa una participació desigual de les àrees estudiades: amb densitat al Camp de Tarragona, amb escassetat a Catalunya Nord.

De bon començament aquesta obra al·ludeix a les diferents formes de sobrenominació, intentant definir-les segons llurs funcions. Té el coratge de plantejar d'entrada les dificultats a l'hora de discernir aquelles apel·lacions i atribuir-los una definició i una funció ben clares. Malnoms o motius ? Irònics o hipocorístics ? De retruc, no cal pecar per simplicitat: de cap de les maneres s'ha de creure que l'aparició del sobrenom obeeix a una sola causa. Si bé sembla que en certs medis apareix gratuïtament, molt sovint neix amb una intenció diferenciadora. Amb bases tan poc sòlides les interpretacions són difícils, ho reconeix Moreu-Rey, però el material és de tal manera "emancipat de l'erma gleva de l'expressió oficial i acadèmica" que representa un conjunt ric i "alliberat".

En un breu estudi formal l'autor presenta les variacions que poden afectar els sobrenoms al moment de llur formació.

L'essencial del cos del treball enumera tots els "grups semàntics" als quals pertanyen els renoms recollits: es reparteixen segons dues especifitats: la constància (situació familiar o social, l´ètnia, l'activitat professional, el físic, el caràcter, per exemple) i l'anècdota ( un fet de paraula, un episodi marcant...) En deu subcapítols Moreu-Rey comenta tots els casos que se li han presentat.

L'última part és ocupada per l'extensíssima llista dels cinquanta mil renoms, classificats en ordre alfabètic amb referència al capítol on se'ls esmenta.

És un llibre importantíssim, i no cal amagar-ho, fou al 1984, en descobrir-lo, que ens vam projectar en el món de les "nominacions extralegals".

Antroponímia: història dels nostres prenoms, cognoms i renoms, Universitat de Barcelona 205p, E. Moreu-Rey, (1991).

Les Publicacions de la Universitat de Barcelona van fer una compilació d'una vintena d'articles que el prestigiós filòleg havia publicat en el "Butlletí de la Societat d'Onomàstica" o a la "Miscel·lània d'Estudis Solivellencs". Donen una visió diacrònica dels antropònims catalans, incloent-hi, és clar, els sobrenoms.

Gràcies a documents dels segles IX i X, Moreu-Rey estableix quatre estructures nominatives llatines i compara les designacions (nom+renom) amb l'ús oficial: la firma del document. Ens assabentem així que malgrat una utilització del sobrenom minoritària, un cert nombre d'individus atribueix més valor al renom. A més a més, aquest fenomen "no coneix fronteres de sexe" ni de territori: Moreu-Rey cita alguns exemples de països veïns, com Itàlia, que insereixen en llur documentació legal els sobrenoms, àdhuc dirigits a grans senyors, sobirans o emperadors (p43). La dificultat d'anàlisi rau en el fet que existia "aleshores més que mai una àmplia llibertat i fluïdesa" en les normes de nominació. Nogensmenys apareix que els sobrenoms s'afilien al llatí (en canvi, els noms són d'ètim majoritàriament germànic) i són recurrents : es retroben freqüentment els mateixos, com ara Bonushomo, Llobetus (p44).

El segle XI segueix en la mateixa tradició. Segons l'autor, no fa cap dubte que el renom tenia aleshores un paper supletiu, i no solament additiu. Potser ja s'havia franquejat un pas decisiu: l'ús de malnoms pejoratius o despectius, tal com ho deixen suposar per llur contingut semàntic "Cunill" o Calb"(p65).

Si bé passem ràpidament al segle XVI sense cap informació, l'article relatiu a l'antroponímia del 1553 al Principat de Catalunya (p121) desenvolupa àmpliament el tema dels renoms. Ho fa agrupant-los en diverses categories: en relació amb una activitat, segons la procedència o segons la descripció física o moral del personatge. Dos paràgrafs arrepleguen les troballes "incertes" i les "curioses", d'origen migpartit entre cognoms i renoms.

Finalment, seguint escrupolosament la classificació duta a terme en Renoms, motius, malnoms i noms de casa Moreu-Rey analitza els sobrenoms de Solivella (p181) i de Sant Cugat del Vallès (p189). Insisteix sobre els riscos d'interpretació a posteriori i repeteix que "massa sovint, desconeixem les raons veritables de la creació de molts sobrenoms". Tanmateix la conclusió persuadeix el lector-investigador que la recerca lingüística sobre els malnoms ofereix un "mirall verídic d'una col·lectivitat" i que obre de bat a bat les portes del "patrimoni cultural"català. Gaudim del privilegi de posseir l´índex (inèdit) dels noms propis d'aquest volum, realitzat per Joan Peytaví Deixone, per la Universitat de Perpinyà, al setembre del 1992.

Miralles i Monserrat, Joan (1980). Normes per a l'aplec i l'estudi dels malnoms. Butlletí de la Societat d'Onomàstica I p29, Barcelona.

Aquest article, capdavanter en la reflexió antroponímica i tot particularment pel que fa als sobrenoms, intenta definir la millor actitud de l'investigador de cara al material recollit, per mor d'extreure'n el suc, i "que ens faci veure des d'una òptica científica tant els aspectes lingüístics com els de caire històric i antropològic que envolten els malnoms"

Recorda que els malnoms, presents o no a la documentació oficial, permeteren crear els patrònims i dóna com a exemple el cas de la malnominació a Mallorca.

Segueixen "les normes" que aconsella seguir a l'hora de recollir, classificar i analitzar el material.

Al volum nº V del Butlletí, p 38, s' hi troba un complement a aquest article: es tracta d' una resposta a una qüestió relacionada a la comunicació de Miralles.

Destaquem que l'autor precisa les condicions de vida o de mort dels malnoms.

Per tots els altres articles que tracten el tema, confiem tot primer en E. Querol (1991, 35) que estableix el balanç de la metodologia emprada pels membres de la Societat d'Onomàstica durant 10 anys de publicacions i s'adona que si bé la finalitat és el coneixement de la societat mitjançant el llenguatge, en regla general, els treballs forneixen inventaris, "transcripcions".

Pel cas concret dels sobrenoms és cert que el llistat és la forma més freqüent de presentació dels resultats.

Tanmateix, cal prendre en consideració les diferents vies de recerca que els autors han seguit. Es distingeixen pel suport (canal escrit/canal oral), per la temàtica (criteris de selecció de la població concernida), per la prioritat de tractament (eixos de classificació).

Suport escrit / oral

Diacronia

El suport escrit dóna peu a investigacions diacròniques que permeten de seguir l'evolució d'un malnom al llarg del temps, o adonar-se de la importància de la malnominació a una època donada. M.-A. Vidal Colell (1980, 19) confirma, mitjançant dos inventaris del segle XVI, "la persistència al llarg de més de quatre segles d'un nombre relativament important dels noms de casa del terme." Del seu band J. Bota (1993, 119) dedueix a partir de registres parroquials dels segles XVI i XVII una consolidació del procés de formació dels cognoms, sense aconseguir-ne la plena i exclusiva utilització. O sigui, que els sobrenoms serveixen encara d'identificadors. El seu objectiu és d'establir una cronologia de l'evolució dels patrònims i dels sobrenoms. A. Furió (1985, 285) treu un esquema dels recursos usats per designar un individu amb un renom gràcies a fonts fiscals dels segles XV i XVI. És un mitjà interessant però que priva l'investigador de tots els eximits, entre altres les dones. Cal combinar els diferents gèneres documentals per tal de cobrir el màxim d'esferes socials talment com ho fa V. Panyella (1987) que enfoca la seua recerca sobre els arxius comercials i jurídics de Sitges.

Enquesta oral

En relació directa amb les altres ciències humanes (antropologia, sociolingüística, etnologia...) l'enquesta antroponímica s'apropa molt al grup enquestat i en forneix una imatge viva. J. Tormo (1989, 232) esboça una història anecdòtica d'Alcoi a base d'un miler de sobrenoms recollits, la major part dels quals s'acompanya del motiu originari. M. Zaragozà (1989, 252) s'aprofita del bon coneixement que té dels habitants i del poble per recuperar sobrenoms i frases fetes que serven elements lexicals fossilitzats. El contacte directe amb els utilitzadors dels malnoms ha permès a M.L. Poveda (1989, 203) d'adonar-se del paper prestigiós que a vegades fa el malnom a Monòver, i M.E. Puchades (1989, 209), del seu band, ens assabenta de les reaccions cohibides dels habitants d'Alfàfer a l'hora de parlar del tema. Presenciem actituds contradictòries que demostren la complexitat del fenomen. Però no és l'única característica de la sobrenominació. La seua fragilitat és present a cada article; potser és J. Forcadell (1991, 497) que millor ho fa sentir amb una enquesta a Castelló de la Plana, ciutat socialment i lingüísticament trasbalsada que li forneix malgrat tot 700 malnoms.

 

Els temes

Poblacions ètniques

La religió, la procedència, la llengua, diferencien a vegades els grups ètnics, minoritaris en una col·lectivitat donada. Alguns investigadors han centrat llurs recerques sobre aquestes societats per mor de demostrar si es distingien de la resta. És el cas de M.R. Planas (1993, 91) que presentà a Girona els sobrenoms atribuïts a la població jueva de Ciutat de Mallorca. És el mateix tema que reprèn R. Grimalt (1993, 194) per una època anterior.

Topònims

La intersecció entre toponímia i sobrenominació es fa evident en un article d'A. Ordina (1993, 85) que tracta els malnoms dels habitants de les Pitiüses gràcies a la recol·lecció de més de 7800 topònims. Que sigui C. Aguiló (1996) a Mallorca o R. Amigó (1995, 82) en el volum dedicat a la Siurana de Prades, ambdós demostren una vegada més la simbiosi entre els noms de llocs i els renoms, la procedència dels quals no és necessàriament el poble mateix, ans les localitats veïnes.

Literatura

La creació literària, antiga o contemporània ha integrat sovint, com a recurs retòric, els sobrenoms: confereixen més vida, més realisme, més humor a la narració.

J. Martí (1993, 199) treballa a partir de poesia popular valenciana, sainets precisament.

Les pintures populars que genera Jesús Moncada en la seua obra no poden prescindir de malnoms; el cas és que n'abunden. M. Biosca (1989, 269) les recull i analitza llur funcionament literari i alhora social; en efecte l'obra literària és el mirall de la realitat. Moncada aconsegueix la simbiosi perquè hi fa conviure malnoms reals i malnoms inventats.

D'un altre tipus, les enquestes etnològiques contenen molt material antroponímic (d'importància secundària respecte al tema central) encara no investigat. És així com C. Espinós i Ferràndiz (1989, 307) duplica tot l'interès de l'obra folklòrica de J. Martí. N'extrau molts sobrenoms, autèntics tots, i els aplica una mirada novella. De la mateixa manera, R. Alemany (1989, 259) recupera els malnoms del poble de Callosa d'en Sarrià des de la miscel·lània oferta a Adolf Salvà, folklorista.

Col·lectius

Entre pobles veïns ha existit sempre enveges, conflictes o tensions que es concretitzen en malnoms atribuïts a tot el grup d'habitants. És aquest comportament etnocentrista que tracten A. Iglesias (1989) i J.M. Soler i Janer (1979).

Classificacions

Lògico-semàntica

La major part de les llistes publicades segueixen les pautes de Moreu-Rey. L'inconvenient major de la classificació lògico-semàntica en un bloc únic és la confusió entre significat de la paraula i motiu del sobrenom.

Alfabètica

Més escassa, però sempre legitimada pel temor de crear un ordre artificial (Payà, 1989 o encara Pellicer 1989). És vana pretensió de creure que la classificació alfabètica s'escapa de l'artifici. Potser és una visió més neutral.

Eixos específics

L'estructura dels sobrenoms ofereix un eix de classificació (morfosintaxi) no gaire seguit de manera exclusiva. Un dels pocs exemples és l'article, ja esmentat, de R.-L. Portet. Pel que fa al lèxic, M.A. Calabuig (1989, 217) li dedica un llarg i interessantíssim paràgraf en una comunicació del Col·loqui d'Alacant.

Una classificació que pren en compte únicament els motius que originaren els sobrenoms comporta un handicap molt gros: de bell antuvi ja hom s'espera a una immensa rúbrica "sense indicació". És el que ocorre a J. Pasqual (1989, 178) quan ordena els malnoms de Cocentaina.

Anàlisi

Metodologia

En paràgrafs d'introducció o a tall de conclusió, totes les reflexions d'ordre metodològic aplicades a l'enquesta oral convergeixen cap al necessari coneixement del lloc enquestat i a la limitació d'aquest terreny. V. Pitarch (1985, 393) s'interroga sobre l'extinció dels sobrenoms i el paper de salvaguarda que l'antroponimista ha de jugar. Més tècnic és l'article d'E. Casanova (198F, 361) que proposa aplicar tres enquestes successives als habitants del poble a fi d'obtenir d'ells les màximes precisions.

Funció

Bàsicament són dues les persones que s'han plantejat com a objectiu elucidar les funcions dels malnoms: d'una part A.M. Pellicer (1989, 196) que distingeix dues classes de sobrenoms segons llur impacte social; d'altra part A.M. Corredor (1991, 487) que obre una via de reflexió cap a l'autoria extralegal, o sigui la persona que atribueix el malnom sense que el motejat hi participi. En el mateix article l'autora s'interroga sobre les conseqüències semàntiques i socials que acompanyen la sistemàtica transformació del sobrenom al llarg dels anys.

Context

Amb molta força, i ja l'hem citat, Moreu-Rey (1991, 187) avança que els sobrenoms són el "mirall verídic d'una col·lectivitat" i que amb ells entrem de ple en el patrimoni cultural català. Al costat de l'estudi lingüístic o dialectal (que posa en evidència una faceta de la comunitat enquestada), hom descobreix un comportament, un paisatge, una història gràcies a un enfocament més etnològic, a través del significat del mot però també de les intencions que s'amaguen darrera de la motivació. R.Juan i M.E. Pasqual, (1989, 178) conclouen que la malnominació és el reflex de la imaginació del poble, "mitjançant les realitzacions fonètiques i les variacions morfològiques, així com els diferents camps semàntics de la paraula". Més apassionadament encara, I. Manrique (1988, 12) troba en el seu material empíric "la plasmació de la memòria" dels seus informants. L'estudi del context és tractat a fons per R. Ripollès (1993, 278) que propugna indagar la semàntica perquè reveli el modus vivendi dels nostres avantpassats; els malnoms els retraten en plena acció: oficis, vestits, estris, animals,...

 

Si bé les recerques diacròniques forneixen tots els elements necessaris per establir la cronologia dels sobrenoms (aparició, funció, fossilització), molt sovint s'enfronten a l'escassetat de material i a la difícil però imprescindible conjuminació de dades de procedències diferents (plets, cadastre, inventaris, registres...). Totes les experiències esmentades han seguit un enfocament local.

L'enquesta oral, del seu band, requereix de part de l'investigador un cert talent comunicacional per tal d'esborrar les susceptibilitats i els temors lligats a les càrregues afectives que duen els sobrenoms. És clar que la coneixença del medi enquestat, i la pertinença al grup, són factors que intervenen directament en l'èxit de l'empresa. La dimensió viva i humana de l'enquesta oral proporciona un material lingüístic embolcallat de psicologia. L'investigador s'enfronta aleshores amb etimologies populars incontrolables i sense referència cronològica, no relativitza (quan s'utilitzava? qui el va portar primer ?) l'ús dels sobrenoms.

Un parcel·lament temàtic de l'estudi dels malnoms és portador d'informació, sobretot si hom el realitza en col·laboració amb d'altres experts, com ara antropòlegs, toponimistes o sociolingüistes.

 

Els microtopònims recelen un reguitzell d’antropònims i particularment de sobrenoms. A Vallmanya, com ara, hom reconeix pel terme : EN PATRIQUES , EL RAT, EN VINAGRE. En Gerard Vial  ens ha procurat per a Banyuls : LA COVA D’EN MATAPÀ, LA PLATJA D’EN PEU DESCALÇ, LA CALANCA D’EN ROBA LLAGUTS i per a Port Vendres : LA PUNTA DEL RAJA MAGRE, EL FORAT D’EN CUNYIC, LA PUNTA D’EN GRAVAT…

 

La comunitat gitana representa un camp ètnic de treball que trobaria un lloc en l’estudi dels malnoms com ho prova el material recollit i cedit per en Joan Pau Escudero : GUINXO, BARRABASSO, MASSA GUAPO, XINO, ABRAHAM, POL MORO, TRENTA, FRITES, MAMBO, EL MONINA, EL SARDA, EL BRIGADIER, EL MECA …

 

Un grup socialment unit com els hortolans de Sant Jaume, a Perpinyà, constitueix un àmbit interessantíssim : en volem per prova algunes mostres arreplegades i amablement  posades a la nostra disposició per en Jaume Deloncle, etnòleg i conservador del museu de les Arts i Tradicions Catalanes : PUPUIA, CESO, ZET, RUCOTA, FRANQUESA, NANET, XILLO, MIQUELÓ, XICOLATA, EL RAT, CAP BLANC, LA COL I FLOR, EL MOIXALL, L’ARANYA, EL CAPELLÀ, EL FRISAT, EL BON DÉU DE LA CARRERASSA, L’URCULE, CRINYANA, ELS MATA PORCS, EL CATCINÈS, MENJA COL, EL BOLET, L’AVION, EL MUSIC, EL GUIXAIRE…

 

En aquestes recerques no vam tractar les vies que citem suara perquè són una part d'un conjunt que no ens concerneix directament i a més són investigacions que requereixen un equip d'estudiosos. En canvi, dediquem un llarg capítol als malnoms col·lectius de pobles, noms extralegals i extra comunitaris que des del cor del fenomen de sobrenominació, l'investeixen d'una dimensió funcional suplementària.

Dels diferents models de tractament, apareix que la malnominació és una matèria lingüística que es pot enfocar des de perspectives variades, complementàries. El fet de seleccionar-ne una sola provoca una allau de retrets, sobretot pel que fa a l'objectivitat. Però la combinació d'enfocaments no és del tot satisfaent perquè necessita unions forçades. Finalment recordarem que cada aspecte forma un tot, amb les seues tècniques d'anàlisi, de classificacions i les seues conclusions.

Els primers capítols d'aquesta part dedicada a la metodologia han posat l'èmfasi sobre les nostres tècniques d'enquesta i de recol·lecció de material. Amb la confrontació d'obres o articles que tracten del mateix tema podem orientar millor el nostre propòsit i definir clarament un eix de recerca, ben particular, ja que els nostres factors d'investigació bàsics (territori, enquestes orals...) no coincideixen amb els altres exemples. És possible resumir l'especificitat i l'interès d'aquest treball dient que abasta una àrea molt extensa on cada-u dels 230 pobles va ser enquestat de manera exhaustiva exclusivament gràcies a contactes orals. Es tracta d'una voluminosa arreplega sincrònica de malnoms originats per una comunitat -no necessàriament unificada- que volem identificar.

Sabem que amb l'acumulació de material i les llarguíssimes llistes de sobrenoms ens poden diagnosticar "una síndrome de catalogació"; tanmateix, volem que el lector -per comprovar o intentar noves recerques- tingui tots els elements a l'abast.

Per consegüent, modularem les classificacions de Moreu-Rey, ampliarem la reflexió sobre la funcionalitat de la sobrenominació i organitzarem l'anàlisi a l'entorn de la simbiosi que existeix entre sobrenom i societat. Però de bell antuvi evocarem de quina manera, al llarg de la història, els sobrenoms es feren un lloc al marge i al bell mig dels sistemes de nominació.

Índex dels pobles per ordre numèric                            (tornar a metodologia, rúbrica : els pobles)

                                                                                              tornar a Metodologia, rúbrica 4 : els pobles