2.1. Vocals

 

       2.1.1. Vocals tòniques

                   2.1.1.1. Canvi de /o/ tònica en /u/ tònica

Enfocarem aquesta part sobre un aspecte únic, la vocal O en posició tònica, característica del parlar septentrional, ja que sobre la major part del territori es pronuncia /u/, tant si és en posició final com si va seguida d'una consonant.

Els sobrenoms són portadors de la mateixa informació, quan la O es troba en situació final:

/batistú/ (27), /rəfəlú/ (212), /karbəsú/ (246), /rabəsú/ (50)...

o quan va seguida d'una consonant:

/tišadú/ (212), /matə Ļúps/ (264), /kulúm/ (147)...

Tanmateix alguns renoms presenten vocals que s'articulen diferentment:

/baró/ (384), /ruzətó/ (384), /rəfəló/ (385), /klabətó/ (359)...

La localització és claríssima i no té res de sorprenent. Cerdanya és l'única comarca que resisteix al tancament de la O tònica a la qual afegim els dos punt extrems del Vallespir.

Si ho mirem més detalladament apareixen alguns punts conflictius:

a Vingrau (140) hom detecta /Jakəs məló/; la situació geogràfica i la proximitat lexical amb el melon  francès incita a pensar en una influència gal·licitzant. És una via qua caldrà deixar cotiva perquè habitualment el rossellonès conserva la consonant final, és el cas, per exemple, de /bidún/.

A Angostrina (385) recollim /kəlú/. Per sort, ens han sabut donar l'origen del malnom, i malgrat les aparences, ens adonem que més que mai, subratlla la isoglossa O/U. Es tracta efectivament d'un motiu atribuït a un foraster de la plana. Els cerdans, amb ironia, o millor dit amb mimetisme sorneguer, l'han designat fixant la pronúncia divergent en el malnom. O sigui, que s'han adonat que el nou vingut no realitzava fonèticament la paraula com ells ho feien. El contraste entre el /kəló/ autòcton i el /kəlú/ importat els inspirà el renom[1]. Aquest fet demostra una vegada més la poca fiabilitat del material onomàstic. Els trets palesats pels sobrenoms s'han de tractar amb molta precaució car ocorre que actuen com a testimonis contraris. O sigui, reflecteixen característiques articulatòries diferents del sistema habitual.

A Eus (231) hi trobem /pébrə rótš/ al costat de /mišél del pupún/.

Sembla ser que  a Eina (390) la isoglossa es fa més vacil·lant: Sicardó /sikardó/ conviu amb Ros /rus/ i Coscoll /kuskúĻ/. Odelló (388) només presenta la /u/: /rafəlú/, /rutš/, /rus/. Més enllà, ja no hi ha dubtes: Sallagosa (392) /bədó/, /gilótə/, Llo (391) /rósə/, /tətónə/, /Ļóbə/ ; a Egat (387) /putšó/, /bidəló/.

Aquests límits no coincideixen amb els que dibuixa el mapa 'berger' del Sacaze . El so /u/ hi era més present; és com si hagués perdut terreny. De la mateixa manera, si contrastem la isoglossa que apareix en l'article de Costa (1977, 299) sobre el tancament de la /o/ i els nostres sobrenoms, ens adonem d'un avanç (3 pobles més) de la /o/ a Cerdanya. En canvi, a l'Alt Vallespir, constatem la pèrdua de dos vilatges.

 

 

                   2.1.1.2. Tancament E tònica en I

EL NIN , LA NINA, EL NIN PETIT, EL NINET (arreu) COTXA NINS (173) nen, noi petit. Arcaïsme "vivaç a la Catalunya francesa, a Mallorca  i en algunes altres localitats" (DECLC). ALPO mapa 75, Sacaze mapes 75 i 109 posen en competència 'nin' i 'mainadges' i 'pallago'.

 

                   2.1.1.3. Canvi de -ie > e  o canvi de -ie > i tòniques

CAN MENELL (262), CAL MENELLA (349), (328), EL MENILL (174) per reducció de 'meniell' (dit petit) DCVB o de l'antic "menuell": ie > e,  ie > i , ue > e. No descuidem el veïnatge occità : 'menil' (Lou Tresor).

 

       2.1.2. Vocals àtones

                   2.1.2.1.  e>a

Alguns sobrenoms reflecteixen un fenomen que afecta la vocal neutra en posició sil·làbica inicial originada per una E i tanmateix pronunciada /a/:

BERNAT (212) /barnát/, TEULER (212) /tawlé/, PERDIGALL (140) /pardigáĻ/, L'EIXEMPLAT (63), (186) /lašamplat/, LA MARIE EIXORIDA (260) /la marí ašurídə/.

A conseqüència d'aquesta assimilació, qualsevol vocal neutra inicial fa efecte que prové d'una A. L'explicació rau potser en el fet que A i E confonent-se en vocals neutres, no es distingiren i formaren un sol grup, que evolucionà favorablement per a la A.

Una altra solució[2] es troba belleu en la influència francesa del grup EN, pronunciat /ã/ i que retrobem en VENTURA (385) /bantúrə/, VENTURETA (56) /banturétə/. La proximitat occitana hi té belleu un paper: Pastor s'hi pronuncia /pastú/ (Costa, 1986, 24).

Volem precisar que aquesta obertura no afecta pas totes les vocals neutres inicials, sinó unes quantes, en certes paraules, difícilment relacionables.

Del mapa que hem dibuixat a base de sobrenoms no s'hi destaca clarament cap àrea, les modalitats s'hi entrecreuen, fent aparèixer alhora /a/ i /e/ a Cerdanya, o fins i tot en un mateix poble (a Cameles, per exemple). 

Tenim un  exemple freqüent en l'adjectiu PETIT, però com ho il·lustra el mapa n°8 presenta tantes variacions que el tractarem a part, i tot seguit després d'esmentar un cas on la /e/ castellana tònica passa a /a/ tònica, assimilada sens dubte pel català 'ranc':

EL RANGO (56), com a sinònim de tort, coix.

 

                   2.1.2.2. Petit

Si observem els sobrenoms que contenen l'adjectiu PETIT, veiem com la E canvia segons l'àrea, i com els canvis són paradoxals.

 

Obertura              e > a               a Rosselló -Elna (50)-, Aspres -Cameles[3] (212)-

Tancament           e > i                a Rosselló -Òpol (31)-Canet (41)- Cabestany (46)-

                                                         Palau (61)-Sureda (63)-

Conservació        e > e               a Cerdanya, Rosselló i Alt Vallespir

 

La diversitat de solucions enterboleix el tema i les divergències l'accentuen, ja que si consultem l'ALPO[4], a Cameles, on nosaltres repertoriem /patit/ i alhora /pətit/, Guiter  hi va sentir /pitit/.

A Òpol i Sureda, en canvi, tots els testimoniatges coincideixen per atribuir-los un tancament de la e > i.

PETIT és un cas particular de tancament de la vocal neutra en i. No és l'únic que encontrem en els malnoms.

 

                   2.1.2.3. e > i

Els sobrenoms demostren com la vocal neutra, i a vegades la /u/, tendeixen a tancar-se en /i/ en contacte amb una inicial palatal fricativa sorda. Per exemple EL XIRRILL (50), (41), (80), EL XIRRIT (50), (178), (30), LA XIRRITA (27) EL XIRRO (228), (179), (181), (30), (221), (179), (61), EN XIRROLIS (38), EN XIRROLL (80) per 'xerric'.

Si bé a Port Vendres (56), les dues variants comparteixen el lloc: /šikulátə/ i /šəríngə/, i que  a Corbera les Cabanes (207) hi trobem /šukulátə/, el cas més freqüent queda el tancament de la /i/.

L'ALC (mapa 1273), que atesta /širíngə/ per al departament, tot i que atribueix a Formigueres i Sallagosa la forma /šəríngə/, és més proper a l'estat que els renoms trameten que no pas el Sacaze (petite, mapa 187) on hi sovintegen les formes en  /ə/.

Les fluctuacions rauen, al nostre parer, en les condicions de recolliment de les dades de Sacaze. El nostre mapa palesa el fort posicionament de la /i/ a tota la plana rossellonesa.

Fouché (1980a, 74) explica que "l'E provenant de O init. est passé à son tour à I dans certain cas. 1º Action d'un élément palatal. La cast. chocolate, devenu en cat. šekulátə, par suite d'une dissimilation du premier O avec le second, est représenté en rouss. par šikulátə(...)".

Malauradament no disposem d'exemples amb palatal fricativa sonora (tipus genoll>/JinuĻ/) ni tampoc dels que Veny (1982, 61) esmenta: /dišá/, /širmén/.

Un  castellanisme transforma la neutra inicial en i-:

L'INGLÈS (55), (58), (59).

 

      

                   2.1.2.4. Canvi e > o

La vocal neutra, per influència castellana passa a -o pronunciada /u/:

EL CENTRO (267)

 

                   2.1.2.5. Assimilació

REGALISSI < regalessi, assimilació de la vocal.

Originat per una influència exterior, el mateix fenomen es reprodueix al Capcir:

CAL FRARI (350) (345), CA L'HOSTI (350) (345), CAL SASTRI (350) són demostracions fonètiques que presenten característiques del dialecte xipella, com ho subratlla  Guiter (Guarner ,207).

EL GRAPAU (177), (59) en cohabitació amb 'galàpet', 'grapaut' i 'gripau'. Conserva la -a etimològica: krappa [5] > Grapau > gripau.

 

                   2.1.2.6. Afèresi de la vocal inicial

El fenomen afecta la a- inicial, segurament assimilada per l'article personal, que provoca una separació errònia dels elements; es pot explicar també, i molt senzillament, per un afebliment que condueix a la desaparició del fonema.

/en gáfə gafərús/ (50), /en gáfə Ļébrəs/ (264), /en gáfə Ļups/ (264), /gáfə rats/ (181), /en baĻanétə/ (33), /en baĻənayrə/ (262), /en túdə kəndéləs/ (173), /kutšə nins/ (173)...

L'ALPO, en el mapa 453 (prend des poissons) menciona /gáfə/ a l'Alt Conflent,  i en el  mapa 374 (noisettes), hi fa figurar /bəĻánəs/ a tot el territori.

 

De la mateixa manera, assistim a l'absorció de la A inicial de l'adverbi "a polit" per la final del verb que precedeix, en els casos de sobrenoms compostos:

/en píšə pulít/ (50), (246), (171)...

 

                   2.1.2.7 Altra reducció

S'escau una altra reducció de fonema quan la vocal àtona és situada entre dues consonants internes, una de les quals és una R. La vocal és absorbida per la sonora, produint una síncope en el mot:

/el kerməĻút/ (221), (177), (215)... prové de caramellut[6].

/en kriŋánə/ (174), (221), (240)... prové de carinyana[7].

/en kərbásə/ (173), (33), (60)... /la marí kərbásə/ (209) prové de carabassa.

Fouché (1981a, 219) dóna precisament com exemple:

"Réductions de phonèmes (...) Cat. kərəméĻ, rouss. kərméĻ «morve» (...) Cat kərəbásə, rouss. kərbásə, (...) Fr. carignan> kriŋánə (plant de vigne)".

'Carmell' és la forma que apareix en el diccionari de Blanic.

 

       2.1.3 grups de vocals

                   2.1.3.1 ia>i   ia > a

Com a conseqüència d'un refús sistemàtic d'emprar paraules esdrúixoles, el català septentrional redueix el fonema postònic final -ia en -i.

De fet, practiquem dos pal·liatius a l'accent sobre l'antepenúltima síl·laba: desplaçament de l'accent a la penúltima, o supressió de l'última. Ho evidencia el mapa 126 "justice" del Sacaze. No és un fenomen propi del Rosselló, ja que els parlars baleàrics segueixen el mateix esquema.

Hem recollit:

ia > i   /malísi/ (27), /ka la bictóri/,(350), /abundánsi/ (349), /asbərJíni/ (143), /ménJóstis/ (56), /pəsiénsi/ (262), /rábi/ (267)... i dins el col·lectiu de Bao (170): "A Bao cacen la lludri amb el podall" on hom endevina les etapes següents     llúdriga > llúdria > lludri  .

ia > a   /kəlándrə/ (30), (177), (48), /kófə/ (176), (28), /kófə planérə/ (75).

 

       2.1.3.2.  Reducció dels grups /ow/, /aw/, /wə/, /wa/

Els malnoms il·lustren diverses variants:

ow> u   /el brot de rúrə/ (63)

wə> ə, wa>a    /béwláygə/ (356), /en gárdi/ (63), /kan Jan/ (385), /tapaygérəs[8]/ (221), /gáĻə[9]/ (37), /kurtérə[10]/ (330) i potser el gentilici[11] /sutunat/ (344) i encara /truk/ (258), per trauc (forat).

aw> o    /Jumətó/ (391). Però MICOLAU (351) i LLAUNA (388) conserven el fonema en totalitat.

Aquesta singularitat fonètica la recull l'ALPO (mapa 200=eau, i 201= eau-de-vie) amb /aygə/ i /aygurden/, així com /aygérə/ i /igérə/ del mapa 233 (évier).

 

       2.1.3.3. Diftongació

LA GAUNYA (30) Grandó: ganyes, baix de les galtes[12]. Malgrat Fouché (1980a, 19 i 233) que li atribueix un origen occità (Alibert: gaunha=joue), Badia (1981, 158) opta per "la tendència septentrional" a conservar el diftong: gavinia  > gaunya (ros) > ganya[13].

EN/LA LLAUSETA (27), (28), (142), (146), (41), (30), (52) terme rossellonès. Alosa (Grandó). Sembla procedir del mateix ètim: alauda + itta. (DCVB). En l'ALC (nº69) aquesta forma cobreix tota C.-N. i es retroba  a la Vall d'Aran. L'ALPO, més precís, distingeix a l'est i al Capcir la forma amb diftong (llauseta, com al Llenguadoc) i amb reducció del diftong  a /u/ a les altes valls (mapa 28).

LA TAUPA (50), (28), (55) , PELL DE TAUPA (221),  variants locals de 'talp' que són referenciades en els mapes 1210 (ALC) i 510, 511 (ALPO). Ja documentat "taupa"al segle XIII, i avui general a tot el domini rossellonès (DECLC). CAL TALPAIRE (393) confirma l'afirmació de Coromines: "tirant cap a Cerdanya, desapareix la vocalització". Nagore (1993, 872) recull "tauba" en aragonès i el relaciona amb el gascó "taupe" i el llenguadocià "taupa".

 

                   2.1.3.4. Occitanismes

Al poble dels Angles (350) vam detectar en el nostre informador una vocal occitana /œ/, corresponent a la /u/ catalana:

       CAL FUSTER /fœsté/

       CAL PEIRUSSA /peyrœse/

       CAL MUNELL /mœnél/.

 

                   2.1.3.5. vocal tònica català > -no castellà

L'AMERICANO (262)

EL CUBANO (246)

EL VILANO (55), (173)

L'adaptació fonètica de les vocals dels castellanismes consisteix de manera natural en transformar  la [o] àtona  en [u], al rossellonès.

 

 

2.2. Consonants

 

       2.2.1. Consonants inicials

                   2.2.1.1. Palatalització de N-

A partir del castellanisme 'niño' > ninyo,  el so palatal intern influencia la N- inicial fins a assimilar-la. Costa (1977, 181) ja havia subratllat aquesta modificació basant-se sobre el sobrenom de Banyuls. Els sobrenoms testimoniegen del fenomen amb quatre recurrències:

EN NYINYO (58), (235), EL NYIN (172), (50).

En podria ser un altre representant NYOGA (75) < noga, però sense interferència d'una segona palatal.

Ho dèiem ja en el treball de mestratge (1989, 160), no es tracta d'una generalització, car abunden els casos sense palatalització: EL NINYO (221), CAL NINYA (349), (142), EN NINYOLA (69).

 

       2.2.1.2. Reforçament inicial amb una N-

EN MIQUEL NALT (41), JOAN DE LA MARIE NALTA (183) fonètica ross. de l'adjectiu 'alt' DECLC i Grandó. Pervindria de l'occità (Veny, 1980, 449).

 

       2.2.1.3. Palatalització de S-

EL XUC (182), XUCA (258), LA XUCA PASTILLES (41), (50), EN XUCA DITS (209), (27), (29), (38), XUCA NASSOS (183), EN XUCA RATS (143), EN XUCA TETES (58), LA XUCA TOTONES (177) EN XUGA FIGUES (50) Grandó: xucar=sucar.  Fouché (1980a, 95) no descarta la formació onomatopeïca ni tampoc una forma aglutinant ex+sucare[14] > eixugar > xugar, però no certifica res. Badia (1981, 180) explica la palatalització de S- per l'assimilació d'una palatal veïna com per seixanta > xixanta[15], o per la proximitat d'una -I: sibilare > xiular. Nogensmenys puntualitza declarant que la palatalització de S és menys freqüent en català que en castellà i dóna precisament l'exemple de sucu  > suc (jugo en castellà). Per interpretar aquesta palatalització rossellonesa, ens arriscarem a avançar que s'ha creat per distinció: al Rosselló, existeix un potencial homòfon /suk/ (masculí de soca) que  apareix a l'ALC per 'escambell' i al Blanic, amb un altre sentit: "billot=suc/such de carnisser" i encara: "bûche=suc".

XECLAIRE (259) és la variant de 'cerclaire'; aquell no apareix al DCVB i aquest hi és definit  com a "qui fa cercles per les bótes";  creiem que es deu la palatalització de la /s/ inicial de 'cercle' a una influència occitana: 'cieucle'> xecle i derivat amb sufix occità: xeclaire.

XAMARRA (237), (183) prové de la forma 'samarra'. La variant palatalitzada és coneguda a Ses Illes (DCVB).

Cesc i Cisco els diminutius hipocorístics de Francesc passen respectivament  a XEC (63), (54)...  i a TXITXO (330)[16] dins el qual, paral·lelament, es dentalitza la palatal inicial; un altre exemple n'és: XIQUET (356) /tšikét/.

 

       2.2.2. Consonants internes

                   2.2.2.1  Palatalització de la N

EN GRANYOTA (27), (177), (171), (172), (28) per 'granota'. Comuna a una part del Llenguadoc i de l'Empordà (ALPO 275).

 

                   2.2.2.2 Ensordiment de la consonant interna o manteniment etimològic ?

- G /g/ passa a C /k/

LA PICOTA (224), (173), CAL PICOTÓS (260) Pigota, verola (Ross) Grandó. L'etimologia llatina ens recorda la C sorda: Pica > piga > pigota, de la mateixa manera que per l'ocell: Picottus  > pigot (picot a CN).

- G /j/ passa a C /s/

EL SARCIT (182), EN SARCITA(45) fonètica rossellonesa per 'sargit'. Grandó. Una forma rossellonesa arcaïtzant, més propera de l'ètim Sarcire .

- S /z/ passa a J /J/

L'ENCLUJA (31) fonètica local. ALC mapa 691. Coromines[17]: "enclutge [ancluya, enclutya, encluya ] enclusa. La forma en -tge és la que s'usa avui en diverses comarques pirinenques".

- C /k/ passa a T /t/

LA XIRRITA (27), EL XIRRIT (50) són variants rosselloneses de 'xerricar', beure sorollosament, que, per la proximitat del grup alveolar -RR, ha vist un desplaçament de l'oclusiva sorda velar K cap a la dental T.

 

                   2.2.2.3. Reducció  de la jota /X/ castellana mitjançant:

- la palatal fricativa sonora /J/

EL COJO (262)

- l'oclusiva sorda /k/

EN COCO (59), LA COCA (35)

LA CONECA (28)

CAN PENDECO[18] (263)

EN PO DE LA VIECA (61)

- la fricativa sorda /tš/

ELS TRATXES (329) originat, potser per un trajes .

Veny (1993, 408) anomena els dos primers fenòmens, respectivament "geada" i "queada"; ens atrevirem a designar el tercer "txeada". L'adaptació més freqüent sembla ser la queada per la qual Veny  (1993, 425) situa la culminació al Principat de Catalunya i Mallorca entre el segles XVIII i XX (primera meitat), ja que després, amb els millors coneixements de la llengua de l'estat (mitjançant la televisió i l'escola), les generacions saberen pronunciar el so castellà[19]".

 

                   2.2.2.4. Consonant epentètica

Una consonant epentètica és encastada en un sobrenom, deformant així la pronúncia original. Es tracta del nom del cèlebre estafador Stavisky que transmet la seua reputació de lladre sota la forma /estabínski/ (63), (31). El famós lladre va fer les seues malifetes al País Basc, però van tenir repercussions sobre el govern de l'època, i per tant, arreu de l'estat francès. No té res d'estrany, la seua presència en els malnoms nord-catalans. Encara més lògica seria que sortís en la sobrenominació basca. Prou prou : consultant un treball d'onomàstica[20] sobre un vilatge costaner del País Basc, hem encontrat, per designar un empleat del casino de jocs, el motiu "Stabinski". La fonètica nord-catalana ha seguit l'evolució general, fruït d'una adaptació del nom rus.

De la mateixa manera assistim a una epèntesi interessant d'una F en la paraula 'cotoliu' que esdevé COTOFLIU (31). Per aqueix ocell, ja s'havien registrat (DCVB) les formes cotolí, cotoliva i cotorliu. Avancem de nou[21] que es tracta potser d'un encreuament per analogia amb 'cotó fluix' (que es pronuncia /kutuflúy/) si no és una variant onomatopeica més.

 

                   2.2.2.5 Reduccions

- Del verb 'vinclar' ha sorgit /binglá/, després de la sonorització de la C>G i arran d'una metàtesi ha esdevingut 'reblingar'. Els sobrenoms ens porten una forma suplementària, amb síncope de la L: EL REBINGAIRE (27).

 

- Segurament per arcaisme fonètic (CINERE > cendra), el sobrenom LA CENROSA (259) no porta la D epentètica que usen certs parlars[22] en 'cendra' o 'cendrosa'. Hem après de l'informador que 'el Gat Cenrós' era el nom català del conte titulat en francès 'Cendrillon'. Ens van parlar també de "la cenrada", joc que es practicava en certs ralls, per passar el temps: "se posava cenra en un paper i nos el gitàvem sul cap".

 

- Reducció de consonant interna

EN COA LLOQUES (181), EL COAIRE (54), EL COALL (46) derivats de 'coar' que DCVB atribueix a la fonètica conflentina, per 'covar'. El retrobem al mapa 572 de l'ALC a Elna /kuá/ i a Mallorca /koá/ i substantivat a 'couvée', ALPO: coada.

EN MALAIMA (58) 'aima' per ànima. La forma esperada hagués estat "arma" (com MINIMARE donà 'mermar'), però se la va substituir posteriorment per un cultisme, 'ànima', la consonant interna (-ni) del qual es reduí al Rosselló. (Fouché, 1980a, 116).

LA FOIGA (46) reducció de palatal interna per aquesta gallina salvatge, coneguda sota el nom de 'fòlliga'.  La "mutilació" és un recurs popular contra els proparoxítons (com alfàbega >enfalga)  DECLC. «És un canard negre» ens digueren a Torrelles. L'etimologia la cal cercar, segons Coromines en l'antic occità (folca).

 

                   2.2.2.6. Dissimilació

Destaquem dos casos de dissimilació d'una R a l'interior d'un mot. El primer, designa un conjunt de 'brots' d'una planta, allò que s'anomena el 'rebrotim', o amb un altre sufix, 'rebrotill'. És a partir d'aquesta forma que s'ha edificat el sobrenom REBOTILL (143), que ha eliminat la repetició de la R. De la mateixa manera 'bertrol', la nansa que serveix per a pescar en els torrents, ha esdevingut EN BERTOL (234). I el sentit no fa cap dubte. El motejat s'anomenava així perquè "pescava d'amagat".

 

       2.2.3. Consonants finals

                   2.2.3.1. Consonants finals paragògiques -T, -C,

SALTI CÒVETS (55) DCVB variant dialectals, amb T epentètica. Per la morfologia verbal vegeu Canti.

Precedida d'una R: EL BOCA DUR (31) /el búkə durt/.

CAGA ÀPIT (55), CAGA L'ÀPIT (143)

EL PÒRREC (147) DECLC i DCVB : ross. per 'porro'com EL RÀVEC (173) per 'rave'.

L'ESCORPIT (173), (172), (53) apareix com "arcaïsme dialectal" al DCVB i Vides.. precisa "escorpí (escorpic, escurpion) escorpí; scorpion. Avui en el nord-est del Principat se sent 'escorpit' que pot sortir d'escòrpit o d'escorpic, car C i T en síl·laba postònica són intercanviables i sovint afegits. (tàvec=tavet; ràvec=ràvet)." Fouché[23] cita també àpit i escorpit.

 

                   2.2.3.2. Reducció del fonema /š/ dels grups  -IX i -IG

/kap də gréy/ (147), /luĻ de péy/ (173), /šiku del bərét bay/ (63). Aquesta desaparició és atestada, per exemple a l'ALPO (mapa 234, fagot) que dibuixa una clara isoglossa entre /fey/ al nord i /feš/ al sud.[24]

 

 

2.3. Grups de consonants

 

       2.3.1. Sonoritzacions de grups de consonants

EN/LA CATZA (36), (41), (221), LA CATZOT (224), de la mateixa manera que es sonoritza /LZ/ > /DZ/[25]. La paraula designa la capsa, la panolla de blat de moro (DCVB). Fouché (1980a, 137) interpreta el fenomen com una assimilació del punt d'articulació de P amb S, i dóna com exemples: "capsa > kadze «tête de maïs» et «boîte» (dans la locution kadze deputikari, qui se dit en parlant d'une personne continuellement malade)".

LA REDDE (231) sonoritza el grup de consonants intervocàlic. Fouché (1980a, 145) tracta el tema: recte > redde mitjançant CT>TT>DD. Li atribueix el valor de "raide". Sacaze, mapa 265 testimonieja les diverses expressions lexicals rosselloneses que expressen la velocitat"vite": /dəsəgit/, /rəbén/, /réddə/. Hi ha doncs un canvi de sentit.

 

       2.3.2. Dissimilacions dels grups

L'AIBRE GROS (82)  per arbre. Fouché (1980a, 176) tracta el fenomen i Badia (1981,237) el recorda com a dissimilació del grup RBR > ZBR que provindria de l'article plural 'els': els arbres, com també, per un altre grup, "almosna>almoina", segons Gulsoy (1993, 152). L'ALC el situa en exclusiva a Cat.-Nord. Lògicament Veny[26] hi percep una influència occitana, confirmada per ALPO mapa 40.

CAL CEIRÓ (318), EL CIURÓ (77)  dues variants fonètiques  per cigró. Ceiró apareix al contes de Mossèn Bitarol. El RAPPO1 nota 2 patrònims "Seirou" a Palau del Vidre. Prové del grup C'R < CER : CIC(E)RONE > ciuró i belleu més tard per dissimilació, ceiró, que no continua evolucionant cap a ceró influenciat per paraules com 'cairós' (Fouché, 1980a, 223).

 

       2.3.3. Sonorització-Ensordiment

A vegades l'informador aplica una sonorització al grup TX transformant-lo en /dJ/. Ho trobem en un exemple de plural:  gavatxos /gabádJus/ (183).

L'inrevés passa també, o sigui el grup -tj- o -tg- s'ensordeix i passa a -tx-.

És el cas del sobrenom ideat a partir de 'mitges' MITJAIRE (387) que esdevé /mitšáyrə/.

Aquesta anada i tornada fonètica és pròpia del parlar septentrional.

 

 

2.4. Fenòmens especials

 

En els fenòmens fonètics especials inclourem els tres tipus de truncacions habituals, o sigui abreviació de la síl·laba inicial (afèresi), de la part final (apòcope), d'un element central (síncope). Donarem també alguns exemples d'abreviacions hipocorístiques, que, de fet, es troben en integralitat en l'apartat semàntic dedicat als noms. Tractarem la metàtesi en el mateix capítol, ja que afecta els sobrenoms mitjançant un desplaçament, una transposició de sons. En aquesta categoria hi cabran encara els problemes lligats a l'accentuació tònica i les adaptacions fonètiques empeltades a gal·licismes.

 

       2.4.1.  Afèresi

L'abreviació del nom o del cognom del motejat és molt freqüent:

EN PO (37), LES POLEONES (144), CAN POLION (223), són tres versions de Napoleon. Hipòlit esdevé EN POLIT (28), LA POLITA (262), i Joaquim EN QUIM (179), (221), (337). Citem encara [I]GNACI (79), [ANGE]LICA (325), (257), [DA]MIÀ (182), (330), [GAE]TANO (224), (42), i amb sufixació BELETA (238), (330) d'Isabel, EN METOS (41) de Jaume> Jaumet > Met > Metos.

Al senyor Vilaseca li diuen EN SECA (224), i a l'Ortafà se'l coneix com a EN TAFÀ (75). El sobrenom Borguinyote s'ha reduït a NYOTE (75).

Algunes altres paraules pateixen de la mateixa amputació.

Botifarró, EN TIFARRÓ (225), FARRÓ (262), MENJA FARRONS (50) i botifarra PA I FARRA (173), autobús BUS (147), ferrocarril CARRIL (58) , capità CA LA PITÀ (400). Citem exemples d'afèresi verbal i adverbial: PIA PIA (177) per 'espia', MAGA PESSETA (174) per 'amaga', EN PIXA POLIT (80), (171) per 'a polit'.

Més original, aquest fumaire batejat amb afèresi catalanitzada de la marca de tabac que més apreciava, "el Voltigeur": EN TIJÓ (51).

 

       2.4.2. Apòcope

Afecta també els noms i cognoms:

EN BE (178), EN BEF (177), pel mateix Beffara. EL TIC (171) Tixador, EN SANTAL (55) Santaló, CA LA FRESI (347) Fresina, EN FRANCE (177) Francesc. Fins i tot un sobrenom en pot patir: LA PATACHE (55) a la següent generació ha esdevingut  LA PATÀ (55).

Alguns casos més interessants perquè més escassos: EL CADIR (50), EL PALET (55), (179), respectivament d'ofici cadiraire i paleta, peirer. EN JUPI (178)  fa més humà aquest Jupiter. D'altres han entrat en la llengua comuna: EN PIED D'ALU (56), EL SOCIO (41)...

CAGA-NE UN (262) és l'apòcope de "caga-ne onze", frase exclamatòria d'un jugaire de cartes que reclamava a l'adversari onze cartes.

 

       2.4.3. Síncope

EL VITRI (318) per veterinari, EL FRIC (177), (179) per Frederic, PAPAI (51) per papagai són els pocs representants d'aquesta rúbrica, potser d'elaboració ja més recercada, no tan espontània com les precedents, i doncs menys emprada.

Citem també una síncope d'un antropònim amb sufix diminutiu: Asidro+et > Asidret > ASET (341). I finalment un gal·licisme la síncope del qual és habitual en el parlar col·loquial: LA MAM'SELLE (50).

Hi afegirem EN GARRAFINYAU (80) que ens sembla ser el producte, més que d'una síncope, d'un telescopatge entre el verb 'garrafinyar' (=arpejar) i l'onomatopeia (crit del gat[27]) 'garranyau'.

 

       2.4.4. Abreviacions

Són apel·latius hipocorístics, que, en la major part dels casos, prenen un element del nom i el deformen o el dupliquen:

EN COCO (262), EN DODON (240), EN FAFO (177), LA FIFI (59), LA FOI[28] (262), EN GUGU (56), EN GUIXE[29] (224), LA LAIA[30] (172), LOULOU (231), EN QUINQUIN (209), LA SASE[31] (224), CA LA XIQUETA D'EN LICO (247),...

 

       2.4.5. Metàtesis

N'encontrem uns quants exemples, com ara una de les nombroses variants del mot vilabarquí: VILABREQUÍ (34).

Afecta les vocals en el nom feminitzat i escurçat Napoleó > CAL PALEONA (398). Entre mig dels gal·licismes hem descobert dues metàtesis: EN BERTELLE (174),  ELS PURSIENS (222).

EL GUILLAMÓ (56), (58) metàtesi de les vocals internes, per 'gallimó'. Veny (1997, 27) proposa una interpretació a base de l'antropònim Guillemó, diminutiu de Guillem, que, passat a apel·latiu, s'aplica a un peix jove.

EN DIMOSEL·LA (64), (55), (209), (177), (50), (141), (186), (60), (246), (262), (264) per l'etimologia, DECLC proposa el diminutiu de domina : dominicilla  > dameisele i el francès demoiselle, català damisel·la i per metàtesi vocàlica > dimosel·la.

En canvi, Fouché[32] hi veu una assimilació del mateix tipus que :

"tonsorias >*estezura > estisores (...) cf un phénomène analogue dans fr. mademoiselle >*medəmuzelə > rouss. mədimuzelə."

 CA L'ABRICOC (398), L'ABRICOT (27), (142) dos exemples de metàtesi, per albercoc. /əbrikok/ ateny Olot, Banyoles, Girona segons l'ALC.

 

       2.4.6. Dissimilacions

EN NANTELLA (34), EN NANTILLA (262), (263) forma local de 'llentilla' DCVB i Grandó. ALC (nº933) ho confirma per a tot el territori nord-català. Blanic l'escriu 'nentilles'. Suposem per dissimilació,  LL-LL > N-LL o per assimilació de l'article EN-LL > EN-N.

EN VISPILLA (27), (33)  guspira. Rossellonisme fonètic. ALPO mapes 224, 225 on vispilles i vespilles es localitzen al nordest i al centre del país, deixant a guespilles i guspilles la costa, excepte  Port Vendres i Cotlliure: buspilles.

 

       2.4.7. Accent tònic

Un desplaçament de l'accent tònic transforma les paraules esdrúixoles en mots plans:

EN REPUBLICA (246), (235), /republíkə/, QUILOMETRE (77) /kilumétrə/

EN PATRIA (224) /patríə/

El fenomen és característic del parlar septentrional que, en globalitat, fa el possible per eliminar les paraules esdrúixoles, sigui suprimint l'última síl·laba -ja ho hem esmentat- sigui avançant l'accent tònic.

 

       2.4.8. Gal·licismes

Les adaptacions fonètiques dels gal·licismes s'encobreixen sota diversos aspectes, el més senzill dels quals és evidentment  la mutació dels fonemes francesos als sons més propers del català.

"Boulanger" /bulãJé/ perd la nasalització i esdevé /bulandJé/ EL BOLANGER (356), EL BOLANGER DE LA GLORI (50), EL BOLANGER VELL (245), LA TRESINA BOLANGERA  (181),

"Brouette" necessita una adaptació de la -R- : EN BRUETA (182).

Així com "bourrelier" en el qual es palatalitza l+i > Ļ : EL BORRELLER (402), (177), LA BORRELLERA (241).

Els fonemes que no existeixen en català són substituïts per sons oriünds, com per exemple el so del sufix francès "-eur" que cedeix el lloc a /ur/.

L'ARTILLUR (231), (325), L'EMPERUR (147).

L'etapa següent consisteix a aplicar-hi la -T paragògica pròpia del rossellonès:

L'ARTILLURT (221), (141), EL CHASSURT (177), (38), (45), L'EMPERURT (143), EL TALLURT (182).

La paraula 'conill' ha perdut terreny a Catalunya Nord car no ha pogut lluitar contra el paràsit "lapin", catalanitzat després de la palatalització de la inicial. Dues versions possibles : vocal accentuada en síl·laba final o seguida d'una -N:

EL LLAPÍ (147), (35), (51), (264),  LLAPÍN (49),  (209), (224),  (234), (237)...

LA LLAPINA (220), (141), (172)...

LA LLAPINA BLANCA (55), LA LLAPINA ESTELADA (55), LA LLAPINA NEGRA (55), LA LLAPINA ROSSA (55), EL LLAPINER (46).

La mateixa palatalització s'opera sobre "allumettes" i "lunettes":

EN LLUMETA (27), (321), EL LLUMETAIRE (31), (235), ELS LLUMETAIRES (179), EN PERE LLUNETES (183).

Les friccions entre llengües es redueixen encara pel biaix del pas de la fricativa /š/ a l'africada /tš/, de sonoritat més catalana:

EN POTXES (55),  (231),  (181), (30), (37), (264), EN POTXETA (62),

LA MOSTATXETA (330), EL MOSTATXILL (28), EL MOSTATXUT (45), però en aquest cas precís, la transformació no és pas generalitzada: LA MOSTAIXUDA (326), MOSTAIXA DE GUILLA (209)...

Finalment un tancament e>i  permet que el gal·licisme "crayon" /kreyõ/, disfressat de /kriyún/, penetri Catalunya Nord:  EL CRIYON (324).

 

       2.4.9. consonant catalana > - consonant+O castellana àtona

EL BORREGO (186)

EL CORO (262)

CAL CRISTO (349), (71)

CAL GAVATXO (341)

EL LLARGO (55) , EN LLARGOS (50), (47), (52)

JAN DEL VASSO (173)

EN VOTO A DEU (50), (69), EN VOTO (61)[33] encara que es podria tractar d'una primera persona del present de l'indicatiu de 'votar'.

      

 

                                                                         

       Els resultats obtinguts al llarg d'aquesta anàlisi fonètica no tenen res en comú amb les formes distorsionades revelades a la part precedent. L'interès aquí se situa en les adaptacions estrangeres i les realitzacions pròpies de la variant septentrional.

Els sobrenoms segueixen, globalment, el parlar local. Els fenòmens més recurrents i generalment admesos com a típics del Rosselló se retroben en els malnoms. És el cas del tancament de la o tònica en /u/. Hem evidenciat en un mapa la isoglossa o/u. La realització /o/ sembla deficitària al Vallespir i en augment a Cerdanya.

La vocal àtona pateix nombroses modificacions: obertura en /a/ en posició inicial (PATIT), tancament en /i/ prop d'una fricativa (XIRRILL) o desaparició (en el grup -ia) en cas de paraula originàriament esdrúixola (PACIENCI).

Les consonants presenten canvis fonètics força interessants, com ara la palatalització de la S inicial (XUCA) o la desaparició de la palatal final (ULL DE PEI).

Paral·lelament, hem detectat adaptacions de sonoritats alienes, tot particularment castellanes, com per exemple, la reducció de la jota que ofereix tres variants (COJO, CONECA, TRATXES), però també franceses: ARTILLUR i LLAPIN en són dos testimonis.

Finalment, els sobrenoms estan demostrant una capacitat d'adequació eficient i flexible, ja que a partir d'una forma de procedència estrangera, s'adapten a la lògica del sistema fonològic de la llengua catalana. Seguint l'exemple de Tort (1996) que parla "d'exotopònims", designarien aquest tipus de sobrenoms com a "exoantropònims", formes traslladades que són potser el resultat d'un moviment migratori (col·lectiu o individual).

Tanmateix no cal descartar la hipòtesi de Veny (1993, 409) que esmenta l'existència d'un "repertori", o sigui, el conjunt de recursos lingüístics del qual disposa en permanència (encara que sigui en permanent evolució) la comunitat catalana. Els sobrenoms acaben de demostrar clarament que el repertori de la Catalunya Nord consta del castellà, del francès, de l'occità -i clar, del propi català, en les seves varietats.

Importats o en simbiosi, els fenòmens fonètics de la malnominació són senyals dels contactes i de la vitalitat de la llengua, al moment de la creació dels sobrenoms. Lògicament, ens interessarem ara al lèxic, esperant trobar-hi un material que acrediti aqueixes últimes constatacions.

 

                                             

---