1. ORIGEN

1.1. Episodis                                                         

1.1.1. Fets de parla

1.1.1.1. Frases repetides freqüentment

Paraules que tornaven a cada frase

ACTUELLEMENT FA CINQUANTA ANYS (65), EN BO (77), EN BOSSES (209), EN MAI MAI (179), CAL PINXO (348), EN TASTA (177), EN M'ENYORI (60), EN PUCETTE (239), EN SISTEMA (209), EN TALLA-TE PA (177), EN MAL DE CAP (34), EL PRATICO (177), MON BRAVE (59), EN N'EST CE PAS (324), EN N'EST CE PAS (43), CA LA QUÈ FEU? (400), LA TITARRA (177), EN N'EST CE PAS (49), LA PATOTA (177) "és guapa com una patota" deia sempre; EN PUM (75), LA TU TU (177), LA RAMBALLADA (62), EN SÍ SÍ (237), SAPRISTI (185), EN TIROS (79) "tiro, tiro, tiro" serveix per a cridar els ànecs;  EL TU PETIT (358), LA VALENTA (142).

Paraules freqüents

EN TATANS (56), s'explica pel fet que tot el dia comptava dient: "fa tant..."

EL CHARME (209), deia "tinc un charme"

LA COCOLAS (177), repetia a tota hora: "deixeu-me acocolar el meu pitit"; acocolar significa acaronar, amanyagar.

EN DIGUE-LI (43), EN GEORGES DIGUIS A (221), EN POPON DIGUIS A (183), testimoniegen de la voluntat de fer parlar els altres.

SANS AMOUR (31), conduia els autobusos i deia sempre: "je suis sans amour"

EN ÇA BICHOTE (246), era la resposta habitual quan se li demanava: "ça va?". Aquest altre, a propòsit de la collita, sempre responia: POCA COSETA (183). Anomenen aquest home RÉ RÉ RÉ (353), perquè, si no tenia trumfes quan li'n demanaven: "teniu patates ?", contestava que no tenia res: "Ré, ré, ré"

EN TRAUCA UN POC (177), contestava, des del primer pis, quan algú li trucava a la porta.

L'AMERICA (173), era espanyol i trobava que aquest nostre país, nou per a ell, era Amèrica.

EN DIMOSEL·LA (141), s'adreçava sempre a la mestra d'escola dient-li "dimosel·la..."

EN FES A PIC (74), recomanava sempre: "fes a polit amb els sous!"

LA LLEI (55), (37), s'exclamaven: "la Loi, c'est moi!"

EN COMMODE (146), es devia fer pesada a força de reclamar: "vull una commode ".

EN MIJA (246), sense sous, mendicava cigarretes: "me'n dónes una mija?"

EN PIA PIA (177), deia per atreure l'atenció. (apòcope de 'espiar' = mirar, a Catalunya Nord)

EN CANIQUE (74), és el que li queda de la frase que llençava sempre quan frenava amb el carro: "serre la mécanique!".

CAMBRONNE (56), si hom li demanava -què fas?, aquest doquer, que quedava dret, amb els braços creuats sobre el pit, contestava: "com en Cambronne, m'emmerdi"

EN PIXARADA (50), a cada vegada que tornava d'orinar, amb una era francesa, anunciava a tothom: "sun fet una pixarada!"

LA BOMBE (262), pronava per "la bombe et l'anarchie!", quan EN DICTATURE (264), reclamava una "bonne dictature".

L'ARAIGNÉE (41), era obsessionat per "l'araignée rouge", un paràsit de la vinya, i sempre en parlava.

EN DEIXÓ (259), i EN DELLONSIS (72), no trobaven mai el mot just.

L'ELASTIC (28), "le roi de la mécanique, c'est l'élastique" semblava ser la seua divisa.

ISMES (36), empra sempre paraules teòriques que s'acaben en -isme.

EN JE SAIS TOUT (177), un home una mica pretensiós.

EN PIÉTINEZ (37), era gendarme a cavall i manava als seus homes, durant les repressions de manifestacions, que trepitgessin els vindicadors: "piétinez"

EN PIXA PIXA (75), jugant a boles (les petites, de fusta) tornar-ne una a l'adversari es diu "cagar-ne una". Ell preferia dir: "pixa, pixa"

EN FUEGO (264), "fuego!" cridava quan explicava les seves proeses de caçaire.

EN NARGUES (246), no temia la mort: "je nargue la mort".

EL PARDON (41), sempre s'excusava.

EN PITAINE (221), quan va tornar de l'armada, només parlava del seu capità: el "pitaine" per ci, el "pitaine" per llà.

LA TERESA TERESA (37), així la cridava el seu home, dos cops.

LA VALISE (177), era un tema recurrent en la seua conversa.

EL VERITABLE (224), posava en dubte un munt de coses. Sospitava: "això és pas el veritable"

Exclamacions o frases lligades a l'alimentació

EN MENJA FRED (56), afirmava que :"menja fred, mai morirem!". Tema que torna:

EN MAI MORIREM (323).

Els problemes econòmics i les restriccions provoquen sovint un règim alimentari estricte. Els malnoms testimonien de la poca inquietud de la gent de cara a una eventual dieta rigorosa, puix que els sembla que sempre tindran peix:

L'ARENGADA (27), precisava que sempre li'n quedaria una per matar la fam. EN JULIANA (147), era un pagès que no havia rebut el seu pagament de vi. Sense sous, els altres li aconsellaven que mengés bacallà. Un amo, sorprès de veure els seus obrers que menjaven carn, es va exclamar: "i jo, menjo bacallà". Li va quedar: EN MENJA BACALLÀ (58).

EL MERLUSA MASCLE (319), "és bona aqueixa merlusa" s'exclamà un dia davant un plat de peix. Li restà el malnom.

EN XURRULLA (XICO) (262), vigilava l'olla i si sa mare l'interrogava:

- Bull? ell contestava: "si no bull, bé xurrulla!".

EN JOAN DE L'AIGUA FRESCA (209), estava content quan li portaven un gerro d'aigua i proclamava: "això és aigua fresca!"

EN BORREGOT (237), havia promès portar un xai.

CENT QUILOS (215), pretenia que el seu porc pesava més de cent quilos.

EL DE PA (65), era forner, i sempre ho deia.

EN DIVUIT (267), venia 18 pastilles per un sou.

EN GLACE (42), és el que vol sempre quan seu en un bar. LA QUINYOLA (27), reclamava sempre el crostó , el quinyol del pa.

EN LIMONETA CALENTA (41), se feia escalfar la seua beguda preferida.

EL MAL DINAT (325), repotegava sempre: "sun mal dinat".CAL MARIARRÒS (385), "Maria, fes arròs" reclamava a l'esposa per dinar.

EN PERET N'HI HA POC (186), és el que contestava quan se li oferia a beure.

EN TISANA (179), "una tisana..." encarregava al cambrer quan volia un "fil", un Ricard i el seu homònim EN TISANA (224), esperava "tisana de rabassons".

PA I AIGUA (28), argüia que "per pagar els obrers que vénen d'Espanya, n'hi ha prou amb pa i aigua".

EN PA I GARRÓ (234), era la sempiternal resposta que se sentia quan se li demanava què havia menjat.

JEAN DE MAL EMBARRAR (254), la seua dona li haviat ficat un roc en el sarró. Quan ell se n'adonà, pensà en veu alta: "això serà de mal embarrar!" (= menjar)

EL REGALAT DE LA TITA BLANCA (186), "me sun regalat" era la seua divisa.

Moltes exclamacions conclouen la conversa

EN ZAST (212), EN ZOU (63), EN S'EN VA (31), EN BON, BON (59), EN PAS DE QUOI (262), EN SI DÉU PLAU (77), EN CHICHE (178), COMPRENES? (224), EL CRAC (261), L'EH EH (177), EN FORMEL (183), JEAN LE BON (186), EN MERCI BIEN (177), O I TAL (50), EN PEC (41) (< impec, impécable), EN BITOS (246) (exclamació d'admiració),  EN QUÈ RISQUES? (31), EL RADICAL (176), ROYAL (224) "royalement" era la seua resposta habitual, i finalment EL ZU (328), i el seu germà EL ZU PITIT (328).

D'altres l'enceten

YA QU'À (77), EN LEP (177) "Ep!" cridava, LA METAQUÍ (177).

Les ganes de cantar es retroben en els encoratjaments

EN CANTEM (31), EN RÉPÉTONS (262), el primer recomanava "i ara, cantem", i el segon: "Et répétons ce gai refrain".

Les tornades o les lletres de cançons marcaren les èpoques:

LA CIGOGNE (41), sempre cantava la cançó de la "Libération": "les cigognes sont de retour". EN D'ENFER (31), EN CHAUMIÈRE (221), ÇA IRA (63), són paraules extractes de cançons que foren famoses. LA LOUCHE (175), cantava "tiens la voilà qui louche, louche..."

EN FICEL·LA (69), cantava sempre Charles Trenet.

LA VIOLETERA (246), era la seva cançó preferida.

Són molts els renecs i les grolleries:

EN CAGAIRE (MET) (51), no sabia fer una frase sense incloure-hi el verb 'cagar'.

EL CAGA HÒSTIES (246), renegava en tostemps.

CAGA ON SEU (224), devia ser un eufemisme

L'ESQUENA PELAT (174), a cada llamp deia: "l'esquena em pelés".

EN BENET DE L'HOSTI (186), el seu renec favorit era "me cago en l'hosti!".

LA ME CAGO (177), EL RECAGO (358), EL RECONY (45), EL TORRONDONDEU (351),

Somnis i il·lusions

CAL PARIS (348), desitjava fer un viatge fins a la capital francesa.

EL BARCO (224), parlava força de vaixells i de marina.

EN CITROEN (31), sospirava per comprar-se un cotxe, però únicament d'aquesta marca.

LA PANTERA (58), era un home que explicava en una història extravagant, com, a les colònies, durant un partit de rugbi, havia matat amb un punyal una pantera que havia penetrat en l'estadi!

LA BUFA (50), dissimulava l'embarràs de la seva filla sota aquest pretext: "ten una bufa".

L'ESPANT DE L'USINA (58) explica que si la seva filla és grossa, és degut a l'explosió de la fàbrica, a l'espant que havia tingut.

LE COMTE DE GARROFÀ (50), s'havia auto-anomenat i proclamava el seu títol: "Je suis le Comte de Garrofà". I aquest altre es prenia pel rei de la Selva: EN TARZAN (54).

Es poden atribuir alguns mots als infants

EL CHOCOLAT MEUNIER (221), reclamava xocolata, menaçant: "doneu-me Chocolat Meunier, altrament, me negui! "

CAL NEN (349), EL PEIXÓ (27), són paraules hipocorístiques adreçades als fills.

LA GRAINE DE MINUIT (56), així anomenava els infants que el turmentaven. CAGA MUCHO (28), amenaçava els mainatges que li robaven la fruita en el seu jardí: "els hi fotré caga-mucho!". Tenim entès que és el nom d'un producte letal contra els animalots de l'hort.

EN TORPILLA (177), "mon pare torpilla ma mare" li ocorregué dir quan sorprengué els pares que feien l'amor.

EN PIXA RELLAMPS (55), cridava la mare al seu fill que es refusava a orinar.

MAMAN CACA (177), ho devia repetir molt sovint per guardar-lo tota la vida.

Els personatges han influenciat les poblacions

LA BEGUM (55), és un que l'havia vista en el diari i comentà la foto amb insistència.

L'ONCLE JEP (209), no es perdia cap de les emissions radiofòniques d'aquest mateix nom.

EN ROBIC (221), és un ciclista bretó del qual enraonava sempre.

EN WILSON (209), es pensava ser amic seu.

Frases llençades per una ocasió

EN JULES (232), durant el Carnaval, tothom ballava dins la sala. Ell, tot vigilant a fora, quan s'adonà que plovia, entrà i declarà: "hi ha en Jules que se mulla". Durant un altre Carnaval EN BARBA BLAU (55), havia amagat el seu fill dins un carro, i el feia sortir, disfressat, cridant que era Barba Blau. EN CARNAVAL (55), aquest altre s'havia disfressat, deia, de 'Carnaval'.

EN NANSES (209), paraula amb la qual un peirer designava els seus obrers. Un d'ells l'ha conservada.

EN GIRAVOLT(58), feia torrar les avellanes en un "giravolt".

EN BON VINET (238), era la frase que tornava a cada verema.

EL CRIC (65), "hi posarem un cric!" deia per significar que no volia més gent que s'afartés a casa seva.

EN CEBA (262), respon a una història molt coneguda a Rosselló. Els informadors pretenen que és verídica: tornant del mercat sense cebes, aprèn que en francès se'n diu "oignon", i s'excusa: "si j'avais su que l'oignon c'est de la ceba, j'en aurais pris un plein cistellàs..."

EN PAS DE CHANCE (177), contestà a 4 minyones que s'hi volien casar. Però ell era ric, i elles no.

EN JEPIN (58), és un sobrenom degut a un partit de cartes on els jugaires havien decidit d'acabar totes llurs paraules per "-in". N'hi hagué un que va conservar el malnom.

EN TEI TEI VIOLA (173),EL TITOT (31), eren bastants cruels, puix que el primer tirava cadells per la finestra, dient-los: "Tei tei, viola..."potser perquè volessin, i el segon a cada pollet escanyat, ritmava el gest: "titot, titot". EL SALE BÊTE (344), no podia reprimir aquest insult cada cop que passava davant d'un animal.

EN TAU (177), ho va cridar, sense explicació, al bell mig d'una reunió.

EN BOUM (178), espantava la gent passant sota les taules i cridant.

EN BU (65), també cridava. L'home era estanyer. EN POUET POUET (75), imitava una botzina i EL RON (37), posseïdor del primer cotxe del poble, roncava com el motor. EL TOFO (44), ell, feia "tof-tof" per allunyar la gent de la seua tartana.

Les pretensions masclistes són a l'origen d'algunes frases:

EN DE L'OEIL (55), interrogat per un company que li demanava si havia "llurcat la pallaga que passava", li va contestar que sí, i que fins i tot, ell li havia fet "de l'oeil".

L'OSQUE (239), és una interjecció habitualment reservada als cavalls, però que ell, "elegantment", adreçava a les dones, a tall de floreta.

EL CUC (55), EL FIÇÓ (55), fan la parella. Són dos sobrenoms nascuts d'un diàleg. El primer personatge trapa un bitxo pel sòl i s'exclama: "espia quin cuc!" i l'altre d'afegir: "sí, mira, té un fiçó", ja que l'animal tenia un agulló.

EL MARE PARIT (356), "la mare ha parit" deia aquest infant al seu mestre, a l'escola, però no l'entenia".

LA PAPA (176), confiava en l'eliminació del mildiu: "ja la mataran aqueixa papa!".

EN PÀTRIA (224), "calleu, que la patrie est en danger!" exclamà al mig d'una discussió entre companys.

LA QUATRE O CINC (74), -festeges amb un minyó? li demanaven. -Sí, deia, quatre o cinc.

SOPAR SOPAR RAI (246), aquest minyó se n'havia anat a Morellàs, per la Festa Major i fou convidat a sopar pels pares de la seua fringaire: "restaràs per sopar?" li digueren. Els contestà: "sopar, sopar, rai, és altra cosa que voldria..."

TROP TARD (209), devot que no esperà l'avís del capellà abans d'anar a votar; al sermó, quan entengué que s'havia equivocat, deixà escapar: "trop tard..."

EL TAMPONNÉ (59), quan tornava, borratxo, a casa, anunciava les seues intencions fornicàries: "je vais tamponner ma femme".

EL XIMIC (53), fent referència a productes químics, deia que no hi havia res de més bo per tractar la vinya.

1.1.1.2. Cacolàlies

EN CAGOLA (56), és la deformació de cargol.

EN DIGADON (79), per 'édredon', cobrellit.

FAFAMBRE (56), no sabia dir desembre.

EN FANXÈS (31), és un francès esguerrat.

LA BARON (55), significa avió.

EN FALLO (55), és un diminutiu ben personal de Francesc, originàriament Francisco.

CAL FASIA (399), per "fugia".

LA MIMI FIDO (240), volia fideus.

EN FRIQUÉ (237), és la deformació involuntària d'un betum anomenat "fric-frac".

EN GÀPIT (177), per Santa Àgata.

EN LARÍ (212), quequejava.

EN MIRETE (144), volia dir "burette", però "ho estropiava tot, era besti com un sarró"

EN PADO (55), és un aglutinat que correspon a "sun pas jo".

EL PIRU (55), és així com li sortia el mot patró.

EN BORRAGE (221), "je suis borrage, mon capitaine" deia aquest català al servei militar per explicar en un francès que li era propi que anava "borratxo".

ELS QUE TE VEUX ?(50), són una parella de gitanos famosos a Elna: al moment de llestar el regal del casament, la núvia no se sabia decidir. I ell, cop de preguntar-li: "que te veux?".

SE TE (336), per obtenir tabac durant la guerra, es necessitava un tiquet anomenat, amb abreviatures, S-T (és-té). No va saber lletrejar bé i li sortir SE TE.

EL VAGON (31), exclamà l'individu en veure per primera vegada de la seua vida un tren.

EN PÂTÉ VOLAILLES (63), EN VOILAILLE (72), substituïen el francès "et voilà", al moment d'acomiadar-se d'algú.

L'IPI ROBÍ (173), es deia Robí, i en lloc de dir "et puis", articulava un "ipi".

L'AVIATEUR (183), era un treballador que es llogava a diferents propietats. A l'ajuntament, quan li van demanar la professió va provar de contestar en 'bon francès' però li sortí "en volan", i per això li donaren aquest malnom.

EN BARGUILLA (177), per garvilles

EL CAFÈ GUENT (177), per "cafè calent"

EN CAGA LA BOLA (59), molt extranyament sembla que així deia "papa".

EL CAKIN (28), era un antic colonial, borratxo, que parlava del Tonkin.

EN CALOTES (186), per carrotes

CHE PACHA (185), provava de pronunciar "c'est pas ça", (no és això).

EN FLORIS (177), designava "l'escola dels frares".

EN LENCOL (79), Lincoln és una qualitat de pèsols de bon rendiment; aquest hortolà deia "j'ai fais un plein panier de Lencol".

LES MITGES GOGUES (34), per grogues.

EN NEPÀ (246), és una aglutinació de "n'est-ce pas?"

EN PATEL (44), per dir Miquel

EL PENDART (47), cantava "la Marseillaise": "l'épandart sanglant est levé..." (en lloc de: l'étandard..)

LA PIELLA (75), volia dir "paëlla".

EN TALDE (182), per sarda.

EN TIFARRÓ (225), designava així, amb apòcope, el botifarró.

1.1.1.3. Paraules pronunciades diferentment

EN CAGAR-HI (33), feia l'enclisi proclítica del pronom amb l'infinitiu, fenomen desconegut al Rosselló.

CAL CALOR (385), (/kelú/) pervenia de la plana i tancava la /o/ en /u/, fet remarcable a Cerdanya. De la mateixa manera el Capcir subratllà el tret fonètic cerdà: CAL MARCATOT (349), (/marketot/).

EL PATRÓ (176), pervenia de València. Feia veremes i digué, parlant a l'amo: "patró", sense tancar la o en u, com és costum de fer al Rosselló.

LA CORRA (30), van notar que deia "vaig caure en una còrrec "

EN FOMA (209), no deia "li fotré" sinó "li fomaré"

CAL MANA (398), "mana?" no serveix a Catalunya Nord per fer repetir o per interrogar. Devia venir del Principat.

EL MEDURT (146), tornant de Tuchan, a Occitània, deixà escapar "'xò és pas medürt"

EN MISTÒ (30), utilitzava un argot rossellonès poc freqüent: "és mistò", per dir bonic, crane, elegant.

EL PINSURT (42), "espia com és pinsat", deia davant d'una embega (solc artificial cavat per conduir l'aigua) ben dreta.

EL NEN (30), contrastava amb el 'nin' de la plana.

EN NYAGUES (241), tenia un vocabulari propi; parlant de la gent, sempre deia: "espia, vet aquí un nyagues"

L'OEIL LLARG (142), "les yeux longs" és així com en deia de la "longue vue", els prismàtics de llarga vista.

EN PAPILLON (183), utilitzava aquesta paraula per designar un xec.

CAL PATENTELLA (393), ho deia en lloc de 'padella', panna, paella.

LA PELLOFA (72), "espellofi monges", digué, un dia.

EN JOAN D'EN PERÒ (221), havia desertat al 14 cap al Principat, i quan va tornar, havia pres aquest costum lingüístic, estrany al Conflent.

EL RETENONFLIS (186), quan amenaçava algú, deia: "te li fotria un cop de retenonflis..!"

EN VIROLET (221), era el mot per designar una tribanella.

EN VITA UN (62), era la forma pròpia de 21.

EN XACALL (232), de retorn d'Àfrica parlava de "xacallots", potser el felí?

1.1.2. Episodis marquants

1.1.2.1 Lligats a l'armada, a la guerra

Quan el grau o la funció intervenen, és sovint perquè l'individu intentava fer creure que tenia força galons o que se li havia assignat un lloc fix:

EL CANONER (PERE) (359), EL CAPORAL (55), EL SERGENT VAURIEN (63), L'ASPIRANT (27), EL SERGENT (174), CAL GENERAL (349), EL GENERAL PETIT (209)

EN ÇA CHAUFFE (61), va fer 7 anys de servei a Versailles. I sempre repetia: "ça chauffe à Versailles".

els que van patir fam L'AFFAME (33), EN MENJA MERDA (246), EN SACARINE (33),

i aquell que prometia portar civada i que mai no ho feia: EN BRIN D'AVOINE (49),

L'ADJUDANT (59), se fotia un adjudant,

DRAGON (209) és el nom dels soldats, a cavall o a peu, d'abans 1945.

LA CANÉE (56), lluità a la capital de Creta que va veure els europeus intervenir cap als anys 1870.

CAN MEXICO (245), hi havia fet la guerra.

EL KLUMIRT (177), havia anat a la Legió Estrangera. EL RIFIN (179), al Marroc, EL TONKIN (177), lluità a Indoxina. Un altre féu la Campanya d'Egypte al 1956, i, lògicament , li'n digueren EL PEKIN (37).

EL ZOUAVE (30), havia fet el servei en aquest cos militar a Algèria.(Aquest cos militar creat el 1831 tenia nom i vestit àrabs. Fou dissolt el 1963)

EN TÜRCO (55), participà a la guerra de Crimea (1855).

EL PRUSSIEN (43), havia participat al conflicte del 70, i EL POILU (208), EL TAMBOR (221), havien fet 14-18. EL REI FRANCÈS (262), també participà a la primera guerra mundial i s'hi guanyà aquest sobrenom, però no se sap ben bé com. EL FRANCÈS (44), fou militar en l'exèrcit de França.

L'ALSACE (144), sempre parlava de la guerra del 14.

EL CHASSURT (177), era "chasseur alpin", o sigui soldat de muntanya.

EL MANSOUR (232), va fer "la mili" en un vaixell del mateix nom.

EN FIL DE FER BARBELÉ (54), L'EXCLU (55), van ser fets presoners;

EN GUARDA DONES (61), no marxà a la guerra perquè era espanyol. Es quedà per guardar les dones.

LE MAQUISART (178), se'n deia, però tothom sabia que era més aviat "planqué", un covard. En canvi per EL MILICIEN (179), la situació era més clara però no menys menyspreada.

EN MATA CAPELLÀ (186), d'origen espanyol, pretenia haver matat capellans.

EN MATA HOMES (177), hauria matat un soldat, accidentalment.

EL MUTIN (31), es degué revoltar.

EL SABATER DE CUBA (246), era espanyol i abans d'instal·lar-se a Ceret, havia fet la guerra a Cuba.

LO TAHITI (350), hi passà 7 anys com a militar.

EN DOS (243), caminant, comptava com al servei militar: "un dos, un dos"

1.1.2.2. Lligats als viatges

VICTOR DE L' AFRICAINE (27), el seu avi se'n fou a Àfrica.

L'AMERICÀ (41), L'AMERICÀ (31), L'AMERICANA (50), L'AMERICÀ (61), CA L'AMERICÀ (360), hi van anar i els de CAL SENYORET (385), s'hi van fer rics.

EN BARCAR (177), recordava sovint el temps quan va "embarcar".

EN FAYETTE (234), el seu avi havia anat a Amèrica.

L'INGLÈS (58), havia fet un viatge a Anglaterra.

LO PARISIEN (349), va anar a París una vegada.

EL PITON (34), havia anat a les colònies; hi matava serps.

EN SAINTE (55), se n'havia anat a Sainte Hélène.

1.1.2.3. Lligats a la naixença

L'AMERICÀ (58), va néixer a Rio de Janeiro.

L'ASPERJAT (31), sa mare prenyada no el volia guardar i va beure vidriol. A ella li diuen L'ASPERJADA (31).

EL CADET (31), EN CAGANIU (77), LA TITITA (358), el més jove.

ELS TIERS (177), una família nombrosa.

COTXA NINS (173), donava naixença només a varons.

L'EMPERUR (55), l'Emperador havia promès sous a l'infant que naixeria el mateix dia que el seu fill. De pas a Cotlliure, va apadrinar un mainatge: aquest que avui es coneix sota el nom d'Emperur.

EN JAN DEL PORXO (262), va néixer sota un porxo.

L'HEREU (221), L'HEREU JUST (226), el més gran de la casa. EL NINÀS (178), el darrer dels quatre.

LES NINES (175), eren 6 o 7 germanes; EL NIN (77), era el sol minyó de la família.

EL SETÈ (234), EL SETÈ (241), ja se sap, el setè infant té poders sobrenaturals.

1.1.2.4. Lligats a la infància i a l'escola

EN CUCOT (53), se'n menjà un de petit

EN MANS (209), té una etimologia difícil de creure, però sembla provenir de Superman, heroi preferit (però esguerrat) d'aquest nin.

EN COCÓ (77), NANI (140), noms afectius que els segueixen des de petits.

L'ESCANYAT DE TRUMFES (173), no li agradaven les patanes.

XICOT (179), conten que el van descobrir a Reglelles, infant salvatge criat per una cabra; una parella se'l va afiliar.

EN TRES MAMÀS (171), fou criat per la mare i dues ties.

EN ROSTA (73), sa mare li n'untava els morros.

EN TARZAN (74), es repenjà d'una branca però es retrobà amb el cul en una bassa d'aigua.

EN CHARLES BLANC (224), havia anat a la mateixa escola que el cèlebre crític d'art, (1813-1882).

EL FLARE (30), son pare li deia que el posaria a l'escola dels capellans.

EL FRARE (385), EL PERE DELS FRARES (394), aquests hi van anar

METGET (28), havia començat estudis de medicina, però no els acabà mai.

1.1.2.5. Lligats a les possessions i a l'habitatge

L'ARANYA (33), en tenia domesticades

EN LATUVU (246), era la marca que portava el cubell de les escombraries. Devia ser molt vistós.

LA PATACHE (55), era el nom de la seua barca. Però hi ha qui diu que era el nom d'una presó militar de la qual aconseguí escapar.

EL CREVA BURROS (50), de tan fer-los treballar, li calia canviar-ne sovint.

EN CASA DE TERRA (MIQUEL) (209), s'havia fet una casa sota terra on vivia amb la seua família.

EN MAÇON (173), es va voler construir la casa ell mateix, però va descuidar portes i finestres.

EN PELLOFET (224), dormia sus d'un jaç de clofes de blat dindi.

JACQUES DELS COLOMS (221), en tenia força.

JEP DE LA FONT (240), s'estava a prop de la font. EN POMPA MERDA (80), ell, tenia la casa construïda damunt de les clavegueres.

VERGÈS DE LA MURALLA (221), EN MURALLA (177), vivien en els baluards.

EN BATERIES (55), s'hi havien construït cases per famílies pobres.

EL TEIXÓ (77), vivia en una barraca de carboner. Per les mateixes raons olfactives, anomenaren EN RASTRE (33), aquest home que vivia sol, alimentant-se de bèsties,sense rentar-se mai, i que hom podia seguir amb la flaire.

EN CAGA TRUMFES (209), tenia un hortet i segons ell, recollia moltes patanes, belleu massa per la grandària del terreny !

LA SAGASTASSA (44), a despit del que s'esperava, no va heretar res de la Sagasta... excepte un sobrenom!

EN TRUMFA NOVA (221), el seu hort va ser requisat pels menesters de l'exèrcit.

EN VELLANA (176), en posseia i en portava sempre a la butxaca.

1.1.2.6. Lligats als vestits

L'AMERICÀ (221), porta un barret de cow-boy.

EN BARRETINA (51), EN BARRETINA (183), EN BARRETINA (65), EN BARRETINA (77), EN BARRETS (PERE DELS) (48), EL BARRETINA ROIG (356), EL CALOT (174), EN COFA (176), EN BERTELLE (174), CAL BRETELLE (357), EN BRETELLE (177), (209), EN MARC DE LES CASQUETTES (221), EL DISQUE (179), perquè portava una gorra;  EN FAUX COL (186), (177), EN PÉLERINE (169), EN SATINETA (259),

EN BOTES (41), de petit, no tenia sabates. EN BOTTINE (74), JIM LA BOTA (60), LA MARIA DELS ESCLOPS (65), en portaven tot l'any.

EN CALCETES (53), en duia quan ja no eren de moda.

EN MANTÍ (177), no sortia sense aquest pal, que normalment serveix als llauradors per a treure la terra que s'agafa a l'aper.

EN PE FE (240), portava bordades les inicials del seu nom PF a la camisa.

LE CHASSEUR D'ELEPHANTS (246), anava a Algèria per caçar paquiderms i tornava al Vallespir amb tota la indumentària exòtica.

EL METGE (77), portava bruses, el que hagués fet pensar que treballava en el cos medical.

EL CHAPERON ROUGE (356), duia un mantell vermell.

LA JUPE (177), era un home.

EN PRINTEMPS (179), era "gavatx" i portava un barret "canotier".

LA BRUIXA (224), s'amagava sota un mocador de cap.

1.1..2.7. Lligats al matrimoni

EN BANYA (236), era cornut

EL MAIRE PITIT (209), festejava la filla del batlle de Llupià.

LA COLOMBE (246), va abandonar uns dies el domicili conjugal i quan va tornar, el poble la va designar com a una "colombe égarée". EN PARIS SOIR (44), fugà a París amb una dona.

EN DONCS (259), deia: "doncs, doncs, Madelena sem casats, alça la perilla".('perilla' vegeu Occitanismes)

EN MENJA TOMATES (65), tenia una dona llaminera. Prou que sospitava quelcom, "aquest fricot té gust de carn, i n'hi ha pas": l'esposa se la menjava abans de servir.

LA PAPA (37), és així que cridava el seu home.

EN DURATON (246), no es deixaven mai, eren units com la famosa "famille Duraton", que protagonitzava episodis radiofònics humorístics a la post-guerra.

EN CATORZE DONES (77), s'havia casat més d'una vegada... i EN QUARANTA DONES (144), havia celebrat oficialment quatre casaments. EL NOI DE LES TRES DONES (240), en tenia efectivament tres.

CA L'ONCLE (360), havia quedat fadrí.

EL RAT (61), havia mossegat la seva dona.

EN RATA (324), era molt petit, però tenia una família nombrosa (10 fills).

EN TREPITJA BOTIFARRES (183), quan renyien i es barallaven, tot passava per la finestra, àdhuc les botifarres. EN XAPA BUNYETES (177), esclafà aquests postres de Pasqües perquè tenia altres projectes que no pas fer coure bunyetes.

.1.2.8. Lligats a la política i a la religió

EN BLUM (246), era socialista

EN COLOBRA (79), designava el capellà. Al seu successor, més jove, el batejaren Lluert.

EL CRIST (63), no acceptava la presència del crucifix davant de casa seva, i el volia fer treure.

EL GALL (175), El Dijous Sant s'encenien a l'església 12 ciris (en representació dels apòstols), col·locats en forma de triangle. Un més, a la punta s'anomenava "la lloca". Cantaven una lamentació. El nostre home s'encarregava d'atudar la lloca. El darrer ciri quedava a la rectoria per servir de Ciri Pasqual.

EL BITAROL (72), era el sobrenom del capellà. Segur que tenia preocupacions femenines.

LA MITJA MONJA (236), malgrat la seua clerecia, hauria tingut fills

EL MONJO (47), s'havia casat amb una monja que havia penjat els hàbits.

EN MENJA COSTELLES (177), se va ofegar, un Divendres Sant, menjant carn.

EL CARDINET (336), va acollir a l'estació, amb un ram de flor, el cardenal que pujava fins a Font Romeu.

EN RAM (221),portava sempre flors a l'església el dia de Sant Sebastià.

EL RADICAL (221), s'havia implicat, durant la IIIera República en el partit radical.

1.1.2.9. Lligats a la mort

L'EMPOSONAT (58), en 1910 va intentar matar-se amb Laudanum.

EN MATA HOMES (50), era conductor d'autobús i matà tres homes en cinc anys.

EN MATA PARES (259), matà el seu pare.

EN PICA VIDRE (147), va matar el seu home picant a trossets trossets vidres dins el menjar.

LA PARACHUTISTE (63), provant de suïcidar-se, es va llençar per la finestra, però la roba es va inflar, retenint-la com un paracaigudes

i EL PARACHUTISTE (179), saltà amb un paraigua obert.

1.1.2.10 . Episodis escatològics

LA BUINA (212), "Quina buina!" va ser l'exclamació quan obrí la seua porta i veié el que li havia deixat la seua veïna amb qui havia renyit.

LA PIXARDA (359), no podia esperar l'autobús sense tenir ganes d'orinar.

EN LLUFA (224), LA LLUFA (34), tot caminant deixaven anar gasos.

Alguns s'aprofiten de llur professió per contaminar la clientela:

PIXA BOCS (27), tenia un bar,

EN PIXA PASTERES (221), era flequer,

EN CAGA TINES (183), durant les veremes,

EN PIXA DORQUES (246), en la font

EN PIXA POTXES (33), enmig de la multitud de gent que s'amuntegava, transformà la butxaca d'un altre en orinal.

EL PIXA FINESTRES (28), acabà orinant contra l'armari, pensant que feia un rec des de la finestra. Cal dir que anava torrat.

EN POPERE (234), es va fer detenir pels gendarmes perquè pixava darrera un arbre; interpel·lat, s'inventà aquest cognom.

LA CAGA COMUNES (58), LA CAGA DOUCHES (53),

una hauria defecat al bell mig de la Casa de la Vila, i l'altra a les dutxes municipals. EN CAGA PASSEJADA (177), ho feia al Passeig de la vila.("La Passejada de les Platanes" és el nom del passeig de Perpinyà)

LA CAGA LLOSES (56), per fer la "comissió grossa", a fora com tothom, ella havia escollit un esquist i EN CAGA D'AVALLS (43), s'acontentà del llindar de casa.

EN CAGAR (177), hi anava tres cops al dia, al camp. I sense discreció, ja que afegia: "me cal anar a cagar".

JEPE DE COS (79), i aquest altre precisava: "me'n vaig de cos"

EN CAGA LLUÏSES (141), perquè havia avalat una moneda d'or.

EN CAGA POTS (175), LA CAGA POTS (171), ens proporcionen dues anècdotes. Aquesta buidava el pot per la finestra. Aquell tenia costum d'usar un pot la nit, fins i tot quan dormia a casa dels pares de la seua fringaire. No agradà als sogres que aconsellaren llur filla: "te casis pas amb aqueix home, és un caga pots".

EL CAGALL (182), li n'havien fet menjar, de seca.

EN CASCARÍ (177), tenia moltons amb cagallons al cul.

EN CRACHE FER (41), solia escopinyar.

CAGA BIDONS (38), va ser la primera a usar un bidó.

EL PINTRE MERDÓS (60), pintà amb excrements.

LA MARIA PIXA APOLIT (43), és el seu veí que ho deia, ja que la sentia.

EN PIXA BANYES (143), orinà en la banya de la sal.

EN PIXA BÓTES (169), pol·luí el vi que el seu amo reservava al capellà.

LA PIXA BÓTES (29), ho va fer quan era molt petita.

EN PIXA FALDA (142), sollà els vestits de la seua futura sogra.

EN PIXA RECONS (75), EN PIXA ROSTITS (143),

1.1.3. Proeses i episodis poc gloriosos

EN CAÇA ARANYES (27), les volia matar amb un fusell, EL LLUERT (178), EN MOUCHE (244),se'ls menjaven.

EN CERISE (146), havia robat i menjat cireres, però per mor que el guàrdia no trapés els pinyols al peu de l'arbre, se'ls havia empassat.

EN SARDA (79), no se les podia pas acabar, les sardines.

EN CREMA CABRES (37), per lluitar contra els paràsits, hauria friccionat les cabres amb petroli.

EN CREMA POBLES (58), tot just si havia cremat una casa.

EL CUL DE LA LICA (175), va llençar un roc i va tocar el cul de la Lica.

DESMUNTA CARRIOTS (61), de por que li robessin les rodes, les treia del carriot.

EN GAFA LLOPS (71), creia que havia recollit un gos; i era un llop.

EN GAFA RATS (215), deia a qui ho volgués creure: "sun agafat 40 rats a la cribella".

EN LINGOT D'OR (79), en va guanyar un.

EN LLEUGER (262), franquejà una taula d'un bot.

EN MENJA CELLES (174), es barallà amb un veí a propòsit de les fites de la vinya, i li mossegà la cella. EN MENJA ORELLES (37), solia mossegar les orelles dels seus rivals.

EL PERCEPTEUR (58), al rugbi, com a espectador, sempre rebia cops quan en distribuien: com un percepteur, cobrava.('percepteur' = inspector d'hisenda)

EN STAVISKY (246), havia fugit amb la caixa del partit Radical.

LA TROMPA LLARGA (177), es va sorprendre molt, aquell dia al circ, de la llargària de la trompa dels elefants.

TROSSA BURRO (179), per Carnaval, va posar un pijama a un ase.

EL PETIT JESUS (221), una nit de Nadal, per un pessebre, el van posar, amb la cara pintada de vert, en una samal per representar el fill de la Verge Maria.

EL RESSEGAIRE (31), tallà l'arbre de la llibertat del seu poble. EN SERRA PALANCA (183), caçava llenya prop del riu. S'ho va emportar tot: troncs, soques i la biga que permetia de travessar el riu.

EN SALTA COVES (56), saltava per damunt dels cubells de peix.

EN TRIPA ARRIBA (79), es va fer envestir per un singlar.

1.1.4. Actituds i manies

EL CADIRETA (356), sortia sempre amb la cadira baixa, i L'ESCALÓ (176), s'hi posava sempre per prendre la fresca. EL LLUERT (141), EN TOURNESOL (183), són sempre al repetell del sol.

EN CANYA (PAU DE LA) (63), s'ajudava d'un bastó per caminar.

EN CATORZE (46), la gent pretén que aconseguí robar 14 bigossos.

LA MIMI QUE CAU (262), no s'aguantava sobre les cames.

JEAN DE LA LLOCA (174), passava amb els companys de celler en celler, bo i cantant fins a despertar el galliner.

EL COSMONAUTE (55), quan passava sobre la seua mobileta, amb el casc semblava un explorador de l'espai.

PEU D'API (183) solia estacar-se les calces, els pantalons, quan anava en bicicleta, i la cama semblava un peu d'api.

EN POTXES (55), EN POTXES (231), anaven amb les mans a les butxaques.

LE GRENIER DE MONTMARTRE (65), dormia a les golfes.

LES GERMANES COCOS (53), es disputaven a propòsit de mongetes.

EN COSTELLA (67), no se'n sabia afartar.

EL CROCA OUS (338), s'atipà de 12 ous i de botifarra.

EN DE GAULLE (53), feia grans gestos amb els braços.

L'ESCALIVADA (177), havia tingut por... no sabem de què.

LA FANOLA (177), tenia un fanal per il·luminar el camí, quan se n'anava a treballar d'hora.

LA ROSALIE DELS GATS (56), alimentava tots els felins del poble, i EN MATA CANS (177), matava els gossos i EL MATA GATS (393), els gats.

EN PA I ALL (FERRIOL) (234), en menjava cada matí i EN PA TENDRE (79), preferia pa moix i fresc. EN PAIN CUIT (172), precisava que el volia ben cuit. LA PANNADA (177), cuinava "una pannada de trufes". XUCA PASTILLES (50), LA XUCA PASTILLA (41), tenien sempre una pastilla a la boca. EN PEBRINA (28), en menjava força.

EN TUPINET (37), per cuinar, portava el seu tupí al forn del flequer.

EN TOTA POAL (60), EN TOTI (56), no van beure a galet, ans a tòt.

EN BALLARUSQUES (264), es va fer remarcar, ballant un vals, per la seua lleugeresa. Una ballarusca és un floc de neu que el vent fa voltejar.

LE ROI DE LA FORÊT (246), s'havia amagat al fons del bosc més d'un any.

LLEPA TUPINS (64), fregava bé el fons dels recipients.

EN NAPOLEON (77), sempre amb aire triomfant, bo i essent un rodamón!

EN SABATASSES (77), arrossegava els peus quan caminava.

EN TOCA MANETES (177), saludava tothom.

LA TOSQUINA (177), "tosquirava" els clients amb el preu de la carn i EL PIRE (177), tenia fama de tenir els preus més elevats, al mercat.

CA LA MÉCHANTE (337), diuen que se va revenjar a cops de pedres contra una dona que li havia robat... un raïm.

LA BROUBUFAT (63), li agradava força aquest plat d'hivern.

EL CANARD (224), s'envejava de menjar nap i canard.

EL CANARD (171), n'hauria regalat un al jutge... però perdé el plet.

EN MATA CABRA (63), vivia lluny del poble i acostumava a fer carn salada.

EN SENSE SAL (34), sempre la descuidava, quan anava a la vinya.

EN MADRIER (55), no va saber posar les bigues (madrier ) sota les barques, per treure-les de l'aigua.

EL MOIXALL (50), en una vetllada de "bienfaisance", havia divertit els espectadors amb una historieta catalana: el Moixall, d' Un Tal.

EN PICASSÓ (183), perseguia amb destral els mainatges que li feien el roc, o sigui, que li trucaven a la porta des de lluny, amb cordill i pedra, per fer-lo sortir i burlar-se d'ell. Una altra víctima d'aquest joc és PIMPOM (207), que sortia i deia "senti pim-pom, i hi ha pas ningús"

EN ROTHSCHILD (264), sorprengué tothom quan pagà el cafeter amb un bitllet de 1000 francs.

SANS MÉDAILLE (34), presentava cavalls a concursos, però sense èxit.

EL SONETA (356), havia instal·lat una campaneta a tall de botzina en la seua carreta.

EL TAILLEUR (55), amb les xarxes, provava de tallar el pas als altres pescaires.

TIMBALE (72), es feia seguir el seu got, per tal de no totar.

EN TOCA MANETES (182), aquest home era ferrer i treballava pels burgesos. D'ells havia pres el costum de donar la mà per saludar, cosa estranya entre pagesos.

EL TORERO (56), li agradava fer passes, com un torero.

EN VALISE (209), es cuidava de portar la maleta al senador Gregory, aleshores batlle de la vila.

1.1.5. Altres episodis

EL PRESONER (177), sortia del presidi.

EN THYS (38), admirava aquest corredor ciclista belga i en MENAR (140), el jugaire de rugbi de l'equip de França.

EN PIXA VI (27), solia deixar créixer els xirments de la seua vinya, i quan eren prou llargs, els enfonsava en terra perquè brotessin.(També se'n diu "un capficat").

L'essencial que recordarem d'aquesta classificació és sense dubte l'humor alhora precís, sarcàstic i espontani que demostren els motejadors.

Però més enllà de l'efecte còmic hem de buscar les raons que impulsaren a batejar.

Hom s'adona que la comunitat discrimina els que no segueixen la pròpia "norma" lingüística, o sigui, sembla que la col·lectivitat sigui conscient del seu parlar i que visqui dins una relativa homogeneïtat. El sobrenom denuncia el "tic" (que actualitza massa sovint un element de la llengua) i les paraules alienes, com són les cacolàlies o els estrangerismes. Veny (1991, 80) esmenta també la incapacitat del locutor a dir mots de procedència estrangera. La producció lingüística que en resulta, ell l'anomena "malapropisme". En tenim exemples entre les cacolàlies (tot particularment casos en què l'autòcton no entén la llengua de l'estat, com ara EN BORRAGE de Vinçà); hi cal afegir sense dubte algunes paraules catalanes no enteses pels francesos instal·lats a Catalunya Nord.

Un altre aspecte remarcable que ens lliuren "els episodis" rau en el fet que s'hi pinten tots els esdeveniments d'una vida, o sigui a través dels sobrenoms apareixen els judicis que la comunitat va aplicant als seus conciutadans. Més explícitament, hom assisteix a unes crítiques que permeten d'establir el que condemna el poble: l'habitatge (brut o construït fora de normes), la indumentària (vistosa o excèntrica), les relacions matrimonials (infidelitat o casaments repetitius), els somnis (de potència o de viatges), la política (els comunistes i els devots són les víctimes predilectes) etc. Àdhuc els episodis tràgics, si bé atenuats per l'humor inherent al sobrenom, no escapen a la memòria col·lectiva. Fins i tot en certs casos, tot i que en el seu moment no es va revelar el crim a les autoritats, la vigència del malnom recorda al motejat que la comunitat no l'hi ha perdonat.

                                                                                                   següent


Recerca :