3.3. Castellanismes                                         

Suposem que les diferents onades migratòries vingudes de la península ibèrica, i tot particularment les que van portar una població que s'integrà en el teixit econòmic del país, foren vectors actius en l'aportació de castellanismes o si més no, en el reviscolament de formes antigues, arrelades ja des de segles anteriors. En els sobrenoms hi ha un bon grapat de castellanismes (No considerem aquí les paraules admeses als diccionaris generals catalans que provenen d'un ètim castellà, com ara CAPATÀS, XATO, MACO, GITANO, XICOLATA...) pels quals un encasellament semàntic de manera sistemàtica no ens pareix del tot encertat aquí. En canvi, ja que hem vist en els capítols precedents els recursos fonètics i morfològics amb els quals certs castellanismes s'havien acomodat, convindria ara destriar les formes històriques de les aportacions més recents. Per això, seguirem les pautes que dibuixa Veny.

Abans de realitzar aquesta anàlisi històrica, farem una única concessió a la semàntica per seleccionar, aillar els antropònims, car ocupen un lloc talment important que necessiten un apartat individualitzat.

Amb poques ocurrències:

EN BERTO (59) , Alberto.

EN CASSIANO (262)

CA L'EXPOSITO (357)

L'ESTEVANO (47)

EN FERNANDO (63), (235), NANDO (172)

LA MERCEDES (355)

EL RADO (52) Conrado.

EN RICARDO (264), (244)

EN SANDRO (27)

EL TANO (42), (173), (224), Caietano.

EN TIANO (45), EN TIANOT (238) Sebastiano.

afegim-hi:

PRIMO DE RIVERA (261)

CAL QUEVEDO (394)

i

ZORRO (36)

Amb més freqüència:

PEPITO (140), (185), (235), (41), EL PITO (243) José

MARIANO (49), (349), (351), (391), (378), (344), (356)

NILLO (50), (44), (224), (28), (171), (172) Juanillo

PEDRO (398), (343), (338), (336), PEDROT (235)

MILIO (380), (55)

MILLO (224), MILO (140), (377) Emilio.

MARCO (61), (359), (384), (385), (391), (81)

MARCONA (322), MARCONET (62)

FRANCISCO (356)

FRANCISQUET (355), (384), (394) FRANCISQUETA (56),CAL PACO (343), CAN PACO (261), LES PAQUITES (402)

MANUEL (359), (385), (360), (401), (394), (398)

MANUEL DE DALT, MANUEL DE BAIX (388)

MANOLETA (55)

DOMINGO (358), (335), (67), MINGO (360), (401), (235), (262), 224), MINGA (391), (209), MINGUE (232)

DOMINGALL (319), MINGALL (177)

DOMINGOT (349), (358)

DOMINGUET (267), MINGUET (348), (393), (387), (388), (398), (382), (352), (235), (27), (74), (324), (65) MINGUETO (348)

 

Evidentment la freqüència dels prenoms en la malnominació és immensa, i no ens hauria d'estranyar que persistís en castellà. Nogensmenys, aquesta llista fa aparèixer unes recurrències poc ordinàries que coincideixen sense dubte amb una forta població no catalana, de procedència peninsular.

Són les mateixes persones que degueren emprar paraules castellanes en converses no familiars i que retrobem exclusivament com a malnom, és a dir que no se les havia registrades fins ara com a castellanismes del Rosselló. Algunes, les podríem atribuir a catalans del Principat.

L'ABUELO (262)

EL BARBERITO (396)

EL BARCO (224)

EL CABO (58), (246) per caporal.

CAGA MUCHO (28)

EN CASERIO (231) per un conjunt de cases.

JACQUES DEL CAUDILLO (58)

EN COMIDA (27)

EL FUEGO (45), (264)

EL FULANO (30)

EL GALLITO (142)

EL GORDO (56) , LA GORDA (46), LA PEDRA GORDA (59)

LA MANITA (182)

MANYANETA (36)

EN MANZANILLA (55)

CAL MARE MIA (340), (349) Si no és un arcaisme. En mallorquí, es retroba el mateix possessiu justament en frases fetes:"casa mia", per exemple. Veny (1991, 20).

MUERO (27)

EL MUNDO (58)

LA NIETA (173)

CAL NINYA (349), (142), EL NINYO (221), NYINYO (235), (58).

LA NUERA (75)

EL PADRE FABRE (235)

CAL PAISANO (398)

PAQUETE (27)

EL PEQUEÑO (177)

EL PERRO (44), (174), (53), (178). Apareix en textos medievals catalans (DCVB) com insult. Mossèn Alcover el conserva en les seues rondalles (Corbera, Col·loqui AILLC, 1997).

EL PITO (58)

EL RARO (30)

LA MARIA RIO (56)

EL RUBIO (52), (262)

EN SANGRA COLLS (221)

EN SEGUNDO (215), (262)

EN SUSTO (48)

EN TECHO MALO (59)

EL TREMENDO (262)

EN TRIPA ARRIBA (79)

EN VIVO (77)

CAL XISPA (351) Bruguera (1985,68) el classifica com a "difícil d'evitar". Nogensmenys, Catalunya Nord disposa de vispilla, miquelets... (ALPO 225).

Els castellanismes històrics es retroben en els sobrenoms i en subratllarem la presència; se'ls ha manllevat a l'espanyol des d'èpoques més o menys reculades. La influència castellana, esporàdica a l'Edat Mitjana, s'accentuarà al segle XVI. Al XVIII, amb els Borbons, s'assegura la permeabilitat a nivell oficial i públic. (Bruguera 1985). El Rosselló, fins al Tractat dels Pirineus (1659) que el separà del Principat, va sentir conseqüències d'aquesta expansió lingüística. Cosa extranya, el Rosselló presenta castellanismes absents a la resta dels Països Catalans, com ara "manicaco". Però no tenim cap exemple en els sobrenoms.

En els dominis literari (Corbera, Randa 37),  jurídic, militar o religiós, els castellanismes proliferen. Les circumstàncies polítiques desviaran l'incipient castellanització cap a un afrancesament que esdevindrà ràpidament important. Tanmateix Joan Veny (1984, 189) aconsegueix trapar castellanismes documentats al XIX i que són molt arrelats a casa nostra: curandero, cigarro en són dos exemples.

Si seguim la seva cronologia , el castellanisme més antic del nostre corpus és

EL CIEGO (177), (230), (280)

JAN DEL CIEGO (37), FRANÇOISE DEL CIEGO (54)

EN CIEGUES (27)

És sens dubte l'homofonia cec/sec que li permeté una instal·lació tan duradora.

EL MATXO (209), (177), (181), (262)

TOMÀS DEL MATXO (177), FELIX DEL MATXO (33), MARTÍ MATXO (31).

EL MATXET (28), (43).

com a sinònim de mul. Sembla que s'hagi obert camí fins i tot en occità. És de fet un estrat lexical posterior a "mul", arribat efectivament a través del castellà (Veny 1984, 179), registrat a Mallorca a finals del XVI (Corbera, Randa 37, 60)

Després del segle XVII, entre els castellanismes que s'imposen, hi trobem "flato", que té en castellà el sentit de flatulència, acumulació de gas en el tub digestiu. Veny (1984, 190) confirma: és "un dolor en forma com de punxades a un costat del ventre per mala digestió, per haver corregut".

El vam recollir amb un altre sentit:

EL FLATO (56): mal a les vèrtebres. Una redistribució del contingut semàntic que retrobem a Eivissa "dolor reumàtic" (DCVB).

Ja més recentment (XIX) el castellà "mistos" rivalitza amb llumins i amb el gal·licisme "llumetes". Una citació de Veny al·ludint al mapa 288Q de l'ALDC ens ensenya que l'adaptació del francès "allumette" cobreix tot el territori septentrional, però es precisa que enquestes anteriors donaven una àrea per "mistos", restringida a Perpinyà i Cerdanya.

És allà que el localitzem, dos cops:

EL MISTO (359), (381),

Coromines, (DECLC) discrepa de l'opinió precedent. "No és un castellanisme". Ho il·lustra parlant de la fabricació pirinenca dels "mistos de paper" i de la importació andorrana dels "mistos de fumar".

EN BUFA COGOT (54), encara que no repertoriat en la cronologia, es tracta segons DECLC d'un castellanisme ('cogote', per 'clatell') encara que a Vides (p101) cita 'cogot' com un occitanisme; aquesta proposta és en perfecta adequació amb ALC (mapa 487) que situa "cogot" exclusivament al Capcir, contra un "clatell" a tota la resta de Catalunya Nord.

EN PALILLO (183) ens pareix un castellanisme estès a C.-N., potser tan com al Principat. Creiem en una aportació molt recent, lligada al comerç turístic.

 

Vist l'allunyament geogràfic i la desvinculació política de Catalunya-Nord respecte al castellà, no ens esperaràvem a encontrar repercussions tan contundents com amb l'occità. Ara bé, els sobrenoms ens han servit una mostra de castellanismes insospitats, que bé devien emprar els motejats, i no pas sense ressó sobre la població autòctona. Revelen (mapa n°12) una implantació castellano-parlant densa. Tanmateix, no es pot parlar de castellanització:

- el nombre total de castellanismes és relativament limitat.

- les paraules excepcionals, els castellanismes "purs", són bastant nombrosos, en tot cas variats , però no són sinó el reflex d'una situació anecdòtica, pròpia del sobrenom lligat a un fet de parla, episòdic.

- molts d'aquests són antropònims: designen persones -els propis castellans- i no s'integren pas en el lèxic corrent, en el llenguatge diari.

A més, la repartició en l'espai és totalment desequilibrada:

el Rosselló concentra la major part de castellanismes (més de 100) dels quals la quasi totalitats dels històrics i el Capcir sembla protegit per una frontera impermeable (a penes 10). Evidentment, en proporció amb el nombre total de sobrenoms, la diferència és relativitzada i s'inversa la conclusió: a Cerdanya i Capcir, l'empremta castellana és més marcada. Aleshores hom imagina que el relleu obert de Cerdanya va permetre el pas a poblacions vingudes del sud i de l'oest.

Finalment, apareix que els castellanismes històrics són poc nombrosos, a la mesura de la impregnació d'aquesta llengua. Si comparem amb els occitanismes que hem recuperat en els sobrenoms, ens adonem que l'empremta occitana és un poc més forta.

Pel que fa als castellanismes moderns, els lligaríem a una migració recent, que si bé ha influenciat els sobrenoms, no portarà cua: el parlar local, asfixiat pel francès, està a l'agonia. Avui ja no li sobren forces ni vitalitat per assimilar un flux tan minoritari.

           

             

                                                                              següent