2.1 Formació històrica dels sobrenoms

2.1.1 Llatinització

CICERO és segurament el sobrenom històric més conegut. A causa d'una berruga grossa com un cigró que tenia al nas, portava aquest nom en Marcus Tullius, seguint la tradicional combinació romana del praenomen (nom individual), nomen gentilicius(derivat de la tribu d'on descendia) i més tard cognomen (nom de família), i quan s'esqueia, agnomen (sobrenom).

Al segle IV, el cristianisme introduí nous noms, en particular els dels personatges bíblics. Per consegüent, s'arrelaren noms d'origen hebreu i grec. Paral·lelament, es decidí de reduir a un o dos el nombre d'apel·latius.

2.1.2 Els germànics

Ja que els invasors germànics (segle V) -a Catalunya els Visigots- desconeixien en absolut l'ús del cognom i que seguien el del nom únic, s'acabà per abandonar el nom plural. Aquest fet, combinat amb la tendència cada cop més freqüent d'usar el nom únic per part dels llatino-cristians, féu desaparèixer l'antic sistema romà. Els Visigots si bé adoptaren el llatí, no modificaren llurs noms d'origen: Bernhard, Berenguer, Armengau... renovellaren les fonts d'inspiració.

2.1.3 Els Francs

La invasió àrab (segle VIII) no tingué temps de deixar massa rastres. Els Francs, conduïts per Pepí, i més tard per Carlemany (finals del VIII), encetaren un "alliberament" que els permeté instal·lar-se en els nostres territoris. Malgrat llur dominació política, es romanitzen i perden l'ús de llur llengua; en canvi, les poblacions romanes, per moda, copien les classes socials elevades, germàniques doncs, i empren llurs noms que sovintegen , es repeteixen, empobreixen cada cop més la varietat onomàstica.

De retop, la proporció d'individus que tenen el mateix nom augmenta, multiplicant els riscos de confusió i fent més difícil llur identificació. Es féu precís individualitzar les persones: recorregueren als sobrenoms.

"No és fins a partir del període carolingi que es troba documentat, al costat del nom de baptisme (l'únic reconegut per l'Església) un sobrenom indicador de l'ofici, de la procedència, del títol nobiliari, del grau eclesiàstic o, fins i tot, d'una qualitat física o moral." Estudiant els cartularis del Llenguadoc apareix que si fins l'any 1025 una sola apel·lació basta per a designar la gent, a partir del 1070, fa la seva aparició un sistema de dos elements. "Jean et Hugues s'appellent à la fin du XIe siècle, Hugues Cauvin et Jean d'Aimargues. Le surnom vient de naître". Tanmateix, és bo precisar que efectivament els sobrenoms apareixen al segle X o XI en els documents, però es degueren formar abans; qui sap si no és un fenomen inherent a les cultures humanes, i que malgrat alts i baixos, mai no hagin deixat d'existir, àdhuc si durant certs períodes el seu paper fou reduït -restringit- i secundari.

Millor anomenar per controlar millor, sembla ser la voluntat dels grans de l'època. Se pot explicar també pel desig de distingir-se més bé, per mor d'afirmar el seu patrimoni, la seva existència social. L'homonímia, la feble diversitat dels noms, provoca una certa confusió. L'empobriment prové del fet que els pares busquen, durant el segle XI, noms eficaços, que puguin protegir els infants. Deixant la tradicional referència als avantpassats o al santoral, prefereixen la d'un rei o d'un príncep (Robert en el Reialme de França, Richard a Angleterra, ...).

En canvi, el sobrenom busca inspiració en la filiació, el lloc, la funció social o professional o tot allò objectiu que serveixi per a descriure la persona. El sobrenom, sovint donat accidentalment, s'afegí poc a poc al nom de pila.

2.1.4 L'Edat Mitjana

Lògicament, l'etapa següent fou l'herència del segon nom, el sobrenom, amb més facilitat si indicava una professió o la procedència. Començà pels nobles, "i per contagió social guanyà la burgesia de les ciutats i els pagesos". "A finals del XIII, el 90% de la gent utilitza la doble denominació. El sobrenom es pot trametre, esdevé nom, i el nom de bateig el prenom. Així nasqueren els llinatges".

"El costum de fer del sobrenom un indicador de la característica individual d'una persona donà pas al de perpetuar-lo a la seva descendència, i així el sobrenom esdevingué hereditari (...) i assolí la categoria de denominació legal."

Del glossari de fórmules de denominacions de Billy (1997), edificat a partir de documents datats del segle VI al XVI, esmentem alguns lligams antroponímics:

-agnomine ("Johannes quoque molendinarius eorum agnomine Dives")

-dicitur ("Arnaldus de Villamuro qui dicitur Razigotus").

-se facere ... (Petrus Hospitalis qui alias faciebat se ciognominari Christianus).

-prenomine (Wido... generoso genere genitus miles prenomine vocitatus Dives).

- seurnom, surnom, sornom ( i autre clers qui a seurnom l'aleman).

- vocatur (Bernardus de Cassanha qui vocatur Espareg).

- vulgo ( Aoidis vulgo vocata Damet).

Cercant renoms en els registres dels segles XVI i XVII, Josep Bota (1993, 119) dedueix que si bé el procés de formació dels cognoms és consolidat, encara no està acabat del tot. En efecte, al costat de les classes altes que necessiten lligar la seva identificació a llurs possessions hi ha una àmplia massa analfabeta que, en alguns casos, encara no ha consolidat el seu cognom. D'altra banda, cal considerar totes les persones que emigren i que difícilment són reconegudes. En aquest cas, encara es continuen creant cognoms i renoms a partir del lloc d'origen, de l'ofici i de l'ètnia a la qual pertanyen els sobrevinguts. En alguns casos la procedència substituirà el nom originari. Així passen de Joan d'Empordà (1561) a Onofre Empordà (1562).

Els renoms apareixen quan el transcriptor es veu obligat a completar la informació, mogut per la necessitat d'una identificació cada vegada més clara i precisa. Els lligams que uneixen els nous conceptes als identificadors bàsics són:

- la simple juxtaposició ( Joan Gibert Bocatorta)

- la disjunció (Francesc Soler o Pastor)

- la conjunció (Maria Agustí i Fosques)

- preposicions i topònims (Farrer del Puig)

- anomenat, dit, sobrenom, per altre nom (Joan Agustí per sobrenom "Foscas")

- vulgo, àlias (Anton Malla vulgo Gitano).

Aquest llistat (Bota, 1993) i la presència continuada del renom en actes demostren que hi ha un cert reconeixement administratiu, jurídic del renom.

La documentació escrita forneix indicis en quant a la seva data de l'emprament, però és una informació parcial.

"L'aparició del renom, com a denominació popular sense valor oficial, és difícil de datar, com ho és també la justificació funcional de la seva creació. Imaginar una sola missió assignada als sobrenoms, creure que llur arrencada prové d'una sola causa, seria una simplificació errònia. És cert que el sobrenom pot servir per a distingir dues persones que porten el mateix nom. Però aquesta tasca funcional no explica pas sempre l'existència de renoms".

Tampoc no podrem sostenir que la documentació escrita és el reflex de la realitat, i que la primera funció del sobrenom era la distinció, tal com ho pretén Roigé :

"La documentació confirma la validesa de la primera tasca dels sobrenoms, que els ha estat exigida novament per als temps posteriors".

Res no prova que simultàniament no s'hagin pas desenvolupat d'altres sobrenoms, amb finalitats diferents, i que si no apareixen en els documents, senzillament és perquè no hi portaven cap informació rellevant, imprescindible. En canvi, estem segur que, com si fos un cicle, la malnominació troba una nova oportunitat, desplaçada en el temps, per reaparèixer.

Dit d'una altra manera, "una gran part dels cognoms està formada pels noms que s'han aplicat per fer remarcar una condició particular de l'individu; o sia, pels sobrenoms. La creació d'aquest material onomàstic continua incessantment, sobretot a les poblacions petites i en els medis rurals. En realitat és el procediment més antic per a denominar les persones".

2.1.5 Evolució dels sobrenoms

A llur gènesi, els sobrenoms són sempre motivats i transparents, però sovint aniran evolucionant cap a l'opacitat per culpa d'una pèrdua de motivació etimològica.

"Une fois attribués, ils se détachent de leur étymologie, en acquièrent d'autres, perdent leur signification première. Les liens entre le caractère de la personne et le mot qui la désigne sont aujourd'hui oubliés."

Esdevenen fòssils. L'opacitat és deguda a diversos factors, com ara:

- la caducitat: els mots compostos i certs derivats ja no es poden analitzar perquè llurs elements deixen de funcionar com a mots independents. Quan el sentit primitiu de la paraula desapareix del vocabulari, les utilitzacions figurades perden llur suport;

- les lleis fonètiques que alteren les paraules, rosegant-les o concentrant-les, tot particularment les compostes;

- les divergències semàntiques: l'evolució semàntica pot fer perdre el sentit a les composicions.

Malgrat tot, un sobrenom pot tenir un cicle vital molt llarg, car no desapareix necessàriament amb l'individu que el porta. Sovint, el renom individual, a més a més de convertir-se en renom col·lectiu en esdevenir nom de casa, contamina els altres membres de la família i n'assegura la continuïtat. Això prové tant del fet de la riquesa o influència de la família, o de la seva popularitat, com de la seva pobresa o marginació, o mala fama.

"Funciona alhora com a individual i com a col·lectiu només canviant el terme introductor. Veiem doncs que a diferència dels cognoms, que romanen amb una forma constant en haver de passar pel sedàs de la legalitat, els motius formen un conjunt obert i per això mateix fràgil i inestable".

Moreu-Rey qualifica el renom de transeünt , i és que de fet "el renom és com un viatger que s'adapta durant el seu itinerari a les exigències del temps o del lloc en què es troba." Aquesta "propietat camaleònica que posseeixen els motius és una garantia més de la seva continuïtat i alhora representa una dificultat per esbrinar-ne la seva forma primitiva i la seva motivació primera."

2.1.6 Quin futur per als malnoms ?

Es planteja ara la qüestió de saber quin pendent seguirà l'evolució dels sobrenoms, car a l'època actual les condicions de supervivència són difícils. I no es tracta de la mort d'un sobrenom, sinó de tot el sistema, a tots els Països Catalans. Aquí sembla perdurar:

"La majoria de la gent [del vilatge de Pego] es dedica a l'agricultura, i creiem que això pot influir en gran manera en la creació de malnoms, sobretot pel caràcter obert i irònic de la gent del camp, el qual afavoreix la permanència dels malnoms avui dia".

Allà el balanç no és prometedor:

"Esta pèrdua és un de tants tributs que hem hagut de pagar [a Elx] per a deixar de ser un poble provincià, petit i tranquil i convertir-nos en una ciutat important, bruta, sorollosa i on tothom va de pressa sense conéixer ni el seu veí".

Vinyet Panyella afegeix:

"En realitat l'existència dels motius implica una situació de convivència i de coneixença, i, en definitiva, una consciència de comunitat social que Sitges ara no té. I la prova és que els motius que s'han pogut recopilar per tradició oral ha estat a través de persones de força edat que parlaven del "seu" temps, és a dir, d'una vila amb uns quatre mil habitants."

Els canvis socials afecten els sobrenoms, inspirant-los, modificant-los, esborrant-los finalment.

"És evident que, amb la metamorfosi d'un tipus de societat, ha de transformar-se paral·lelament l'esquema nominatiu que la caracteritzava."

Tanmateix, per natura, la sobrenominació no desapareixerà del tot.

Tot i que els canvis de població i les transformacions socials n'han limitat l'ús , és cert que encara avui els joves treuen malnoms, però aquests tenen una utilització molt reduïda, corporatista o grupal. Per cert, obre una nova dimensió per la investigació. Els terrenys esportista, polític, associatiu, cinegètic haurien de ser enquestats amb semblant metodologia, i bé es podrien comparar els resultats. Els investigadors hi contrastarien la malnominació d'abans i la d'avui. A Catalunya-Nord, el lloc que ocupa la llengua catalana en aquests contextos, l'imaginem migrat.

 

2.2. Presència històrica dels sobrenoms

2.2.1. Nissagues reials

Hem volgut citar CICERO per començar el paràgraf dedicat a l'evolució dels sobrenoms, però és un fet conegut que els monarques catalans també portaven sobrenoms. Presentem una cronologia històrica de la malnominació reial catalana, així com una mostra dels sobrenoms que duien els prínceps de països veïns. Per incitar a la comparació, bo i ampliant el domini geogràfic fins a Escandinàvia, i a tall de curiositat, esmentem un estudi sobre els malnoms normands.

 

 

 

D'aquesta galeria de retrats coronats i sobrenominats es desprèn immediatament que les qualitats físiques (Corbat, Impotent, Vell, Gros, Calb...) i morals (Boja, Cerimoniós, Savi, Ardit...) dominen. En aquest cas, el sobrenom apareix com un judici (a posteriori?) del regne. Les capacitats de gestionar, les relacions amb el poble, els disbarats... són a l'origen de l'apel·lació. Alguns altres sobirans van ser marcats per un esdeveniment, fatal o feliç, (Conqueridor, Fratrícid, del Punyalet...) que esdevingué, talment un estigma, inseparable del nom.

En regla general, si bé els sobirans europeus afegeixen un sobrenom a llur nom, en canvi, no modifiquen mai llur nom real. Tanmateix, Karol Wojtyla governa avui un poble fidel sota el pseudòdim de Joan Pau II. Els papes prenen un sobrenom funcional que els és totalment aliè.

2.2.2. Onomàstica papal

En el panorama universal de la sobrenominació ens ha aparegut que s'atribueixen sobrenoms no tan sols als reis i prínceps sinó també al Sant Pare, i ens preguntem si aquesta denominació correspon a les definicions que hem donat d'aquest fenomen.

No va ser d'ençà del principi que un sobrenom substituí el nom del papa, ans al contrari: els cinquanta primers que regnaren sobre l'Església occidental no portaren ni nom doble ni sobrenom. La xifra romana que acompanya la denominació es féu servir a partir del segle VI, com a mitjà de reconeixement entre papes homònims. El canvi de nom esdevingué sistemàtic a finals del segle X. Els primers foren:

Ottaviano (955) > Joan XII

Pietro di Pàvia (983) > Joan XIV

Pietro Boccadipapa (1009) > Sergi IV

Les motivacions que conduïen aleshores a adoptar un nom aliè no tenen res en comú amb els "bateigs" actuals.

Alguns, en senyal de renúncia al paganisme, abandonaren llur veritable nom, que sonava massa "bàrbar":

Brun de Caríntia (996) > Gregori V

Gerbert d'Orlhac (999) > Silvestre II

Normalment la tria del sobrenom era sota la responsabilitat dels electores, i tot particularment de l'arxidiacre.

Sembla ser que fou amb Urbà II (1088) que començaren les tries personals.

Amb el temps, la substitució esdevingué una regla, però no fou mai escrita.

Alguns papes s'hi divertiren, recordant en el sobrenom elements que pertanyien al nom veritable:

Enea Silvio Piccolomini (1458) > Pius II

Giuliano della Rovere (1503) > Juli II

D'altres utilitzaren el sobrenom com a gentilici familial, o sigui que el prenom servia per a marcar la pertinença a una família; fou el cas dels Joan i Benet.

El record d'un lloc sagrat pogué motivar el sobrenom:

Alexandre II (1061) trià el prenom en honor a l'església de St Alessandro de Lucques.

Casualment, alguns sobrenoms provenen del calendari: Esteve IX, Luci II, Martí V escolliren llur nom segons el sant que es celebrava el dia de llur elecció a la seu de Roma.

La política religiosa del moment influencià certes designacions, ja que el sobrenom indica clarament a qui es dóna suport. D'altres, amb més fervor etimologista que política, empraren prenoms simbòlics: Víctor, Honori, Pasqual...

Finalment, l'esment honorífic d'algú (cardenal o papa) en agraïment a la seva ajuda, inspira la major part dels nous papes: seguint el precepte de la Pietas , es retroben les "nissagues" Pau IV, Gregori XIV, Climent X, Innocenci XI, Joan XXI, Nicolau IV, i la mitja dotzena de Pius que -quasi- monopolitzaven el tron del Vaticà d'ençà del segle XVIII. Afegim-hi encara Joan Pau II, que homenatja el seu predecessor immediat (per cert, Joan Pau I fou el primer a emprar un nom doble- feia més de 400 anys que s'utilitzaven els mateixos 9 noms) i els dos d'abans (Joan XXIII i Pau VI).

De la mateixa manera que el canvi de nom és un costum sistemàtic, obligatori però no escrit, tampoc no es coneixen oficialment les motivacions pregones del summe pontífex. .

Per consegüent, hom s'adona que el sobrenom papal es diferencia molt del material recollit en els pobles. Fruït d'una autodesignació, sempre a base d'un prenom, sense cap motivació comuna amb les que hem esmentat en la nostra tipologia... són moltes les característiques que aparten l'onomàstica papal dels nostres malnoms populars. Notem encara que aquest sobrenom, que és més conegut que el nom veritable (potser és l'únic punt comú amb els malnoms?), actua en un marc legal i universal.

Malgrat totes les diferències revelades, aquesta incursió té el mèrit d'haver-nos permès de prendre consciència d'un ús paral·lel de la sobrenominació.

2.2.3. Saga nòrdica

Vam buscar un altre testimoniatge històric i les recerques bibliogràfiques ens varen conduir a un mestratge realitzat a Oslo, Noruega, i dedicat a l'estudi dels sobrenoms en una "Saga", obra medieval cabdal d'Escandinàvia, i més precisament Sverresaga, la Saga d'en Sverre. Es tracta d'una crònica, datada del principi del segle XIII, que relata els fets més remarcables del rei Sverre. L'autor, Oddmund Vestenfor, comenta que l'aparença o el caràcter de l'individu motivaven els sobrenoms, encara que sospita que molts s'han d'entendre en segon grau perquè les al·lusions són nombroses i avui indesxifrables. La derisió, la ironia, els estereotips culturals d'un context que no coneixem, enterboleixen la lectura.

Els personatges que porten un malnom són els guerrers, el rei i els pagesos. Citarem, entre les qualitats , o defectes, físics i morals:

BLINDI (cec) SKYGNA (que s'hi veu clar)

SKJALGI (guerxo) HINN GODI (el bo)

ILLSKA (furiós) GALINN (boig ).

Les metàfores amb els animals són freqüents, però la polisèmia dificulta la interpretació:

GASSI és una oca, però també un individu totxo, o orgullós.

SVINA apareix en diversos sobrenoms, anteposat a un prenom. Correspon al porc. Però per quina motivació? Vesterfor deixa que el lector esculli la versió que li sembla més idònia: tenien els peus bruts? abans de ser guerrers guardaven porcs ? combatien en formació anomenada "svinafylking"? o com els porcs quan s'escapen de la porcigola aquests homes no es privaven de furgar en les propietats veïnes?

Les investigacions sobre aquest document medieval desemboquen sobre un esboç de classificació i unes conclusions que subratllen la diversitat dels sobrenoms.

A partir d'un suport històric i alhora literari, aquest estudi ens demostra que la sobrenominació és un fenomen molt estès i que, des de fa temps, les diferents capes socials se'n servien, amb una capacitat imaginativa relativa. Recalca el punt de comparació amb les nissagues reials: són essencialment el caràcter i el físic que determinen el malnom.

2.2.4. Trabucaires

A Catalunya Nord, ja més recentment, alguns esdeveniments tràgics van deixar renoms en els arxius històrics i en la memòria col·lectiva. A mitjans del segle XIX es jutjaren bandolers coneguts sota el nom de Trabucaires. Cadascú portava un sobrenom, mencionat i transcrit durant els judicis que els condemnaren a mort o a empresonament a vida.

Arrêt de la Cour d'Assises (1846) contra els Trabucaires. (Arxiu Departamental, U-271, extracte)

 

 

2.2.5. Arxius i documentació escrita

Lògicament, l'última etapa d'aquest recorregut històric concerneix els arxius municipals o eclesiàstics dels proppassats segles. Hem triat alguns exemples, a tall de mostra, de la documentació més generosa que teníem a l'abast. Es tracta de sobrenoms de:

- la Salanca (segles XVI, XVII i XVIII a vuit municipis salanquesos)

- Prats de Molló (primera meitat i finals del XIX)

- Els Angles (meitat del XIX).

L'interès major d'un tal material és evidentment que fa possible una comparació diacrònica el resultat de la qual evidenciarà la quantitat de sobrenoms que han persistit al llarg dels anys i el grau de renovellament.

El fet és que ens serà difícil treure conclusions radicals. En efecte, i començant pels testimonis més antics de la Salanca, hom s'adona que els documents tenen raríssims sobrenoms en comú amb les dades recollides. Ha persistit un únic CARDINA (1621) a Vilallonga i un GRA DE MILL (1784) que passa de St Hipòlit a Vilallonga. Estem pràcticament segur que s'allarga la llista amb alguns aparentats: PUTUNERA (1652)/PUT a Clairà, CAMO (1619)/CAMOTES a Vilallonga, ANGEL (1609)/ ANGELICOTA, CARAGOLA (1684)/CARGOL a Pià, NANATA (1566)/NENETA, JANOT (1670)/JANETÓ a Torrelles, però no representa més que una ínfima part de sobrenoms supervivents. En els arxius de Prats de Molló hom retroba menys del 7% de l'actual llista: CALANDRI, CAMAU, GUILLAT, PITOT i reconeixem l'hesitant MONJO/MANJO en l'actual MENJO. XIST és segurament la transcripció del nostre ZIST. El percentatge augmenta força entre el dietari Wittwer i avui dia amb un 20% de formes comunes: TAVERNE, GUILLAT, MANDRE, GAFA LLOPS, CARLI, FLOQUET, REGALAT, PITOT, GIRONELLA, BIALO (VIALÓ), ROUSSET (ROSSET), PANGEROLLE (PENJAROLA) als quals afegim uns quants que creiem lligats directament, ja que presenten un "aire familiar" BARRAGUÉ-BARRAGANA, CABANYON-CABANYA, CABRER-CABRA, XICA XIQUET.

Els sobrenoms dels Angles són més estables: un poc més del 50% s'ha mantingut d'ençà del 1841. Entre altres: AMENIT, BOUSSAREILLE (BOSSERELLA), CARRANCHI (CARRANXÍ), FACHOUSE (FATXOSA), SANCOUILLOU (SANT COLLÓ)...

La conclusió que hom pressentia es concreta: com més allunyades en el temps, menys sobrenoms en comú tenen les fonts informadores.

Aprofundint-ho, hom veu que per a períodes iguals i amb pràctiques denominatives comunes (nom de casa), Prats i els Angles presenten una evolució diferent; la sobrenominació de Prats ha canviat molt més respecte al vilatge capcinès. Com que els sobrenoms acompanyen els individus, se'n desprèn que les poblacions han patit una més gran inestabilitat a l'Alt Vallespir. Del punt de vista lingüístic, hom deu poder seguir certes evolucions (per exemple amb CARAGOLA (any 1684) > CARGOL ) i controlar si s'aconsegueix datar els fets fonètics esmentats i establir-ne la cronologia.

No basta, ni de bon troç, una tan ràpida ullada diacrònica per establir veritats; hi falta la corresponent comparació dels patrònims i un buidatge sistemàtic dels arxius de cada vilatge. No és el nostre propòsit ací, sinó que hem volgut apropar la sobrenominació cap a un camp d'investigació històrica que no se li obre gaire sovint, preferint-li els antropònims oficials.