2.8 Noms, hipocorístics                                        

2.8.1 Classificacicó alfabètica

A la rúbrica dedicada als noms, no se li ha pogut aplicar cap altra subdivisió sinó l'ordre alfabètic. Per tant, per evitar la molèstia de llistes poc eloqüents, convidem el lector interessat per un cas precís a dirigir-se a l'annex, on adjuntem la llista alfabètica de tots els noms, prenoms i hipocorístics recollits.

En el document s'hi troben prenoms:

ABEL, BALTASAR, COSME, DAVID, FLORENT, GUILLEM, ISIDORE, JOAQUIM, LLORENÇ, MACIÀ, OLARI, PAU, RAMON, VALENTÍ...

hipocorístics construïts amb sufixos diminutius:

ALOIET, ANDREUET, DOLORETES, FRANCISQUET, GUSTINETS, LLORENÇONA, MARIOTA, MIQUELET, PASCALILLO, PEROTILL, RAFALETA...

o amb abreviacions:

BELI, BEPET, CALET, CISO, LIPE, MET, NILLO, VADOR, ZEP...

També s'hi han registrat uns NF:

ARGENCE, BARDOT, BRINGUER, CHAMPAGNART, POMEREDA, REINAL...

2.8.2 Constel·lacions

Les majors recurrències ens conviden a dibuixar la varietat de formes que corresponen a Josep, Pere, Joan i Francesc.

Completem així la "constel·lació" de Josep (Moreu-Rey, Raixa, 103-105) i oferim unes mostres interessants de diminutius i hipocorístics dels tres altres noms esmentats.

 

 

 

 

2.8.3 Expressions antroponímiques

D'altra banda, voldríem aprofitar el capítol dedicat als noms per desenvolupar ràpidament un aspecte relatiu a l'expressivitat dels antropònims (i dels topònims).

Halasiu Gabriela distingeix les "expressions onomàstiques" del conjunt de locucions i frases fetes en el sentit que contenen un antropònim o un topònim com a component. La funció de l'element onomàstic és de caracteritzar i d'evocar. Més enllà del sentit intrínsec del nom propi, hom troba una funció expressiva, afectiva o sigui, que un nom aconsegueix suggerir connotacions mitjançant les formes d'expressió més populars de la llengua.

Pel que fa al català, hem escollit algunes expressions idiomàtiques, que no són sense lligam amb els sobrenoms recollits:

"Fer es negoci de na Peix-Frit [que el venia a quatre i el comprava a sis]".

És un refrany medieval que Veny ha rescatat. Il·lustra la incapacitat a comerciar. Es tracta potser del sobrenom d'una peixonera de Mallorca. A l'ocasió del Col·loqui de la Societat d'Onomàstica a Perpinyà, (1997, 28), cita encara, de les Illes:

"Haver-n'hi per na Bet i sa mare", (= en orri), "fer-la com en Parreta" (fer-la molt grossa), "antes, antes, va dir en Canyot" (= si ja és massa tard, no s'han de fer les coses), "fer tant de paper com en Palou a sa Pobla" (=no gaudir de cap consideració pública).

"A l'art d'en Janet, qui més hi fa, més hi perd"

"Semblar de can Milà i Camps"

Són dues formes proverbials que recull Bota (1993, 119) en la seua classificació de malnoms de Blanes.

A la Catalunya del Nord vam recollir:

"Ets girbit com el Nyigo-Nyigo"

En Nyigo- Nyigo és un home de llegenda. Mai no anava ben vestit, per bé que es mudés. Es llança la frase a una persona que està mal sipada.

"Fes plaer a en Bertrand, t'ho tornarà cagant"

S'al·ludeix a un individu ingrat, que no recorda les ajudes rebudes, o els esforços que els altres han fet per a ell.

"A la casa d'en Juglas, la companyia és balladora"

Hem trobat aquest refrany al diccionari Blanic. El sentit queda fosc, però és evident el joc de mot entre el NF i el músic.

Passa igual, amb les sonoritats, en la resposta que es fa quan hom pregunta "Com anem?"

"Tot penjant i res pe'n Pere" on se sent els dos noms: pe'n Jan i pe'n Pere.

"Sembles el fill d'en Roba-gallines"

En aquest cas l'antropònim és un sobrenom. Aquesta expressió lexicalitzada connota brutícia, vestits mal posats... En Roba-Gallines, com el malnom ho indica, és un individu poc recomanable i que viu com un lladre; poc s'interessa al seu fill, que va mal girbit.

"Eixerit d'en Pampis"

La construcció sintàxica d'aquesta exclamació és molt estranya: adjectiu+article personal+Nom. L'ús n'és freqüent i irònic: s'atribueix a una persona poc espavilada, poc eixerida.

"Ets un cul d'en Jaumet" [que se sap pas estar assentat ni dret]

Tots els nerviosos i impacients ens hem sentit a dir aqueixa frase, reduïda al primer element, lexicalitzat el grup nominal "cul d'en Jaumet".

"Quin Cabrinyetis !" És un personatge polític que trobem en els notres sobrenoms. S'adreça a algú primmirat.

"Si hi ha pas cireres, és la falta d'en Parera"

Tothom (o quasibé) a Cirach ha descuidat qui era aquell robaire de cireres, però la locució persisteix i s'usa cada cop que alguna cosa ve a mancar.

"Fa com el ca del Pujol, que ranqueja quan vol"

Tothom (o quasibé) a Cirach ha descuidat qui era aquell pagès el gos del qual era famós per la seva ganduleria.

"Estre gros com en Santral"

Recorda un habitant de Pollestres que mesurava 2 metres i feia 46 de calçats.

A Terrats una frase deguda a pares que se badaven llur filla ha passat a expressió popular:

"Bel, bel... com la nostra Jani"

"Fa els ulls com la Maria Pampalluga, que sempre li belluguen"

Es deu la frase a una habitant de Rià.

"Se fotria Barraban i Sant Esteve"

Dos personatges bíblics implicats en un assumpte gastronòmic: la locució se diu d'algú que menja molt.

"Això marxa com a Andorra"

Significa que el funcionament (de l'establiment, de l'administració en qüestió) no rutlla o no és legal del tot; potser fa referència a l'absència de textos legals, de constitució escrita de la qual patia Andorra feia poc temps encara.

"Nos en fotrem la casa de Pià i el molí d'Orle"

Posa en valor dos topònims rossellonesos. S'anuncia aquesta desgràcia com a conseqüència d'una despesa important.

"L'any del banyulenc"

El gentilici correspon als habitants de Banyuls de la Marenda, coneguts com a poc sociables i violents: l'any del banyulenc és l'any en què se mor la vacada, la calamarsa fa perdre la collita... en breu, un any de desgràcies.

"És un sol de Montalbà, si plou pas avui, plourà demà" és una dita amb caràcter meteorològic que interpreta un sol blanc com el presagi de pluja.

Els exemples esmentats ens ensenyen que les relacions entre el nom i la resta dels components de la unitat fraseològica varia molt: alguns són construïts a base d'una comparació (...com a Andorra, ... com el fill...), d'altres equivalen a un superlatiu (la casa i el molí, o sigui tota la fortuna). És clar que la motivació que imposà tal o tal nom és difícil d'esbrinar. De cara a l'opacitat, es poden invocar la rima: Jaumet/dret, les referències locals: Cireres/Parera... i les culturals: Nyigo-Nyigo, Roba-Gallines .

                                                                                 següent


Recerca :