3.1. Gal.licismes                                                          

No fa dubte que la situació política i geogràfica del nostre país té greus conseqüències sobre el nostre parlar. Trobem, avui més que mai, factors a l'empobriment lexical: reducció del vocabulari agrícola autòcton, intrusió de neologismes francesos i abandó general del català com a llengua materna.

Els sobrenoms, ja ho hem vist, demostren una forta resistència als gal.licismes, adaptant a les formes alienes una fonètica més familiar, més propera.

L'estudi del lèxic ens ensenya que no és l'únic mitjà de catalanització. Efectivament, l'apropiació no passa en exclusiva per jocs de mans fonètics, sinó també per la mera traducció - citem EL CURT NUAT (171) < court noué- o per muntatges lexicals com són les juxtaposicions.

Els sobrenoms combinen elements fràstics que emanen de les dues llengües, que sigui francès+català o català+francès, segons els esquemes següents.

Amb topònims catalans:

EL COURRIER DE PRADA (169), EL MAIRE D'HIX (402), EL MAIRE DE FANES (381), EL MAIRE DE GALBA (348), EL MAIRE DE L'ESCALDADOR (59), EL MAIRE DE LA FARGA DEL MIG (262).

Amb un verb en català:

TAPA VANES (326),LA TINGUI CHIC (34), CREMA LLAPINS (177), EN SANA LLAPINS (235), EL MATA CANARDS (221), EL MATA CANARDS (46), EN PIXA BOITES (59), EN PIXA POTXES (33).

I més generalment:

ACTUELLEMENT FA CINQUANTA ANYS (65), EL MICHEL DE LA BABETA (140), EL CANARD MUT (209), CAP BOSSUT (36), EL BOSSUT DEL RAT (58), CARA DE BOÎTE (241), EN TOUJOURS CONY (221), L'ULL DE LA POLICE (240),

L'ESPANT DE L'USINA (58), EL MASCLE DE LLAPINS (181), EL MASCLE DELS CANARDS (58), POCA CHANCE (27), ELS QUATRE POTXES (336), EN SENSE CASQUETA (50), EL REI DELS FENIANTS (178), EL SABATER GUIGNOL (56), EN MOSTAIXA DE FIDEUS (221), EN MOSTAIXA DE GUILLA (209), (244), EN MOSTAIXA RATAT (235), LA NAPPE BRUTA (258), EL NAS DE CUIVRE (55), L'OEIL LLARG (142).

A més del matís burlaner que hom endevina darrera d'aquestes construccions macarròniques, hom s'adona de la importància del contacte lingüístic entre totes dues llengües. Aquests sobrenoms reflecteixen la situació bilingüe i barrejadissa que es viu a Catalunya Nord. Les combinacions híbrides pertanyen al discurs quotidià dels catalano-parlants del nostre país. Inconscientment i sense hesitació mots catalans s'empelten en les converses en francès, i viceversa, en proporció creixent, evidentment, pel francès. Les friccions entre la llengua autòctona, vernacular, i la de l'estat, sovint incomprensible, degueren desencadenar situacions d'embroglio gens desprovistes de teatralitat. Més d'un acudit centrat en discrepàncies lingüístiques ens han arribat a les orelles. L'autor rossellonès Un Tal  (Albert Saisset -Perpinyà 1842, 1894- escrivia sota el pseudònim de Un Tal) se n'havia sabut fer l'eco: aqueix jove que es veu refusar que l'allistin al Servei Militar per "Avarice! Demi-tour, impropre au service!" no coneixia "la varice", vena botada de la cama que l'impediria de trascamar correctament. A Terrats (240), conten com aqueixa dona volia "un boulon destapé i un paquet de fideaux" (una ampolla de Voló destapada i un paquet de fideus). Al Rosselló tothom coneix la celebríssima rèplica "si j'avais su que les oignons c'étaient des cebes, j'en aurai pris un plein cistellàs" L'aportació francesa en els sobrenoms, contràriament als castellanismes, és molt més marcada per paraules implantades que no pas per mots ocasionals.

 

extracte n°2

 

3.2. Occitanismes                                                    

Les relacions literàries, comercials i polítiques han fet que des del segle X Catalunya-Nord i Occitània fossin molt properes, a tal punt que els erudits indistintament, titllen les nostres terres de zona de transició, de continuum lingüístic o encara els atribueixen un ampli fons comú.

És cert que els rastres occitans donen al nostre parlar una originalitat entranyable. La qüestió és saber quina plaça ocupen en la sobrenominació.

La tasca per determinar amb certesa si es tracta d'una forma genuïna rossellonesa o d'una aportació occitana és costeruda. Badia reconeix que "és difícil assenyalar quins provençalismes perviuen en el català modern, a causa del gran acord que hi ha entre el català i provençal, quant a la gramàtica evolutiva i selecció lèxica". (Badia 1981, 30)

D'entrada se'ns presenten dues categories:

- occitanismes històrics, aquests que s'usen en català,

- occitanismes purs, aliens a la nostra parla.

Amb Veny (1980, 441) volem "distingir - i no sempre resulta fàcil- entre els casos de "continuïtat d'àrea lingüística" o "interferència primària" i els "d'interferència secundària": aquells estan en relació amb un "continuum" lingüístic antiquíssim (...) Els casos d'interferència secundària, en canvi, deguts a relacions socials, són de caràcter relativament recent: crec que mots com cavalla i rovill en poden ser exemples".

En un segon moment, contemplarem detalladament les àrees frontereres, però de bell antuvi donem la llista alfabètica dels vocables que atribuïm a l'Occità. Hi informem sobre el sentit, l'àrea d'expansió si apareix en algun atles, i segons els casos, interpretacions que ens arrisquem a avançar.

(...)

EN BOIER (231) forma occitana de bover.

EN BOTELLA (146) de l'occità botelha "ampolla" en català (Mila mots). Ho confirma el DECLC, tot precisant que "en català [botella] és un mot pres en data moderna del francès".

EN BRISQUET (27) designa una persona violenta, estranya (Lou Tresor) ; equivalent del català "brac".

BRUCALLES (209) És un derivat del verb occità "brucalhar, ramasser du bois sec".

EL BURGAT (147) apareix a l'Alibert amb l'infinitiu "burgar : taquiner, pousser ; exciter". Aquí és usat com adjectiu. Lou Tresor tradueix per "Tisonner, aiguilloner" i el DECLC el cita proposant com a etimologia *BURICARE. No eliminem la possibilitat d'un NF derivat de Bruc > Brugat amb metàtesi de la -R.

CAIRES (231), CAIRÓ (247) són dos occitanismes antics, que apareixen ja en Llull (DECLC). Potser forma part del conjunt de paraules com 'arbre' i 'cigró' que han vist el grup de consonants orientar-se cap a una iod (vegeu 'Rossellonismes'): Fouché (1980a, 141) recorda l'etimologia: Quadru > kaire amb el grup dr > yr.

LA MARIA CANA (325) ens el van confiar amb el sentiment que representava una mesura, per algú que feia passes grans en caminar. En Occità una canada és una ampolla on hi cap una mesura dita 'cana'. Vides (p95) atesta un recipient de líquids, sovint usat per beure a galet, anomenat cana.

EN CHASTRE (246) té com a sinònims occitans "chastro" i "chastron". Tots tres designen un xai sanat.

EL CILLE BLANC (140) , EN CILLE RAMUT (30), EN CILLES (141) en català : "cella". Documentat al segle XIII (Veny, 1980, 450) i repertoriat a l'ALC a Elna, Catllar i Formiguera.

(...)

 

extracte :

3.3. Castellanismes                             

Suposem que les diferents onades migratòries vingudes de la península ibèrica, i tot particularment les que van portar una població que s'integrà en el teixit econòmic del país, foren vectors actius en l'aportació de castellanismes o si més no, en el reviscolament de formes antigues, arrelades ja des de segles anteriors. En els sobrenoms hi ha un bon grapat de castellanismes (No considerem aquí les paraules admeses als diccionaris generals catalans que provenen d'un ètim castellà, com ara CAPATÀS, XATO, MACO, GITANO, XICOLATA...) pels quals un encasellament semàntic de manera sistemàtica no ens pareix del tot encertat aquí. En canvi, ja que hem vist en els capítols precedents els recursos fonètics i morfològics amb els quals certs castellanismes s'havien acomodat, convindria ara destriar les formes històriques de les aportacions més recents. Per això, seguirem les pautes que dibuixa Veny.

Abans de realitzar aquesta anàlisi històrica, farem una única concessió a la semàntica per seleccionar, aillar els antropònims, car ocupen un lloc talment important que necessiten un apartat individualitzat.

Amb poques ocurrències:

EN BERTO (59) , Alberto.

EN CASSIANO (262)

CA L'EXPOSITO (357)

L'ESTEVANO (47)

EN FERNANDO (63), (235), NANDO (172)

LA MERCEDES (355)

EL RADO (52) Conrado.

EN RICARDO (264), (244)

EN SANDRO (27)

EL TANO (42), (173), (224), Caietano.

EN TIANO (45), EN TIANOT (238) Sebastiano.

afegim-hi:

PRIMO DE RIVERA (261)

CAL QUEVEDO (394)

i

ZORRO (36)

Amb més freqüència:

PEPITO (140), (185), (235), (41), EL PITO (243) José

MARIANO (49), (349), (351), (391), (378), (344), (356)

NILLO (50), (44), (224), (28), (171), (172) Juanillo

PEDRO (398), (343), (338), (336), PEDROT (235)

 

(...)

encara un extracte :

 

3.4. Rossellonismes                                                            

Ja hem precisat a la introducció que anomenàvem "rossellonès" el parlar que cobreix la nostra àrea de treball, i que es tractava, evidentment, d'una denominació global, que no distingia els sub-parlars existents. No es tracta, de part nostra, de fer "antinormisme dialectalista" (Lamuela, 1987, 85), ans al contrari. Considerem evidentment que les variants dialectals de l'àrea septentrional són del tot vinculades a l'àmbit referencial global de la llengua catalana. El nostre propòsit és posar de relleu les riqueses dialectals del català.

Guiter (1972, 20) determina molt detalladament les característiques del català de cara al veí occità i dóna molts components fonètics i morfològics diferenciadors del nostre català septentrional. N'hem esmenta més d'un als anteriors capítols.

Ens interessarem doncs ara al lèxic.

Presentem, de manera ordenada, tots els elements lexicals presents en els sobrenoms que creiem propis de la variant septentrional.

BARBASTE (186) : DCVB el situa al Conflent, per una persona que fa o diu coses ridícules, i suggereix com etimologia un encreuament de 'banasta' amb 'barbre', versió de bàrbar. Coromines no diu piu sobre el tema. En canvi, trobem a Lou Tresor l'occità 'barbato' per algú que parla molt o que repotega. L'existència d'aquest mot ens portaria a creure en un encreuament "barbato-banasta">barbaste.

EN BARDISSA (259), (246), (267) que no pertany exclusivament al territori septentrional (DECLC cita Turmeda i St Vicent Ferrer) però que hi resideix amb una confusió semàntica de la qual l'ALPO es fa el ressó: els mapes "buisson" i "haie" convergeixen a Ceret (246) cap a "bardissa", quan a Elna l'assimilació es fa entre "haie" i "clotûre" (barralla) .

LA BARJAULETA (329) Rossellonisme semàntic car no s'atribueix a una "prostituta" (DLCat), sinó més aviat a dona de poc seny.

SALTA BARRALLES (50), (52) Vegeu Bardissa.

EN BARRUSCLA (240) Moreu-Rey li atribueix el sentit "d'inútil, bo per llançar". D'origen occità, trobem a Catalunya-Nord la 'ruscla', l'escorça d'alzina surera (DCVB).

LA BAUSSA (241), CAN BAUS EMBULSADES (257) DCVB bau: 1-bigues d'un vaixell; 2-baf; 3-balb. Més versemblant és la citació de Bosch de la Trinxeria al DECLC: "en lo Vallespir i Cerdanya, de una timba, de una esllavissada o un ribast espadat ne diuen un baus: embaussar vol dir estimbar". Seria una timba obstruïda (embulsada < embussada) ? Existeix com a NF i topònim. Potser que a Serrallonga, al mapa 748 de l'ALC, hi falta la S: /embul[s]ade/.

EL BAVARD (177), (58), (54)

LA BAVARDA (53), (55) malgrat l'aparença de gal.licisme, classifiquem aquests sobrenoms com a rossellonismes semàntics car difereixen bastant del francès (=xerraire). Es tracta més aviat d'algú que diu mentides, "exagerador" diu el glossari de Pere Burlaner. I Verdaguer: "a una persona que diu mentides, que exagera, hom li crida "calla bavart".

BERNAT : assenyalem que dins les nombroses recurrències antroponímiques es deuen amagar alguns rossellonismes: és un home curt d'enteniment, "un beneitot" que retrobem amb 'bernat pescaire' (DCVB) . És freqüent d'assistir, localment a tal fenomen deonomàstic. Veny (1997, 26) cita alguns "noms de fonts que s'han envilit", i precisament a Mallorca: Pau-Pere, Bertran...

 

i així fins

CAL/EN XURA (345), (236), (59), EL XURET (322), LA XURETA (232) CAL XURI (350) DCVB 'xot'.

 

Les conclusions d'aquestes parts dedicades al lèxic i a les llengües en contacte són riques d'ensenyament, a vegades sorprenents, sempre referenciades. El capítol "rossellonismes" és belleu el més interessant, mirall de la parla del país, amb els seus contrastos, les seues varietats, els seus arcaïsmes.

Més de 200 planes "lèxic" a descobrir en la tesi.

Després de volum1 : context i condicionament metodològic; volum 2: testimoniatges lingüístics, ara us convidi a obrir el tercer volum : "testimoniatges culturals". Primer s''hi donen els orígens dels sobrenoms (d'un 20% dels sobrenoms recollits) explicant-vos, una a una totes les anècdotes. Després s'hi classifiquen i comenten els sentits, la significació dels malnoms.