Annex bibliogràfic nº I : Ressenya bibliogràfica

 

Proposem aquí un element metodològic en relació amb les referències bibliogràfiques esmentades al capítol 1.4.4.

Es tracta d'una ressenya exhaustiva dels articles relatius a la sobrenominació apareguts en el Butlletí Interior de la Societat d'Onomàstica, classificats per ordre cronològic de redacció.

Hi portem un breu comentari subjectiu per recalcar les principals característiques del contingut.

Més d'un han estat citats al llarg d'aquest treball i es retroben a la bibliografia. En canvi, no hi hem repetit inútilment el conjunt d'aquestes referències.

Com veureu, hem diferenciat les actes de col·loqui (considerant el nom del col·loqui com a títol, i doncs, l'hem subratllat) dels butlletins habituals pels quals és el títol de l'article que va subratllat).

Creiem que aquesta arreplega comentada serà una eina pràctica i de gran interès per als investigadors.

A més dels articles del Butlletí, hi adjuntem alguns escrits que es refereixen al tema.

Soler i Janer, Josep Maria (1979): Gentilicis dels Països Catalans, Millà, Barcelona 130 p.

De fet, la recollida de material abasta un domini lingüístic molt més ample, ja que hi caben també els malnoms col·lectius que es refereixen a poblacions. A la llista apareixen entre cometes i acompanyats del nom del poble motejat.

Maria-Àngels Vidal Colell (1980). Sobre renoms col·lectius i individuals de Llobera del Solsonès (I). Butlletí de la Societat d'Onomàstica I p40, Barcelona.

Essencialment ha pogut recuperar els noms de masos i cases, antics i moderns i classificar-los. En el número següent hi fa llargues aportacions diacròniques.

Maria-Àngels Vidal Colell (1980). Sobre renoms col·lectius i individuals de Llobera del Solsonès (II). Butlletí de la Societat d'Onomàstica II p19, Barcelona.

A continuació del llistat presentat al número I, l'autora desenvolupa recerques històriques a través de dos inventaris del segle XVI que "confirmen la persistència al llarg de més de quatre segles d'un nombre relativament important dels noms de casa del terme."

Massip, Jesús Francesc (1981). Els malnoms al Delta de l'Ebre. Butlletí de la Societat d'Onomàstica V, p40, Barcelona.

Recull de sobrenoms del poble de La Cava, classificats semànticament: animals, defectes i propietats, excrementicis, ideològics...

Acaba agraïnt el caixer de "La Caixa de Pensions" per haver deixar-lo consultar els fitxers.

Sense nom (1982). Malnoms de Mallorca. Butlletí de la Societat d'Onomàstica VIII, p14, Barcelona.

Són els malnoms del poble de Inca que no havien recollit ni Miralles ni Moreu-Rey, i que provénen d'una banda de l'arxiu parroquial (segle XVIII) i d'altra banda d'una enquesta contemporània.

Gimeno Betí, Lluís (1983). Motivacions dels renoms de la Plana Baixa(I). Butlletí de la Societat d'Onomàstica XIV, p40, Barcelona.

Les remarques prèvies són nombroses, i entre altre, insisteixen sobre la necessitat de presentar detalladament el mètode de treball que ha emprat l'investigador per recollir el material. També es destaquen les dificultats encontrades en certes ocasions, talment com la "reiterada negació a la col·laboració per part dels elements humans d'una localitat per prejudicis lingüístics. Aquest fet (...) mostra ben a les clares com és de viu encara a les nostres comarques el fenomen de sobrenom."

La classificació ocupa un article suplementari al número XV del mateix "Butlletí" i la conclusió n'és que l'anècdota, l'episodi, són les motivacions més freqüents de creació de sobrenoms, sarcàstics en major part, i poc respectuosos ni de la misèria ni de la religió.

Corredor Plaja A.-M. (1985) Els noms extralegals de Cruïlles, Monells i Sant Sadurní (Empordà) Butlletí de la Societat d'Onomàstica XXI, p44.

Estades Enseñat Joan (1985). Antropònims de Sóller i Fornalutx en 1833-II- Renoms o malnoms. Butlletí de la Societat d'Onomàstica XXI, p30, Barcelona.

Fa la ressenya dels patrònims d'aquests dos poblets, acompanyant-los dels corresponents sobrenoms (500). Els ha recollits dins El llibre de talla de 1833. Per concloure aporta algunes reflexions sobre la dificultat d'aclarir el sentit i el motiu del sobrenom:"pareix que estan empegueits, i pocs estarien contents de saber-ho".

Montaña i Martí, Maria Teresa (1985). Recull de renoms pretèrits extrets de documents tarragonins. Butlletí de la Societat d'Onomàstica XX, p11, Barcelona.

Unes llargues recerques sobre documents d'arxiu (171 referències) li han permès d'arreplegar uns pocs 130 renoms, que titlla de pretèrits, però, com ho precisa, sense negar que avuidia alguns potser han sobreviscut. A la llista alfabètica també apareix el patrònim.

Furió, Antoni (1985). "Onomàstica medieval d'Alzira. Noms, cognoms i renoms", Xè Col·loqui general de la Societat d'Onomàstica, p 285. València.

L'autor treballa a partir de les fonts fiscals que segons ell, "ens possibiliten una identificació i avaluació fidedignes de l'onomàstica medieval". Considera que el sector que paga impostos és prou representatiu de la societat; Les recerques se situen en els tres ravals d'Alzira (Ribera Alta) als segles XV i XVI i contemplen prenoms, cognoms i renoms.

Respecte a aquest tema, Furió intenta de bell antuvi, discernir els orígens del renom medieval: concentració de prenoms o heretatge familiar. En la llista que presenta, els renoms van sempre precedits per un "alias" o un "lo" i s'hi veuen indicacions de l'ofici, de l'edat, de la procedència geogràfica, o del prenom d'un parent: Joan Palau lo Vell, Joan Chico alias lo frare, Bernat Agrafull lo Roig en són alguns exemples. Cal creure que aquests "recursos no solament s'emprarien al paper, sinó que fossen utilitzats també per la comunitat veïnal".

Anna Bertomeu, Francesca. Salort Carpí, Antònia (1985). "Els malnoms de Verger", Xè Col·loqui general de la Societat d'Onomàstica, p 333. València.

L'originalitat d'aquest article que reagrupa els malnoms d'un petit vilatge de 3.867 habitants del País Valencià resideix en els comentaris anecdòtics que acompanyen la classificació. Cada cop que les investigadores han descobert l'origen del renom, el porten a peu de pàgina, en una nota: així llur classificació semàntica pren una dimensió suplementària. Un altre aspecte interessant és la distinció entre "oficis desapareguts" i "oficis actuals". Evidentment, la llista del malnoms dels quals desconeixen l'origen és llarga. Al final de l'article treuen algunes conclusions rellevants com ara la influència dels parlars catalans veïns i dels mitjans de comunicació que participen de la malnominació més moderna.

Bou Clemente, Ma Otero. Cucó Oliver, Anna (1985). "Els malnoms a L'Alcúdia", Xè Col·loqui general de la Societat d'Onomàstica, p 348. València.

Aquest article segueix l'estructura del precedent, amb una classificació mixta semàntica-origen. En canvi es distingeix per unes reflexions més nombroses. Tot primer insisteix sobre la manca de malnoms en la documentació escrita: excepte un cens del 1329, no apareixen en d'altres èpoques, "tot i que són perfectament vius en la parla quotidiana". Després les autores subratllen les diferències entre els malnoms antics i els actuals. Modernament la televisió inspira la designació extralegal. Es nota una baixa de creativitat individual. Finalment cerquen la causa de la minva de la malnominació (i la troben, sense citar-lo, en Moreu-Rey: Renoms...): acusen d'una part, "l'assistència a l'escola, amb el coneixement obligatori" del cognom oficial del company i d'altra part, la castellanització i el seu menyspreu envers el que és català, preferint-li el cosmopolitisme.

Casanova, Emili (1985). "Sobre els malnoms d'Agullent", Xè Col·loqui general de la Societat d'Onomàstica, p 361. València.

El filòleg valencià introdueix el seu article donant a conèixer la metodologia que emprà al moment de la recollida dels malnoms. És un mètode recomanable per qualsevol altra investigació sobre el tema, en una àrea restringida com ho és un sol poble. Aquí es tracta d'Agullent, 2.000 habitants, tots coneguts de l'autor. Hi va aplicar tres tipus d'enquestes: "general", amb la qual demanava llistes de sobrenoms, "reduïda", per obtenir malnoms precisos i motivacions, "personal" durant les quals interrogava els propis portadors del motiu per conèixer les raons i el moment del seu naixement.

A les conclusions hi apareixen noves nocions: segons Casanova es poden dividir els malnoms en dues categories: els anomenats "coneguts", reservats per un ús reduït, generalment impresentables en societat, i els "usats" que pertanyen a la comunicació habitual del poble o de la família.

L'autor intenta explicar la poca estabilitat de la malnominació actual. Hi veu diverses raons. Primer, el malnom neix però "no qualla" i circula entre grups reduïts. S'hi afegeix un cert perjudici que fa que la societat actual el titlla "d'inadequat a l'educació".

Finalment insisteix sobre la funció del sobrenom repetint que serví essencialment a la distinció entre persones de mateix cognom.

Presenta els sobrenoms en un llistat alfabètic.

Gargallo J. Enric (1985). " Recull de renoms del Racó d'Ademús", Xè Col·loqui general de la Societat d'Onomàstica, p 368. València.

El propòsit d'aquest recull és mostrar "una parcel·la viva de la parla del Racó", territori enquistat en terres aragoneses i castellanes. La classificació segueix més o menys el model de Moreu-Rey, amb un apartat sobre la sufixació que presenta molts exemples. No hi ha cap comentari sobre l'ús i les funcions dels renoms en aquella regió. Malgrat "bastants afinitats amb el valencià", la major part dels malnoms són en castellà.

Hervàs, Xavier (1985). "Sobre malnoms de Carlet", Xè Col·loqui general de la Societat d'Onomàstica, p 373. València.

L'autor ha emprés un treball de recerca dedicat als malnoms de la ciutat de Carlet i n'ofereix aquí un extracte on no s'estalvia ni la llarga llista de renoms recollits ni conclusions a vegades pertinents, de les quals subratllarem:

- del punt de vista morfològic, contesta l'afirmació de Moreu-Rey respecte a la quasi omnipresència d'un introductor. Ha arreplegat molts exemples de sobrenoms que no eren ni introduïts ni actualitzats per un article o un "article personal".

- del punt de vista del funcionament del sistema de malnominació, distingeix d'una banda els renoms essencials, "consolidats, sovint els més coneguts per tothom" i que designen inexorablement una persona i d'altra banda el sobrenom "pel qual la gent la coneix més". El que té més clar és el tipus d'herència que assegura la transmissió del motiu: a Carlet, el mainatge pren habitualment un sobrenom de cada progenitor, -que en té dos- i el criteri de selecció és la millor adequació al personatge: es guarda el sobrenom "més reeixit".

- del punt de vista de la desaparició del sistema, recorda opinions expressades per Joan Castaño ("Una classificació dels malnoms il·licitans...") que fa referència a la mutació urbanística que pateixen els pobles i per Moreu-Rey (Renoms...) que es veu obligat a acceptar la lògica metamorfosi de l'esquema nominatiu de la nostra societat, ella mateixa en plena transformació. Hervàs està convençut que la desaparició dels malnoms prové de l'obligatorietat de l'escola. El menyspreu de la vulgaritat, l'esnobisme ciutadà de cara a la cultura popular, li semblen segundaris, tot i que presenta exemples de carletans furiosos de veure els noms de carrers tradicionals (lligats directament a la malnominació) oficialitzats per l'ajuntament.

Moltó Llorca, Sofia (1985). "Els malnoms d'Alcoi", Xè Col·loqui general de la Societat d'Onomàstica, p 382. València.

L'autora segueix estrictament la classificació proposada per Moreu-Rey, il·lustrada aquí pels nombrosos malnoms d'Alcoi. Remarcarem que desenvolupa la rúbrica "Oficis" seguint diversos eixos, com ara les professions indicades per metonímia, per metàfora, per noms d'animal... Insisteix sobre l'activitat tèxtil, "tant decisiva per a l'economia alcoiana" i que forneix sobrenoms com "el llançaire, el drapero, borrelló, les cardaores...".

Pitarch i Almela, Vicent (1985). "Els renoms de Benlloc (la Plana alta)", Xè Col·loqui general de la Societat d'Onomàstica, p 393. València.

A base d'enquestes orals a prop dels habitants de Benlloc (1.052 habitants el 1984), Vicent Pitarch ha recollit 479 sobrenoms que endreça alfabèticament, degut que les escasses interpretacions no li permeten aplicar una classificació semàntica. Acompanya el llistat de remarques metodològiques i d'avaluacions que mereixen destacar-se. Primer, s'ha adonat que la "capacitat generadora de renoms ha començat a extingir-se". La producció actual és quasi nul·la. Pel que fa a les motivacions, són recurrents els sobrenoms que fan referència a la procedència de la persona, o al seu físic, però en canvi poques són les mostres de renoms eròtico-sexuals. Del punt de vista formal, una abundant presència de diminutius sembla indicar " mecanismes primitius o ruralitzants en la comunicació d'aquesta comunitat". Finalment, conclou amb una anècdota significativa del lloc tradicional que ocupa la malnominació en la vida social, paral·lelament a d'altres activitats: en el seu poble, quan es moria un veí, el pregoner anunciava la data de l'enterrament i identificava en veu somorta el pobre difunt. Ho cridava tres cops. En deien les "confraries". Recitada la fórmula, el cridaire pregonava amb veu alta la identificació del desaparegut mitjançant el seu renom. Amb el temps, la societat del vilatge "considerà indecorós" aquest costum. Suprimiren els renoms i no trigaren a abandonar les "confraries".

Ruaix, Josep (1986). Sobrenoms de cases de Moià (actualment vivents o recordats). Butlletí de la Societat d'Onomàstica XXV p73, Barcelona.

Les precisions preliminars insisteixen sobre el fet que es tracta d'un treball lingüístic i no pas d'un recull d'injúries que facilitaria l'ús dels malnoms, ço que prova a quin punt es temen les susceptibilitats del veinatge.

La classificació fa aparèixer nombrosos hipocorístics amb llurs corresponents prenoms, noms d'oficis, noms de masos, poblets veïns o edificis públics, i ben entès característiques personals i episodis anecdòtics.

Anònim, (1986). Malnoms de la Vall de Tavernes. Butlletí de la Societat d'Onomàstica XXV p80, Barcelona.

Situat a una cinquantena de quilòmetres de València, aquest poblet ha engendrat uns 730 sobrenoms dels quals es destaquen, segons l'autor, característiques físiques i professions -a vegades desaparegudes. Proposa una classificació alfabètica i comenta que dins un poble és necessària la distinció de veïns i que els malnoms n'alleugereixen les relacions.

Castell i Vicente, Andreu (1986). Malnoms vigents a Freginals (Montsià). Butlletí de la Societat d'Onomàstica XXV p86, Barcelona.

Després de precisar el mètode de recull que emprà, l'autor reflexiona sobre l'ús dels sobrenoms en aqueix poblet, on segons els resultats, una quarta part de la població portaria un motiu. Estableix que "la funció primordial del malnom a Freginals ha estat, i continua essent pel que fa a un nombre elevat d'habitants, la de diferenciar entre prenoms i cognoms homònims." D'ençà dels anys cinquanta, les noves generacions ja no pateixen d'aquest problema d'homonímia i de retop, lògicament, la malnominació va minvant. Tanmateix no hi ha un clar rebuig dels vells malnoms.

Es dedica un capítol sencer a l'anàlisi d'alguns aspectes formals (com ara la preposició DE, les mutacions morfològiques...) i es classifiquen els malnoms seguint un ordre lògico-semàntic.

La conclusió subratlla l'absència de renoms "malsonants", o ofensius.

Panyella, Vinyet (1987). Recull de motius de la vila de Sitges (Segles XVI-XX) Grup d'estudis sitgetants, Sitges 127 p.

Deixebla de Moreu-Rey, la Vinyet Panyella concentra les seues investigacions sobre el terme de Sitges, però no s'acontenta de les enquestes orals, sinó que amplia les recerques de manera a cobrir els diversos períodes cronològics. Per tant ha iniciat un llarg treball en els arxius locals.

La primera part la dedica doncs a les fonts documentals; s'hi destaca un nombre important de documents jurídics i comercials.

Després ve la classificació semàntica, completíssima, ja que, a més a més del sentit i de l'anècdota, a cada sobrenom se precisa la font i el període suposat d'ús.

Finalment, unes il·lustracions gràfiques permeten de reconèixer algunes de les figures sitgetanes més il·lustres.

Respall i Riba, Josep (1987). 565 renoms de Capellades. Butlletí de la Societat d'Onomàstica XXVII p43, Barcelona.

Són presentats alfabèticament, sense comentari.

Folia i Campos, Marta (1987). Malnoms d'Amposta. Butlletí de la Societat d'Onomàstica XXVII p46, Barcelona.

Presenta un punyat de sobrenoms i ho fa de manera original. Tot primer precisa qui eren els informadors (edat i procedència) i a continuació proposa d'una banda una llista semàntica -amb les habituals rúbriques- i d'altra banda una informació sobre les motivacions.

Sanjosé Latorre, Albert (1987). Sobrenoms d'Eslida (la Plana Baixa-Castelló). Butlletí de la Societat d'Onomàstica XXVIII p86, Barcelona.

Llista alfabètica extracta d'un treball universitari.

Aragonès i Cholbi, Clara (1987). Malnoms de Xàvia. Butlletí de la Societat d'Onomàstica XXX p22, Barcelona.

La introducció la dedica als procediments d'investigació, parlant dels enquestats i dels factors considerats.

Tot seguit trobem una classificació semàntica: oficis, caràcter, físic, antroponímia i anècdotes amb subgrups relatius a les imatges i la forma.

Les conclusions són d'ordre fonètic. Hi esmenta encara l'existència de sobrenoms col·lectius de pobles (els desculats designa els habitants de Xàbia) i cita algunes cançons on apareixen sobrenoms.

Manrique i Ferri, Imma. Villas i Chalamanch Montserrat (1988). Renoms i noms de casa del terme de Breda i Rodal. Butlletí de la Societat d'Onomàstica XXXI p12, Barcelona.

No hi ha cap dubte que noms de cases i renoms individuals sovint es confonen, ho van confirmar les persones enquestades a Breda. Aquest material és "la plasmació de la memòria" de tres habitants, segons diuen els investigadors tot i que reconeixen que s'han enfrontat a llur reticència car consideraven els sobrenoms com "una burla i que calia que desapareguessin".

La classificació segueix el model de Moreu-Rey.

A. Iglesias (1989) "el blasón popular de los Farinatos" i

A. Iglesias (1991) "el blasón popular del campo de agadones". D'una sèrie d'articles que l'autor ens ha volgut enviar, n'hem seleccionat dos per llur anàlisi dels sobrenoms col·lectius. Enfoca la qüestió sobre el comportament etnocentrista de la comunitat i estableix lligams entre el medi (fauna, flora...) i els sobrenoms.

Mikael Madeg (1989) Le livre des surnoms du Léon Breiz-Nevez, Brest.

Aquest llibre recull els sobrenoms bretons de Léon, classificats alfabèticament i àmpliament comentats, a cada article. Així s'hi combinen la traducció, l'explicació de l'anècdota que originà l'apel·lació, i algunes reflexions de l'autor respecte al paper que fan els sobrenoms i llur característiques.

 

 

Ciro Fadda (1989) Xistos alguerésos, Gràfiques Cerri, L'Alguer.

Ja feia temps que Ciro Fadda havia recollit els malnoms de l'Alguer, i havien quedat sense publicació comentada. En aquest volum, l'autor proposa una llista de tots els 'xistos', classificats i dividits en seccions lògico-semàntiques ("xistos de despit", "animals", "empleos", "forasters"...) que, inevitablement, concentren molts sobrenoms a "xistos de cada manera" o sia els inclassificables. Una segona part és dedicada a l'explicació etiològica de certs sobrenoms, amb dibuixos humorístics que il·lustren les anècdotes. El prefaci (firmat Antoni Nughes) i la introducció aporten un munt d'informacions en quant al paper que fa la sobrenominació al port català de Sardenya.

Vallès Ferrer, Lluïsa (1989). Els renoms del "Serrallo" de Tarragona. Butlletí de la Societat d'Onomàstica XXXV p33, i XXXVI p51 Barcelona.

El 1974 es va fer una enquesta a prop dels habitants d'aquest barri marítim -i tan entranyable- de Tarragona; aquest n'és el resultat pel que fa a l'antroponímia.

S'han classificat els renoms seguint un ordre lògico-semàntic, tot esmentant el prenom i l'anècdota a l'origen del sobrenom.

Alonso, Manel. Espinosa, Mila. Montesionos, Esther (1989). "Malnoms d'algunes partides del camp d'Elx", XIVè Col·loqui general de la Societat d'Onomàstica, XLIII, p161. Alacant 1991.

Presenta el material recollit sota forma de llistat alfabètic, sense intenció de guiar el lector cap a interpretacions lògico-semàntica, "per tal d'oferir una exposició clara, objectiva i exempta dels possibles problemes d'ambigüetat i subjectivisme". L'única motivació expressada és el desig de conservar mostres del "geni d'aquesta riquesa popular autòctona". Algunes explicacions, essencialment lligades a un episodi remarcable, acompanyen els sobrenoms.

Castaño i Garcia, Joan (1989). "Un repertori de malnoms il·licitans del segle XIX", XIVè Col·loqui general de la Societat d'Onomàstica, XLIII, p 164. Alacant 1991.

A partir d'un document redactat al 1898 per l'arxiver de la vila, en Pere Ibarra, l'autor d'aquesta comunicació comenta els 600 sobrenoms repertoriats. Segueix escrupolosament la classificació de Moreu-Rey tot i que reconeix que la feina "ha estat certament dificultosa per desconèixer l'origen, el significat" dels sobrenoms. De les conclusions farem ressaltar d'una banda la presència d'un gran nombre de paraules castellanes i d'altra banda les recurrències dels temes lligats als oficis i -suposadament- al físic. A més a més subratllarem -encara que l'autor no ho menciona- la impressionant llista de sobrenoms que procedeixen d'una metàfora o d'una comparació amb els animals. Finalment gràcies a les notes documentades ens adonem de la importància de les referències locals; molts renoms emanen de la vida íntima del nucli urbà estudiat: "peus i ventres" és un menjar típic de l'indret, "Xolet" apareix en una frase feta pròpiament il·licitana, "la Nit de l'Albà" és el nom d'una celebració religiosa... per citar-ne només alguns exemples.

Ivorra i Maestre, Dolors. Jover i Pons, Ma Reis (1989). "Els malnoms d'Agost", XIVè Col·loqui general de la Societat d'Onomàstica, XLIII, p174. Alacant 1991.

Es tracta d'una classificació segons algunes rúbriques lògico-semàntiques, sense explicació prèvia. Alguna anècdota il·lustra els sobrenoms.

Juan, R. Pasqual, M.E. (1989). "Els malnoms de Cocentaina", XIVè Col·loqui general de la Societat d'Onomàstica, XLIII, p178. Alacant 1991.

Aqueixa extensíssima llista de sobrenoms permet que els seus autors concloguin que la malnominació és el mirall de la imaginació del poble, "mitjançant les realitzacions fonètiques i les variacions morfològiques, així com els diferents camps semàntics de la paraula". Han classificat les troballes segons l'origen (7 rúbriques), el que provoca un amuntegament de malnoms a la rúbrica "altres".

Pastor i Fluixà, Jaume (1989). "Sobre els malnoms de Calp", XIVè Col·loqui general de la Societat d'Onomàstica, XLIII, p185. Alacant 1991.

El 1953 el rector de Calp publicava un recull de malnoms del seu poble, sense malfiar-se de les conseqüències que el llistat provocaria. Són aquells sobrenoms que reprodueix i classifica Jaume Pastor. A banda d'aquesta recopilació, intenta una comparació amb dos censos dels caps de casa del mateix vilatge (1840 i 1843) on s'hi afegeixen a vegades els malnoms. Alguns han resistit al temps, d'altres han sofert un camuflatge castellà.

Pastor i Gosàlbez, Immaculada (1989). "Malnoms de Mutxamel", XIVè Col·loqui general de la Societat d'Onomàstica, XLIII, p188. Alacant 1991.

Bàsicament, l'autora comenta que la quasi totalitat dels noms de Mutxamel són en castellà, i que en canvi, la majoria de malnoms són en català. De la classificació que en fa, remarquem els sobrenoms lligats a un topònim (nom de finca, d'un lloc del poble, d'un lloc dels voltants del poble) en relació directa amb el propi terme de Mutxamel.

Payà Beltrà, Pasqual. Segura Felipe, Anna (1989). "Malnoms de Novelda", XIVè Col·loqui general de la Societat d'Onomàstica, XLIII, p192. Alacant 1991.

Es tracta d'una llista alfabètica, ordenada per Na Segura, que conté els sobrenoms de Novelda, arreplegats per en Payà.

Pellicer Herrero, Anna Maria (1989). "Els malnoms de Benigànim", XIVè Col·loqui general de la Societat d'Onomàstica, XLIII, p 196. Alacant 1991.

Després de situar geogràficament el territori de Benigànim, l'autora comenta com ha pogut observar un ús constant de malnoms, sobretot de part de la gent gran. Diferencia els sobrenoms "presentables" dels "impresentables", altrament dit els que serveixen en qualsevol ocasió dels que sorgeixen quan el motejat és absent. Reflexiona també sobre les funcions de la malnominació: diferenciadora en temps remots, avuidia "amb motivacions purament humanes", amb evident "intenció ofensiva o irònica".

Presenta una llista de 585 renoms, classificats alfabèticament i acompanyats d'algunes anècdotes. Li suggereixen diverses reflexions en quant a les transformacions formals que han patit al llarg dels anys (femenització, pluralització, derivació...) i també respecte a la influència del castellà. Recalquem aquest aspecte perquè Anna Maria Pellicer avança en tres direccions: tot primer ens assebenta que "la pressió de l'idioma castellà al País Valencià ha estat donada en gran manera per la influència de la televisió i del cinema", el que explica la presència de noms propis (actors o personatges) en els malnoms; segon, intueix que certs "castellanismes són volguts", car carreguen el bateig extralegal d'una connotació despectiva; finalment fa referència als prenoms castellans que corrien ja des de temps i que "més tard es convertiran en malnoms".

Poveda Jordà, Ma. Lluïsa (1989). "Els malnoms de Monòver", XIVè Col·loqui general de la Societat d'Onomàstica, XLIII, p 203. Alacant 1991.

Gràcies a enquestes orals, la investigadora ha recollit prop de 400 sobrenoms que presenta sota el model de classificació de Moreu-Rey. Comenta que a Monòver, un sobrenom heredat per tradició familiar, "es considera com a atorgador de prestigi". Assegura també que la majoria dels pobles del País Valencià tenen "com a una de les seues components principals el fet de la ironia".

Puchades Pastor, Ma. Empar (1989). "Els malnoms d'Alfafar", XIVè Col·loqui general de la Societat d'Onomàstica, XLIII, p209. Alacant 1991.

A pesar de la forta immigració de parla castellana que pateix Alfafar des dels anys setanta, s'han pogut recollir força sobrenoms que reflecteixen encara el parlar autòcton. La investigadora ens els proposa seguint la classificació habitual i afegeix en nota el motiu del bateig. Tot al llarg del seu comentari sorgeix una vaga impressió d'actituds cohibides: creu que molts orígens queden desconeguts potser a causa de "silenciament exprés o latent"; d'altra band, sap que existeix una llibreta que dos motejadors han omplert amb llurs creació, però no hi ha tingut accés. Finalment oposa dos sentiments que ha trobat entre la població: els nostàlgics que els reca de veure desaparèixer la malnominació, i els que la consideren "com un tret de societats incultes i endarrerides".

Satorres Calabuig, Ma. Àngels (1989). "Els malnoms a Bocairent", XIVè Col·loqui general de la Societat d'Onomàstica, XLIII, p217. Alacant 1991.

A Bocairent, dominen els sobrenoms que tenen per base la toponímia rural. És la principal conclusió que treu Ma. Àngels Satorres en aquest article que arreplega 761 malnoms. L'explicació prové de la gran quantitat de masos que hi ha al terme. Dedica un altre parràgraf a les mutacions formals que sufreixen certs malnoms. En tercer lloc destaca les paraules que tenen un gran interès del punt de vista lexical. Aqueixos sobrenoms són una aportació suplementària a la dialectologia.

Sendra Pérez, Bautista. Comendador Duran, Ambrosio (1989). "Malnoms de Pego", XIVè Col·loqui general de la Societat d'Onomàstica, XLIII, p225. Alacant 1991.

L'estabilitat demogràfica és un factor determinant a l'hora de la conservació dels malnoms, afirma l'autor d'aqueix article, i per prova presenta una llarga llista recuperada a Pego, poblet de la Marina Alta. Hi afegeix que "el caràcter obert i irònic de la gent del camp" influeix força la malnominació. La classificació que proposa vacil·la entre semàntica i origen, com la de Moreu-Rey.

Tormo Colomina, Josep (1989). "Mil malnoms alcoians", XIVè Col·loqui general de la Societat d'Onomàstica, XLIII, p232. Alacant 1991.

Aquest article, molt originalment, comenta certs aspectes de la malnominació a Alcoi a base d'un miler de sobrenoms recollits a prop de la gent gran. De bell antuvi l'autor recorda que a Alcoi, "ens coneixem tots", i que malgrat una situació industrial d'una semicapital (70.000 hab.), l'ambient humà que s'hi respira permet l'elaboració i la supervivència de la poesia popular.

Els primers comentaris interessen el castellà, usat amb l'objectiu de "ridiculitzar, emfatitzar o magnificar" el portador del renom. Cita La Doble fea, Fatiga, o encara La Reforma Agraria .

Després, analitza els menesters de combinar els elements antroponímics : és molt corrent recòrrer a la unitat "prenom+malnom" per assegurar la distinció dels individus. Un exemple il·lustratiu és el cas dels "Peps": Pep l'Andalús, Pep Taranyina, Pepe Penca , per citar-ne alguns.

Per acabar fa una relació històrica dels sobrenoms alcoians més cèlebres.

Els mil malnoms són classificats alfabèticament i la meitat porta una explicació sobre l'origen.

Zaragozà, Marina (1989). "Aproximació als malnoms de Silla", XIVè Col·loqui general de la Societat d'Onomàstica, XLIII, p252. Alacant 1991.

Enquestant en el vilatge on va néixer, l'autora de l'article ha pogut analitzar de molt a prop l'ús dels sobrenoms i algunes pecularietats formals, com ara el paper de l'article introductor segons a qui es refereix el malnom, o segons què significa. Pel que fa a la vitalitat dels renoms a Silla, cal remarcar que a vegades, malgrat la desaparició de la persona motejada i àdhuc dels seus descendents, pot ocòrrer que el sobrenom sobrevisqués com a sinònim d'allò que caracteritzava l'individu en qüestió; per exemple "la Tia Castellona" ha quedat viu per a designar una persona grossa. Finalment no ens sorprendrem de constatar amb Marina Zaragozà que "moltes paraules de la més fonda arrel catalana s'han quedat fossilitzades en els malnoms".

Proposa una classificació semàntica i en promet una d'alfabètica que no trobem aquí.

Alemany, Rafael (1989). "Malnoms i topònims de Callosa d'en Sarrià en la miscel·lània folklòrica d'Adolf Salvà De la marina i muntanya ", XIVè Col·loqui general de la Societat d'Onomàstica, XLIII p259. Alacant 1991.

Adolf Salvà va confegir entre el 1932 i el 1934 una obra que reunia un immens material folklòric: cançons, endevinalles, coples, festes... Va ser en Rafael Alemany qui es va encarregar, el 1988, de la publicació de la miscel·lània que homenatjava el cèlebre folklorista valencià. L'objecte d'aquesta comunicació és de posar l'èmfasi sobre la riquesa que conté aquest material, i precisament respecte als topònims i als malnoms. Són 54 els renoms que procedeixen del buidatge de la miscel·lània; en fa una classificació semàntica que algunes esmenes interpretatives aclareixen.

Biosca Postius, Mercè (1989). "Noms de casa, renoms i zoònims en l'obra de Jesús Moncada", XIVè Col·loqui general de la Societat d'Onomàstica, XLIII, p269. Alacant 1991.

A l'obra literària de Jesús Moncada s'hi troben malnoms en orri. L'anàlisi que podem llegir aquí revela un desig de versemblança, ja que el context rural no pot prescindir de renoms. Més encara, apareix una voluntat d'ajudar el lector a reconèixer els innombrables personatges dels llibres, "com en la vida real", remarca la Mercè Biosca. Finalment ens adonem que alguns sobrenoms esmentats són reals - o adaptats- però que la majoria són fruits del sentit de l'humor de l'autor.

La classificació separa els noms de casa dels renoms i precisa en cada cas els que són col·lectius o individuals.

Espinós i Ferràndiz, Consol (1989). "Els malnoms en l'obra de Joaquim Martí i Gadea", XIVè Col·loqui general de la Societat d'Onomàstica, XLIII, p307. Alacant 1991.

La riquesa folklòrica de l'obra de Joaquim Martí es dobla quan un onomàstic se'n cuida. Consol Espinós extrau de dues obres on el tema central és el poble natal de l'etnògraf, Balones, una quantitat impressionant de sobrenoms. Aquest material data de la segona meitat del segle XIX i es refereix segurament a uns 4oo habitants, "tots protagonistes: rics i pobres, homes i dones, joves i vells, sense cap tipus de discriminació i on cadascú és qui pareix."

La classificació és alfabètica.

Planas Ferrer, Rosa (1991). Els malnoms dels "xuetes" de Mallorca (s. XVII-XX). Butlletí de la Societat d'Onomàstica XLV, p1, Barcelona.

L'estudi es centra en la comunitat jueva de Mallorca que originà, al llarg dels segles, nombrosos sobrenoms. Un dels propòsits és descobrir els malnoms d'origen antisemita i diferenciar-los dels que produí el propi col·lectiu judaíc.

Basant-se en les fonts històriques que serven l'Arxiu del Regne de Mallorca i l'Arxiu Diocesà de Ciutat de Mallorca, la investigació revela clarament que al segle XVII els exemples trobats no demostren cap "intencionalitat denigratòria"però que, en canvi a la centúria següent "el malnom és un indicador del grau d'antisemitisme que, en determinats moments històrics, es desenvolupà a l'illa". La devoció, el culte, les tradicions jueves forneixen els motius. Sembla que el protagonisme social inciti a la malnominació, ja que els llinatges més afectats per la nominació extralegal pertanyen als grups més influents.

La llista presentada conté 441 sobrenoms, ordenats alfabèticament. Dóna compte de l'any d'enregistrament i si se sap, del llinatge.

Garcia Fraquet, Gabriel (1991). Un recull versificat dels malnoms de Gandia a finals del segle passat Butlletí de la Societat d'Onomàstica XLVII, p13, Barcelona.

Abans d'emprendre la clàssica ordenació semàntica, l'autor de l'article analitza detalladament el document sobre el qual treballa: es tracta d'un llistat de sobrenoms, juxtaposats per mor que ritmin, sense intenció de contar cap història o explicar anècdotes. Prova d'esbrinar a qui atribuir l'autoria (potser a un trio d'amics) i a qui s'adreça aquesta "poesia".

La segona part contempla els aspectes formals: determinants, derivacions, variants i influxos forasters. És cert que l'originalitat del document (tant per la seva forma com pel seu origen) ofereix un considerable interès lexicogràfic però alhora dificulta la classificació semàntica. Tots aquests renoms són "susceptibles d'un alt grau de polisèmia" i són carregats, possiblement, d'ironia, constata Garcia Frasquet afegint que "aquest problema metodològic sembla indefugible".

Segueix la llista ordenada dels 402 sobrenoms.

Querol Puig, Ernest (1991). "La metodologia en els 10 anys d'estudis de toponímia de la Societat d'Onomàstica", XVIè Col·loqui general de la Societat d'Onomàstica, p35. Castelló de la Plana 1992.

És un recapitulatiu de tots els articles publicats al butlletí interior (fins al nº41) que fa aparèixer el tema estudiat, l'autor, la metodologia i ben segur la localització, entre altres coses. Sobre el tema que ens ocupa rellevem:

Revista nº1, "Normes.." de JMM. p29

Revista nº 12, "Sobrenoms..." de EMR. p34

Revista nº18, "Renoms de Poblet..." de AA. p23

Però l'anotació que precisa el tema no és prou completa, i no podem esbrinar tots els articles relatius a la malnominació. Entre altres descuida:

Revista nº1, " Renoms de Llobera..." de Vidal Collell p 40

Revista nº21, "Noms extralegals..." de Corredor Plaja p44

Revista nº14,"motivacions...(I)" de Gimeno Betí

Revista nº15, "motivacions ...(II)" de Gimeno Betí

Conclou (p50) constatant que els mètodes més seguits pels membres de la societat és la " transcripció " , l'inventari. Comenta que són nombroses les vies que apropen el llenguatge a la societat ; entre altres cita la sociologia, l'etnologia, l'antropologia i s'adona que "la majoria dels estudis tenen com a finalitat el coneixement de la societat (...) i el llenguatge és l'intermediari que hi porta."

Bernat Jesús, Guardiola Ferran (1991). "Els malnoms d'Almassora", XVIè Col·loqui general de la Societat d'Onomàstica, p443. Castelló de la Plana 1992.

A partir d'un treball didàctic organitzat en col·laboració amb diversos professors, pares i alumnes, s'ha pogut elaborar una anàlisi completa d'un corpus de més de mil malnoms.

Algunes observacions obren l'article. La primera identifica clarament el significat de cada categoria que estructura la classificació: ofici, físic, nom, relacions familiars, etc. Després vénen aclariments lingüístics. Els sobrenoms han permès establir una mostra dels trets dialectals més significatius de l'indret enquestat, com ara l'obertura vocàlica de la E que passa a A (L'Ascolà ).

En un tercer paràgraf es desenvolupa l'ús dels diminutius, presents en totes les categories etiològiques, amb diverses funcions: afectiu (el Ceguet ), minvador (Budellet ), fill/filla de (Feliuet ), i també com a diferenciador de famílies (el Sedero, el Sederet ). Notarem una interessant reflexió sobre un "doblet de sufixos": semblaria que enfront del lèxic comú que empra el sufix -er per a designar una professió, els malnoms ells, han preferit el sufix -ero. Segons l'autor de l'article, el sufix -ero, que no pervindria d'un manlleu castellà, "dóna un tret distintiu de "malnom"". Segueix la llista alfabètica dels renoms, amb les columnes que resumeixen la classificació semàntica, els comentaris etiològics i les remarques de caire formal.

Biosca Postius Carme, Garcia Navarro, Anna (1991). "Malnoms de Vinalesa", XVIè Col·loqui general de la Societat d'Onomàstica, p479. Castelló de la Plana 1992.

Sobre el terme de Vinalesa han recollit uns 200 sobrenoms, diguem-ne tradicionals , i alguns "pre-malnoms", moderns, pels quals no "se sap si arribaran a fixar-se".

En el curs de les enquestes han remarcat que molts sobrenoms se repetien a causa de la femenització, o per herència de pare a fill. Afegeixen que "en moltes famílies és el propi cognom el que fa la funció de malnom". Esmenten els trets lingüístics que apareixen amb més freqüència; corresponen amb les característiques de la zona. Lexicalment insisteixen sobre l'ús abundant de diminutius i sobre la influència del castellà.

La classificació segueix l'esquema de Moreu-Rey.

Corredor Plaja, Anna Maria (1991). "Els motius de Pals (Baix Empordà)", XVIè Col·loqui general de la Societat d'Onomàstica, p487. Castelló de la Plana 1992.

Les consideracions a l'entorn dels sobrenoms recollits formen el gruix de l'article i forneixen resultats interessants.

D'una part, en relació amb l'origen dels renoms, l'autora il·lustra les diverses funcions que pot tenir el malnom i pren en compte l'autoria del bateig, que escapa totalment a la persona més implicada, el motejat.

D'altra part reflexiona sobre la vigència del malnom i cerca les causes de la seva desaparició/persistència: mort del portador o camuflatge en nom de casa, femenització o castellanització... Responsabilitza la "propietat camaleònica que posseeixen els motius" com a garantia de continuïtat i alhora com a obstacle a la descoberta de "la motivació primera".

Dedica un altre paràgraf a l'alternança dels introductors el/en i conclou que als adjectius que funcionen com a sobrenoms, si van introduïts per en (en Blau ), els podem considerar com a "substitut del nom" , i si van introduïts per el (el Vermei ), significa que no arriben "a tenir la categoria de nom propi".

Després de fer la ressenya de tots els models d'estructura que presenten els sobrenoms, contempla un aspecte metodològic de primera importància: "la relació de l'investigador amb la zona on es vol portar a terme la recollida de material"; la millor postura per qui fa les recerques és trobar-se en un poble que coneix molt, on sabrà anar directament a les persones que cal consultar, amb confiança recíproca.

La conclusió de l'article ens fa compartir amb entusiasme les ganes de descobrir el mecanisme de la creació dels malnoms, sense quedar asserenat quan un enquestat deixa anar el típic "sempre se n'ha dit així". La llista completa dels sobrenoms la trobem al nºXLVI, p56 del Butlletí.

Forcadell Saport, Josep (1991). "Els renoms de Castelló de la Plana", XVIè Col·loqui general de la Societat d'Onomàstica, p497. Castelló de la Plana 1992.

La situació a Castelló de la Plana és el resultat dels canvis econòmics i socials que s'han produït durant els anys seixanta, transformant profundament l'estructura de la ciutat, i de pas, les relacions entre veïns. Malgrat tot Josep Forcadell ha recollit uns set-cents sobrenoms.

L'anàlisi de les característiques fonètiques del material arreplegat ocupa la primera part de l'article; li és adjuntada una explicació lexical.

La segona part l'autor la dedica als "procediments lingüístics utilitzats per a la creació dels renoms", o sia la derivació, la masculinització i el recurs invers, la feminització. Tracta també la composició dels malnoms (juxtaposició verb/adjectiu/substantiu o encara amb preposició) i finalment cita el fenomen "d'habilitació", que seria casos d'adjectius presos ("habilitats") com a renoms.

La part dialectològica se centra sobre les influències del castellà: font insòlita per individualitzar el motejat, d'una part, i d'altra part suport de vocabulari nou (conceptes i objectes) com ara Canyon, Traje,Tremendo.

Finalment, la llista alfabètica dels sobrenoms de Castelló de la Plana tanca l'article amb, en apèndix, una llista del 1935 extreta d'una obra literària.

Mulet i Escrivà, Francesc-Josep (1991). "Els malnoms de Beniarbeig", XVIè Col·loqui general de la Societat d'Onomàstica, p509. Castelló de la Plana 1992.

Dóna la llista de sobrenoms, antics i recents, de Beniarbeig, poble d'uns 1100 habitants.

Corredor Plaja, Anna Maria (1992). "Renoms i eleccions municipals a Pals". Butlletí de la Societat d'Onomàstica L, LI p64, Barcelona.

Com a complement actualitzat d'un precedent article, Corredor Plaja fa una aportació de sobrenoms apareguts a l'ocasió de les eleccions municipals del 1991.

Entre ells, els "mots letàrgics", que aparentment s'havien adormit i que han trobat un nou pretext per revitalitzar-se.

Insisteix sobre el fet que la supervivència d'aquest material és incerta; però no manquen ocasions que afavoreixen la creació de renoms. Fa la prova que la malnominació no és en desús.

Garcia Grau, Manuel (1992). "Noms de cases i masos del Castell de Cabres (Morella)", XVIIè Col·loqui general de la Societat d'Onomàstica, p271. Barcelona.

Fa una recuperació dels noms de cases i masos abans que siguin definitivament substituïts pels cognoms dels nous propietaris. Cal dir que al poblet hi resideix en permanència una vintena d'habitants. La classificació segueix les rúbriques habituals i hi trobem els antics noms de les 112 llars que aleshores mantenien una activitat agrícola de muntanya.

Corredor, Anna-Maria (1993). "Un exemple de malnoms eventuals en un document dels anys 1577-1657: els noms d'ofici", XVIIIè Col·loqui general de la Societat d'Onomàstica, p68. Girona.

D'un llibre de baptismes de Pals (1577-1657) ha extret 56 noms d'oficis que apareixen després del cognom, sense article. No els vol considerar com a malnom, només com a una informació. D'altra part, referint-se als escrits de Moreu-Rey on calcula que una quarta part dels sobrenoms provenen de noms d'oficis, esmenta els diferents renoms de Pals, recollits pel mateix període.

En conclusió s'adona que obté una visió aproximativa del panorama laboral del moment: les feines més freqüents són relacionades al camp. Pals devia tenir una certa activitat marinera si jutgem per la presència de pescadors i pels mercaders i negociants: activitat comercial.

Mas, Antoni (1993). "Els malnoms de Santa Pola", XVIIIè Col·loqui general de la Societat d'Onomàstica, p71. Girona.

Santa Pola es situa en una zona de gran influència castellana i on la població autòctona ja no passa del 50%. Destaca les característiques fonològiques i morfològiques dialectals que es reflecteixen en els malnoms.

I en lexicologia propugna un estudi dels camps semàntics, però es refusa a fer una divisió temàtica.

Segueix l'inventari alfabètic dels malnoms: gènere, (proposta) d'interpretació de l'origen i a vegades definició del mot i de cops fonètica.

Ordina, Antoni (1993). "Malnomenació a l'antropotoponímia pitiüsa. Una aproximació al cas de Formentera", XVIIIè Col·loqui general de la Societat d'Onomàstica, p85. Girona.

A partir del corpus de topònims recollits (7803), es vol apropar a la dimensió que assoleixen els antropònims, i més particularment, els malnoms. Dels 1025 topònims de Formentera s'estudiaran els malnoms, d'origen individuals però que sovint han passat a nom de casa, originat en la major part dels casos per prenoms o noms.

L'elevada densitat d'antropònims usats en la toponímia a les Pitiüses s'explica per dos factors conjugats alhora: d'una banda, un minifundisme lligat al creixement vegetatiu i a un poblament en disseminat (el que provoca un gran nombre de topònims relatius a noms de cases) i d'altra banda la multiplicació dels mateixos cognoms, agreujada per la tradició de reproduir els mateixos prenoms (l'antroponímia legal perd la capacitat de distingir els homònims).

A les Pitiüses s'observa la primacia dels malnoms (50% dels antrop). Però evidentment és impossible avui distingir els malnoms dels prenoms, dels noms d'oficis etc., fet que relativitza molt els resultats.

La casa és entesa com a articulació relacional bàsica. Constitueix juntament amb la finca, i en certa manera també amb la família, una unitat gairebé inseparable. És, per tant, el de les Pitiüses, el regne del nom de casa, puix que aquí absorbeix les possibilitats de significació de malnom, que es veu reduït als nuclis de població com a motiu, o en el camp en sentit sovint negatiu i quasi mai transmès. Finalment tracta de les formes dels topònims en qüestió: article, femenins, prenoms, habitatges.

Planas, Maria Rosa (1993). "La malnomenació en el context del barri del Sagell de la Ciutat de Mallorca (segles XVII-XX)", XVIIIè Col·loqui general de la Societat d'Onomàstica, p91. Girona.

El malnom en la població jueva és antic i apareix en la documentació escrita així com en alguns topònims del call. Però no es tracta d'una malnominació que evidencia llur diferència ètnica o religiosa.

Però tot canvia quan la inquisició espanyola s'instal·la sobre l'illa, forçant els jueus a convertir-se. Es crea un lèxic jueu en referència al que és cristià i els individus, matrimonis o infants reben sobrenoms segons llur situació (parella mixta "malmesclats", fills "mitja sang", Jesús és "Joan Peroni"...) I a partir d'aquest procés de segregació neixarà la paraula "xueta", gent maleïda amb la qual ningú voldrà tenir res a veure. Apareix el 1688 per designar els descendents de conversos del barri del Sagell, i amb ella tot un seguit de paraules per a designar els diferents components de la societat jueva de l'indret.

Conclou que , entre altre, el malnom ha servit per a suplantar llinatges rebutjats.

Si bé els primers testimonis, neutres, clàssics, deuen provenir de la própia comunitat, els següents (segle XVIII), ans el contrari, foren donats des de l'exterior amb clara voluntat al·lusiva a la condició xueta per humiliar-la: "marxandos" (ofici habitual), " clava cristos" i " martellets" en referència a la crucifixió; "mistos" (fusta de la Creu), "cadafets"(ocellets), "fendis" (fracassats), "Getas" (geperuts) .

Grimalt Gelabert, Rodríguez Gomila (1993). "Els noms de família dels xuetes a manacor (Mallorca)", XVIIIè Col·loqui general de la Societat d'Onomàstica, p194. Girona.

Una quinzena de llinatges mallorquins, acusats de judaisme, van ser discriminats per la Inquisició . Aquests "xuetes" manifestaren una perdurable endogàmia. El nom de casa va passar a ser el principal element identificador. El material recollit (enquestes orals i documents escrits) concerneix Manacor .

Davant el fet d'un grup social marcat pel rebuig per part de la resta de la població, el nom, el renom, no és compartit amb d'altres famílies no marginades. Essencialment es tracta de prenoms (Baltasar, Manuel..), professions (argenter, boter...), etc. Però hi fan falta referències toponimístiques, fenomen lligat a la manca de dedicació agrícola d'aquesta minoria (és un element diferenciador envers la resta de la població manacorina). No s'hi troben noms de casa ofensius o despectius (però sí en el conjunt del malnomari de Manacor).

Bota, Josep (1993). "Els motius de Blanes: processos d'identificació i renoms entre 1560 i 1990", XVIIIè Col·loqui general de la Societat d'Onomàstica, p119. Girona.

1) Pretén, gràcies als registres parroquials del poble, establir el procés de conversió del renoms en cognoms -o el manteniment com a renom-. Dóna els esquemes sota els quals es presenta la informació, basada essencialment sobre el pare del nadó (en el cas dels bateigs), però incluent-hi la mare, els padrins.

2) Cercant renoms en els registres dels segles XVI i XVII, sembla deduir-se que si bé el procés de formació dels cognoms és consolidat, encara no està acabat del tot. En efecte, al costat de les classes altes que necessiten lligar la seva identificació a llurs possessions hi ha una àmplia massa analfabeta que, en alguns casos, encara no ha consolidat el seu cognom.

Els renoms apareixen quan el transcriptor es veu obligat a completar la informació, mogut per la necessitat d'una identificació cada vegada més clara i precisa. Les raons aparents de la creació o fossilització dels renoms en aquella època, en aqueix vilatge, és la identificació de les persones d'una mateixa nissaga, i els segles XVI i XVII n'usaren a profusió, essencialment amb el lligam "antic", substituït poc després per "Y". Aquest concepte fou introduït per les classes socials benestants.

Del punt de vista metodològic explica quins són els factors rellevants per a establir una frontera entre noms i renoms. Són els llibres d'òbits que van tenir més rendiment.

Segueix la llista (font, prenom, nom, concepte, segon nom, altre).

Precisament per al sobrenoms, el treball classifica els que han tingut

-un cicle complet (renom>cognom, i quan s'extingeix la família>renom) ex: 1567 Banyoles.

- un cicle incomplet (renom>cognom) ex: 1568 Gotes

- renom>renom ex: 1561 Gall trenat

- cognom>renom. ex.: 1566 Gall

3) Una altra font de la qual se serveix l'autor és un llibret aparentment publicat al 1901 que recull els sobrenoms de l'indret. És interessant veure -malgrat l'anonimat- totes les justificacions que porten en preàmbul de l'opuscle a fi de no desagradar.

4) Del conjunt en fa una classificació alfabètica.

Martí, Joaquim (1993). "Malnoms valencians del segle XIX", XVIIIè Col·loqui general de la Societat d'Onomàstica, p199. Girona.

A base de sainets, "col·loquis", poesia popular, es tracta d'estudiar els sobrenoms a la literatura popular valenciana. Llur funció, donar més realisme a textos d'ambient rural, provocar el somriure del públic, o de cops, senzillament, assegurar una rima. Alguns van assolir una gran popularitat al segle XIX, i això va fer que fossin represos per altres autors. Ex.: Nelo el tripero, Pep de Quelo.

Cita alguns casos de sobrenoms gentilicis (col·lectius), múltiples a vegades per al mateix poble. I reflexions del folklorista J. Martí Gadea (1906) que creu que els valencians són especialment propensos a fer ús dels malnoms , i ho atribueix a dues raons fonamentals : el caràcter "expansiu, guasó y festiu dels valencians" i pel que fa, en concret, als sobrenoms gentilicis, l'herència aràbiga, que, segons ell, també fou determinant en el costum popular valencià de "fer arca" entre pobles veïns, i en general en les "pelees que alguns pobles han sostengut d'asta fa pochs anys", les quals els moros "encara les tenen en Àfrica". D'aquestes rivalitats antigues sorgirien els malnoms que "porten casi tots els pobles del nostre reyne".

A més cita una tercera raó: l'orgull i l'amor propi, que tenen tots els pobles, volent ser més que els demés. Cita alguns extracte teatrals on els protagonistes discuteixen del malnom i de la seua evolució, de pare a fill (negre>morat>lila) o com l'usen quan se saluden.

Característiques formals estudiades: E- inicial >A, apitxament, metàtesi, simplificació (ct>t retora- l·l>l guala, -) monoftongació eu>o, -ada>-à, assimilació (taballes<tovalles, musalmà<musulmà), dissimilació (flare, tiple), etc.

Els valencianismes (alguns no documentats en el DCVB ni DECLC) són molt desenvolupats.

Classificació lògico-semàntica amb rúbriques detallades.

Ripoll, Esteve (1993). "Malnoms de Castelló d'Empúries: una auca de J. Puig Dalmau", XVIIIè Col·loqui general de la Societat d'Onomàstica, p104. Girona.

A partir d'un text humorístic (una auca) que integra els sobrenoms del poble, l'autor proposa una classificació semàntica: malnoms derivats d'oficis, que es deriven de referències territorials, etc. però sense cap comentari.

Figueras, Narcís. Puig, Roser (1993). "Malnoms de delinqüents. Un exemple de treball sobre el "Boletín Oficial de la Provincia" Girona, 1844", XVIIIè Col·loqui general de la Societat d'Onomàstica, p231. Girona.

Per un buidatge dels documents judicials de Girona de l'any 1844, els autors recuperen els sobrenoms de les persones perseguides per haver atemptat contra la propietat o els individus.

El renom pot haver estat adquirit al llarg de la vida delictiva o bé provenir de la família. Són semblants als renoms que apareixen en altres reculls.

La classificació fa aparèixer una profusió de compostos i de derivats de prenoms.

La resta és habitual. La classificació és geogràfica: per cada població, els seus sobrenoms.

Lluch, Rosa. Bramon, Dolors (1993). "Onomàstica i malnomenació recollida pels veterinaris Albert i esteve Bramont (Banyoles 1936-1979)", XVIIIè Col·loqui general de la Societat d'Onomàstica, p235. Girona.

De les llibretes on el seu avi apuntava el nom dels clients, l'autor ha recuperat els malnoms. La llista és llarga i segueix una classificació geogràfica. El més gran interès immediat és el fet excepcional que a un veterinari se li hagi ocorregut apuntar tants detalls.

Ripollès, Roser (1993). "Què ens pot aportar l'estudi dels renoms de les Borges Blanques?", XVIIIè Col·loqui general de la Societat d'Onomàstica, p278. Girona.

La qüestió plantejada concerneix la informació -social, lingüística,etc- que podem treure dels malnoms.

Tot primer avança que les formes de neixença d'un sobrenom són diverses i alhora universals puix que són les mateixes a tot arreu.

Les fonts que proporcionen sobrenoms són aquestes categories de la classificació de Moreu. Segons des de quin vessant els estudiem, aportaran documentació per a diferents disciplines: història, geografia econòmica, medicina...

Si coneixem l'origen i/o els estudiem des del punt de vista de la semàntica, podem accedir a la manera de viure de generacions anteriors a la nostra; precisament amb els renoms que designen:

- les peces de vestir ( i sobretot les que ja no s'usen: Calcilla, Calçó, Gramalla)

- animals o estris relacionats amb el camp (ca l'Esclafidor, Brida) o amb la mar.

- un ofici (àmbit rural/marítim, especialitzacions: arner, sedasser... comerç /indústria ).

Podem treure informació relativa a l'estructura social: filiació, matrimoni...

En medicina, hom pot treure les malalties de les quals va patir el poble. Els topònims evidencien migracions o guerres o plagues naturals com una sequera.

Domingo Ilari, Victòria i altrii (1994). Renoms de la Bisbal del Penedès. Butlletí de la Societat d'Onomàstica LVII p51, Barcelona.

Treball didàctic de BUP conduït per un equip docent. La distribució dels renoms segueix els barris i per cada casa se dóna una explicació que aprèn molt sovint que el nom de la casa correspon al patrònim del propietari.

V. B. (1994). Malnoms a Cabacés el 1930. Butlletí de la Societat d'Onomàstica LVII p64, Barcelona.

Ha tret d'un manuscrit d'un habitant del poble (1930) els 40 sobrenoms que allista sense cap explicació.

Gassó i Roca, Andreu (1994). Renoms de les cases i els masos del municipi de Llorac. Butlletí de la Societat d'Onomàstica LVIII , p13, Barcelona.

Recol·lecció dels renoms de cases d'un petit nucli d'habitatge de la Conca de Barberà, distribuïts segons els veïnats. L'autor ho presenta com un primer pas cap a una futura investigació completa de la toponímia del lloc.

Galan i Castañ, Josep (1994), "Les motades de Fraga", XIXè Col·loqui general de la Societat d'Onomàstica, p 189. Fraga.

541 malnoms pels quals a més de les versions etiològiques que els familiars li cediren, cercà els orígens en els arxius. S'arrisca a pretendre que a vegades la deduccio lògica del significat resulta més versemblant que la oferida per la família.

Dóna una llista exemplificada de transformacions que patiren els sobrenoms, de caràcter fonètic (dissimilacions, assimilacions...) i formal (síncope, apòcope...) i les atribueix globalbent al llenguatge infantil: Melinguero<Berenguer, Xila< Cecília...

Segueix la llista alfabètica de les motades de la ciutat de Fraga, amb comentaris històrics, anecdòtics o etiològics segons els casos. L'anàlisi concerneix només una part del material exposat.

Mauri, Josep (1994), "Toponímia i malnominació de Casseres", XIXè Col·loqui general de la Societat d'Onomàstica, p 221. Fraga.

Sota aquest títol, l'autor fa tot primer una descripció de la variant lingüística local i cita alguns noms de cases, repartits en tres grups: cognoms (22), professions (7), procedència i condició (8). El final de l'article és dedicat als NF i a la toponímia de l'indret.

Pallarés Soro, Carmeta(1994), "Los mots o motes de la Ginebrosa", XIXè Col·loqui general de la Societat d'Onomàstica, p 228. Fraga.

L'autora situa ràpidament la funció i l'ús dels malnoms en aquesta vila del Baix Aragó: són d'origen divers i sovint desconegut, els posseeixen els habitants més vells i són escasses les famílies que no en porten.

Segueixen, repartits en nou grups semàntics, els sobrenoms.

Ripollés, Roser (1994), "Estudi semàntic dels renoms de les Borges Blanques", XIXè Col·loqui general de la Societat d'Onomàstica, p 253. Fraga.

Ha arreplegat, mitjançant enquestes orals i documentació arxivística, més de mil renoms i els ha classificats segons el model de Moreu-Rey.

Cada paràgraf s'acompanya d'unes interessants observacions com per exemple les que concerneixen les parelles que designen, amb dues terminacions diferents, oficis semblants: sedassaire/sedasser, guixaire/guixero. O encara la relativa importància dels sobrenoms lligats a una invalidesa (L'Avelina Sorda, Ca la Gravada, Not del Coixo...).

Ens ha sorprès, en canvi, la poca quantitat de malnoms construïts a base d'animals i de vegetals.

Sasot, Màrio (1994), "Les motades de Saidí", XIXè Col·loqui general de la Societat d'Onomàstica, p 266. Fraga.

Els sobrenoms de Saidí gaudeixen encara avui, diu l'autor de l'article, d'una extraordinària vitalitat. De la classificació que en fa recordarem, a la part "oficis" Enciamer i Biciclista, i a la part "irònics"Enganya-rajoles, atribuït a una persona coixa que mai trepitjava la rajola esperada!

Conclou dient que les motades són testimonis vius d'un passat cultural i anecdòtic.

Vidal Colell, Ma-Àngels (1995), Uns quants exemples més d'atraccions paronímiques (etimologies populars), Butlletí de la Societat d'Onomàstica LXI p3, Barcelona.

És un afegit a la teoria de Joan Veny sobre els tres tipus d'etimologies populars.

Hi recorda la definició i proposa alguns exemples més.

Garcia-Pey, Enric (1995), Noms de casa i motius de Masquefa, Butlletí de la Societat d'Onomàstica LXI p33, Barcelona.

LLista alfabètica dels sobrenoms del seu poble, amb situació geogràfica de la casa i quan el sap, l'origen del renom.

Boutureira, Omar i altrii (1996). Carrers i renoms de la Gornal. Butlletí de la Societat d'Onomàstica LXIV p31, Barcelona.

L'article, amb un enfocament bastant original, es desenvolupa en dos temps: tot primer una visió diacrònica dels noms de carrers i seguidament, per cada carrer esmentat, un comentari anecdòtic dels sobrenoms.

Bringué, Josep i Amadeu de casa Gendret (1996). Noms de les cases de Tírvia i dels pobles de la Coma de Burg. Butlletí de la Societat d'Onomàstica LXIV p38, Barcelona.

És una replega de noms de cases de set pobles del Pallars Sobirà.

Carbonell i Virella, Vicenç (1996). Més renoms pretèrits de Vilanova i la Geltrú. Butlletí de la Societat d'Onomàstica LXIV p39, Barcelona.

És una relació d'una quarantena de sobrenoms del segle XVIII.

Corredor Plaja, Anna-Maria (1997). "Els renoms: una aportació singular als estudis de dialectologia" en Actes del XXè Col·loqui General de la Societat d'Onomàstica, Perpinyà, PUP, ICRECS.

Valls, Miquela (1997). "De pseudònims a la vida literària nord-catalana", en Actes del XXè Col·loqui General de la Societat d'Onomàstica, Perpinyà, PUP, ICRECS.

Tirach, Pasqual (1997). "Personatges a la malnominació nord-catalana", en Actes del XXè Col·loqui General de la Societat d'Onomàstica, Perpinyà, PUP, ICRECS.

Servera Jiménez, Catalina (1997), Els malnoms des capdellà, no publicat, treball guanyador del premi Investigació Rei en Jaume 1997 a Mallorca.

El model seguit per la classificació és el de Miralles (1996); hi aplica un estudi etimològic sistemàtic i fa ressaltar algunes paraules caigudes en desús i formes desconegudes com ara Barragot, Tirra, Ratxer...