1. Observacions

Amb el projecte de recol·lecció dels sobrenoms, ens proposàvem, de bell antuvi, de recuperar un material empíric a punt de desaparèixer i, si bé el temor de deixar perdre aquesta riquesa ens incitava a treballar de pressa, sabíem, perquè ho havíem descobert durant converses familiars, que la malnominació gaudia d'una certa fidelitat per part de la memòria col·lectiva. Ens havíem adonat que en qualsevol discussió col·loquial entre persones grans, la referència nominativa vigent es basava essencialment sobre el malnom de l'individu al·ludit. Aquesta assegurança ens engrescà a perseguir tenaçment la tasca. Es tractà de guanyar la confiança dels informadors i, mitjançant converses que despertaren els records, recollírem els sobrenoms i els noms de casa tradicionalment emprats en els vilatges de Catalunya Nord. Vam trobar els suports metodològics en Miralles (1985) i en alguna obra d'antropologia.

Per cert, el camp d'investigació cobria una àrea molt àmplia (205 pobles repartits en 5 comarques) i la recol·lecció trigà força. El temps fou un factor nefast per la nostra empresa puix que els informadors més adients, els adults homes o dones amb una edat avançada, poc a poc deixaven aquest món. Gràcies sobretot a la paciència i als esforços de tots aquells que ens informaren, vam amuntegar uns 13500 malnoms.

Evidentment, no pretenem posseir els sobrenoms de Catalunya Nord en totalitat. L'exhaustivitat en aquest tema és pura il·lusió. En efecte, cal tenir clar que les nostres enquestes patiren (a més de l'absència declarada de malnoms en 6 pobles) d'algunes reticències i d'algunes -més nombroses- limitacions "memorístiques". Les primeres ocultaren una part (ínfima, n'estem persuadit) de sobrenoms, per decència o per temor, i les segones en descuidaren un bon grapat, potser els més antics o els menys freqüents. Queda encara el simple fet de la ignorància i de la subjectivitat, o sigui que les persones interrogades no posseeixen la totalitat de la informació, sinó que saben només una part de la realitat i que, necessàriament, la interpreten; per consegüent, per obtenir una coneixença exhaustiva dels bateigs populars, hagués calgut multiplicar el nombre de participants a les enquestes per assegurar-se que totes les capes socials, totes les esferes humanes del vilatge es trobessin implicades.

Ara bé, la mostra recollida representa, com hem vist, un volum prou important perquè serveixi de base a un treball d'investigació.

Avançàvem, al principi de l'estudi, que, com a producte espontani d'una societat, els malnoms bé podien ser-ne un fidel testimoniatge. Per tant, hem desenvolupat una anàlisi que ens havia d'ajudar per forjar-nos una opinió. Per mor d'aconseguir una visió prou àmplia i significativa, vam decidir donar un enfocament múltiple al nostre treball. Oblidant-nos dels models d'abast únic (com per exemple les classificacions alfabètiques, o les ordenacions exclusivament semàntiques de ressó molt reduït) i també dels exemples combinatoris (que sobreposen motivació i significació, i que generen equivocacions, o almenys confusió), hem presentat el nostre material sota llums diferents: n'hem tingut, tot primer, una visió formal, pròpiament morfosintàctica i lexical; en segon lloc una visió etiològica que ens ha servit per a discernir els orígens dels malnoms. Finalment amb la visió semàntica, hem abastat les fonts d'inspiració.

Cada una d'aquestes parts forma un conjunt i mereix d'existir perquè ens aboca a una tipologia pròpia, i ens enriqueix de nous coneixements. A vegades potser dóna la sensació de tornar llegir algunes explicacions. Efectivament ha ocorregut, però són casos que ens agradaria encontrar més freqüentment. Significa que no tan sols hem sabut declarar el seu valor gramatical (si apareix a la primera part), sinó que també els informadors ens van contar l'anècdota motivacional (si el mencionem a "origen"), i encara de cops, apareix a la tercera part ("semàntica") si n'hem esbrinat el sentit. No ens hem estalviat, evidentment, una classificació annexa per ordre alfabètic i una altra per poble. Hi cal afegir la dimensió metalingüística que se desprèn dels sobrenoms.

Aquesta classificació trenca amb esquemes precedentment publicats; té el mèrit de presentar un enfocament nou, mai seguit anteriorment; esperem que hagi donat a aquest treball universitari l'aprofundiment que hom n'esperava.

Ara convé conjuminar els resultats esparços i treure conclusions que, forçosament, no seran radicals, i s'acompanyaran de mesures de prudència.

2. Algunes reserves

Les primeres reserves concerneixen la metodologia i ja les hem esmentades i comentades suara: el perfil dels nostres informadors no permet de contemplar el nucli de població i els seus malnoms en la seva globalitat.

Un punt sobre el qual hem insistit i que cal considerar amb saviesa abans d'atribuir als sobrenoms un valor testimonial, concerneix les aportacions forasteres, i tot particularment les formes que hem qualificat de malnoms ètnics. No es tracta de manlleus a llengües veïnes, que discernim fàcilment, sinó de realitzacions fonètiques d'un individu emigrat, procedent d'una comarca o d'un poble veí. Tenim, per exemple, un rossellonès que s'instal·la a Cerdanya i que es queixa de la /kalú/. Anomenaren la seva casa CAN CALOR (385). No s'ha de prendre com a mirall fidel de la realitat local, sinó que, indirectament, revela una diferència; a vegades, per contrast, s'encerta la variant local: /kalú/- /kaló/. Citem encara CAGAR-HI (33) (formulació habitual: hi cagar), NEN (30) (forma comuna a la plana rossellonesa: Nin).

Hem extret de la massa de sobrenoms aquells que no tenen res en comú amb la llengua de l'indret, sinó que són deformacions o produccions individuals. Recordem-ho, es tracta de les cacolàlies: CAFÈ GÜENT (177), CALOTES (186), MITGES GOGUES (34) o encara de paraules extravagants inventades o accidentals amb les quals l'emissor sorprengué l'assistència: NYAGUES (241), RETENONFLIS (186), VITA-UN (62).

Existeix doncs una porció de malnoms, que qualificaríem d'aliens, en oposició amb la realitat on els vam caçar, per llur caràcter pròpiament imaginari o per llur procedència originària.

En quant a les anècdotes que vam enregistrar i mencionar al llarg d'aquest estudi, algunes no escapen a l'apropiació que en fa l'informant, desviant així a posteriori el fet real. Expliquem-nos: no dubtem de la bona fe de les persones interrogades i sovint, en entrevistes posteriors, es van corroborar les dites. En general, el discurs etiològic (humorístic, escatològic...) és un relat on el protagonista no és necessàriament un heroi, sinó una víctima, un actor poc brillant de la vida. Però les connotacions o les sonoritats que es desprenen del sobrenom pot conduir l'informador a inventar una narració més adient al context que coneix, o encara a interpretar amb voluntat mitificadora. Ens apropem de l'avantpassat epònim, que la ment popular carrega d'heroisme. L'esmenta Assier-Andrieu (1985, 160) quan fa referència a la narració de la fundació de la casa al Capcir per un avantpassat, heroi robust i valorós, que donà naixença, amb les seues pròpies mans, a la unitat domèstica, impregnant-la, a més, del caràcter contestatari que caracteritzarà per sempre més la família. No deuen faltar els exemples d'etimologies populars que s'hagin infiltrat en aquest estudi, però com déiem de bon començament, no és en va, ja que els mites també revelen, d'una certa manera, la mentalitat de la societat que els produeix. Hom hi descobreix, per exemple, avantpassats aventurers que s'arriscaren a viatjar a les Amèriques: EL SABATER DE CUBA (246), L'AMERICÀ (31), o encara proeses espectaculars: EL PITON (34) que matava serps, EN CREMA CABRES (37), que friccionava les seves cabres...

Afegim, per ser complet sobre el tema etiològic, que la interpretació a posteriori és un parany que amenaça l'investigador poc escrupulós o massa entusiasta. Hem demostrat a bastament que no són possibles les especulacions i que no s'hi val de basar-se sobre exemples veïns per establir nous orígens, perquè, senzillament, no són exemples a causa de la multiplicitat de motivacions que es ramifiquen. Com ho hem vist, s'atribueix el sobrenom "Guilla" a un home amb bigoti i alhora, en un altre poble, a una persona astuta. La mateixa deformació física (una esquena geperuda, per exemple) s'expressa en la malnominació amb diferents imatges (L'ESQUENA DE CAIRÓ, EL PODALL, EN LAGARDÈRE...). Per consegüent, no hem ampliat el volum d'anècdotes amb interpretacions pròpies, ans hem conservat el magre -però autèntic- 20% d'explicacions recollides, reflex de la realitat: l'estat efímer en què es troben els sobrenoms.

S'han de prendre encara les màximes precaucions quan s'observa el contingut semàntic de les paraules que fan de sobrenoms. Com precedentment, cal ser vigilant de cara a les paraules "alienes", portades per un foraster i que motiven un malnom, precisament perquè quan arribà, es va notar una diferència en el parlar: EL PATRÓ (176), CAL PATENTELLA (393) en són dos exemples; afegim-hi CAL MANA (398) i JOAN D'EN PERÒ (221) que permeten per diferenciació, de descobrir el parlar local: Mana?/Plèti?, Però/Mes.

Una altra dificultat, molt més impressionant, resideix en el fenomen d'opacitat del sentit del malnom. Recordem-ho: l'arrelament d'un sobrenom està condicionat per diversos factors, entre els quals hi ha el fet de ser entenedor. En la major part dels casos, la transparència semàntica és imprescindible perquè pugui existir un renom. En canvi, molts anys després del naixement del malnom, l'investigador enfronta formes que han sofert una metamorfosi. Els sobrenoms no van gaudir mai del suport escrit, i per tant patiren una forta erosió, al llarg dels anys de transmissió oral -valdria més parlar de recepció oral, perquè no es tracta de discursos emesos amb voluntat memorativa de part del locutor (com ho serien un conte tradicional o un aprenentatge professional), sinó d'un element referencial del discurs, pescat per l'auditori a l'ocasió de converses informals. Hem hagut de deixar de banda un 20% de sobrenoms amb sentit obscur. No ens pertoca de provar, a la babalà, de remuntar el temps per trobar les formes originàries. Confiem que, en unes recerques de caire diacrònic, es recuperaran rastres antics, aquelles escasses mencions escrites i que dissiparan bona part de l'opacitat que encobreix el nostre material avui.

A l'altre extrem, l'investigador pateix (i alhora gaudeix) de la polisèmia de les paraules. En l'absència d'un relat etiològic que expliciti el sentit de la paraula, hom es troba confrontat amb dubtes originats per la multiplicitat de significacions possibles del malnom. Com ara "gall" que fa referència a un ocell i a un animal marí.

Tampoc no hem de descartar els possibles encreuaments voluntaris, jocs de mots que amaguen -a penes- un doble sentit: "gat" representa dos animals (el felí i el peix) però també una borratxera.

Constatem que cada enfocament que hem pres, cada tècnica d'anàlisi que hem aplicat requereix traça i cautela per aillar els elements específics, que, per cert, són rics d'ensenyaments, però que actuen com agents pertorbadors a l'hora de treure conclusions.

3. Testimoniatge lingüístic

3.1 Aspectes formals

No pretendrem que els sobrenoms siguin un mirall fidedigne del context d'on ixen. En volem per prova el funcionament morfosintàctic intern que és desconnectat del tot de l'estructura lingüística catalana habitual. Les relacions que uneixen els articles i els substantius que els segueixen, per exemple, multipliquen les combinacions, sense tenir en compte les normes de concordança en gènere i en nombre: LA BROUBUFAT (63) femení /masculí.

Encara més extravagants són les composicions copulatives o juxtaposades cada component de les quals segueix el seu propi camí sintàctic, sense preocupar-se de qualsevol normativa. Així trobem ELS MENJA HÒSTIES (221) article plural/ verb singular.

Ho confirmem doncs, "la prioritat és donada a l'expressivitat" (Corredor Plaja, 1997, 70); per tant la malnominació, amb aquestes construccions esporàdiques, participa de la vivesa i de la complexitat de la gramàtica de la llengua, amb formulacions originals que s'aparten de l'ús comú.

Més aprop de la realitat lingüística habitual, la variant local ocupa un lloc destacat en l'expressió dels renoms. A nivell morfològic, els sobrenoms reflecteixen la parla autòctona en les solucions verbals: hem trobat alguna desinència en -i al present de l'indicatiu, en primera persona de singular -EN M'ENYORI (63)-, hem fet ressaltar les formes reforçades per la segona persona -COMPRENES? (224)-, i hem il·lustrat els canvis de grups -EL BOTAT (50)-. En relació amb la conjugació, se'ns ha aparegut que la malnominació té una predilecció per l'ús del present de l'indicatiu, i tot particularment en tercera persona de singular. Expliquem aquest fenomen pel valor descriptiu instantani del malnom.

Respecte a les derivacions, alguns resultats són eloqüents. Tot primer, han emergit dos usos prominents de sufixos: amb funció d'agent i com a diminutius.

El sufix -AIRE (<-ATOR, cas subjecte) domina clarament en la primera categoria en les derivacions verbals. Sorprenentment, els sobrenoms presenten doblets que el fan competir amb -ER (<-ARIU) , FIGUETAIRE (237)/ FIGUETER (221) i amb -OR (-TORE), BALLAIRE (55)/ BALLADOR (340).

Una altra constatació que hem d'assenyalar a l'hora de concloure, és la impossibilitat d'atribuir a una comarca un ús més freqüent d'aquest o d'aquell sufix.

Els sobrenoms compostos, del tipus EN LLUFA PEROLS (27), CAL FART DE PA (394) reflecteixen bé la capacitat de la nostra llengua a combinar diversos elements gramaticals, àdhuc, com ja hem comentat, anant més enllà del que permeten les normes vigents. La tipologia que hem establert demostra una gran riquesa combinatòria, amb predomini d'un nucli verbal -EN MENJA D'HORA (215)- i de la parella substantiu-adjectiu: EN FORMIGA ROJA (179).

3.2 Contactes de llengües

Paral·lelament, l'observació dels sobrenoms expressats en llengües estrangeres (Occità, Francès i Castellà) ens apropa d'una realitat que va més enllà de la senzilla constatació de l'existència de contactes lingüístics en la malnominació. S'hi dibuixen influències de tipus sociolingüístic i hom hi veu els diferents components ètnics de la societat nord-catalana.

En efecte, hem determinat que tres comarques se diferenciaven clarament de la resta del país per llur permeabilitat: es tracta de Cerdanya, que apareix com un terreny obert als castellanismes; del Capcir que, sense sorpresa, mostra un caire occitanejat; del Rosselló, envaït pels gal·licismes. A més a més, els sobrenoms reflecteixen les diverses poblacions que conviuen sobre el territori enquestat. Ens hem adonat que si bé trobàvem formes antigues adoptades pel parlar local, -LA GASPA (38), FELIX DEL MATXO (33)- malgrat tot, molts dels vocables repertoriats com a estrangers no pertanyien al lèxic habitual. Es tractaria doncs d'aportacions degudes a migracions. El que confirmen moltes anècdotes, que relaten de quina manera els malnoms traeixen la procedència del motejat.

Per cert, com dèiem, els sobrenoms conserven manlleus estrangers "històrics", castellanismes o occitanismes que han passat a la llengua comuna. Si hi afegim els arcaismes propis del català septentrional, formem un bloc que hem d'atribuir al paper conservador de la malnominació. És inútil d'insistir sobre l'immens interès que aquest caràcter representa del punt de vista dialectal. En canvi, hem de subratllar una situació contradictòria, que fa conviure els esmentats arcaismes amb un reguitzell de sobrenoms moderns, essencialment gal·licismes. A més de reflectir les capacitats francòfones del conjunt de la població, aquesta promiscuïtat denota una situació diglòssica, o almenys una etapa en un fenomen evolutiu que sembla dirigir-se cap a la substitució del català a favor del francès; la proporció de gal·licismes, (un 10% sobre el conjunt de sobrenoms, un 60% dels fenòmens lligats als contactes de llengües) associada a les referències culturals (històriques, polítiques, televisives) franceses, indiquen una clara francesització. Avui dia el català a Catalunya Nord, ja no gaudeix de "practicitat completa" (Lamuela, 1994, 47) sinó que està molt limitat socialment per la llengua dominant francesa.

Si el cicle de nominació extralegal s'hagués perllongat en els vilatges, el francès hagués substituït el català; estem persuadit que un estudi sobre els malnoms actuals en els grups socials o esportius (que en aquests àmbits reduïts solen persistir), ho confirmaria.

Tanmateix, el material recollit ens ha permès d'adonar-nos de les qualitats d'absorció de la llengua, que, mitjançant processos integradors com per exemple les combinacions bilingües -MOSTAIXA DE GUILLA (209) < moustache- o l'adaptació fonètica L'ARTILLURT (231) <artilleur -, assimila les paraules estrangeres.

Finalment hem de recordar la funció afectiva irònica -d'escarni i de burla- que assumeixen certs malnoms en llengua estrangera. Les connotacions pejoratives no són sistemàtiques, però sovint el sobrenom estranger coincideix amb una anècdota poc caritativa. És el cas de CA LA MECHANTE (337) i L'OEIL DE LA POLICE (56).

Ens pertoca ara considerar els elements metalingüístics que ens porten els malnoms.

4. Testimoniatge socio-cultural

L'anàlisi de les motivacions que generaren sobrenoms (tal com els informadors van formular-les) dóna una imatge dels valors vigents en la societat emissora. La pròpia definició dels fonaments morals que regeixen la vida social sorgeixen del discurs motivacional. Les classificacions han permès d'assabentar-nos com, a través del judici que representa el sobrenom, no s'accepten les deficiències físiques ni les morals. A més, hom s'adona que l'esquema mental del grup titlla d'inacceptables els estats extrems. A vegades hom encontra dicotomies -EN FICEL·LA (38) / EN BARRAL (34)- però, tot comptat i debatut, el que es perfila en contrallum, és un sentit comú, un modus vivendi implícit. Per antítesi, els sobrenoms permeten identificar els valors morals de la societat, en reflecteixen les mentalitats.

4.1 Diferenciació

La societat estableix una classificació pròpia dels seus membres: distingeix els inclosos i els exclosos. Dins aquesta societat cimentada, integrada, els ulls i les llengües encara funcionen. Els que reconeixem com a semblants, els que se senten parions, s'inclouen en aquest sistema de nominació. Són acceptats.

Els malnoms ens indiquen per on passa aquesta frontera?

Entre els motejats, hi trobem les dues categories o necessàriament són els exclosos els que són batejats ?

A primera vista hom diria que els marginals, avars, borratxos, bruts -EN CAGA LLUÏSES (61), EN TAVERNA (267), LA SOLLA (30)- atreuen els malnoms. Els exclosos semblen més exposats a la derisió. Seria el que Mary Douglas anomena "matters out of place", una conseqüència del menester de definir el que és "normal" i el que no ho és. O sigui, que un desplaçament "inoportú" provoca una pol·lució en un sistema, en un ordre habitual, que aqueixes "brutícies" pertorben i alhora identifiquen. Demostra que tenim un comportament que condemna qualsevol idea o objecte que podria contradir les nostres tan estimades normes. Concerneix tots els que "s'esgarrien", per reprendre la frase de la nostra informadora de Prats. Qualsevol cosa poc comuna -accent, aparença, actitud...- serveix de punt d'identificació negatiu. En certa mesura, el sobrenom participa del manteniment de l'ordre social, fa la llum sobre les desviacions de la normalitat, i com a complement, indica els aspectes acceptats per la societat, revela l'aplicació (o no) de les normes (no cal ser avar, borratxo, brut...).

4.2 Els tabús

Una altra motivació a l'origen dels sobrenoms és l'evacuació, l'alliberament dels tabús. El sobrenom mateix és sovint fora de llei, fora de l'ordre social. És un producte del llenguatge que es complau en la marginalitat. En cas contrari, tots els exemples de malnoms escatològics, totes les imatges iròniques o irrespectuoses -COLLÓ MAUC (352), EN MENJA PARE NOSTRES (53), ENCULA BURROS (58)- totes les violències expressades, haguessin estat censurades. "Tout ce que la censure sociale ne permet pas de dire directement, le sobriquet l'exprime à sa façon, sans tenir compte ni de l'ordre familial ni de l'ordre social." Com que l'autoria s'ha esfumat, el grup se'n fa càrrec, i assumeix la responsabilitat de la difusió del malnom. Nogensmenys, vam assistir de vegades a actes d'autocensura declarada. A l'informador se li acut un sobrenom, però algun obstacle impedeix que el reveli. Qüestionant-lo, aprenem que la reticència s'arrela no pas en la càrrega semàntica del malnom (com podria ser amb els "Caga ..", "Pixa ...") sinó en l'anècdote que originà l'epítet. Un drama local, cristal·litzat en el bateig il·lícit, emergeix de la memòria col·lectiva però no aconsegueix declarar-se públicament. El malnom recorda aquí l'assassinat del marit, allí l'enverinament del fill a punt de néixer, allà mai no ho sabrem...

Però, davant de la quantitat de sobrenoms així com de la varietat d'orígens (físic, caràcter, professió, episodi..) hom pot entreveure com tota la societat s'hi retroba.

La caracteritza un conformisme que bandeja qualsevol acte espontani extravagant; afecta els comportaments de banda i banda d'un eix imaginari que inclou tot tipus d'accions, positives o nefastes (virtuts/vicis) però moderades, i exclou (centre/perifèria) qualsevol acte accentuat, favorable o negatiu: massa bons o massa dolents, massa avars o massa generosos, militants polítics massa de dretes o massa d'esquerres, massa grossos o massa magres... tots aquells es retroben fora de lloc. Els acompanyen els que se distingeixen per una proesa descomunal. Les relacions de força s'expressen a través dels sobrenoms. Conscientment o no, la malnominació actua com a factor de socialització, com a eina d'aprenentatge de la vida comunitària. Forja apel·lacions definitives. Hem notat una certa predilecció per l'ús del present de l'indicatiu. Confereix un valor absolut al sobrenom, que esdevé definitivament definitori.

4.3 Assimilació

El sobrenom és un factor d'assimilació. En el cas d'un foraster que es casa en el vilatge, o que s'hi instal·la, el gentilici li serveix de sobrenom, com per exemple EL GAVATX (69) o EL TORRELLÀ (47), o LA PIANENCA (41). És una marca d'acceptació, d'adopció, d'integració. El sobrenom és una clau d'inserció en el grup.

D'altra banda, en general, no fa la distinció entre els pagesos, els obrers, els notables o els propietaris. Tracta de manera igual les diferents capes socials del grup. "Il marque une place au sein de la communauté". Pel que fa als patrònims, a Hasparren, al País Basc, un treball universitari revela que en les mentalitats del poble, el nom 'Amespil' suggereix ineluctablement una vella família de la indústria del calçat, quan 'Etxezaharreta' és necessàriament una família d'obrers. Al poble de Barberà, Iszaevich creu veure en els malnoms una estratificació, talment com es produeix amb el patrònim. Ho desmenteix Dolores Juliano: "a vegades el sobrenom anivella les diferències: en el cas d'un renom amb una clara intenció desvaloritzadora, atribuït a una família rica, aquest juga doncs el paper d'igualitari". Seria el cas de EN CAMES DE PLATA (221) i EN PESSETA (209).

Ara bé, la pintura de la societat que es desprèn dels malnoms no és tan categòricament severa. Els matisos, els hem trobat en l'art de la creació malnominativa. Hem tractat minuciosament totes les figures retòriques i Déu n'hi do si els nostres avantpassats en sabien de poesia!

4.4 Creació

L'expressió més senzilla i menys costosa consisteix a aillar una part del discurs (la que provoca la diferenciació) de l'individu i citar-la, emprant-la com a malnom: CHE PACHA (185). Aquests sobrenoms delocutius descarreguen tots els efectes burlaners que solen acompanyar el mimetisme, l'escarni. Més complexes i més delicades, les hipèrboles que hem analitzat demostren una intenció declarada per fer l'esdeveniment més extravagant, sense restriccions de caràcter realista: LA TRETZE TETES (56). De la mateixa manera alguns sobrenoms irònics, construïts per antífrasi, no dubten en presentar el motejat sota un angle eminentment càustic: EN CAGA CREMA (262).

Les metonímies serveixen molt, i amb gran varietat: hi ha qui és batejat amb un objecte de la seva feina -EN NINYOLA (31)-, qui amb una marca consumida -LA MEUSE (56)-, qui amb un residu de l'ofici -BOLILLA (141)-, qui amb un vocable de la seva llengua: EL TANTO (61) etc. Les referències són un bri més allunyades en les metàfores (n'hem establert, capítol 1.9 una tipologia molt completa que abasta molts dominis semàntics: objectes, animals, vegetals...) i en els sobrenoms que fan al·lusió, per antonomàsia, a personatges cèlebres, però és sempre amb contundent eficàcia que és assignada la imatge. Tanta creació necessita fonts d'inspiració inesgotables. Les hem trobades en relació amb el sentit del renom.

Una de les conclusions més rotundes que es desprenen d'aquest treball podria ser la clara influència del medi més immediat en la creació dels malnoms.

Des de la cèl·lula familiar, incloent-hi la casa i els parents, fins al paisatge natural (i tot particularment la fauna i la flora) totes les esferes de sociabilitat serveixen per a designar els motejats.

De l'interior s'empren els objectes més comuns -EN PALLASSA (181)-, els estris de la cuina -L'OLLA (75)- o els vestits -EN CALCETES (53)-.

Hem notat una forta abundància de recipients de tot tipus TONELL (181), EN CARTAROLA (28), EN DORCA (267), GORBELLS (330)...

Els sobrenoms reflecteixen també l'àmbit professional, a través de les designacions directes de l'ofici -LA LLEVADORA (230)- o mitjançant una activitat agrícola: EL RECOQUILL (215).

La realitat paisatgística, natural o domesticada, transpua ella també en la malnominació. Els mapes que hem dibuixat, en particular els que localitzen els sobrenoms construïts a partir d'animals marins o d'elements de la vinya, inciten a pensar que el medi ambient va inspirar força els motejadors.

En regla general, els malnoms testimoniegen d'un art de viure, aquell que conegueren, fa més de 50 anys, les generacions de l'entre deux guerres.

4.5 Restitució del caràcter

El sentit d'observació sobre el medi per pouar-hi inspiració es pot aplicar també als humans. En efecte, sols un examen acurat dels conciutadans ofereix una tal varietat de sobrenoms. El físic, el caràcter, els estris manejats o encara els "tics" de llenguatge, el comportament.... semblen dissecats, observats, analitzats i jutjats. D'una certa manera, no hi cal veure només les ganes de criticar o d'escarnir, sinó també el menester de donar una imatge dels individus més verídica, més rellevant que el sentiment fat que proporciona el patrònim. Del nom legal traspua només una part de la identitat de l'individu. Els sobrenoms restitueixen a cada ú la seva personalitat. Si considerem un home com un seguit de processos encadenats, i que un d'ells virtual, potencial (en segon pla) -posem per cas un tic de llenguatge- passa a mans de la sobrenominació, aquest esdevé real, s'actualitza, passa a primer pla. El sobrenom li ha donat estatus de real.

Aleshores, hom se pot demanar si, en contrapartida, els altres habitants no esperen de cada motejat que reaccioni en funció del sobrenom. Aquest fenomen "d'expansió", on el motejat actua segons el sentit del sobrenom que li han atribuït, provoca un anar i venir entre antropònim i realitat social, un feed-back que segons Severi l'hereu del malnom ha de concretar, simbolitzar en el seu comportament. Es mereixeria una observació puntual per esbrinar si a Catalunya-Nord s'espera d'un nucli familiar encapçalat per un nom de casa una actitud que correspongui a la memòria col·lectiva lligada al malnom. Sigui com sigui, hem encontrat algunes persones que no hesitaven a fer referència dins una conversa a llur sobrenom, per provocar el riure o incitar a fer-los contar una anècdota, prova que d'una certa manera, implícitament, accepten el que conté l'apel·lació popular. Aquesta auto-sàtira estronca el flux burlaner i allibera el motejat del pes del sobrenom.

5. Vius o moribunds?

Clourem aquesta reflexió amb una última faceta dels sobrenoms. Destacarem el paper que fan en els mecanismes de la memòria col·lectiva. Els patrònims poc informen sobre l'individu i la seua vida. En canvi els renoms dibuixen com un calidoscopi on se barregen esdeveniments importants i fútils, històries personals i col·lectives. Els fragments en són les anècdotes recollides. Ja dèiem que "el sobrenom és el procediment més antic per a denominar les persones" completem dient que és el més ric, car els renoms no són limitats per cap norma i llur gènesi no sembla respondre a cap condicionament preestablert. No són escollits al mig d'una mostra reduïda de noms, com els patrònims i els cognoms, sinó que sorgeixen de l'atzar, de l'esdeveniment fortuït. La irrupció d'un sobrenom fa sobtadament surar un episodi íntim que enriqueix la conversa. Són els testimonis que, amb anhel etiològic sincer, mantenen xano xano en memòria la història del vilatge. Un fenomen que podia semblar merament lingüístic ens ha conduït fins al més profund patrimoni cultural. Però, en quant a llur vitalitat i esdevenidor, ens demanem si la part de població que recorda efectivament l'origen dels malnoms és suficient per parlar "d'antropònims vius". Sobretot que l'estat d'urgència que ens va animar a emprendre i seguir aquesta recol·lecció és ben real i deplorem que molts dels que ens forniren la informació (informació que són pocs a posseir) han desaparegut ja. Com definir doncs, la vitalitat dels sobrenoms? Una primera temptació seria distingir d'un band els vius, recollits mitjançant enquestes orals (i els nostres serien d'aquests) i d'un altre band els pretèrits, els que apareixen només gràcies a una recerca documental. Però a bastament hem demostrat la naturalesa múltiple i complexa del sobrenom, i es fa difícil sentenciar per l'una o l'altra categoria sense endinsar-se en diversos aspectes. Tot primer, cal plantejar el cas en què ha desaparegut la realitat física o moral a la qual al·ludeix el motiu. Ja hauríem de classificar-lo en "renom històric"? Un moment o l'altre el sobrenom "perd" el seu portador. Mort el motejat, ningú hereta el malnom. L'hem de considerar mort ell també? Moribund ? Quan de temps perdurarà viu? Tant com no s'estingeixi la nissaga del motejat i que algú de la família empri el sobrenom, serà viu? Al llarg del treball de terreny hem omplert el nostre sarró perquè hem encontrat els autòctons, com més arrelats millor. Mes se sap que amb els moviments de població, no tan sols augmenten els estrangers, sinó que d'autòctons lligats a un poble poc se'n fan. Amb la desaparició de la comunitat indígena clourem el capítol dels sobrenoms catalans a Catalunya-Nord? Serà el moment en què la col·lectivitat que els havia sustentat s'extingeixi que desapareixeran els malnoms? Hervàs (1985, 373) parla ja de la supressió dels sobrenoms, i n'acusa l'obligatorietat de l'escola que inculcà l'esnobisme ciutadà. Ens fulmina, aquesta maledicció, a Catalunya-Nord? Per ara se'ns escapa la resposta. L'aparició del sobrenom és difícil de datar, ho és més la seva desaparició... Un element de resposta ens el porta potser l'examen de les diverses reaccions que generen els sobrenoms.

5.1 Reaccions de cara als sobrenoms

L'aparició pública dels sobrenoms desencadena un seguit de reaccions sovint inesperades.

Els informadors ens varen contar com, a vegades, s'escapava un sobrenom en presència del motejat. És així que a Calmelles, bé sabien que:

"En presenci del tipe, miraves de pas ho dire, si de cops t'escapava, "té, espia, en Ponet", l'altre, si te sentia, te deia: "me dic pas Ponet, no ?"."

O bé, empinnat, el motejat contesta: "Has pas vingut al meu bateig?". Evidentment, recorden els fets perquè la reacció fou viva. Les llargues discussions que vam mantenir a Prats de Molló ens condueixen a creure que la reacció depèn essencialment del caràcter de la persona, i no tant del sobrenom mateix. N'hi ha que s'enverinen de seguida ; a Prats han assistit, per culpa del renom, a una escomesa: "s'havien agafat per la corbata!".

Ja hem al·ludit a la innocència social dels infants que de cops els indueix a transgredir les normes sense saber-ho. Utilitzen els sobrenoms per dirigir-se als individus concernits... i consternats. Un foraster no és capaç tampoc de discernir l'apel·lació d'adreça i la de referència. J.S. Pons ho il·lustra amb aquest diàleg:

Le soir venu, nous descendîmes par un mauvais sentier jusqu'au hameau de Tosas, pour frapper à la porte de l'auberge.

- C'est bien ici l'auberge de Cortacans ?

- Qui vous a dit que je m'appelais Cortacans ?

- Une vieille... Peut être nous sommes-nous trompés.

- C'est bien ici. Mais sachez que votre serviteur, au vu et au su de tout le monde est connu sous le nom de Senyor Vilalta: vous pouvez entrer.

Josep Sebastià Pons L'Oiseau Tranquille, p284.

Una altra manera de fer públics els sobrenoms és ... publicar-ne les llistes. Les experiències registrades no són gaire encoratjadores. El que obri l'odre dels malnoms s'exposa a l'anatema del poble! Vicenç Panyella segueix els rastres d'un petit fascicle que contenia els sobrenoms de Sitges. "Tres intrèpids individus (...) feren imprimir a Barcelona, una Relassió dels apodos de la majoria dels habitants suburenses" protegint-se amb una petita estrofa de conclusió :

"No els ho diríem

si no els ho diguessin.

Però greu ens sabria

si s'hi enfadessin"

No els valgué de reparo car la relació fou mal rebuda pels destinataris: feren arribar la qüestió als tribunals.

Un altre investigador, Pastor i Fluixà (1989, 185) en un epígraf, adreça una dedicatòria al Pare Vicent Llopis Bertomeu "que fa quaranta anys va arreplegar tots els malnoms de Calp i els va publicar; cosa que li va reportar molts problemes amb els seus feligresos".

J. Ruaix (1986, 73) publica en el butlletí de la SDO els sobrenoms d'un poblet. De por de ferir les susceptibilitats, insisteix sobre el fet que es tracta d'un treball lingüístic, i no pas d'un recull d'injúries.

Una de les fonts de les quals se serveix J. Bota (1993, 119) és un llibret publicat el 1901 que recull els sobrenoms de Blanes. Malgrat l'anonimat, el preàmbul de l'opuscle acumula totes les justificacions possibles a fi de no desagradar: "súplica als Blanenchs: ...amb tota la bona fe.. us suplica que ho llegiu amb calma i tranquil·litat...". Tingué tan bon acolliment que grans i petits n'aprengueren extractes de memòria per mor d'utilitzar-los en ocasions provocadores. No tots ho apreciaren. Segons Josep Bota, encara que no s'hagi mai reeditat, van circular còpies, i actualment cada casa en posseeix un exemplar. A l'Alguer, l'autor de Xistos Alguerésos (1989) circumval·la el seu recull de precaucions. De primer, una poesia que fa l'elogi del consentiment encapçala l'obra; després, una descàrrega de responsabilitat tanca la introducció, pàgina 14:

"Pot ésser també que alguns mal soportin lo xisto i doncs no agraexin de se trobar a dins del llibre; sobretot si és un xisto poc "bell".

És veritat però, vist que no és colpa nostra si havem recivit aquesta "hereditat", fóra més simpàtic si hi fem una risada adamunt".

Finalment portarem el nostre propi testimoniatge. Tot al llarg del treball de camp vam haver de treure dels informants el temor que una àmplia edició els inspirava, o pitjor, una publicació a la "premsa" local. Una temença legítima quan hom coneix el desgavell relacional que en pot resultar en la vida del grup.

Com altra il·lustració, reproduïm el missatge manuscrit que encapçala un quadern que ens va confiar un pradenc:

 

 

Recull de sobrenoms vigents a Prada de 1885 fins avui dia, 1967.

Recull personal fet per François-Justin F...... sense cap intenció d'afalagar ni de vexar ningú

 

En darrera instància, ens preocupem doncs del posicionament de la gent respecte al fenomen. Puchades (1989, 209) descriu el sobrenom, segons la població adulta, com una reminiscència del passat que va perdent la seua raó d'existir a mesura que passa el temps. Les valoracions vacil·len entre els que pensen que "és graciós, amable" que "forma part del nostre passat" i planyen la seua pèrdua; enfront dels que s'alegren de la desaparició d'un tret característic d'una societat inculta i endarrerida. Manrique (1988, 12) va trobar informadors conscienciosament muts perquè consideraven els sobrenoms com "una burla i que calia que desapareguessin".

Volem citar encara una experiència aliena perquè la trobem encertada per il·lustrar la situació a casa nostra. Es tracta de les persones entrevistades per Hervàs (1985, 373). Unes declaren que no els agraden els sobrenoms, no és bonic "perquè és molt de poble". En canvi una altra pensa que fins a l'actualitat han anat decaient, "però a partir d'ara, amb això dels carrers pareix que tornen". Es refereix als noms de carrers populars que substitueixen els administratius fins aleshores en vigència. La resposta és interessant perquè fa veure com se relacionen ambdues coses. I no és un cas aïllat: en el seu carrer, una veïna anà a l'Ajuntament a protestar per l'oficialització del nom tradicional. A casa nostra les reaccions són migpartides i les reflexions recollides lliguen els malnoms a dues esferes, una positiva (+), i l'altra negativa (-). Ho esquematitzem així:

Malnoms

-	+
gent poc civilitzada	la gent se parlava (el rall)
les pedregades	solidaritat
són pas coses de dire	família

 

Creiem que a Catalunya-Nord les empentes donades ací i allà poden tenir repercussions sobre l'estat de la llengua. I s'han de multiplicar. Si no, efectivament, la comunitat s'extingirà. De les entrevistes amb els informadors, i sobretot de l'acolliment que hem rebut, se'n desprèn el sentiment que aquests homes i aquestes dones saben perfectament que són els darrers que han viscut una vida "tradicional". Potser que són els darrers catalans del poble. Els fa contents parlar català, veure els noms de carrers en català. Els malnoms fan remuntar les anècdotes de llur joventut, un temps de felicitat encara que de relativa pobresa. Reviuen els moments compartits amb els companys, una època de solidaritat on allotjaven joglars i parents per les Festes Majors i on comptaven sobre les "societats", organismes populars que asseguraven els diners en cas de malaltia, i l'amistat en cas de defunció d'un parent. Malgrat unes quantes reticències, podem afirmar que aquestes enquestes sobre els malnoms hauran desvetllat en la població assabentada un goig per participar-hi.

L'evolució lògica de la nostra societat ha uniformitzat la vida. I tanmateix hom assisteix a un ingenu ressorgiment dels renoms, com ho testimoniegen els rètols decoratius que ostenten algunes façanes o encara els noms de carrers que recorden vells antropònims. Potser hi cal veure l'afany de trobar-se arrels.

Casanova (1985, 361) acusa el menyspreu per als sobrenoms d'agent desestabilitzador. No aconsegueixen arrelar-se. Els lligams s'han afluixat, a vegades s'han reduït al mínim. La major part de les activitats són fora del nucli, els habitants tenen poca cosa en comú. El canvi de llengua s'ha acompanyat d'un canvi de mentalitat que ha anat arraconant la cultura oral: l'humor dels sobrenoms és caduc, han perdut llur pertinença social.

Hom imaginava fàcilment que per la seua ubicació, el nostre territori d'investigació seria un terreny fecund pels estudis de contactes de llengües i de poblacions. Així ho fou. A més, els sobrenoms ens proporcionaren un material interessantíssim per indagar per aquestes vies.

Els nostres resultats que, globalment demostren un conjunt nord-català homogeni tot revelant peculiaritats comarcals, provenen d'una sèrie d'anàlisis que ens permeten, així ho creiem, de no "caure en el delicte de simplificació" del qual Moreu-Rey (1981, 25) ens prevenia.

No vol dir que hem explorat tots els eixos possibles. Ans al contrari. En el decurs de les diferents anàlisis hem estat sol·licitat per diverses vies, però les nostres limitacions, necessàries i legítimes, ens han deixat sense investigar molts aspectes.

Ens hem privat, per exemple de tota comparació amb els sobrenoms d'altres àrees catalanes, del Principat de Catalunya o de Mallorca. Aquesta empresa necessitaria una recopilació informàtica i uniforme del material recollit pels col·legues antroponimistes. En deduiríem les característiques pròpies de cada país estudiat i les que són comunes a tots.

Hem esmentat també la via diacrònica: a partir d'ara, serà possible posar en paral·lel el nostre material, fruit d'enquestes orals, amb els sobrenoms que serva la documentació arxivística, i així remuntar el temps i esbrinar el moment en què nasqueren; o encara resseguir l'evolució formal dels nostres antropònims...

Per un altre camí que es dibuixa, hom podria aparellar cada sobrenom al NF que li correspon i mitjançant estats civils, reconstruir els esquemes de filiació i heretatge dels sobrenoms.

La literatura ens obre encara més vies d'investigació: comentar l'ús de pseudònims per part dels autors (Valls 97, 193) i plantejar el problema de diferències i de similituds amb els sobrenoms. O bé, a nivell de la creació literària, investigar quan els personatges són anomenats amb malnoms.

Veiem com la nostra modesta aportació al conjunt de la investigació onomàstica catalana ofereix nombroses obertures de recerca.

 

---