extracte n°1

2.1. Vocals

 

       2.1.1. Vocals tòniques

                   2.1.1.1. Canvi de /o/ tònica en /u/ tònica

Enfocarem aquesta part sobre un aspecte únic, la vocal O en posició tònica, característica del parlar septentrional, ja que sobre la major part del territori es pronuncia /u/, tant si és en posició final com si va seguida d'una consonant.

Els sobrenoms són portadors de la mateixa informació, quan la O es troba en situació final:

/batistú/ (27), /rəfəlú/ (212), /karbəsú/ (246), /rabəsú/ (50)...

o quan va seguida d'una consonant:

/tišadú/ (212), /matə Ļúps/ (264), /kulúm/ (147)...

Tanmateix alguns renoms presenten vocals que s'articulen diferentment:

/baró/ (384), /ruzətó/ (384), /rəfəló/ (385), /klabətó/ (359)...

La localització és claríssima i no té res de sorprenent. Cerdanya és l'única comarca que resisteix al tancament de la O tònica a la qual afegim els dos punt extrems del Vallespir.

Si ho mirem més detalladament apareixen alguns punts conflictius:

a Vingrau (140) hom detecta /Jakəs məló/; la situació geogràfica i la proximitat lexical amb el melon  francès incita a pensar en una influència gal.licitzant. És una via qua caldrà deixar cotiva perquè habitualment el rossellonès conserva la consonant final, és el cas, per exemple, de /bidún/.

A Angostrina (385) recollim /kəlú/. Per sort, ens han sabut donar l'origen del malnom, i malgrat les aparences, ens adonem que més que mai, subratlla la isoglossa O/U. Es tracta efectivament d'un motiu atribuït a un foraster de la plana. Els cerdans, amb ironia, o millor dit amb mimetisme sorneguer, l'han designat fixant la pronúncia divergent en el malnom. O sigui, que s'han adonat que el nou vingut no realitzava fonèticament la paraula com ells ho feien. El contraste entre el /kəló/ autòcton i el /kəlú/ importat els inspirà el renom [1] . Aquest fet demostra una vegada més la poca fiabilitat del material onomàstic. Els trets palesats pels sobrenoms s'han de tractar amb molta precaució car ocorre que actuen com a testimonis contraris. O sigui, reflecteixen característiques articulatòries diferents del sistema habitual.

A Eus (231) hi trobem /pébrə rótš/ al costat de /mišél del pupún/.

Sembla ser que  a Eina (390) la isoglossa es fa més vacil.lant: Sicardó /sikardó/ conviu amb Ros /rus/ i Coscoll /kuskúĻ/. Odelló (388) només presenta la /u/: /rafəlú/, /rutš/, /rus/. Més enllà, ja no hi ha dubtes: Sallagosa (392) /bədó/, /gilótə/, Llo (391) /rósə/, /tətónə/, /Ļóbə/ ; a Egat (387) /putšó/, /bidəló/.

Aquests límits no coincideixen amb els que dibuixa el mapa 'berger' del Sacaze . El so /u/ hi era més present; és com si hagués perdut terreny. De la mateixa manera, si contrastem la isoglossa que apareix en l'article de Costa (1977, 299) sobre el tancament de la /o/ i els nostres sobrenoms, ens adonem d'un avanç (3 pobles més) de la /o/ a Cerdanya. En canvi, a l'Alt Vallespir, constatem la pèrdua de dos vilatges.

 

 

extracte n°2

 

2.1.2.5. Assimilació

REGALISSI < regalessi, assimilació de la vocal.

Originat per una influència exterior, el mateix fenomen es reprodueix al Capcir:

CAL FRARI (350) (345), CA L'HOSTI (350) (345), CAL SASTRI (350) són demostracions fonètiques que presenten característiques del dialecte xipella, com ho subratlla  Guiter (Guarner ,207).

EL GRAPAU (177), (59) en cohabitació amb 'galàpet', 'grapaut' i 'gripau'. Conserva la -a etimològica: krappa [5]  > Grapau > gripau.

 

                   2.1.2.6. Afèresi de la vocal inicial

El fenomen afecta la a- inicial, segurament assimilada per l'article personal, que provoca una separació errònia dels elements; es pot explicar també, i molt senzillament, per un afebliment que condueix a la desaparició del fonema.

/en gáfə gafərús/ (50), /en gáfə Ļébrəs/ (264), /en gáfə Ļups/ (264), /gáfə rats/ (181), /en baĻanétə/ (33), /en baĻənayrə/ (262), /en túdə kəndéləs/ (173), /kutšə nins/ (173)...

L'ALPO, en el mapa 453 (prend des poissons) menciona /gáfə/ a l'Alt Conflent,  i en el  mapa 374 (noisettes), hi fa figurar /bəĻánəs/ a tot el territori.

 

De la mateixa manera, assistim a l'absorció de la A inicial de l'adverbi "a polit" per la final del verb que precedeix, en els casos de sobrenoms compostos:

/en píšə pulít/ (50), (246), (171)...

 

                   2.1.2.7 Altra reducció

S'escau una altra reducció de fonema quan la vocal àtona és situada entre dues consonants internes, una de les quals és una R. La vocal és absorbida per la sonora, produint una síncope en el mot:

/el kerməĻút/ (221), (177), (215)... prové de caramellut [6] .

/en kriŋánə/ (174), (221), (240)... prové de carinyana [7]

/en kərbásə/ (173), (33), (60)... /la marí kərbásə/ (209) prové de carabassa.

Fouché (1981a, 219) dóna precisament com exemple:

"Réductions de phonèmes (...) Cat. kərəméĻ, rouss. kərméĻ «morve» (...) Cat kərəbásə, rouss. kərbásə, (...) Fr. carignan> kriŋánə (plant de vigne)".

'Carmell' és la forma que apareix en el diccionari de Blanic.

 

 

extracte N° 3

 

2.2.1.3. Palatalització de S-

EL XUC (182), XUCA (258), LA XUCA PASTILLES (41), (50), EN XUCA DITS (209), (27), (29), (38), XUCA NASSOS (183), EN XUCA RATS (143), EN XUCA TETES (58), LA XUCA TOTONES (177) EN XUGA FIGUES (50) Grandó: xucar=sucar.  Fouché (1980a, 95) no descarta la formació onomatopeïca ni tampoc una forma aglutinant ex+sucare [14]  > eixugar > xugar, però no certifica res. Badia (1981, 180) explica la palatalització de S- per l'assimilació d'una palatal veïna com per seixanta > xixanta [15] , o per la proximitat d'una -I: sibilare > xiular. Nogensmenys puntualitza declarant que la palatalització de S és menys freqüent en català que en castellà i dóna precisament l'exemple de sucu  > suc (jugo en castellà). Per interpretar aquesta palatalització rossellonesa, ens arriscarem a avançar que s'ha creat per distinció: al Rosselló, existeix un potencial homòfon /suk/ (masculí de soca) que  apareix a l'ALC per 'escambell' i al Blanic, amb un altre sentit: "billot=suc/such de carnisser" i encara: "bûche=suc".

XECLAIRE (259) és la variant de 'cerclaire'; aquell no apareix al DCVB i aquest hi és definit  com a "qui fa cercles per les bótes";  creiem que es deu la palatalització de la /s/ inicial de 'cercle' a una influència occitana: 'cieucle'> xecle i derivat amb sufix occità: xeclaire.

XAMARRA (237), (183) prové de la forma 'samarra'. La variant palatalitzada és coneguda a Ses Illes (DCVB).

Cesc i Cisco els diminutius hipocorístics de Francesc passen respectivament  a XEC (63), (54)...  i a TXITXO (330) [16]  dins el qual, paral.lelament, es dentalitza la palatal inicial; un altre exemple n'és: XIQUET (356) /tšikét/.

 

       2.2.2. Consonants internes

                   2.2.2.1  Palatalització de la N

EN GRANYOTA (27), (177), (171), (172), (28) per 'granota'. Comuna a una part del Llenguadoc i de l'Empordà (ALPO 275).

 

 

extracte n°4

 

2.4. Fenòmens especials

 

En els fenòmens fonètics especials inclourem els tres tipus de truncacions habituals, o sigui abreviació de la síl.laba inicial (afèresi), de la part final (apòcope), d'un element central (síncope). Donarem també alguns exemples d'abreviacions hipocorístiques, que, de fet, es troben en integralitat en l'apartat semàntic dedicat als noms. Tractarem la metàtesi en el mateix capítol, ja que afecta els sobrenoms mitjançant un desplaçament, una transposició de sons. En aquesta categoria hi cabran encara els problemes lligats a l'accentuació tònica i les adaptacions fonètiques empeltades a gal.licismes.

 

       2.4.1.  Afèresi

L'abreviació del nom o del cognom del motejat és molt freqüent:

EN PO (37), LES POLEONES (144), CAN POLION (223), són tres versions de Napoleon. Hipòlit esdevé EN POLIT (28), LA POLITA (262), i Joaquim EN QUIM (179), (221), (337). Citem encara [I]GNACI (79), [ANGE]LICA (325), (257), [DA]MIÀ (182), (330), [GAE]TANO (224), (42), i amb sufixació BELETA (238), (330) d'Isabel, EN METOS (41) de Jaume> Jaumet > Met > Metos.

Al senyor Vilaseca li diuen EN SECA (224), i a l'Ortafà se'l coneix com a EN TAFÀ (75). El sobrenom Borguinyote s'ha reduït a NYOTE (75).

Algunes altres paraules pateixen de la mateixa amputació.

Botifarró, EN TIFARRÓ (225), FARRÓ (262), MENJA FARRONS (50) i botifarra PA I FARRA (173), autobús BUS (147), ferrocarril CARRIL (58) , capità CA LA PITÀ (400). Citem exemples d'afèresi verbal i adverbial: PIA PIA (177) per 'espia', MAGA PESSETA (174) per 'amaga', EN PIXA POLIT (80), (171) per 'a polit'.

Més original, aquest fumaire batejat amb afèresi catalanitzada de la marca de tabac que més apreciava, "el Voltigeur": EN TIJÓ (51).

 

       2.4.2. Apòcope

Afecta també els noms i cognoms:

EN BE (178), EN BEF (177), pel mateix Beffara. EL TIC (171) Tixador, EN SANTAL (55) Santaló, CA LA FRESI (347) Fresina, EN FRANCE (177) Francesc. Fins i tot un sobrenom en pot patir: LA PATACHE (55) a la següent generació ha esdevingut  LA PATÀ (55).

Alguns casos més interessants perquè més escassos: EL CADIR (50), EL PALET (55), (179), respectivament d'ofici cadiraire i paleta, peirer. EN JUPI (178)  fa més humà aquest Jupiter. D'altres han entrat en la llengua comuna: EN PIED D'ALU (56), EL SOCIO (41)...

CAGA-NE UN (262) és l'apòcope de "caga-ne onze", frase exclamatòria d'un jugaire de cartes que reclamava a l'adversari onze cartes.

 

 

Amb notes a peu de pàgina per cada paraula que necessita un aclariment, mapes per ubicar les diferents modalitats, la part "fonètica" detalla tots els aspectes que puguin contenir els malnoms respecte a la pronúncia.

Abunda de precisions i de referència.