3.1 Consideracions preliminars

La gènesi dels sobrenoms és difícil de resseguir, com ho és també la justificació de llur arrencada. És cert que la pràctica de l'endogamia en molts vilatges havia creat una inflació dels cognoms de les mateixes famílies. Per reconèixer els individus, o en tot cas les cases, hi posaren una espècie d'accent diacrític de diferenciació: hi van afegir el sobrenom. Fruit d'una pràctica mil.lenària, el sobrenom es transformà, evolucionà, s'oficialitzà i desaparegué com a tal, abans de tornar renàixer, i de res a poc, prenent-hi gust i plaer, el sobrenom passà en els usatges. Hom batejà pel gust i per evitar confusió. Però no cal cometre l'errada de presumir que el sobrenom només serveix a distingir dues persones que porten el mateix nom. Aquesta tasca no basta per a explicar l'existència dels sobrenoms. Moreu Rey (1981, 25) ens adverteix: "imaginar una única missió assignada als sobrenoms, creure que llur engendrament pot obeir a un sol factor general, equivaldria a caure en el delicte de la simplificació". Avui dia la diferenciació es realitza totalment amb nom i prenom, i tanmateix perduren -àdhuc proliferen- els sobrenoms en àmbits professionals, escolars o esportius. En aquest capítol, plantejarem els diversos eixos funcionals d'aquest fenomen. Provarem d'esboçar les qüestions bàsiques respecte a les condicions de vida dels sobrenoms i de la posició del motejat de cara al seu renom i a l'espai que l'envolta. Finalment, enfocarem la discussió sobre les reaccions engendrades pels sobrenoms.

3.2 Genitors.

La facultat d'observació és una condició necessària per al desenvolupament dels malnoms. "La proliferació de les denominacions correspon a una atenció sostinguda, a una observació fina" (Zonabend, 1977, 268). Per tant, no tothom al si de la comunitat és capaç o té ganes de portar una mirada crítica i humorística sobre els seus conciutadans. Existeix un tipus d'individu amb propensió a la malnominació? A l'hora d'esbrinar qui crea els sobrenoms i qui els usa, hem resseguit una pista espontània: durant les enquestes sense contacte preliminar de coneixences personals, ens vam assabentar que es dibuixava una segmentació de la població. En certes ocasions (Palau del Vidre, Cabestany, Santa Maria...) els grups femenins interrogats, sense fer cara de voler fer retenció d'informacions, no ens van saber dir cap sobrenom. Al "senat" masculí, o al rall d'homes del carrer veí, en recollim tot un reguitzell. Una primera constatació induiria a creure que els nuclis masculins generen més malnoms. Caldria doncs, en certs casos considerar propicis a la sobrenominació llocs com els bars, els camps de rugby (jugaires i afeccionats) i la plaça (compartida amb les dones però elles actives -fent el mercat- i ells espectadors) i activitats com la caça, la pesca, els afers públics, la petanca, ambients dels quals la dona és absent. Però en d'altres ocasions, alguns ralls femenins ens han informat més que qualsevol assemblea d'homes. Essencialment de sobrenoms de dones. Existirien doncs també rodals en el poble on hi predominen les dones ; entre elles s'han atribuït malnoms. Podríem creure que joves i dones, desproveïts d'un paper social relluent, dinamitzen llur posició, guanyant terreny en la societat mitjançant xipots i escarnis. El safareig (el rentador) , el mercat, l'església (les devotes), els ralls a l'entorn del borràs si vénen mosquits ( se feia fum per fer fúger els moixalls) o divertint-se amb alguna cenrada (s'aixafaven sul cap cendra embolicada amb paper), són sitis estratègics. No fa cap dubte que la vida rutinària alimenta la inspiració, però hom ha de pensar que els contactes socials més estrets, més multitudinaris, més exhuberants com són Carnaval, Festa Major, Pasqües o més localment el Picolet (Carnaval, al Conflent), la Patrica Patroca... causen molt més sobrenoms.

La Patrica Patroca, o "el matar dels jueus", del Dijous Sant. Planas (1994, 94) esmenta un vell costum mallorquí: "a la litúrgia del Divendres Sant, en un moment de la cerimònia, es produïa dintre de les esglésies un soroll aclaparador que els assistents produïen amb tota classe d'estris."

Algunes experiències demostren com neix el sobrenom: una paraula, un gest o senzillament la presència o el pas provoquen, si hi assisteix un observador-auditor perspicaç i no gaire discret, un bateig sense pica ni aigua beneïda.

A Prats de Molló, hom recorda l'Arbre Mentider:

"Tothom s'hi posava a l'entorn, discutien. Homes i dones. Deien cosoneries. Un xic de tot. Per passar temps. Hi havia un forat, hi hauríem caigut. Se corcava. Passeu [davant de l'Arbre] vos diuen "bonjurt" i emprés vos retallen : "...ha magrit....s'ha engreixat...." [parlant de'n F... que passa, justament] Aquest és un retallaire. Critica un xic la gent. Sempre té una mofa."

 

extracte 2 :

 

3.4 Relació motejat/motejador: les diferents funcions del sobrenom

I per ser més precís, hom estableix dos tipus de sobrenoms, segons l'ús que se'n fa, en presència o no del motejat. Casanova (1985, 362) els divideix en Coneguts i Usats. Els coneguts són emprats en cercles reduïts, o en moments de broma. Són "impresentables" en societat, per ofensius o per manca de fama. Els Usats serveixen en tota comunicació per a designar individus o família, a vegades davant del propi motejat, que no s'ofèn. Els presentables s'usen a tot arreu.

D'altra banda, sabem que una relació familiar és una relació recíproca on cadascú juga el seu rol talment ho faria en qualsevol altra situació social, o sigui que la terminologia que empren dos familiars indueix entre ells un cert tipus de resposta, de comportament (Zimmermann, 1993, 130). De la mateixa manera, ens podem demanar si el motejat actua, públicament, en funció del sobrenom que li han atribuït, si la seva conducta ha de recordar fidelment el motiu amb el qual l'han motejat.

En aquest sentit, cal distingir l'apel.lació de referència (el sobrenom que designa l'individu quan hom l'esmenta en una discussió) i l'apel.lació d'adreça (amb la qual hom interpel.la directament l'individu). Ocorre alguna transgressió que esvalota el grup. No són pocs els informadors que recorden una anècdota d'infància marcada pels sobrenoms. En general correspon a les primeres sortides autònomes dels mainatges, a l'hora de saludar algú pel carrer o al moment de fer compres i d'adreçar-se al comerciant. Els infants no coneixen els patrònims dels adults que els envolten, per consegüent, quan fan els primers passos dins la societat, empren els noms que han sentit a casa, o sia, els sobrenoms. Sense voler-ho la mainada revela els sobrenoms. Sense saber, malmeten les regles socials. Els manca pràctica, i llur innocència social fa públic el que se sol amagar.

 

Podreu acabar de llegir aquesta anàlisi dins la tesi.