0.1 Definicions

El 1980, Joan Miralles (1980, 29) i Monserrat s'alegrava de veure com "aquests darrers anys hi ha un major interès per l'estudi de l'antroponímia en les seves diverses facetes". Ja en aquell moment es pressentia una "contaminació" que envairia els estudiosos. Nosaltres mateixos, (Tirach, 1989) impulsats pel desig de recuperar un patrimoni en via de desaparició, empreníem una recerca sobre els "malnoms" de Catalunya-Nord. La primera dificultat que sorgí aleshores concernia la terminologia dels antropònims sobre els quals investigàvem. Avui el problema és resolt i la denominació que emprem correspon a una varietat de termes que coincideixen amb la definició que establí E.Moreu-Rey (1981, 16). Distingeix dos grups :

- els noms oficials, legals, com són el nom i el prenom,

- els noms extralegals que comporten com a sotagrup els sobrenoms, malnoms, renoms, motius, xistos i noms de casa. De fet, són tots noms que s'afegeixen, sense valor legal, als cognoms oficials. No obstant, el nom de casa és generalment aplicat a una col·lectivitat i ben sovint és acceptat per la nissaga portadora. Assier-Andrieu (1980, 150) estudia en profunditat el paper social de la casa al Capcir. Al nom de casa hi associa tots els membres del grup que hi resideix, incloent-hi el pastor o el criat, encara que no hi tinguin cap lligam de parentiu. Físicament, representa totes les terres i els edificis que li són lligats; socialment funciona en qualsevol relació que presenta la comunitat rural. La supervivència de la casa és assegurada per l'atribució -tradicional catalana- exclusiva dels béns predials a l'hereu o a la pubilla.

Convé senyalar que en aquest segon grup es produeixen simbiosis internes importants. Si de vegades hom pot atribuir a un sobrenom una persona única i si de cops es reconeix un sobrenom que s'aplica exclusivament a la cèl·lula familiar, en canvi, sovint no podran aparèixer les fronteres entre nom de casa i nom individual. El fet és que el nom de casa ha estat quasi sempre engendrat per un renom. Ho precisa també Miralles (1980, 29) que defineix el malnom com un " nom popular aplicat a una persona, i, per extensió a tota una família, o grup de gent més o menys nombrós". I recíprocament, un individu es pot veure assignar el nom de la casa. Pel que fa a les fonts inspiradores, Miralles creu que "sol tenir com a origen una referència local, personal, és a dir un nom de persona, laboral, una simple qualitat, física o moral, o bé una anècdota de caire irònico-humorístic"

Paral·lelament es destaquen dues tendències quant a la càrrega connotativa dels sobrenoms. Uns noms extralegals són despectius, irònics, i d'altres inofensius, neutres.

 

0.2 Ordenació

Sigui com sigui, el sobrenom és una riquesa excepcional, a tot punt de vista. La nostra precedent experiència ja ho havia demostrat. Una trentena de pobles ens proporcionava més de 3000 sobrenoms que analitzàvem segons un enfocament merament lingüístic. El tractament del corpus oferia unes classificacions temàtiques remarcables tot deixant en el segon terme les interpretacions més "socials". Miralles ens suggeria vies de recerca, algunes de les quals havíem fet nostres. Les anomena "Normes per a l'aplec i l'estudi dels malnoms".

Consisteixen en:

1- decidir l'abast del treball: limitar-se a un poble

2- trobar un informador apropiat

3- investigar en el padró

4- fitxar els sobrenoms

5- investigar en els arxius

6- classificacions

a) històrica

b) lògico-semàntica

c) lingüístico-formal

d) psicològico-lingüística

7- comparar amb altres localitats

Moreu-Rey proposa un model de classificació i un esquema per estudiar el tema. L'essencial del cos del treball enumera tots els "grups semàntics" als quals pertanyen els renoms recollits; es reparteixen segons dues especifitats: la constància (situació familiar o social, l´ètnia, l'activitat professional, el físic, el caràcter, per exemple) i l'anècdota ( un fet de paraula, un episodi marcant...) En deu subcapítols Moreu-Rey comenta tots els casos que se li han presentat. Llegint els articles al Butlletí de la SDO, (tots els articles comentats) hom pot afirmar que els investigadors han seguit la classificació de Moreu-Rey amb aplicació i constància.

La classificació apareix doncs com una primera fórmula, elemental i senzilla. Casanova (1985, 361) duplica el marc d'investigacions quan declara que el sobrenom "és un element de gran interès per a l'estudi, tant de la psicologia social i de la creativitat humana, com de la història de la llengua".

Ens trobem ara al cor de la problemàtica. Com formular una classificació concreta i precisa dels renoms sense perdre el reflex que donen de la societat que els produeix ? Qualsevol intent d'ordenació, de categorització, és estàtic, mentre que la realitat -per naturalesa- és dinàmica. Per consegüent, ens hem fixat de contemplar el tema dels sobrenoms integrant una curiositat multiplicada:

- lingüística: estudi formal del material,

- etnolingüística: en el sentit que es tracta d'una producció lingüística d'un grup, identificat i únic, amb cultura pròpia, (els catalans del nord) i alhora en contacte amb societats veïnes i/o imbricades,

- sociolingüística: car és el fruit de la comunicació i del comportament d'una societat,

- dialectològica: com a conseqüència directa d'aquests contactes de llengües.

 

0.3 Objectius

Ens proposem de descriure una societat a través d'un fenomen lingüístic, és a dir d'estudiar un element discursiu revelador de comportaments i de mentalitats. Moreu-Rey (1991, 187) ens ofereix un camí real per seguir, quan comenta que "els sobrenoms equivalen a un mirall verídic d'una col·lectivitat: amb les seves activitats i oficis peculiars, les seves qualitats i defectes, els seus orígens, la seva llengua genuïna, etc".

Dedicarem el primer gran capítol de la primera part a la metodologia.

De bell antuvi, cal adonar-se que el treball de terreny, immens, complex i llarguíssim dóna tots els fonaments a aquesta tesi, i per tant els còssols es mereixen un extens capítol. L'intitulem les fonts orals; integra el desenvolupament de les enquestes, les reaccions dels informants, el processament del material empíric. S'hi troba també la llista dels informadors. L'altra deu d'informació que vindrà a sostenir les nostres teories, com a garrafes, com a contraforts per l'edifici, són les referències escrites. En fem un comentari descriptiu a les fonts bibliogràfiques.

Tot seguit s'hi veu, al llarg dels segles, l'evolució dels antropònims. Situem els sobrenoms en la llarga història de la formació dels noms de persones. Donem una cronologia bàsica per a entendre el paper dels renoms en l'actual sistema de denominació que tractem en el segon capítol.

Hi portem tots els elements per a una reflexió sobre les funcions dels sobrenoms. De la naixença (condicions de vida-genitors) fins a la mort (vius o moribunds?), els renoms desenvolupen un joc social matisat, a vegades canviant, sempre adient, portador d'una informació pertinent sobre les mentalitats; són testimoniatges socials.

En el segon bloc fem una classificació morfo-sintàctica : es tracta de mirar pausadament l'estructura formal dels sobrenoms així com els gèneres sintàctics. Ho completem amb una classificació lexical. A cada instant, ens preocupem pels contactes de llengües (occitanismes, castellanismes, gal·licismes, etc.) i de les mostres d'un parlar autòcton (rossellonismes); una visió dialectològica que ha de demostrar en quina mesura els sobrenoms són un testimoniatge lingüístic de la realitat del país.

El capítol següent el dediquem integralment a l'ordenació del material. El capítol presenta una classificació lògico-semàntica on repertoriem tots els sobrenoms segons les dades etiològiques recollides (origen) i segons llur sentit (semàntica). (Prenem a la medicina la paraula 'etiologia' per aplicar-la als sobrenoms per designar la causa de l'apel·lació).Tenim la intenció de fer sorgir de les paraules i de la retòrica els elements unificadors que lliguen la producció lingüística, concretament els sobrenoms, amb la societat de la qual emanen. Enmig d'aquests usos diferenciadors i/o comunicatius, insistim sobre els malnoms col·lectius; al final sorgeix un mapa pintoresc i inèdit del nostre país. Prenem els sobrenoms com a testimoniatges culturals.

Finalment, treurem conclusions sobre els reflexos que els malnoms donen de la societat catalana. Veurem fins a quin punt aquesta imatge és fidedigna. Aleshores caldrà definir quin tipus de societat hi apareix. Serà possible establir si la malnominació s'arrela a la realitat ambiental o si no en fa cas.

---------------------------------------

A Céret les gens de la classe populaire continuent à se donner des surnoms. Il y a "En Danse". "En Pau del Nano", "l'Arabe", "en Monjeta"; des femmes s'appellent "la Frare", "la Xicolate".

A qui se diu Martell, li han tret "lo Rey"; un tal Sageloly, es "En Bourrat"; un tal Fabre, es "En Giral"; un tal "Bergès, es "En Gregori".

Ah! la bonne ville de Céret !

Ll. P. Montanyes Regalades, Setembre 1923, p143.

-----------------------------------------

 

0.4 Presentació històrico-geogràfica de l'àrea estudiada

Després d'un llarg destí comú amb el reialme de Catalunya-Aragó, els comtats del nord foren víctimes de la Guerra de Trenta anys i del Tractat dels Pirineus que ratificava, al 1659, l'annexió per França de la província del Rosselló. Des d'allavontes la propagació de la llengua francesa fou la preocupació essencial de l'invasor. Prengué diferents formes, s'atacà a diversos àmbits (administració, església...) i culminà amb l'ensenyança pública que empeltà als catalans un altre parlar, tot desitjant la irradicació de la llengua autòctona (encara avui són nombrosos els seguidors d'una tal doctrina. Llur intolerància no admet la presència del català als afers públics). Més tard, es va veure afegir una part d'Occitània, de parla no catalana, el Fenolledès que havia de compartir un destí comú amb els pobles catalans a partir del 1790.

La història ha intentat fondre el territori nord-català en un mateix motlle, conjunt unificat administrativament sota el nom de "Département des Pyrénées-Orientales". Malgrat tot, queda un país prou ample com per conèixer variacions sociològiques, migratòries i culturals degudes en part a la seua configuració geogràfica: Pirineus mediterranis amb massissos alts i planes en altitud com són a l'oest Cerdanya i Capcir on es viu sota un clima muntanyós rigorós. A baix, la plana rossellonesa, arregada per tres rius (Aglí, Tet, Tec) coneix una economia essencialment agrícola, però variada. A l'interior de la mateixa planúria se distingeixen petites regions amb caràcters ben marcats: el Riberal (a banda i banda de la Tet), els Aspres (a cavall entre Rosselló i Vallespir), l'Albera i la Marenda més al sud-est, la Salanca costanera més al nord-est.

Finalment, se dibuixen les valls del Conflent i del Vallespir delimitades per depressions i massissos.

Les condicions geogràfiques i les circumstàncies històriques expliquen la influència que van tenir sobre el Rosselló els parlars llenguadocians i el francès.

0.4.1 La població

"Lo somni occità" excità els anhels dels comtes-reis catalans que mantingueren relacions literàries, polítiques i matrimonials amb els comtes del Llenguadoc, lligams que no es tallaren malgrat la mort de Pere Ier a Muret al 1213. D'altra banda, la llarga frontera septentrional del país català és en contacte exclusiu amb terres occitanes, privilegiant les relacions humanes de tots tipus, comercial, pastoral o religiós. Des de segles enrera, un flux migratori en direcció a Catalunya buida Occitània, no tan sols per fugir una economia precària (Azamà, 1997, 313) sinó també com a conseqüència d'un sistema de successió que no permet la instal·lació de tots els fills a prop de la casa pairal (Peitaví, 1997, 249). Les circumstàncies eren favorables ja que el Rosselló es trobava mig despoblat (Azamà, 1997, 313) i representava una atracció econòmica propera (Peitaví, 1997, 249). Aquesta població s'assimilà ràpidament, sigui per casament (Peitaví, 1997, 250), sigui per les activitats laborals. Costa (1993, 740) demostra la varietat de gremis representats entre els migrants occitans arribats pel pas de Salses i la Fenolleda. (Azamà, 1997, 313). El país català va gaudir aleshores d'una veritable "transfusió sanguínia"(Peitaví, 1997, 249) en proporcions reduïdes, però regular i notable.

L'influx francès segueix el mateix camí, amb intencions més guerreres i anihiladores. Modernament, l'evolució del poblament accentua el fenomen: l'adaptació de noves condicions econòmiques contribueix, mitjançant migracions, a una descatalanització de la població.

Tanmateix, el sentiment de "ser català" no ha abandonat mai els autòctons, encara que va sovint aparellat amb el de ser -també- francès.

Els contactes fronterers meridionals més directes coincideixen amb el Principat de Catalunya, el que teòricament no implica la presència d'una altra llengua. No obstant, una antiga percepció dels veïns com a "espanyols" i alguns factors jugaren -i altres juguen encara- un paper en la introducció d'elements castellans. Tot primer, cal esmentar l'allau de mà d'obra obrera que substituí la població masculina autòctona, preocupada en recuperar "l'Alsace et la Lorraine" en un conflicte bèl·lic que durà de 1914 al 1918. L'onada següent portà refugiats de la Guerra Civil espanyola que irrompiren a Catalunya Nord a partir del febrer del 1939, i que foren "acollits" vergonyosament en camps de concentracions a les platges rosselloneses. Si no donaren llur vida en la Segona Guerra Mundial, s'instal·laren i aconseguiren fondre's en la població. D'aqueixos grups (obrers i exiliats) molts components eren catalans. Malgrat la dictadura que hi regnava, Europa no trigà a tornar a integrar Espanya en les seves relacions i aviat les fronteres s'obriren (1948). La Costa Brava esdevingué el terreny privilegiat per passar vacances d'estiu. Els catalans del nord no es privaren d'estiuejar a "Espanya". Les migracions internes (d'Andalusia cap a Catalunya) i en un segon temps externes (de Catalunya cap a Europa) originaren un flux de castellanoparlants que inundà Catalunya Nord (Lagarde, 1996, 192).

Més recentment, es multipliquen encara els contactes amb el Principat. Els intercanvis administratius i comercials teixeixen una xarxa relacional, a vegades més virtual que real, que està modificant les mentalitats. Més que mai, el català central (i el castellà) penetren les llars rosselloneses, ja que a més dels lligams personals directes, la mundialització intervé generosament: els dos canals de televisió nacional catalana tenen repetidors que arreguen el territori nord-català. Els rossellonesos comencen a descobrir els fruits (prestigiosos) de la recuperació nacional de Catalunya i envegen l'èxit econòmic dels germans del sud.

Oi tal ! La situació no és brillant, al departament francès, i fa temps que dura.

0.4.2 L'economia

Durant el segle XIX, la població va anar creixent, encara que majoritàriament rural i de vida precària. Poc a poc, les terres agrícoles cobertes d'oliveres, fruiters, cereals... oferiren lloc a la vinya que es desenvolupà paral·lelament a la implantació de les vies de comunicació.

L'aspecte més característic fou l'absència de revolució industrial. Algunes activitats semi-industrials (mines, pedreres, fargues, teixits...) ocuparen un moment l'excès d'actius que procedien del rere país, aleshores amb densitats comparables amb les de la plana.

S'encetà un flux migratori des de les zones rurals tradicionals cap a l'est del país, cap als conreus especulatius, que durà fins després de la Primera Guerra Mundial. A la post-guerra, els cultius de la plana tingueren un excel·lent desenvolupament.

Molt més dures foren les conseqüències de la Segona Guerra Mundial. L'afebliment econòmic i les pèrdues humanes trigaren a recuperar-se  i mai no s'ha aconseguit una vertadera industrialització.

El desplaçament de població fou violent i durable. El Capcir en va perdre el 70%, els Aspres, aproximadament, les tres quartes parts. Certes comarques han tocat el punt més baix: com que no hi queden joves, ja no hi ha candidats a l'èxode.

Als primers contraforts del Canigó, els Aspres, la tradició agrària havia creat grans propietats agrupades a l'entorn del mas. El descuit ha transformat les explotacions en bardisses, víctimes del cicle inexorable dels incendis: sols el conreu i el bosc paren el foc. Algunes poques activitats (restaurants, acolliment, excursionisme ...) s'hi han implantat amb èxit.

A l'Alt Vallespir, on el clima proporcionava bones condicions per a la ramaderia, no li deixaren oportunitat per una reestructuració imposada pel context econòmic. La dominació de les terres per un organisme estatal (ONF) i les compres especulatives no ajudaren a la reconversió. Durant un temps persistiren les petites indústries del calçat (espardenyes) i del teixit.

A Cerdanya, les pastures i els prats són deixats cotius. El pagès fa d'animador en el seu "gîte", al peu de la muntanya, "afaitada" de fresc per als esquiadors.

El Capcir, que gaudeix ara del desenclavament, pateix també de la parcel·lació de les terres i d'un envaïment del bosc, del qual no se fa l'ús racional esperat.

Bastant diferent era l'organització pastoral a l'Alt Conflent: la població, concentrada a l'entorn del poble, intentava treure el màxim dels pocs recursos naturals que oferia la terra, mantinguda per les feixes. El ramat proporcionava llana i carn per a vendre. Se l'alimentava gràcies a les transhumàncies. Alguna activitat assegurava un complement econòmic: ferro, lloses, llenya i fusta. Els més joves, massa nombrosos i a l'estret, caigueren en la temptació de la plana i anaren a engrossir els rengles dels funcionaris: xeminots, carters, gendarmes i mestres...

L'economia actual, malalta de francitud, és la conseqüència d'un abandó definitiu, que ha viscut les seves últimes etapes als anys 70, amb la irrupció del turisme, únic component que ha conegut una veritable impulsió.

Essencialment concentrat al llarg del litoral, on se succeeixen platges de sorra i calanques que presagien la Costa Brava, el turisme de massa és una activitat que fou sostinguda per les autoritats ministerials que s'encarregaren d'instal·lar-hi urbanitzacions capaces d'acollir les poblacions en transhumància. Més tard, quan la millora de les vies de comunicació fou efectiva, s'implantaren les mateixes estructures d'acolliment a Cerdanya, a la falda de la muntanya, a proximitat de les pistes d'esquí o a prop dels centres de termalisme.

Les conseqüències d'una tal política es mesuren avui en termes de desequilibri, atès que les activitats tradicionals constants han desaparegut, substituïdes per feines temporeres. La destrossa de l'ecosistema i del patrimoni, a favor de l'especulació sobre els terrenys n'augmenta encara els efectes nefastos.

0.4.3 La llengua

Totes aquelles particularitats lligades a la geografia marquen cada comarca del nostre terreny de recerques d'una identitat pròpia. Tanmateix, hi regna una unitat cultural i lingüística. Si fos necessari encara justificar l'àrea que hem escollit, precisaríem que -si bé són fronteres nacionalment indignes i no reconegudes administrativament - són límits històrics i lingüístics que es recolzen sobre estudis científics anteriors i que corresponen senzillament a la part catalana que avui dia es troba sota domini de l'estat francès.

Respecte al tema de la llengua, aprofitem-ho ara per situar a grans trets el parlar dit "Rossellonès" en el conjunt lingüístic dels Països Catalans.

És la variant més septentrional dels dialectes orientals dels quals es distingeix, entre altre, a causa de la seva posició aïllada (política i geogràfica) que li ha permès de conservar molts rastres arcaics (com ara el possessiu de 3a de plural 'llur', el pronom 'quelcom'...). L'empremta occitana deguda a l'esmentada promiscuïtat li confereix sonoritats i vocables peculiars com per exemple 'veire' (per 'got') o 'belleu' ( per 'potser'). L'occità competeix amb el francès que s'hi ha sabut aferrar ('trotuart', per dir 'vorera' o encara 'gare' per 'estació). Les altres característiques del rossellonès se situen a nivell morfosintàctic i fonètic. Citem la desinència verbal de 1era persona del singular del present de l'indicatiu (canti), la o tancada tònica final pronunciada /u/ i l'obertura mitjana de les vocals tòniques o i e obertes.

És cert que tot el territori no presenta un bloc lingüístic monolític, ans al contrari. A tocar els uns dels altres hi ha subdialectes (capcinès, rossellonès de la plana, cerdà...) i subparlars (a Perpinyà segons els barris, per exemple o bé dins una mateixa comarca) que es matisen progressivament. De la mateixa manera, hom estableix un septentrional de transició des de la Baixa Cerdanya fins a l'Alt Empordà.

 

J. Veny (1982, 28) els repertoria de la següent manera:

           

           

Actualment, l'afrancesització està molt avançada; nogensmenys, vam trobar en la població autòctona (la gent més gran, educada en un ambient català) formidables fonts d'informació.

En el marc d'aquest treball no vam voler escapar-nos del límit descrit suara, però és permès imaginar una ampliació del terreny de recerca cap a Occitània, al nord, i cap al sud, vers el Principat; una recerca interessant que permetria de localitzar, mitjançant un material original, una zona de transició, no tan sols del punt de vista lingüístic, que trobaria un suport comparatiu amb l'ALPO, sinó també cultural: el paper del sobrenom és del tot idèntic al Principat i a Occitània ? Per donar-nos ja una idea, proposarem un breu comentari sobre mostres recollides en alguns pobles occitans.