3.0 Introducció

Al llarg dels capítols dedicats a les funcions dels sobrenoms hem tractat de les relacions entre el motejat i el motejador així com de les reaccions del motejat de cara a la col.lectivitat. Hem destacat el valor expressiu del malnom, conseqüència directa del valor afectiu, desideratiu, estètic, moral que l'autor li atribueix. Aquesta apreciació és totalment subjectiva.

Ara bé, si considerem que en el fons, el sobrenom descriu la persona mitjançant caràcters objectius que la defineixen en el seu ésser, o sigui que existeix una causa objectiva, que tothom coneix o aprecia (o almenys conegué i aprecià en el seu temps), parlarem amb Sopeña Balordi (1979) de la funció cognitiva del sobrenom.

La nominació se fa per transferiment de sentit: dóna a una persona un nom que pertany a altra cosa, associada sigui per similitud -és el cas de la metàfora, de la hipèrbole- sigui per contigüitat -dins una metonímia, una sinècdoque o una comparació. Algunes figures coincideixen amb la totalitat (o quasi totalitat) dels motius generadors, d'altres -per essència- només són vehiculades per una única font (per exemple l'antonomàsia).

Volem precisar que el nostre enfocament situa els fenòmens de truncació de la paraula (síncope, apòcope...) com a accidents fonètics, i no com a recursos estilístics. Recordeu que els hem analitzats al capítol dedicat a fonètica.

 

3.1 Figures

3.1.1 Metonímia i sinècdoque

La metonímia és un trop per correspondència; consisteix en la designació d'un objecte pel nom d'un altre objecte,que , si bé és un tot a ell sol, li és relacionat de lluny o de prop, o li deu la seva existència o manera de ser. Els vincles són causa/efecte, continent/contingut, objecte/procedència de l'objecte, marca/producte...

La sinècdoque és un trop que designa un objecte pel nom d'un altre objecte amb el qual forma un conjunt, un tot físic o metafísic. O la idea de l'un és inclosa en la idea de l'altra. L'associació que els uneix és del tipus: el tot/una part, l'espècie/el gènere, singular/plural...

Les definicions demostren que la paritat entre ambdues figures és tal que ens permet tractar-les juntes.

De les nostres classificacions n'hem descobert molts casos, lligats a un producte, al nom d'un lloc o encara a un objecte utilitzat. Contràriament a la metàfora, basada essencialment en la comprensió, la metonímia té com a funció primària la referència (Lakoff, 1980,36) ja que es focalitza precisament sobre un aspecte, el que ens interessa, l'essencial, tot ocultant la resta.

Els "Episodis" serven algunes anècdotes que el poble memoritza gràcies a metonímies: EL MANSOUR (232) és el nom del vaixell sobre el qual s'embarcà el motejat. LO TAHITI (30), l'home hi passà set anys com a militar.

Dos exemples a penes il.lustren el tema en la rúbrica "físic": EN PARPELLA (34) per un individu que no s'hi veia bé. L'HIRONDELLE (43) que es refereix a una cançó L'Hirondelle du faubourg . S'hi designa, amb nom d'animal, un personatge que, accessòriament, torteja. El nostre motejat era ranc.

Un bevedor de cervesa ens proporciona un magnífic cas on s'associa la marca i el producte: LA MEUSE (56). De la mateixa manera, i amb més grans recurrències, les professions apareixen mitjançant el nom de la botiga o de l'empresa EN DÉPÊCHE (209), el producte venut, que sigui animal o vegetal COL I FLIE (62), L'ARENGADA (58), la marca del producte LA VACHE QUI RIT (172) per una formatgera i EL CAIFÀ (62) per un ambulant que venia cafè. El gremi dels fusters ens ho retreuria per sempre més si no citàvem la metonímia més estesa a tot el domini professional de la sobrenominació nord-catalana: EN BOLILLA.(= encenall)

Entremig de les activitats d'oci, algun músic, EL GUILLES (324) porta com a motiu, el nom de la seua cobla. LA PEDALA (61) és clarament afeccionat a la bicicleta. A aquest partidari declarat del comunisme, l'han batejat L'ULL DE MOSCOU (34).

Les diferències en el parlar (la llengua és una metonímia del país d'origen) denuncien la procedència: EN JOAN DELS DUROS (52), EL TANTO (61) i EN TIREU-LA (183) són del Principat de Catalunya. EL PERRO (53) és castellà.

Quan una apòcope o una afèresi d'un NF no es fa només amb intenció i costum hipocorístics, sinó amb voluntat de crear un joc de mots, hom pot parlar de metonímia del cognom: EN NYAC (246) que prové de Dunyach, EN TIC (171) de Tixador, pronunciat "a la francesa".

Finalment la possessió d'algun objecte, una part del qual és remarcable, provoca sobrenoms metonímics, com ara: L'ÉCROU (53) posseia una vella 2CV estacada amb fil ferro i mantinguda per calques visos. EN TOUTELEC (246) havia comprat un cotxe a un electricista, i encara portava el rètol de l'ofici.

3.1.2 Hipèrbole

És una exageració evident que condueix a la desproporció, a l'amplificació. No dubtem que les xipoteres són les primeres a modificar la realitat, eixamplant i distorcionant els fets fins a fer-los adquirir un aspecte extraordinari.

Alguns episodis ens proporcionen exemples. Un home que tan sols havia calat foc a una casa es va veure atribuir l'epítet hiperbòlic EN CREMA POBLES (58). La vida matrimonial i en particular les baralles conjugals successives que s'infligia aqueixa parella amb plats voladors i embotits com a míssils, suggeriren als veïns el malnom EN TREPITJA BOTIFARRES (183). Els casaments repetitius deixen perplexos els conciutadans: fins on anirà? CATORZE DONES (77), QUARANTA DONES (144). Aquest altre fou criat per la mare i les ties i se li atorgà el privilegi de dir-se EL TRES MAMÀS (171). Com ho veiem, les xifres permeten multiplicar, ampliar la realitat. Esmentarem LA ROSINA SET ESPATLLES (246) i LA TRETZE TETES (56) per dues dones de pitreres sensacionals i EN MIL HOMES (27) per una minyona de caràcter bastant alegre. D'altres mitjans hipèrbolics afecten el físic. La sufixació (amb valor augmentatiu) intensifica l'amplada del sexe: EN CONYARRO (31), EN COLLASSA (31).

Trobem el mateix sufix quan es tracta de designar aquell que prové de La Farga: EN FARGASSA (262).

La combinació de paraules que pertanyen a camps lexicals allunyats, com són el cos humà i els metals, permet de qualificar hiperbòlicament les qualitats o els defectes de certs individus: MORROS DE FERRO (33) per un trompetista, LES MANS D'OR (56) per un estibador, ESQUENA DE PLATA (34) era geperut, EN SEMELLE DE PLOMB (183) era lent i gandul.

(...)

Metàfora

La metàfora és una figura amb la qual hom transporta el sentit propi d'un mot a una altra significació. Absorbeix el detall real i el substitueix, amb benefici, per un objecte-imatge, relacionat amb el precedent per una certa semblança.

Cal advertir prèviament que el codi metafòric funcionarà només si l'element objecte-imatge expressa eficaçment la idea a trametre.

Les metàfores són les figures retòriques amb més capacitat, en quant als sobrenoms, i si no són les més freqüents és perquè van lligades, per definició, a una semblança.  

Vejam alguns exemples:

	Animals	Vegetals	Objectes
Físic	EL MOSQUIT (61) (petit com un mosquit)	L'ESCAROLA (393)  (frisada com l'enciam)	EN XIRINGA (258)     (prim com una xiringa)
Caràcter	EL XAI (71)         (dolç com l'anyell)	LA CHICORÉE (53)     (bruta com el suc de xicoira)	LA PEDREDAGA (221)  (dolent caràcter)
Professió	EL GORP (145)  (capellà amb sotana)	EL RÀVEC (173)                  (llumetaire de contraband; el feix semblava un ràvec)	( Ø vegeu   metonímies)
Nom	EL COLOM (33) (NF = Colomer)	EL RABASSÓ (50)    (NF = Rabassa)	EL CASSOT (33) (NF = Delcasso)

Si relacionem el gust de la metàfora amb els resultats obtinguts a les precedents anàlisis de semàntica i origen, es recalquen encara més els marcs d'espacialitzacions de la nostra cultura, o sigui les experiències culturals i físiques en què s'arrelen les imatges antroponímiques. Lakoff (1980, 17) suggereix dibuixar un eix "up-down" per orientar-hi, repartir-hi verticalment les metàfores (felicitat/tristesa, consciència/inconsciència...). Creiem que els sobrenoms s'hi adiuen, en particular en l'eix virtut/vici, o encara en l'eix centre/perifèria.

(...)

Delocutivitat                            

La referència al concepte de delocutivitat (Chambon, 1987) permet situar millor un cert nombre de sobrenoms, específics en quant a llur funcionament i funcions. Designa un malnom que conté un element de frase dit pel motejat. Chambon (1987, 161) reconeix en Dauzat les premisses de la determinació d'aquesta categoria quan esmenta "les locutions formulaires" o encara "les locutions de discours" que serveixen a la creació dels malnoms. Swiggers (1989, 158) proposa una classificació detallada dels noms locutius, originats "à partir d'un fragment discursif (...) érigé en nom propre".

Hi apareix la classe dita "discursiva", que conté els sobrenoms que fan referència a l'activitat de llenguatge, sota forma descriptiva LA QUECA (177), imitativa NYIFA NYAFA (59) i valorativa EL PHONOGRAPHE (53) o encara L'AVOCAT DES PAUVRES (246). Distingeix finalment els noms propis originats per un fragment real del discurs. S'hi troben paraules directament extretes del codi comú, de la llengua.

Aquests sobrenoms distingeixen les ètnies (dóna com exemple "didones" que designa els francesos; prové de "dis-donc"). D'altres són paraules específiques del locutor. Sembla que la repetició genera molts sobrenoms d'aquest tipus, però no en exclusiva. La producció única hi participa també. Aquests fragments són elements gramaticals, sovint fàtics, elements falca de la conversa: EN N'EST-CE PAS? (342), lexicals (a vegades distorsionats per un vici de pronunciació), fràstics. S'hi reconeixen a vegades elements amb funció conativa, paraules dirigides als auditors: TU, PETIT (358).

Swiggers (1989, 161) els atribueix una funció particular, una "funció retrolocutiva" ja que el discurs serveix a identificar la font que ha emès aquest mateix discurs.

(...)

exemples :

DELOCUTIUS

Exclamatiu       MAI MORIREM ! (323)

Interrogatiu      EN QUÈ RISQUES (31)

Imperatiu         EN TALLE-TE PA (177)

(...)

3. 3 Els sobrenoms col.lectius               

3.3.1. Epònims

És un fenomen paràl.lel neixit de la mateixa soca que la sobrenominació individual, que s'expandeix als vilatges fronterers o propers. Si ens referim a l'esquema de les escales dibuixat a "Funcions" capítol 3.3, ens adonem que l'àrea concernida es troba en el tercer cercle, "pobles veïns". La malnominació eponímica és brutal però d'extensió reduïda. L'abast de l'apel.lació, el cop de porra, no va més enllà dels pobles de l'entorn, els que alimenten vertaders contactes. La majoria d'aquests lligams socials de veinatge són pacífics. Essencialment les fires, els mercats, els casaments i les festes majors. Però s'hi nodreixen sentiments d'enveja, de superioritat, rivalitats que amb una vispilla esploten.

El batlle de Soanyes, durant l'entrevista, esmenta com sabien eliminar els indesitjables:

"Me recorda a vegades joves, que... hi havia hagut bregues, amb els d'Oleta, sempre arriba que hi ha joves, se creuen una mica més que els altres i quan són aquí voldrien fer els flamencos, com diuen, i llavors hi havia bagarres... se trucaven i (a)nàvem als acompanyar hasta a cop de rocs cap avall, cap a Oleta."

Si un riu separa els dos pobles, si un pont serveix de lligam, és allà, a la frontera que es retroben els joves per les 'pedregades'

O sigui... a cops de punys, el que Fabre (1977, 149) atribueix a la joventut: "elle illustre par ses luttes parfois sanglantes contre les villageois voisins la vaillance communautaire".

. A cops de rocs s'insulten, es fan la guerra, s'escometen, jurant-se venjança a la propera Festa Major, que acabarà per Muntanyes Regalades. El folklorista J. Martí Gadea (Martí Joaquim, 1993)que va assistir al País Valencià a la mateixa tradició, anomenada allà "fer arca", pensa que en aquest costum, fou determinant l'herència aràbiga. Sembla ser un acte de desfogament, d'esbargiment que s'estén a molts pobles, i que al Rosselló va desaparèixer fa pocs decennis. En tenim un testimoniatge literari en l'obra de Ludovic Massé La Flamme Sauvage(Ludovic Massé La Flamme Sauvage, Encrage, 1992, Amiens.p35-36.)

"Une haine séculaire opposait les villages de la vallée aux villages de l'Aspre. Elle se traduisait par des jalousies de tout ordre, des rivalités amoureuses ou cynégétiques, des antagonismes d'intérêts et de prestige; elle se manifestait en querelles et bagarres, à la chasse, aux sources mitoyennes, à l'orée des vignes et des bois et, certains soirs de fêtes champêtres, par de véritables batailles rangées. (...) Saint-Luc des Aspres, sentinelle avancée de la montagne (...) haïssait Fontanellas, le plus proche, et celui qu'elle connaissait le mieux."

3.3.2 Llista dels col.lectius

D'aqueixes rivalitats antigues, seculars, sorgiren els malnoms col.lectius.

A Porté, ens digueren:

"- Per les festes hi havia sempre un poc de bagarra, com ara tenen els joves quan van a dallò, però en aquell moment passava entre pobles...

- als de Porta com els hi deien ?

- als de Porta els hi dien els Carabussos i els de Porté eren els Taulets, s'ho tiraven a la cara, ... per les festes sempre hi havia una mica de rivalitat...

- com se feia la festa aquí?

- aquí la festa era el vuit de setembre, per la Mare de Déu de setembre, a Porta era per Sant Joan..."

En trobem d'àmbit comarcal, i d'altres pròpiament ètnics, i ben segur els que van dirigits a un vilatge. De Catalunya-Nord hom coneix les dites: "Cerdà i home de bé no pot ser", o encara "Al Rosselló a cada mata, un traidor" i "A Capcir, ni bona ega, ni bon rocí". Potser són premisses cap a sobrenoms ètnics del tipus: "Català burro, Gavatx porc". Proposem una mostra força interessant, tot i que no exhaustiva, dels renoms eponímics de Catalunya-Nord. Cada comarca hi éstà representada, i gràcies a la riquesa -més sociològica que lingüística- que representa, analitzem la funció d'aquests apel.latius, i necessàriament, trobarem els sentiments humans que els animen.

(...)

A Llupià, llops hi'via, a Llupià, llops hi ha. Llop /llup/

A la Bastida, el ventre els hi ganyida (ganyidar =grinyolar)

A Tresserra fan la guerra, a Passà deixen passar.

A La Torre, tothom s'hi murra  Murrar-se és instal.lar una cadira; La Torre és talment agradable que tothom s'hi fa la casa. La Torre = /laturre/.

A St Pere són boniquetes, a Bolquera ja no tant, i a Planès, la flor del ram.

A Joch, gallines, a Finestret, pollet, i a Rigardà mainada, a casa d'en Pallarets.

A Cabestany se neguen dins una bota de vi blanc.

(...)

 

I a la llista "poble / malnom", afegim un mapa extraordinari : els malnoms dels vilatges de Catalunya Nord !

 

Així arribem al final del primer volum (470 pàgines) , que dedica encara unes vint planes a treure conclusions.

 

El volum següent (300 pàgines) comporta annexos :

 

La llista de tots els sobrenoms, classificats per poble

Bibliografia (incloent ressenya bibliogràfica)

Complements de llistes (gal·licismes, antropònims..)

Il·lustracions i documents rematius a temes tractats (matança del porc, rall, bruixes ...)