3.1 Consideracions preliminars

La gènesi dels sobrenoms és difícil de resseguir, com ho és també la justificació de llur arrencada. És cert que la pràctica de l'endogamia en molts vilatges havia creat una inflació dels cognoms de les mateixes famílies. Per reconèixer els individus, o en tot cas les cases, hi posaren una espècie d'accent diacrític de diferenciació: hi van afegir el sobrenom. Fruit d'una pràctica mil·lenària, el sobrenom es transformà, evolucionà, s'oficialitzà i desaparegué com a tal, abans de tornar renàixer, i de res a poc, prenent-hi gust i plaer, el sobrenom passà en els usatges. Hom batejà pel gust i per evitar confusió. Però no cal cometre l'errada de presumir que el sobrenom només serveix a distingir dues persones que porten el mateix nom. Aquesta tasca no basta per a explicar l'existència dels sobrenoms. Moreu Rey (1981, 25) ens adverteix: "imaginar una única missió assignada als sobrenoms, creure que llur engendrament pot obeir a un sol factor general, equivaldria a caure en el delicte de la simplificació". Avui dia la diferenciació es realitza totalment amb nom i prenom, i tanmateix perduren -àdhuc proliferen- els sobrenoms en àmbits professionals, escolars o esportius. En aquest capítol, plantejarem els diversos eixos funcionals d'aquest fenomen. Provarem d'esboçar les qüestions bàsiques respecte a les condicions de vida dels sobrenoms i de la posició del motejat de cara al seu renom i a l'espai que l'envolta. Finalment, enfocarem la discussió sobre les reaccions engendrades pels sobrenoms.

3.2 Genitors.

La facultat d'observació és una condició necessària per al desenvolupament dels malnoms. "La proliferació de les denominacions correspon a una atenció sostinguda, a una observació fina" (Zonabend, 1977, 268). Per tant, no tothom al si de la comunitat és capaç o té ganes de portar una mirada crítica i humorística sobre els seus conciutadans. Existeix un tipus d'individu amb propensió a la malnominació? A l'hora d'esbrinar qui crea els sobrenoms i qui els usa, hem resseguit una pista espontània: durant les enquestes sense contacte preliminar de coneixences personals, ens vam assabentar que es dibuixava una segmentació de la població. En certes ocasions (Palau del Vidre, Cabestany, Santa Maria...) els grups femenins interrogats, sense fer cara de voler fer retenció d'informacions, no ens van saber dir cap sobrenom. Al "senat" masculí, o al rall d'homes del carrer veí, en recollim tot un reguitzell. Una primera constatació induiria a creure que els nuclis masculins generen més malnoms. Caldria doncs, en certs casos considerar propicis a la sobrenominació llocs com els bars, els camps de rugby (jugaires i afeccionats) i la plaça (compartida amb les dones però elles actives -fent el mercat- i ells espectadors) i activitats com la caça, la pesca, els afers públics, la petanca, ambients dels quals la dona és absent. Però en d'altres ocasions, alguns ralls femenins ens han informat més que qualsevol assemblea d'homes. Essencialment de sobrenoms de dones. Existirien doncs també rodals en el poble on hi predominen les dones ; entre elles s'han atribuït malnoms. Podríem creure que joves i dones, desproveïts d'un paper social relluent, dinamitzen llur posició, guanyant terreny en la societat mitjançant xipots i escarnis. El safareig (el rentador) , el mercat, l'església (les devotes), els ralls a l'entorn del borràs si vénen mosquits ( se feia fum per fer fúger els moixalls) o divertint-se amb alguna cenrada (s'aixafaven sul cap cendra embolicada amb paper), són sitis estratègics. No fa cap dubte que la vida rutinària alimenta la inspiració, però hom ha de pensar que els contactes socials més estrets, més multitudinaris, més exhuberants com són Carnaval, Festa Major, Pasqües o més localment el Picolet (Carnaval, al Conflent), la Patrica Patroca... causen molt més sobrenoms.

La Patrica Patroca, o "el matar dels jueus", del Dijous Sant. Planas (1994, 94) esmenta un vell costum mallorquí: "a la litúrgia del Divendres Sant, en un moment de la cerimònia, es produïa dintre de les esglésies un soroll aclaparador que els assistents produïen amb tota classe d'estris."

Algunes experiències demostren com neix el sobrenom: una paraula, un gest o senzillament la presència o el pas provoquen, si hi assisteix un observador-auditor perspicaç i no gaire discret, un bateig sense pica ni aigua beneïda.

A Prats de Molló, hom recorda l'Arbre Mentider:

"Tothom s'hi posava a l'entorn, discutien. Homes i dones. Deien cosoneries. Un xic de tot. Per passar temps. Hi havia un forat, hi hauríem caigut. Se corcava. Passeu [davant de l'Arbre] vos diuen "bonjurt" i emprés vos retallen : "...ha magrit....s'ha engreixat...." [parlant de'n F... que passa, justament] Aquest és un retallaire. Critica un xic la gent. Sempre té una mofa."

A Prats encara, la concentració industrial telera i espardenyera era propícia als sobrenoms:

"Les surnoms ça sortait des usines, des ateliers. Des gens baptisaient les autres. Il fallait peu de chose. Par exemple, 'Penjarola', il s'appelait Mercier, hi havia quelcom de penjat que li havia caigut dessús. I diu "què és aqueixa penjarola?"".

Mimi del Mir comenta:

"Si algú diu una burricada, se descuida pas això."

Certs vilatges tenen anomenada de batejadors:

"Cal passar a La Llagona per sere batejat".

El folklorista J. Martí Gadea (1906, citat per Martí J., 1994) atribueix la propensió a fer ús dels malnoms al "caràcter expansiu, guasó i festiu dels valencians".

Les dones no s'exposen:

"Elles appréhendaient de passer devant son magasin [de cordonnier] ne voulant pas être les victimes de ses moqueries". (Pochelu, 21)

I al Puig del Mas, a Banyuls de la Marenda:

"Moltes dones no gosaven passar al raval quan hi havia els homes. Feien el torn per un altre carrer"

Raval: dos pedrissos de banda i banda del carrer on els homes passen una estona per enraonar.

A Bages:

"Per poc que se descuidessin ja eren batejats ! Un mot o un gest mal plaçat..."

A Vilanova de la Ribera:

"Se calia pas esgarriar, arreu éreu batejats".

Els verbs (esgarriar-se, descuidar-se) que utilitzen les nostres informadores recalquen molt bé la noció de conformisme ultrapassat. Qualsevol cosa original passa a suspecte, i és catalogada. Cal adoptar doncs un comportament social raonable, i no deixar-se anar a l'espontaneïtat.

A la Catalunya Nord la naixença del sobrenom sembla el fruit de l'atzar, d'una reflexió en veu alta quan coincideixen una persona amb la imaginació viva i un "esgarriat". A l'Alguer, en canvi, l'acte de bateig s'acompanyava d'un ritual excepcional. Els protagonistes eren dos individus que assistien casualment a un fet curiós. El primer que se n'adonava deia "has vist?" i l'altre "és de xistar". I tot seguit

"los dos se posaven u en fatxa de l'altre, se preniven recíprocament lo dit índex de la dreta, estrinyint-los a ganxo. Tancaven a puny l'altra mà, que bagnaven de escopina en corrispondència del dit menovell, que després posaven damunt dels dos dits enganxats". (Fadda, 1989, 13).

No s'acabava així: encara calia arrencar-se l'un l'altre un cabell del cap, escopinyar-hi abans de tirar-lo a terra abans de declarar: "Burlat i xistat".

Aquests sobrenoms ofereixen una visió de l'humor del grup, i de la seua salut.

No hem de deixar de banda aqueix aspecte, perquè hi perdrien tota la força del riure, fonamental en aquest sistema de nominacions.

***********************

EL RALL

La plaça del vilatge és sens dubte el lloc que va veure néixer més sobrenoms. S'hi concentraven els homes, ociosos i reunits en ralls (rotllo, roll o senats) i les dones, a l'espera davant la parada d'un botiguer del mercat. Una i altra situació són idònies per a una interacció inscrita en la xarxa de relacions personals i col·lectives.

Tanmateix, la ubicació del rall no és sistemàticament cèntrica: vam encontrar els grups "a la muralla", "al pontet", " a la font", i en certs casos, davant de les cases, en colles reduïdes. Com del mercat (Provansal, 1995, 99) es pot dir que el rall és un lloc a part, neutralitzat d'on l'escarni públic i irònic contra els congèneres s'espandeix, com taca d'oli, a la resta de l'indret.

La varietat de denominacions que apareix al mapa A, fa impossible discernir tal o tal preferència segons la comarca. Ens adonem que "rall" domina i passa a Occitània. Trobem rastres esporàdics de "rotllo" a tot el territori, i en canvi, "rull" i "roll" són molt escassos. "Senat" confereix a l'assemblea masculina un paper més prestigiós, recolzat per la "premsa" local.

Pere Verdaguer, a l'abril del 1996, explicava al micro de Ràdio Arrels el seu sentiment sobre la paraula "rall", reflexions prèviament publicades en El català al Rosselló (p67-68).

 

3.3. Condicions de vida

Per a sobreviure, un sobrenom necessita un condicionament adequat, lligat a la comunicació, a la comunitat, i al metabolisme del propi renom.

Una de les primeres condicions, és el sentit que vehicula. Ha de ser entenedor, almenys al moment de l'arrelament. És clar que es diferencia del patrònim per la seua durada de vida més efímera (Severi, 1980, 107), però en molts casos, tot i l'opacitat i l'hermeticitat del sentit, i malgrat la desaparició de la família motejada, persisteix el sobrenom.

La difusió del sobrenom és facilitada pel fet que molt aviat es descuida l'autoria; "com a autèntics mots-camaleons, adopten un caràcter totalment anònim" (Corredor Plaja, 1991, 488) que alguns utilitzen per motejar adversaris o companys, aprofitant

"de la complicitat de l'anonimat per transformar, en patrimoni públic, les desgràcies secretes, les misèries o les culpes de un enemic, o per posar en ridícul defectes o manies de un amic". (Antoni Nughes a la presentació de Fadda, 1989, 9)

Un altre criteri que intervé en la vàlua o la supervivència del sobrenom, és l'escala amb la qual se'l considera. Existeix una relació de proporcionalitat entre l'enunciat i el seu àmbit espacial específic, més enllà de la qual el nom deixa de tenir sentit, i la seua significació real es desvirtua. En el cas dels topònims, hom veu clarament la diferència d'escala quan hom parla del 'prepirineu' o quan hom fa al·lusió a 'Les Escomelles' (Tort Joan , XX Col·loqui SDO, 1996).

De la mateixa manera, cal plantejar-se el tema dels malnoms aplicant-li una escala idònia. El model:

en el cas precís dels sobrenoms esdevindria:

 

 

El cas més freqüent concerneix evidentment les escales familiar i local; tanmateix la visió es pot ampliar cap a l'escala global si considerem contextos específics com la Festa Major, o el cas de les figures més populars, o encara quan es tracta dels "marxants ambulants".

Cal subratllar que el sobrenom té un estatus particular. Contràriament al topònim o al patrònim, el malnom no és fet per a ser escrit. Pertany a una àrea d'oralitat que fa més fràgil la seua existència. Els punts d'encontre són nombrosos, i una certa similitud encobreix les recerques, ja que els toponimistes investiguen l'espai per on circula gent, i els antroponimistes, han d'estudiar la gent que circula en aquest espai. Però d'altra banda, fet que obstaculitza les investigacions, el sobrenom té una càrrega afectiva que sensibilitza el material. És un tema delicat.

Finalment, cal considerar que l'àrea d'existència del sobrenom és diferent de la dels patrònims. La intimitat lliga el malnom a una població. Insistim: d'un vilatge a l'altre no coneixen els sobrenoms que circulen (amb l'excepció de les figures més populars). Asseguren el control de la identitat interna de la comunitat, i actuen com un factor de resistència. Els patrònims ja pertanyen a una comunitat més àmplia, més allunyada del grup, i doncs més a l'abast de l'investigador. Aquí retrobem les nocions teoritzades per Geertz (1993, 55): per caçar sobrenoms, l'investigador requereix una "experience near". En quant a les funcions del sobrenom, hom justifica sense dificultat la seua posició intermediària: patrònim>sobrenom<prenom. Efectivament, hom s'adona que el malnom designa generalment el grup de familiars -com el patrònim- tot conservant el record dels avantpassats (com el prenom, si hom té en compte que el prenom del mainatge era tradicionalment el del seu avi/padrí). Quan ja no hi ha terme per designar un membre llunyà de la família, hom esmenta el sobrenom de la branca en qüestió. "Le sobriquet prend la relève".(Severi, 1980, 110).

Tant en la terminologia emprada ("batejar") com en l'ús del sobrenom (identificació diària) hom s'adona que es considera el sobrenom com a part integrant del sistema nominatiu. En aquest cas, hom pot parlar de "transferiment de donador"del nom ja que el (mal)nom no és atribuït pels pares, sinó per una tercera persona i que el "bateig" és retardat. No es tracta d'un transferiment en poder de la pròpia persona com trobem en certa literatura berber. La decisió és al·leatòria, a mans del poble. I sovint, amagada al portador, excepte en certes circumstàncies, per exemple si l'aparença afalagadora permet un ús directe.

 

3.4 Relació motejat/motejador: les diferents funcions del sobrenom

I per ser més precís, hom estableix dos tipus de sobrenoms, segons l'ús que se'n fa, en presència o no del motejat. Casanova (1985, 362) els divideix en Coneguts i Usats. Els coneguts són emprats en cercles reduïts, o en moments de broma. Són "impresentables" en societat, per ofensius o per manca de fama. Els Usats serveixen en tota comunicació per a designar individus o família, a vegades davant del propi motejat, que no s'ofèn. Els presentables s'usen a tot arreu.

D'altra banda, sabem que una relació familiar és una relació recíproca on cadascú juga el seu rol talment ho faria en qualsevol altra situació social, o sigui que la terminologia que empren dos familiars indueix entre ells un cert tipus de resposta, de comportament (Zimmermann, 1993, 130). De la mateixa manera, ens podem demanar si el motejat actua, públicament, en funció del sobrenom que li han atribuït, si la seva conducta ha de recordar fidelment el motiu amb el qual l'han motejat.

En aquest sentit, cal distingir l'apel·lació de referència (el sobrenom que designa l'individu quan hom l'esmenta en una discussió) i l'apel·lació d'adreça (amb la qual hom interpel·la directament l'individu). Ocorre alguna transgressió que esvalota el grup. No són pocs els informadors que recorden una anècdota d'infància marcada pels sobrenoms. En general correspon a les primeres sortides autònomes dels mainatges, a l'hora de saludar algú pel carrer o al moment de fer compres i d'adreçar-se al comerciant. Els infants no coneixen els patrònims dels adults que els envolten, per consegüent, quan fan els primers passos dins la societat, empren els noms que han sentit a casa, o sia, els sobrenoms. Sense voler-ho la mainada revela els sobrenoms. Sense saber, malmeten les regles socials. Els manca pràctica, i llur innocència social fa públic el que se sol amagar.

En el segons cas, l'opacitat identitària del grup impedeix que un foraster obtingui qualsevol informació si prova de localitzar un habitant preguntant pel seu nom de família.

A Tuhir tenen en memòria un acudit:

"Dos companys xerren -un és foraster- quan n'arriba un tercer que demana: "Ets pas vist el Matxo?" I l'altre de contestar: "Sí, fa un moment, és allà que parla amb el Carro." El tercer individu, ignorant que es tracta de sobrenoms, s'exclama: "és ben bé el primer cop que veig un matxo que enraona amb un carro!"."

Tota la comunitat té costum d'emprar els malnoms i arriba a descuidar els veritables patrònims. A tal punt que a les esqueles publicades en la premsa local a vegades es llegeix, a sota del nom del difunt, el seu sobrenom. Aquesta pràctica demostra la utilitat i alhora la difusió de la sobrenominació.

                

Si bé trobem exemples de difusió periodística del sobrenom, cal tenir present que normalment és solament d'ús intern, i vedat al foraster. El foraster no té coneixença del codi. Tampoc no se li atribueix cap sobrenom. Estableix una diferència entre el grup i els elements exteriors. Delimita l'espai de relació (Bromberger, 1976, 136)

Aquesta delimitació s'ha fet sentir molt fortament en situacions històriques particulars. Uns treballs sobre els jueus conversos mallorquins posa de relleu com els sobrenoms identificaven la pertinença a una ètnia. "Si bé els primers testimonis, neutres, clàssics, deuen provenir de la pròpia comunitat, els següents (segle XVIII), ans el contrari, foren donats des de l'exterior amb clara voluntat pejorativa i al·lusiva a la condició xueta per denigrar, humiliar-la: "marxandos" (ofici habitual), " clava cristos" i " martellets" en referència a la crucifixió; "mistos" (fusta de la Creu), "cadafets"(ocellets), "fendis" (fracassats), "Getas" (geperuts) ". No es retroben els mateixos sobrenoms a la resta de la població: "davant el fet d'un grup social marcat pel rebuig per part de la resta de la població, el nom, el renom, no és compartit amb d'altres famílies no marginades" (Planas, 1993, 91).

En canvi, un estudi sobre documents judicials (Figueras, 1993, 231) ha permès analitzar els sobrenoms de persones perseguides per la justícia per delictes socials i apareix que són semblants a qualsevol altre recull de malnoms.

Ens haurem d'interrogar també sobre el paper que fa el sobrenom en el si de la societat i si representa un testimoniatge fidel. Entre altres coses, ens caldrà preguntar si es tracta d'una pintura integral del poble, o sigui si la sobrenominació abasta la població en la seva totalitat o bé si concerneix només una certa categoria d'individus.

Bromberger (1976, 143) avança que: "Etre surnommé [à Bouzigues], c'est être reconnu comme membre de la société". Ja veurem de quina manera s'expressa aquesta facultat integradora dels sobrenoms a Catalunya Nord i desenvoluparem també, si s'escau, d'altres facetes, com per exemple la feina assimiladora que els renoms compleixen al cor mateix del nucli de població.