1.1 Els introductors
1.1.1. Tipologia
Com ja ho tenim explicat, és el motejador qui sap a qui dirigeix el sobrenom, i precisament si l'aplica a un individu o a una família, en part (els germans, per exemples) o globalment (a tota la llar). Hom ha de pensar que l'introductor és l'element que reflecteix aquesta destinació, però no només en les seves formes singular/plural (ELS, LES...) sinó també en els articles de conjunt familiar (CAN, CAL...).
Vegem les varietats d'introductors presents als sobrenoms, així com llurs recurrències:
masc. sing.
masc. plur.
fem. sing.
fem. plur.
EL (2793)
ELS (257)
LA (1677)
LES (97)
LO (18)
LOS (1)
EN (4496)
L'EN (8)
LE (33)
CAL (1978)
CA LA (141)
CA LES (3)
CA L'(109)
CA L' (24 )
CAN (275)
Les xifres ens permeten de contrastar dos parells:
introductors masculins: 9968
introductors femenins: 1942
articles : 9380
contraccions (can/cal): 2530
Aquestes xifres recalquen un desequilibri patent entre sobrenoms masculins, majoritaris, i sobrenoms femenins, escassos. Ara bé, com ho veurem, no hi ha sempre coincidència entre introductor i gènere (el+sobrenom femení, per exemple) però són casos irrellevants en quantitat.
L'alta diferència entre contraccions i articles ens ha portat a concretar sobre un mapa (mapa n°1) les localitzacions de Can, Cal, Ca la i Ca l' i ens adonem que se situen en tres àrees, dues de les quals s'encavallen. En efecte la contracció Can cobreix el Vallespir de St Joan Pla de Corts (79) fins a Costoja (263) i desborda cap al Conflent a Vallmanya (227), i segueix els Aspres més alts, cap a Glorianes (223), Casafabre (217), Calmella (247). No se la troba enlloc més, excepte quatre aparicions a Cerdanya i una, força estranya, a Torrelles (28).
La segona contracció CAL, s'estén a tota Cerdanya i Capcir fins a penetrar a l'Alt Conflent en alguns punts Conat (320), Urbanyà (318), Noedes (319), Jújols (332), Mentet (331). La mateixa forma es retroba al Vallespir, però únicament en la regió més alta, o sigui que coincideix en part amb l'àrea de Can. El mapa nº1 permet una visualització perfecta d'aquesta situació d'emprament doble, a l'Alt Vallespir, de Can i Cal.
Un segon mapa situa l'article arcaic LO, amb resultats interessants. Recordem que l'introductor LO, procedent de ILLU persistia a Catalunya Nord i Andorra al segle passat, tal com ho demostren textos literaris i l'atles Sacaze, al mapa 132 (le berger ). L'ha substituït una forma reforçada, gairebé generalitzada avui. A la vista del mapa nº2 ens ocorren dos comentaris: el cas d'Elna (50) presenta una morfologia particular JOAN LO TORT (Nom+lo+adjectiu), o sigui que l'article s'ha cristal·litzat al bell mig del sobrenom. És un vestigi que ha resistit a l'evolució.
Els altres casos ja tenen una repartició geogràfica particular i comuna: es troben en àrees frontereres o properes amb Occitània: Capcir (10 sobrenoms en 4 pobles) i el vall rossellonès de comunicació amb la Fenolleda, Vingrau (140), Estagell (147), Parestortes (141). Pensem que el manteniment de l'article LO és degut a una influència occitana que en vigoritza actualment l'ús. Càmeles (212) es troba ja més allunyat del veí occità per a gaudir d'un influx directe, però tres recurrències que persisteixen en el mateix vilatge ens deixen perplexos: manté/ va mantenir relacions privilegiades amb un poble de l'Auda ? O són tres malnoms que perduren, fossilitzats, en la memòria col·lectiva?
Finalment volem assenyalar un cas interessant tant per la seva singularitat com per la seva estranyesa: Vingrau (140), que ja cumula l'article reforçat EL, el personal EN i l'arcaic LO, presenta la coagulació L'EN com ara L'EN PINXO, L'EN BECASSÓ, L'EN BOTIFARRA... Apareix en l'obra d'Un Tal de la qual citarem "Una partida de mar": "hi ha l'en Miqueló, l'Anton de Peyrestortes, en Jaumetó..." (Catalanades p91) i un text d'ultra-tomba,"Lo reviscolament de la Font del Gat" (Catalanades p183) que porta com a pseudo-firma L'EN SERRANO. Pensem que l'introductor personal EN s'ha aglutinat amb el nom (i sobrenom) fins que perdé el seu valor sintàxic, imposant així un altre article.
Citarem un altre cas d'aglutinació:
JOSEP D'ESMAGALL (147), L'ESMORDAIXES (28) que serven l'article salat (ipse, ipsa > es, sa) talment certs topònims (per exemple les Escomelles).
1.1.2. Gènere
Les xifres precedents ens han demostrat que si bé masculí i femení eren representats en els malnoms, dominaven clarament els masculins. Més que res, i ja hi hem al·ludit, insistirem sobre el fet que l'introductor no indica necessàriament el gènere del sobrenom que el segueix.
Tampoc hi ha d'haver sempre coincidència entre el gènere del sobrenom i el sexe del portador.
Vejam les combinacions:
(M= Masculí, F= Femení)
article
renom
individu
exemples
M
M
M
EL CARGOL (home)
F
F
F
LA FRISADA(dona)
M
F
M
EL JULIANA (home)
F
M
F
LA BROUBUFAT (dona)
F
F
M
LA PIPA (home)
Segons els casos preval més el gènere humà o el sentit del renom.
Un altre aspecte interessant des del punt de vista morfològic, i respecte al gènere, és la femenització de certs sobrenoms. Originàriament són masculins, i no se'ls coneix cap forma femenina.
Aquests femenins analògics són verdaderes distorsions morfològiques i lexicals:
LES CARNAVALES (221), LA BUSCALLA (NANNA) (235), LA CARBASSONA (264), LA CLAUA (246), LA CODONYA (36), i encara LES XAIES (173), LA GALLA (173)
quan hom esperava Xai> ovella o feda i Gall > gallina !
Ocorre igualment amb algun gal·licisme:
CANARDA (142), (62).
Respecte a les formes normatives, hem detectat alguns canvis de gènere:
L'ARGELAC (262), L'ARGELAT (143) dos masculins. Rossellonisme (Grandó) per argelaga.
LA BUGA (63) es retroba a cavall dels Pirineus (Arles, Maçanet) segons DCVB on hi designa el rusc d'abella. És la femenització de buc.
EN TOCA LA VALSA (173) femenització de 'vals', deguda a un gal·licisme.
Aquesta primera part d'observació lingüística demostra d'entrada que els sobrenoms no segueixen les lleis fonamentals de la sintaxi. Havíem descobert un tal desajust en alguns dels sobrenoms recollits pel treball de mestratge (Tirach, 1989, 127). Mirarem els altres elements de funcionament i ens interrogarem sobre quines normes regeixen la malnominació. És qüestió de saber, ara, si és més respectuosa amb les concordances en nombre.
1.1.3. Nombre
Les combinacions gramaticals trobades entre els sobrenoms són les següents:
(S= Singular, P= Plural)
article
renom
exemples
S
S
EL GORP
P
P
ELS BRAÇOS CURTS
S
P
EN COLLONS
P
S
ELS MENJA HÒSTIES
Encara aquí assistim a un desajust gramatical: un article singular introdueix un substantiu plural o bé un article plural precedeix una forma verbal singular.
En canvi, la formació del plural respecta les regles vigents en català:
MOC > MOCS RATA > RATES
BRAÇ > BRAÇOS COLLÓ > COLLONS
o sigui, +S com a cas general, +OS després dels fonemes /s/ i /ts/ i -NS en presència d'una vocal final accentuada. Aquesta darrera forma pateix uns canvis fonètics que tractem en la part que li correspon.
Tanmateix, ens han aparegut casos que s'aparenten a plurals en -IS atribuïbles a l'Occità:
DANAULIS (31), COSSIS (231), RANCIS (31)
EN SARRONIS (239), EN PANXONIS (143).
1.2. Numerals
Són 100 sobrenoms, ordinals i cardinals, d'altres són usats com a unitats de mesura (del temps o de líquids) o encara com a quantitatiu aproximatiu.
1.2.1 Unitats
EN ZERO (264), EN DOS (241), EN DOS (243), EN DOS CULS (143), EN RAMON DE DOS VENTRES (141), EN SEGUNDO (215), EN SEGUNDO (262), NUMERO TROIS (46), EN TRES PAMS (260), (258), (183), (262), EN J3 (264), (27), EL NOI DE LES TRES DONES (181), (240), TRES MAMÀS (171), EN PICA TRESOS (259), L'HENRI IV (234), LA DONA DELS QUATRE COTILLONS (75), EN MIRA QUATRE (48), EN QUATRE PAMS (212), ELS QUATRE POTXES (336), QUATRE ULLS (214), LA QUATRE O CINC (74), CINQ PARTIES DU MONDE (27), LA CINQ SOUS (55), LA REBELLE DE CINC SOUS (144), EN ROBA CINC SOUS (34), LA JEANNE SIS DITS (80), EN SIS TASSES (55), SIS VENTRES (27), LA ROSINA SET ESPATLLES (246), ELS SET GILETS (221), EL SETÈ (234), (241), EN SET HORES (34).
1.2.2 Desenes
ONZE BIGOSSOS (172), LA CATORZE (JEANNE) (141), EN CATORZE (221), (173), (171), (46), (47), EN CATORZE DONES (77), EN LOUIS XIV (58), EN QUINZE SOUS (59), EN SETZE (50), (33), EN DISEVUIT (179), EN DIVUIT (267), EN DESENOU (27), EN DISENOU (209), (28), EN TRETZE CULS (172), LA TRETZE TETES (56), EN VINT-I-U (31), LA VINT-I-UNA (176), EN VITA-UN (62), VINT-I-UN DURO (58), JEAN XXIII (44), (173), EN VINT-I-NOU (60), EN TRENTE TROIS (41), QUARANTA (27), ELS QUARANTES (327), EN QUARANTA DONES (144), EN PU D'EN CINQUANTA (45), CAL CINQUANTA (341), (357), SETANTA (35),
1.2.3 Centenars
LA CENT A L'HORA (63), CENT QUILOS (215),
1.2.4 Milers
EN MIL (142), LA MIL (185), MIL HOMES (360), (382), (55), (27), (28), (44), (36), (338), EN TRES MILS (31), EN TRENTA MILS (50), MILANTA (27), LA MILANTA (55), EL MILANTOT (55),
1.2.5 Altres
EL DOBLE (58), LE DOUBLE MÈTRE (345), DOUBLE PONEY (36), EN FOTRAL (79), LA FOTRALA (38), EN MIJA (246), MITJA CANA (323), CA LA MIX (249), EN PO PLUSIEURS (262), EN QUATRE HORES VINT-I-SET (58), LA TIERCE (259), ELS TIERS (177).
Les estructures sintàctiques dins les quals s'integren les xifres responen a una tipologia variada:
Xifra (EN DIVUIT)
Xifra + substantiu (ONZE BIGOSSOS)
Verb+xifra+substantiu (ROBA CINC SOUS)
Nom +xifra (JEAN XXIII)
Nom+xifra+substantiu (ROSINA SET ESPATLLES) Substantiu+xifra (NUMERO TROIS) Substantiu+xifra+substantiu (REBELLE DE CINC SOUS)
Subratllarem la presència de personatges històrics (HENRI IV...), de sobrenoms amb clara intenció hiperbòlica (TRETZE CULS...) o reductiva (EN TRES PAMS...) però sobretot farem notar les recurrències més nombroses:
la xifra "tres" presenta les màximes modalitats, emprada per la mera quantitat (TRES MAMÀS), com a naip (PICA TRESOS), com a codi (J3), com a reducció (TRES PAMS), com a abstracció (NUMERO TROIS);"catorze" és la xifra que més es repeteix en la forma original.
Si els centenars no tenen gaire èxit, en canvi "mil" ocupa un bon lloc, en particular gràcies a la combinació hiperbòlica i sexual MIL HOMES. Notem encara una concordança poc ortodoxa amb la forma plural "mils".
Per ser complet en aquest tema, ens cal observar acuradament les formes rosselloneses de 18 i 19. La parla septentrional introdueix una síl·laba suplementària a les formes més corrents. El DECLC cita del segle XIV un testimoni on apareixen ja "deseset", "des(v)uyt, "desenou" i el DCVB, ho il·lustra, amb citació del 1459 que recull "desezet". De l'origen llatí DECEM-SEPTEM, DECEM-OCTO I DECEM-NOVEM, els grups C+E, C+I han fet evolucionar les formes catalanes fins "dezesset", "dezevuit" i "dezenou" que resisteixen i predominen (DECLC) encara avui al Rosselló; EN DISEVUIT (179), EN DESENOU (27), EN DISENOU (209), (28) en són quatre exemples.
La transformació de la e>i rau d'una dissimilació ("desset"> "disset") que arrossegà els altres numerals (Badia, 1981, 287).
Els sobrenoms fan aparèixer al Vallespir la forma normativa: EN DIVUIT (267).
1.3. Els verbs
Observem ara les formes verbals, tot primer en llur construcció sintàctica en sobrenoms compostos, i més endavant ja tractarem de la morfologia dels renoms edificats amb un verb: grups, temps i persones verbals.
1.3.1 Tipologia
1.3.1.1 Recurrències
Els sobrenoms que presenten una forma verbal són en conjunt 771, o sigui a penes més del 5% de la totalitat. Tanmateix, el poc nombre no en limita l'interès.
Mirem ja com es reparteixen en diferents combinacions:
Verb .................................................... 135
Verb + Substantiu............................ 550
Substantiu+ Verb.................................................... 4
Adverbi + Verb.................................................... 2
Verb + Adverbi................................. 24
Pronom + Verb.................................................... 9
Verb + Adjectiu................................ 14
Verb + Adjectiu + Substantiu....... 1
Verb + Nom...................................... 2
Nom + Verb.................................................... 18
Nom + Verb + Substantiu........................... 5
Nom+Relatiu + Verb.................................................... 2
Verb + Verb........................................ 6
1.3.1.2 Verb sol
CAL BALLANT (394), EN BARCAR (177), CAL BELLUGA (349), EN BRICOLE (176), MUERO (27), EN NARGUES (246), EN NEVA (262), EN PASSA (262), EN PEGO (246), EN PENTINA (264), EL PRATICO (177), EL PUT (182), EN QUITLLA (55), LA QUITXA (173), LA RAMASSAR (246), EN RAMASSEZ (209), EL RECAGO (358), CAL REGANYA (320), EN RÉPÉTONS (262), EL REPICO (177), EN ROBA (263)...
1.3.1.3 Verb+Substantiu
Considerarem no tan sols la construcció sintàctica dels sobrenoms compostos amb verb, sinó també la funció dels diferents elements. Ho farem precisament pel cas que es retroba més freqüentment és a dir Verb+Substantiu. Ens caldrà doncs observar la funció gramatical que adquireix aquest substantiu segons els renoms.
- complement d'objecte directe
L'ESCURA BARRALS (75), ESPOLSA FALDILLES (267), ESQUILA BURROS (56), ELS ESTUDA LLUMS (221), EN FERRA GALLINES (235), EN FERRA GATS (38), EN FREGA PANNES (176), EN FUMA MESURA (74), EN GAFA GAFARRONS (50), EN TRENCA RAJOLES (172), EN TREPITJA BOTIFARRES (183)...
- complement de lloc
EN CAGA DESQUES (262), EN LLUFA PEROLS (27), EN PIXA BARRAL (143), SALTA FINESTRES (56)
amb preposició: PASSA A L'AIGUA (56), CAL CAGA A L'OLLA (394)
amb pronom i COD: DOBAR-HI SABATES (50).
TAPA-TE EL NAS (27) pronom enclític darrera de vocal en forma plena i amb doble accentuació /ta!p´te!lna!s/. L'imperatiu és l'única forma verbal que conserva el pronom enclític al Rosselló.
- complement de manera (dos exemples)
EN SALTA CABRITS (50), PIXA BRI (36),
- vocatiu (un sol exemple)
CORRE NINOT (221).
1.3.1.4 Substantiu+Verb
EN TERRE TREMBLE (55), L' AGULLA DE SARCIR (28), PATES DE GUINYAR (221), EN MARE VINGUIS (171).
1.3.1.5 Adverbi+Verb
MAI MORIREM (323), MAI TANQUIS (246)
1.3.1.6 Verb +Adverbi
EN CAGA D'AVALLS (43), EN CAGA DEFORA (27), EN CAGA EN L'AIRE (34), EN CAGA POC (183), LA MARCA MAL (235), CAL MARCATOT (349), EN MARCHE VITE (183), EN MENJA D'HORA (215), EN PIXA APOLIT (53), EL PIXA DE GARRELL (28), PIXA POLIT (174), ELS SOPA TARD (48), EN VA BE (58).
1.3.1.7 Pronom+Verb
EN QUÈ RISQUES ? (31), QUÈ TE CAL ? (221), (58), QUE TE VEUX ? (50), CA LA QUÈ FEU ? (400), QUÈ MANA ? (75), QUÈ MANA PARE (59), CA LA QUÈ TEN ? (350), (347), EN TOUT FAIRE (246).
EN PARE ME LLEVI (30), PONET TE FONES (177) dos exemples esplèndids de morfologia dialectal. Les desinències verbals de l'indicatiu present que tractem més enllà i l'ús dels pronoms anteposats però en forma plena (me, te, se, nos, vos, se).
1.3.1.8 Verb+ Adjectiu
EN PALTRIGA MENUT (221), CAL CAGA DURA (393), (357), EN CAGA DURT (43), LA CAGA RANCI (34), LA CAGA RANCIS (143), (181), EN LLUFA BLAU (246), (262), EN MARCA DALT (66), EN MENJA CALENT (64), (65), EN MENJA FRED (56), (60).
1.3.1.9 Verb+Adjectiu+substantiu
EN TIRA BON TEMPS (207)
1.3.1.10 Verb+Nom
EN TIRA TONET (59), TRENCA MARE DE DÉU (172).
3.1.11 Nom+Verb
EN XICO XURRULLA (262), EN POL CAGA (50), EN JULES CANTA (239), EN MET SE REMENA (263), EN PONET TE FONES (177).
1.3.1.12 Nom+Verb+Substantiu
EN PAU TRENCA CONQUES (50), EN GIL FREGA L'OLLA (173), EN PATLLARI BOTA BOUS (262), EN RAMON MENJA COLOBRES (144), EN TIÀ TIRA GATS (230).
1.3.1.13 Nom+Relatiu+Verb
LA MIMI QUE CAU (262), EN JAUME QUE MAI RIU (55)
1.3.1.14 Verb + Verb
EN CORRE CORRE (259), EN MATI DEGOLLA (262) EN MENJA I DORM (56), EN PIXA PIXA (75), EN TOCANT TOCANT (59), EN PIA PIA (177) (del verb 'espiar', mirar)
1.3.2 Els grups verbals
1.3.2.1 Primera conjugació
El primer grup domina àmpliament la categoria verbal.
L'ALÇA (27), EN BAIXA (178), LA BALLA (27), CAL BELLUGA (349), EN BUFA (212), CAL BUSCA (398), EN XUCA (44)...
1.3.2.2 Segona conjugació
CA L'ENTENC (347), EN FOME (209), CAL FOTRE (339), (146), EL FOTRINA (330), (328), CAL PLANYER (399), PUSQUI (45), EL PUT (182), (30).
1.3.2.3 Tercera conjugació
CA LA FREGIR (398), EN SARCE (246), MAI MORIREM (323)
1.3.2.4 Cas particular
En la llarga llista dels verbs de primer grup hem detectat un trànsfuga que prové originàriament del segon grup. Aquest canvi no és pas un fet dependent dels sobrenoms, sinó del parlar septentrional.
Es tracta del verb 'botar' present en EN BOTA BORRATXES (147), BOTA BOUS (262), EN BOTA GUILLES (175) EL BOTAT (50), (30), (60) amb el sentit d'inflar, de botir (Grandó). El fenomen és general a Catalunya Nord amb l'excepció de Cerdanya que presenta /butíde/ (ALPO, mapa 212). Curiosament la forma de segona conjugació es troba en els renoms d'Elna: EL BOTIT (50).
Aquest passatge d'un grup a l'altre s'efectua amb d'altres verbs:
L'ASPERJAT (30), participi de 'asperjar', forma local de 'aspergir'.
La variant local presenta també el cas d'una persistència etimològica en el tercer grup (en lloc d'un modern segon grup): CONSUERE> /kúz´/ per cosir, FUGERE>/fúJ´/ per fugir (ALPO, 159 i 262).
1.3.3 Els temps
1.3.3.1 Present de l'indicatiu
EN BAIXA (178), EN CANTA (59), COMPRENES? (224), EN MENJO (264), EN TASTA (177), EN XUCA (44)...
1.3.3.2 Futur
EN PIXARAN (72), ÇA IRA (63), EN MAI MORIREM (323)
1.3.3.3. Infinitiu
CAL PLÀNYER (399), EN BARCAR (177), EL CAGAR (33), (177), EN FOME (209), CAL FOTRE (339), (146), CA LA FREGIR (398), RAMASSAR (246), DOBAR-HI SABATES (50).
1.3.3.4 Subjuntiu Present
PUSQUI (45), EN PETIS (58), EN DIVIGIS (51), XIMETIS (38), MAI TANQUIS (246), QUE TE'N TINGUIS (391).
1.3.3.5 Imperatiu
Encara que no podem resoldre la confusió entre 2a d'imperatiu i 3a de present, proposem alguns exemples:
CANTEM (31), RÉPÉTONS (262), CORRE NINOT (221), EN CIRCULEZ (55), EN PIÉTINEZ (37), EN RAMASSEZ (209), EN CAGA-NE-UN (262), EN PIXA RELLAMP (55), EN GEORGES DIGUIS A (221).
1.3.3.6 Participi Passat
CAL TRAPAT (377).
1.3.3.7 Gerundi
CAL BALLANT (394), EN PISSANT (178), EN CRACHANT (58).
1.3.3.8 Altres
EN JEPIN (58), forma personal pròpia al motejat.
La fórmula més freqüent és doncs el present de l'indicatiu, en competència amb l'imperatiu del qual és difícil distingir. Hi veiem de bon grat el reflexe de l'espontaneïtat, de la instantaneïtat de la sobrenominació.
1.3.4 Persones verbals
1.3.4.1 1a persona del singular
CA L'ENTENC (347),
LA CAGO (246), EL CRIDO (175), EN PEGO (246), EL REPICO (177),
EN CANTI (147), EN GARDI (63), EN M'ENYORI (63), EN TOTI (56), T'ENFILI (177).
La flexió verbal -o contrasta amb la forma septentrional habitual en -i que Sacaze (mapa 10) repertoria de manera general (excepte Casafabre, 217 i Eina, 390) a tota l'àrea nord-catalana. Els nostres sobrenoms presenten 8 punts amb desinència -o (vegeu el mapa n°3). Cal preguntar-se si es tracta d'un canvi de situació (cap a una estandartització) o d'una aportació forastera efímera. Són dos els elements de resposta: en el moment de la creació dels sobrenoms no hi havia cap mitjà per a difondre un model de llengua des del Principat (com avui ho són els mèdies o les classes de català) és doncs poc probable que els renoms reflecteixin una influència del "sud". A més, la situació geogràfica dels punts esmentats no mostra cap repartició lògica global. Bé hi notarem tres punts en el Vallespir, zona de contacte, però com explicar els punts de Salanca i Riberal? Creiem doncs que la presència de la flexió -o s'explica per moviments de població des del sud cap al Vallespir i Rosselló i que les divergències en el parlar són a l'origen de tals sobrenoms.
1.3.4.2 2a persona singular
EN DIVIGIS (51), EN PETIS (58), XIMETIS (38).
EN GUIMBES (59), EN MATES (241), (246), EN NARGUES (246).
COMPRENES? (224), PONET TE FONES (177). Aquí es tracta de la segona persona del singular del present indicatiu a la qual s'afegeix sistemàticament una -e epentètica entre la N i la S: tenes, venes ... Badia (1981, 346) i Verdaguer (1974, 111) conflueixen per declarar que: "els verbs de radical acabat en dues consonants, la segona de les quals era líquida van afegir une E entre el radical i la S final". Afegeix que el fenomen es reproduí amb S, Z, X, J i R i que "el rossellonès va generalitzar a tots els verbs amb consonant".
Mapa N° 3
1.3.4.3 3a persona singular (però amb confusió possible amb 2a imperatiu)
LA BALLA (27), EN CANTA (58), LA QUITXA (173), EN TORPILLA (177)...
Notem que els compostos amb substantius, són de 3a persona del singular:
EN CREVA GUETES (58), EL CROCA OUS (338), EN DESMANEGA BANASTES (58), DESMUNTA CARRIOTS (61), EN DESPENJA CARNAVALS (246)...
1.3.4.4 1a persona de plural
EN CANTEM (31), EN RÉPÉTONS (262), EL ROSTEM (394)
1.3.4.5 2a persona de plural
EN CIRCULEZ (55), EN RAMASSEZ (209), LA REU LLEPEU (262)
1.3.4.6 3a persona de plural
Cap ocurrència.
1.3.5 Altres llengües
Occità: CAL FASIA (399)
Castellà: MUERO (27), EN VIVO (77)
Llatí: CAL CREDO (318)
Francès: CIRCULEZ (55), EN PISSANT (178), EN RÉPÉTONS (262), EN CRACHANT (58)..
Hom s'adona que l'estructura verbal, de manera general, coincideix amb l'esdeveniment, amb la creació dels sobrenoms en el sentit en què correspon al menester espontani de batejar...
aquell individu que jo veig i que ...+ Verb present indicatiu, 3a persona + [COD].
Un esquema molt senzill, d'eficàcia demostrada tant per la seva capacitat descriptiva com per la seva qualitat mnemònica.
Són nombroses les alternatives, encara que poc utilitzades: essencialment 2a del plural de l'imperatiu o infinitiu, que, al nostre entendre provenen d'un fragment del discurs del motejat.
Aqueixos mateixos esquemes serviren a Saisset per batejar els seus protagonistes animals. Citem alguns zoònims seus: Llepa Confitura, Mastega Papers, Menja Cansalada, Xuga Figa Madura, Mostolla Pa Fresc... (Catalanades, 1965).
Notem de pas els verbs més recurrents. Costa (1979, 220) remarcava a dos ports nord-catalans (Banyuls i Cotlliure) la predominància dels verbs 'cremar', 'matar' i 'menjar'.
Aqueixes observacions es verifiquen en la nostra collita; hi portem un suplement i una precisió quantitativa.
La forma verbal més emprada és l'escatològic 'cagar'; en segona posició, en la lògica biològica, 'menjar' i al tercer lloc 'matar', tots tres amb recurrències excepcionals, car després, vénen '(a)gafar', 'cremar' i 'tocar', molt lluny darrera.
CAGAR.................. 93
MENJAR............... 86
MATAR................. 74
(A)GAFAR............ 16
CREMAR............... 15
TOCAR.................. 14
Resseguim els tres infinitius per les comarques nord-catalanes en els mapes n°4a i nº4b, p126.
1.4.1 Noms propis
Comentarem ara el lloc que ocupen els noms, cognoms o topònims en el si de la construcció sintàctica dels sobrenoms. Apareixen en parells (nom+nom), combinats amb un substantiu o amb un adjectiu.
1.4.1.1 Nom+Nom
Es tracta molt sovint de la juxtaposició del nom de l'individu amb el(s) d'un(s) avantpassat(s) (pare, mare, avi...); a vegades alguna preposició els lliga.
LA CILA PAU (260), EN JAUME RAMON (221), EN VADOR DE L'ANDREUET (59), CAL JEPE DEL CINTO (320), EN JOAN DE LA MARIA DE JUNA (264), EN POPON D'EN TOMÀS DE L'ANNA (239).
Si el segon nom no pertany a la família, el substitueix un element religiós:
EN JACQUES DEL DIMONI (50), EN MARTÍ DIMONI (262), RAFAEL EL DIMONI (234), (231), LA TITINA DEL BON DÉU (46).
Notem un cas únic on el mateix nom (que designa la mateixa persona) es repeteix, degut a la insistent i reiterativa manera que tenia el seu home per cridar-la: LA TERESA TERESA (37)
1.4.1.2 Nom+Topònim
Marca senzillament la procedència del motejat.
EN JOAN DE NYILS (61), JOAN D'OLOT (62), JAN D'OPOL (182), EN FRANCÈS ORLES (181), JEANNOT DE PARÍS (141)...
Una metàfora amb NP substitueix el nom del batejat:
EL BON DÉU DE PIÀ (34)
Una metonímia amb NP (nom de la botiga) substitueix el topònim:
L'ANNA DELS DOCKS (65).
1.4.1.3 Topònim+Topònim
Una sola il·lustració, que prové potser d'un NP (un bar?) o de les destinacions més freqüents del motejat: PARIS BARCELONE (44).
1.4.1.4 Nom +Substantiu
Les dues estructures més emprades són la juxtaposició i l'ús de la preposició 'de':
CAL RAMON BURROS (402), LA NANNA BUSCALLA (235), EN JEPE CA (223),
LA MARIA CASTANYA (75),
EN GALDRIC DEL CASTELL (237), EN PERE DE LES ANQUES (30), LA ROSA DE L'ÀPIT (28).
1.4.1.5 Nom+ Adjectiu
La quasi totalitat dels sobrenoms d'aquesta categoria es construeixen amb juxtaposició:
EN PERE CURT (267), LA MARIE DOLENTA (258), LA MARIE EIXORIDA (260), LA MARIA ENCANTADA (80), EN BERNAT FART (262), JEPE FI (58), LA ROSA TORTA (178), LA FRANÇOISE TRANQUIL·LA (64), EN JEAN TREMPAIRE (53), EN TITO VALENT (31), CAL JAN VELL (399).
Alguns casos presenten un article. No són nombrosos i figuren amb tres varietats: en francès, DÉDÉ LE FRAPPEUR (60), NOÉ LE GRAND (31), amb l'article arcaic, MARTÍ LO LLARG (141), JOAN LO TORT (50), i amb l'article modern, EN JORDI EL TORT (46), EN VICENÇ EL COAIRE (54), EN PERE EL SORD (183).
1.4.2 Els substantius
1.4.2.1 Substantiu+Substantiu
Exceptuant la mera relació nom/complement de nom, hom diria que les combinacions són generoses i atrevides.
Amb la preposició 'de' són els més freqüents: EN BARBA DE GANXOLA (31), BARGUETA DE POBRE (182), EN CAP DE FERRADA (28), CAP DE FIGA (147), EL CAP DE FUSTA (58), EN VI DE RUQUES (28),EN VIATGE D'HERBA (27), EL VICOMTE DE LA BIQUE (181).
Amb la conjunció de coordinació 'i': LA BITA I CONILL (59), EN CAP I CUL (75), EN CUL I POTES (64), PA I AIGUA (28), EL PA I ALL (30), PA I CEBA (27), EN PA I COCA (236), EN PA I FARRA (173), PA I FAVES (141), EN PA I GARRÓ (234),EL PA I GREIX (177), LA PA I OLI (178), EN PA I VI (234), EN VETA I FIL (56),
substituïda a vegades per 'amb' PA AMB ALL (179), (27).
Una relació de complement de lloc s'estableix quan s'empra la preposició 'a' LA MOSCA A L'ULL (75), EN BITE AU CUL (75),
en francès hi apareix també la possessió LA FEMMES AUX OIES (246).
Finalment subratllem alguns originals sobrenoms estructurats a l'entorn de la juxtaposició de dos substantius.
EN CA HOME (239), EN CANE CANE (236), EL CAPITÀ PISTACHE (59), EL CAPELLÀ CODENA (178), CAL FERRO BRAÇ (349), XINXA L'ARANYA (44).
Notem encara un cas d'aglutinació (ceba+all): EN CEBALLS (61).
1.4.2.2 Substantiu+Adjectiu
Hem recollit uns 310 sobrenoms que segueixen aquest esquema, i tots en la versió més senzilla, amb juxtaposició dels dos elements.
EL PEU LLARG (58), PIC DOBLE (44), EL PINTRE MERDÓS (60), EN PIT ALEGRE (246), EN POTA CURT (58), POULE BLANCHE (36), LA TROMPA LLARGA (177), LA TRUFA FREGIDA (181), LA TRUFA NOVA (141), LA TRUITA ENFARINADA (258).
Enmig de les fórmules més anodines, alguns renoms recalquen encara una vegada la no-conformitat a les regles lògiques de gramàtica, particularment la falta de respecte de la concordança en gènere entre el substantiu i l'adjectiu que el segueix. No és una distorsió absoluta, sinó que cohabiten les dues possibilitats:
BARBA BLANC (336), CAL BARBA ROS (388) / BARBE ROUSSE (339)
EL BARRETINA ROIG (356) / LA BARRETINA ROJA (178)
EN BOCA GROC (77) / EN BOCA NEGRA (259) o potser NEGRE ?
EN CAMA ROIG (262) / LA CAMA BLAVA (244)
Sembla que l'article determini el gènere, o sigui, que l'adjectiu concordi amb el sexe de l'individu. Evidentment trobem algun exemple que demostra el contrari:
LA CUL BRUT (58), LA MORRO TRENCAT (246), LA PÈL ROS (221).
Una última remarca en aquest grup. Hem localitzat unes formes lexicalitzades, o sigui un conjunt substantiu+adjectiu que designa, de fet, un objecte: L'ESCALA DOBLE (30), EN FORMIGA ROJA (179), o encara:
LA CADIRA BAIXA (178) que serveix per prendre la fresca davant de casa o al rall, els vespres d'estiu. EN PALLA VERDA (258) és la metàfora amb la qual s'anomena la canya de pescar.
1.4.2.3 Substantiu+ Nom propi
Els 56 sobrenoms que es troben classificats en aquesta rúbrica es reparteixen essencialment, i de manera equitable, entre
substantiu + topònim i substantiu+antropònim,
deixant alguna recurrència per dos o tres casos particulars.
Amb nom de persona: EL BOLANGER DE LA GLORI (50), EL CUL DE LA LICA (175), EL FERRER DE L'OLARI (380), L'ONCLE JEP (209), TONTON ROTSCHILD (53)...
Amb nom de lloc: EL CARRETER D'ESTUÀ (329), EL METGE DE VALLESTÀVIA (230), EL PREFET DE NYILS (186), EL SABATER DE PALAU (394), L'ULL DE MOSCOU (181), EL MAIRE DE GALBA (348)...
Casos particulars: LES CAMPANES DE NADAL (37), EN VOTO A DÉU (50), (69), EL FILL DE L'INNOVACIÓ (50) (del nom de la botiga).
1.4.3 Els adjectius
1.4.3.1 Adjectiu+Adjectiu
Un únic exemple il·lustra la categoria: EN PRIM LLARG (264)
1.4.3.2 Adjectiu+ Substantiu
La major part (48 sobre 57) s'estructuren en juxtaposició: EN BON VINET (238), EN POCA COSETA (183), CAL SANT COLLÓ (350)...
Alguns exemples integren la preposició 'de': L'ESCANYAT DE TRUMFES (173), CAL FART DE PA (394), MENUT DEL NAS (27), EN PLE D'IDEIES (54)...
Notem una aglutinació: EN MALAIMA (58) i un adjectiu possessiu: LA MEVA TIA (59).
Ja hem citat suara els adjectius numerals combinats amb substantius. Recordem de pas: ELS QUATRE POTXES (336), LA TRETZE TETES (56), MIL HOMES (360)...
1.4.3.3 Adjectiu+Nom
En alguns casos el NP va precedit de l'introductor: EL BOTAT D'EN GINEBRA (60), EL GORMAND D'EN FIGUERES (59), CAL RANC JAN (345), CAL JOVE ISIDRE (377)...
1.4.4 Les onomatopeies
Moltes onomatopeies provenen directament del discurs del motejat, reproduït en escarni pels conciutadans. És el cas de EN DIGADON (79), EN TEI TEI VIOLA (173), EN BOUM (178)... Serven doncs un valor delocutiu important que tractarem àmpliament a la tercera part d'aquest treball.
D'altres fórmules onomàstiques tenen un valor molt més descriptiu. Es tracta d'onomatopeies de motivació secundària que permeten de reconèixer a través un so la imatge -física o moral- del motejat. Repte bastant difícil però que, mitjançant sinestèsies originals, opté molts seguidors:
CATAQUET (221), EN FLAI (209) són el reflexe de pronúncies obstaculitzades (per a un quec, per exemple).. LA BOBA (224), amb les dues bilabials, recorda l'enveja que portava als llavis; EN BABU (56) connota un cert pes...
EN CACALINA (221) és atribuït a un ximple.
El moviment de balanceig que produeixen els coixos en caminar inspira malnoms sonors:
NING NANG (146), EN TITIT (77), TREI TREI (224), EN TRIPA TRAPA (221).
Alguns renoms onomatopèics són purament sorolls o crits:
BOUM (178), BU (65), CACARACRAC (58)...
GARRAMAU (394), (58), CUICUI (221), PIPIU (179), (36), RONRON (261)...
Notem, de pas, l'apel·lació onomatopeïca del joc, anomenat en certs llocs "el roc", que consisteix a trucar a la porta de la gent amb l'ajuda d'una pedra estacada a un llarg cordill i fer-se una fart de riure en veure la cara de la víctima quan obre: EN RIGA RAGA (55).
De l'estructura d'aquestes onomatopeies, recordarem que la forma més freqüent és la reiteració del primer segment, a vegades completat, acabat per un final nou.
EL CROCRO (221), EN CRUCRU (56), HOULA HOULA (36), EN MATELE MATELE (178), EN PIX PIX (36), EN TAI TAI (79), EN ZOUZOU (34).
EN LOLOTA (43), NYINYIRIS (55).
En gairebé tots els casos, recorre a l'al·literació:
EN MICORE MICORIS (42), LA NYONYA (38), PATAPIM (318), LA RATXINTXUNA (330), EN XIUXINA (264)...
Hem recollit uns 230 sobrenoms la morfologia dels quals s'aparenta a una onomatopeia; no se'n destaca cap fonema particular, ans al contrari, hi trobem expressions de k, g, ny, x, p, r, t, f, l...
En canvi, ens cal subratllar l'alta freqüència de crits dirigits als animals, i especialment al gat: MIX (140), MIX (36), EL MIX (173), LA MIXA (146), LA MIXA (171), CAL MIXARE (355), CAL MIXETA (377), CAL MIXETA (382), EN MIXETA (221), CAL MIXO (331), EL MIXO (221), EN MIXO (226), EN MIXO (234),
als ocells: EN PIPIS (235), PIPIU (179), PIPIU (36), EL PIPIU (228), EL PIPIU (221), EL PIPIU (177), EL PIPIU (33), EL PIPIU (41), EL PIPIU (42), EL PIU (179), EN PIU (51), EN PIU (142), EN PIU (37), EN PIU (243), EN PIU (246), LA PIUA (58),
i als gossos: CAL TITO (345), CAL TITO (384), EL TITO (58), EL TITO (393), EN TITO (41), EN TITO (54), EN TITOEN (258), TITOS (36), CAL TITOS (380), ELS TITOS (222), ELS TITOS (176), EN TITOS (28), EL TITOT (35), EL TITOT (262), EL TITOT (31), LA TITOTA (28).
Els sobrenoms són sens dubte, una aportació riquíssima al gruix d'onomatopeies catalanes (S'hauran d'afegir a les troballes que Riba i Rius han fet en les rondalles de M. Alcover ("Aproximació a les onomatopeies catalanes", Col·loqui AILLC 1997).
1.4.5 Abreviatures, símbols
Les abreviatures són raríssimes : EL PDG (236),per Président Directeur Général i els símbols tan escassos: J3 (264), (27), pronunciat en francès, " Ji trois", codi d'una targeta de racionament alimentari després de l'ocupació alemanya a França.
Fins ara ens hem adonat que les combinacions sintàctiques són explotades de diverses maneres i amb més o menys reincidència. Es caracteritzen per una extraordinària llibertat, provocant aberracions gramaticals que deixen entreveure un potencial lingüístic poc (o mai) utilitzat.
Ens preocuparem ara de les derivacions i de l'ús dels sufixos i prefixos en la creació dels noms extralegals. De bell antuvi s'ha d'anunciar que els dos capítols que segueixen són totalment desproporcionats: és degut a la presència raríssima de prefixos, de cara a un abundant repertori de sufixos.
1.5.1. Els sufixos
Sobre un total de 1650 sobrenoms amb sufixació, proposem una classificació segons el valor expressiu del sufix:
- els agents............................................................... 537
- els diminutius.........................................................1067
- els augmentatius....................................................... 40
- els sufixos que denoten abundància, col·lectius...... 7
1.5.1.1. Els agents
Considerem els sufixos que provenen del cas règim:
-TORE > -tor, -dor, tipus ballador (28 recurrències).
i del cas subjecte:
-ATOR > -aire, eire, tipus cistellaire (48 recurrències per -aire i 6 per -eire.)
així com:
-ISTA > -ista , tipus cafetista (únic exemple).
-ARIU > -er, tipus tintorer (354 sobrenoms).
Les dues formes que ens apareixen més freqüentment són sense dubte els sufixos -er (i variant -ero) amb 354 recurrències i -aire amb 148 recurrències.
Per aquell, la forma -ero prové clarament d'un castellanisme, car recordem-ho, la distinció entre català i castellà se situa sovint en els finals de mots.
-ER català > -ERO castellà
L'ASPARTERO (27)
EL CABALLERO (246)
EL BARBERO (186)
EL CACAUERO (43)
EL PUTERO (50)
Citem alguns exemples catalans:
EL CISTELLAIRE (246), EL CLAVETAIRE (235), EN VICENÇ EL COAIRE (54), EL CRIDAIRE (177), CA LES PLANXAIRES (261), EL RASAIRE (318), EL RATANAIRE (186), EL REBINGAIRE (27), REFATXAIRE (338), LA REMENDAIRE (59), LA ROSQUILLAIRE (246), LA SABATAIRE (235), CAL SANAIRE (402), CAL TALPAIRE (393), CAL TARGAIRE (351), EL TOSQUIRAIRE (223), CAL TRABUCAIRE (257), TISSEIRE (337), CAL TIXEIRE (341)...
EL MARINER (237), CAL MARMANYER (353), CAL MASOVER (385), LA PEIRERA (241), PELLUSSER (319), CAL PERE FERRER (400), PEROLER (PERE) (246), EL REGUER (231), EL RELLOTGER (262), EL RESCLOSER (75), EL TIMONER (247), CAL TINTORER (349), EL TISANER (258), EL TRAGINER (246)...
Les primeres xifres demostren clarament que el sufix -er és molt més utilitzat que no pas -aire.
Forcadell (1992, 497) constata per Castelló de la Plana un "elevat rendiment, quasi absolut, de les formes acabades en el sufix -ero" que, d'altra banda, no s'ha d'atribuir sistemàticament a una influència castellana, sinó a una voluntat d'afegir un tret distintiu propi als malnoms (Bernat 1992, 446).
Ara bé, si considerem la mostra de sobrenoms diferents , la variació es redueix:
-er
- aire
Variació
Total de les paraules
354
148
206
Paraules diferents
122
79
43
La utilització del sufix -ador/-tor es redueix a 28 casos, dels quals 15 es repeteixen:
L'APLEGADOR (388), EN JAN DE L'ARRENDADOR (177), CA L'ARRENDADORA (388), LA BAIXADORA (FINA) (235), CAL BALLADOR (340), CA LA COSIDORA (385), EL MAIRE DE L'ESCALDADOR (59), LA LLEVADORA (231), (230), (50), (237), ELS LLEVADORS (170), CAL PASTOR (358), (388), (63), (64), CAL PINTOR (353), EN REGADORA (221), EL TALLADOR (177), TIXADOR (212), (191), (220), (233), (335), (344), (345), CAL TIXIDOR (261).
J. Coromines opina que a l'Edat Mitjana, Catalunya emprava únicament la fórmula -er, per a designar la persona que es dedica professionalment a l'objecte indicat en el primitiu, i que -aire ha anat cap a una expansió progressiva i localitzada sobretot a Catalunya Nord. Deixa pensar que provindria de l'occità. A més a més, la forma -aire és coneguda a Provença i existeix (Moll 1952, 276) una forma reforçada -etaire. Ho il·lustra també el Sacaze (mapa 128, laboureur) que comporta poques formes en -orpel domini nord-català, localitzades a Cerdanya i Vallespir. En canvi la plana reflecteix l'abundor de -aire. L'ALPO precisa, al mapa 408 (pêcheur ), /peskedó/ a l'Alta Cerdanya i /peskedú/ a Argelers.
De les nostres investigacions sorgeix un ús distint en quant a la procedència gramatical del derivat:
11 formes verbals en -er contra 51 formes verbals en -aire
111 formes nominals en -er contra 28 formes nominals en -aire.
Hi ha doncs una clara preferència per adoptar el sufix -aire en les formes verbals.
Volem assenyalar la presència de formes aparellades, de doblets; o sigui que a partir d'un mateix nucli s'han desenvolupat derivacions diferents:
FIGUETAIRE (237) / FIGUETER (221)
GUIXAIRE (30) / GUIXERES (36)
MELAIRE (398) / MELERA (251)
SARRIAIRE (235) / SARRIER (221), (178)
SABATAIRE (235) / SABATER (262), (382), (247), (350), (353), (351),
(347), (359), (385), (360), (401), (395),
(378), (392), (340), (356), (338), (183),
(37), (47), (50), (380), (246), (388),
(394), (56), (234), (28), (38), (237).
BALLAIRE (181), (182), (30), (55), (238) / BALLADOR (340), (221).
TIXEIRE (340), (341), (320), (347) /TIXIDOR (261)
TISSEIRE (337) TIXADOR (212), (191), (220),
(233), (335), (344), (345).
La mapificació d'aquestes parelles (mapa n°5) no aconsegueix evidenciar la propensió de certs vilatges per a emprar amb preferència l'un o l'altre sufix. Clairà (30) es distingeix a penes amb 2 recurrències per -aire i Vinça (221) amb 3 sobrenoms construïts amb -or. En canvi, cal mirar atentament el mapa n°6 on s'enfronten les parelles Tixeire-Tisseire/ Tixidor-Tixador perquè s'hi dibuixa clarament la influència occitana. Costa (1990, 126), mitjançant els NF recollits en els padrons de 1841, localitza la forma occitana -eire (-eyre) essencialment al Riberal, en completa desavinença amb els atles, el que s'explica "pel caràcter migratori i, doncs, inestable dels habitants portadors dels noms estudiats" (Costa, 1990). Ara bé, la situació ja és més conforme amb el NF 'Picheire' recuperat al Capcir. Nosaltres també coincidim: el mapa situa la forma occitana exclusivament al Capcir, amb dos punts de penetració al Conflent, Conat (320) i Soanyes (337), que encavalquen dos pobles (Orellà i Toès) seguidors del sufix -or.
S'hi veu també com Puigvaledor (345), el punt més septentrional del Capcir, presenta la forma Tixador, en oposició amb els pobles veïns. Costa (1990, 129) feia aparèixer aquesta distinció en un quadre comparatiu on exposava que a Puigvaledor el resultat del cens de 1841 (Tichadou) es mantenia en la solució de l'enquesta Krüger del 1910, quan els vilatges propers l'abandonaven per la forma occitana en -eire.
Esmentem de pas EL PINTRE (28), (62), EL PINTRE MERDÓS (60) : cas subjecte desaparegut a Catalunya, excepte al Rosselló. Els autòctons l'empren en una locució comparativa:"gelat com un pintre".
1.5.1.2 Els diminutius
Es presenten sota formes variades que amaguen matisos imperceptibles. Però no ens enganyem: el derivat no indica sols una noció de petitesa, d'edat o de caràcter. Com ja hem vist cal prendre en compte la possible ironia i descobrir algun físic voluminós. Recordem finalment que certs diminutius connoten afecció i certs altres, derisió.
-ITTU, -ITTA > -ET, ETA
Citem alguns exemples que provenen d'un
- adjectiu: EL SIMPLET (28), CAL CLARET (385), CAL GRASSET (384).
- substantiu: EN PANXETA (178), EL CROSTET (27), EN TRUFETA (142).
- nom: EN VENTURETA (45), CAL CATERINET (394), EN JANET (254).
al quals afegim les dobles sufixacions :
-et + -ot
EL JAUMETOT (244), CAL PERETOT (356).
-et + -às
EN JAQUETÀS (58),
-et + -an
EN JANETAN (172),
-et+ -ó
EN PERETÓ (262), EN PERETONA (221).
i la forma castellana -eto
CAL CINTETO (382), EL GUILLEMETO (213).
i la francesa -ette
EN SUZETTE (146), EN CHEVRETTE (55).
És el cas de derivació més freqüent:
-ET...................546
-ETO................. 49
-ETOT...............12
-ETÓ..................11
-ETTE.................5
-ETÀS.................1
-ETAN................1
Total ..........................625
-ONE > -Ó, ONA
Es reparteixen entre els orígens
substantiu: CAL FERRERÓ (359), CAL BARRALÓ (349).
adjectiu: CAL GAVATXÓ (398).
nom: EN TOMASÓ (238), CAL JOSEPÓ (355).
als quals adjuntem:
CAN GUILLON (264), EN RABASSON (185).
-OTTU, -OTTA > -OT, -OTA
El sufix -ot s'ajunta amb lexemes
- substantius: EN BARRACOT (LOI) (260), EL MERLOT (33), L' OCELLOTA (212).
- adjectius: EL ROSSOT (33), EL LLARGOT (144).
- verbals: CAL VISCAROT (385).
- noms: EN PEROTA (143), LA CATRINOT (230).
-ILLU, -ILLA > -ILL, -ILLO, -ILLE, -ILLA
Retrobem les quatre fonts gramaticals:
- lexema substantiu: ELS PASTORILLS (329), EN PATANILL (140).
- lexema adjectiu: EL GORMANDILLO (55).
- lexema verbal: EN TRAUQUILL (147),
- lexema nom: EN JEPILLE (222), CAL JOANILL (388).
-ELLU, -ELLA > -ELL, -ELLA
a partir d'un substantiu: LA PRINCELLA (27).
d'un adjectiu: EL NEGRELL (395).
d'un verb: EN PIXARELLA (267), EN CAGARELL (147).
d'un nom: LES GALDRIGUELLES (144).
- ICCU > -IC, -ICA
Segons Moll (1991,189) les recurrències d'aquest sufix en català són essencialment localitzades als Pirineus (El Ripollès, La Garrotxa). Tanmateix en trobem alguna il·lustració, això sí amb clara influència castellana:
substantiu: MERLICO (142), EN MORICO (56),
nom: CAN JEPIC (267), EL PERIC (61),
doble sufixació diminutiva: EN JAN DE L'ANGELICOTA (38), ANGELICOTA (36).
- UCULU > -OLL
EN CISOLL (55) prové del nom Ciset, hipocorístic de Narcís.
EL RATOLL (55) diminutiu de 'rat'.
-INU, -INA > -Í, - INA
EN MONDINA (246), EN JACOLÍ (55), EN JACOLINES (59), CAL CARGOLÍ (348), EN PISTOLINA (58), PIXOTÍ (231), EL SARDÍ (58).
-ITTU > -IT
EN GRANITO (246).
El recurs al diminutiu en els malnoms és molt rendible, ço fa que el trobem en la major part de les nostres rúbriques etiològiques (físic, caràcter, ofici...) amb un cert valor afectiu, a vegades eufemístic. En alguns casos adquireix un valor específic, com ara la descendència (fill de...) a partir d'un prenom, per exemple. De Jaume (el pare) s'ha fet el sobrenom Jaumet per al fill. Bernat (1992, 446) suggereix establir "un paral·lelisme amb els sufixos -is de Ferandis i -ez de Fernández com a "fill de Ferran"".
Una altra funció gens negligible del sufix apareix en els casos de gal·licismes. Es tracta de catalanitzar, o sigui apropiar-se una paraula aliena mitjançant un element formal del sistema lingüístic català. A base de "boulanger" i de "moustache" els derivats pseudo-catalans obtinguts són notables:
EL BOLANGEROT (79), EL MOSTATXUT (45), LA MOSTAIXUDA (326), LA MOSTATXETA (330), EL MOSTATXILL (28).
1.5.1.3 Els augmentatius
- ARRU, -ARRA > -ARRO, ARRA
El sufix podria pervenir del basc (Moll, 1991, 185), i si bé és augmentatiu, serveix sobretot per a notar un excés.
EL CONYARRO (31), PUNYARRO (55)
EL CAMARRA (172)
Va freqüentment acompanyat d'altres sufixos. Nosaltres trobem:
EL CAMARROT (179), (30), LA GAMBARROTA (27)
-ACEU, -ACEA > -ÀS, -ASSA
És un sufix que, en femení, es colora d'un cert grau de menyspreu (Moll, 1991, 181). En els sobrenoms recollim formes femenines -assa masculinitzada en -asso.
substantiu: L'ANGUILASSA (61), EN COLLASSA (31).
adjectiu: LA POBRASSA (176).
nom: EN LLUISÀS (146), EL MARTINASSO (44).
1.5.1.4 Abundància
- OSU, -OSA > -ÓS, -OSA
EL FARINÓS (27), LA MARIA POLLOSA (51)
-ARE > -AR
És un sufix que marca el col·lectiu, essencialment un lloc on es cria un vegetal determinat
CAL CANYAR (394)
EL CASCALLAR (38)
-OLU > -OL
EL NOGUEROL (231), EL POMEROL (338)
1.5.1.5 ALTRES
-AINE
MIQUELAINE (350), PORXAINE (347), GALINDAINE (179), Afegim-hi troballes arxivístiques: Rafelaine, Popaitaine a Nohedes el 1822.
- ONIS
PANXONIS (143)
DCVB el descriu com a sufix "ajargonat, caricatural"; el mateix sentiment es retroba en DELCL que cita Un Tal. Coneixem tots "en Deixonsis".
1.5.2. Els prefixos
EN PAUL REDÉU (231), EL REFOT (30)
EL RECARALL (50), LA RECONYA (50), EL RECONY (45)
EL RECAGO (358),
L' ESTEVE RELLANCI (50), EL REPICO (177), EN REPICA (221)
La poca freqüència de prefixos s'explica pel fet que la hipèrbole i els sufixos augmentatius els supleixen eficaçment en la funció insistent, redoblant, caricatural i amb més efectes.
L'observació gramatical dels sobrenoms ens ha permès establir dos mapes interessants relatius a l'ús dels articles sobre l'àrea estudiada. D'una part, hem situat la isoglossa cerdana de l'introductor CAL, contrastada amb la isoglossa de CAN, al Vallespir. El fet més important és l'aparició a la part més alta de la vall del Tec del doble emprament CAL/CAN, que deixa suposar un joc d'influències insospitat fins ara. El mateix mapa fixa el límit de la utilització de l'article contractat als pobles fronterers amb els Aspres: Casafabre, Calmella, Oms. Més enllà de la característica gramatical, el mapa localitza clarament l'ús del concepte 'nom de casa'. No parlarem, com a les Pitiüses (Ordina, 1993, 85) "del regne del nom de casa", ja que cohabita amb malnoms individuals, però sí que el sobrenom col·lectiu fa que els familiars actuïn com a sinècdoques, sempre relacionades amb el nucli.
D'altra part, la presència de l'article LO en alguns sobrenoms il·lustra l'influx occità que reben el Capcir i la franja més septentrional del Rosselló, així com la persistència a Cameles i a Elna de la forma autòctona més arcaica.
Del punt de vista creatiu, l'anàlisi gramatical dels malnoms, i en particular dels compostos, enriqueix la nostra percepció del fenomen. Encara que l'expressió sigui composta de diverses paraules, cada una portadora d'idees distintes, l'esperit percep una sola imatge, un sol concepte (Sopeña Alordi, 1979) i l'atribueix al portador del malnom. Les capacitats de creació són immenses i els recursos prou atrevits com per elaborar imatges mentals sorprenents. La feminització permet la transmissibilitat del renom a tots els membres de la família i sense retencions trenca amb els esquemes habituals. Així apareixen noves produccions agro-alimentàries: LA CARBASSONA (264), LA GALLA (173) que no tenen res a envejar a l'ovella clònica!
Veny (1991, 29) comenta que la composició a base d'un verb seguit d'un substantiu és molt fecund "i en especial en els malnoms que reflecteixen activitats molt concretes". Si bé la llengua ha creat formulacions lexicalitzades del tipus 'menjamiques' o 'llepafils' (o encara 'canta manyanes' i 'esclafa canyes' que trobem en els renoms) "no compta amb 'menjapomes' ni 'menjaperes' per algú que li agraden les pomes o les peres". Però, efectivament, el sistema català està preparat a tals invents, i els trobem, a l'infinit, en els sobrenoms, sota forma de perífrasis: EL CREVA BURROS (50), EL CROCA OUS (338), EN DESMANEGA BANASTES (58), DESMUNTA CARRIOTS (61), EN DESPENJA CARNAVALS (246), ESCANYA GATS (28). S'ha demostrat que aquestes noves unitats lexicals apareixen amb predomini de verbs de primer grup, conjugats al present de l'indicatiu, en 3a persona del singular. S'obren doncs noves possibilitats, ja que els renoms s'integren en el parlar, enriquint-lo de matisos fins aleshores absents.
Aquesta via creativa, tot i fonamentar-se sobre un viscut lingüístic, no coincideix amb l'actual impuls neologístic, que Veny determina (1991, 29) contemplant "la proliferació de compostos formats per substantius" juxtaposats, del tipus 'home granota', 'ala delta' o encara 'dona objecte'. L'abandó d'aquest procediment per part de la sobrenominació és claríssim, ja que escassegen els exemples: FERRO BRAÇ (349), XINXA L'ARANYA (44).
La conjugació ens ha proporcionat un element que desenvoluparem més endavant, en la temàtica dialectal, però que ja des d'ara ens serveix per il·lustrar un aspecte ambigu de la llengua; es tracta de la desinència de primera persona del present de l'indicatiu, generalment identificada en -i, que es troba en competició amb una -o que atribuïm (per la part fronterera) a una influència del català central, i, per la plana rossellonesa, a una aportació esporàdica d'un individu (el motejat), segurament oriünd del Principat.
Des d'un enfocament estructural, ens hem adonat que els sobrenoms es regeixen en part sobre fonaments sintàctics propis. Presenciem uns articles en contacte amb substantius de gènere diferent: LA BROUBUFAT (63). No són pocs els introductors que van lligats amb verbs de nombre diferent: ELS MENJA HÒSTIES (221). Alguns numerals plurals són sense incidència sobre el substantiu que els segueix: VINT-I-UN DURO (58). Alguns sobrenoms femenins presenten distorsions, com ara una juxtaposició substantiu-adjectiu en la qual no es respecta cap mena de concordança: EN MOSTAIXA RATAT (235).
Satorres (1989, 224) havia fet ja una collita de sobrenoms alguns dels quals havien adoptat "unes formes de composició aberrants". Els múltiples exemples que acabem d'esmentar ens permeten de declarar rotundament que és impossible pretendre que la sobrenominació sigui un reflex exacte del sistema lingüístic. Per molt que els instruments siguin elements propis del codi, algunes relacions que s'hi estableixen en són alienes.
L'anàlisi morfològica dels sobrenoms no ens porta a les mateixes conclusions sorprenents que ens havien reservat precedentment les estructures sintàctiques. Evidentment les derivacions amb sufixos s'apliquen a qualsevol lexema, creant paraules noves, exclusives, úniques, el que confirma la immensa llibertat lingüística que s'adjudica la sobrenominació. Però no assistim a l'elaboració de formes extravagants o irracionals. Els sobrenoms derivats s'insereixen de ple en el codi lingüístic.
La tendència s'orienta cap a la facilitat: la predominància dels sufixos -er i -aire per designar un agent CAL TINTORER (349), CA LES PLANXAIRES (261) o encara -et com a diminutiu EL COQUINET (209), CAL COSETA (397), són la prova d'un llenguatge senzill. Veny (1997, 24) subratlla la "riquesa marejadora de formes [en -aire] en la malnominació". Tanmateix, en la seva globalitat, la sobrenominació ofereix una mostra bastant àmplia de recursos morfològics CAL QUELIC (398), EN CAGARELL (147), EL RATOLL (55)...
Pel que fa a la repartició sobre l'àrea enquestada, els mapes que hem dibuixat revelen una omnipresència del sufix -er, i dues zones on l'absència del sufix -aire és notable: els Aspres i llur prolongació cap al Conflent i, de manera molt estranya, la part més septentrional de la plana rossellonesa. Hem realitzat dos mapes més, un que contrasta els parells de derivats construïts a partir d'un mateix lexema però amb variació del sufix -aire, -eire / -ador, -er i un mapa on localitzem tixeire/tixador: confirmen el Capcir com a comarca on predomina el sufix -aire, però ens deixen en la impossibilitat d'establir clarament unes isoglosses.
En el capítol que segueix, desenvolupem una reflexió des del punt de vista de la fonètica. La qüestió és de saber si en aqueixa etapa, els sobrenoms quedaran fidels a la llengua o si, d'una manera decisiva, ens revelaran un funcionament desconectat del tot de l'estructura lingüística habitual.
Requadre recapitulatiu del sufixos
La xifra designa el nombre de recurrències.
AGENTS
536
-TORE > -tor, -dor
-ATOR> -aire
-ATOR> -eire
-ISTA > - ista
- ARIU > -er
28
148
6
1
354
DIMINUTIUS
1067
ITTU, A > -et, -eta
-eto -etot
-etó -ete
-etàs
-etan -it
546
49 12
11 5
1
1 1
-ONE > -ó, ona
-OTTU > -ot
-ILLU > -ill
-ELLU > -ell
-ICCU > -ic
196
211
82
22
31
-UCULU > -oll
-INU > -í
2
7
ALTRES
47
-ARRU > -arro
-ACEU > -às
-OSU > ós
-ARE > -ar
-OLU > -ol
5
35
2
2
3
Malnominació a Catalunya Nord
estudi sincrònic dels sobrenoms nord-catalans
testimoniatges lingüístics i culturals
Pasqual Tirach