3.5.                             LÈXIC : Conclusions

                                                                                       

Dels sobrenoms recollits, la gran majoria (més del 80%) pertany al català normatiu, senyal indiscutible de la pertinença de les nostres comarques al conjunt de l'àrea lingüística catalana. L'altre 20% deixa suposar una especificitat nord-catalana, deguda a contactes de llengües veïnes i a produccions lingüístiques pròpies.

Les influències estrangeres són occitanismes, castellanismes i gal·licismes; si bé les trobem avui barrejades, és cert que els intercanvis s'operaren en èpoques diferents i de maneres distintes.

Les relacions professionals amb treballadors de l'Arieja o de l'Auda van empeltar a Catalunya-Nord (i tot particularment al Capcir i a la franja nord de la plana rossellonesa) un reguitzell de vocables occitans. Uns s'implantaren definitivament, d'altres deixaren, per analogia, algun rastre occitanejant a les paraules autòctones. En major proporció, l'empremta occitana rau també dels moviments de població que vingueren als segles XVII i XVIII: amb els nouvinguts, s'instal·là també un nou lèxic, que s'afegí a les produccions locals, i que, per tant, les enriquí.

El flux castellà és menor, encara que coincideixi amb les mateixes dues fases: immigració esporàdica, obrera (Cerdanya, Vallespir) i immigració massiva (la més recent fou evidentment arran de la Guerra Civil de 1936). Els antropònims en castellà que abunden en els sobrenoms revelen aquesta població.

L'existència de castellanismes històrics ajuda certament a l'adopció de les formes importades.

En quant als gal·licismes, penetraren no tan sols amb població immigrada, sinó també per les pròpies estructures socials, com a llengua de l'estat. És un flux bastant recent però ininterromput i puixent. Té com a principal efecte un empobriment del parlar, ja que actua com a llengua de substitució.

Un altre factor que facilita l'expansió dels estrangerismes al si de la malnominació és sens dubte la càrrega afectiva dels motius aliens. D'una banda, l'adjudicació del vici o del defecte troba un catalitzador en el barbarisme. I no només pel castellà (que no gaudeix de prestigi social, ans al contrari) sinó també per l'occità (el gavatx) i el francès: hem vist com les situacions i les persones queden ridiculitzades mitjançant un manlleu lingüístic volgut, les connotacions del qual són despectives..

Finalment, aquest estudi lexical ens ha permès distingir tres àrees d'influxos: el Capcir, sense sorpresa, és obert als occitanismes. La plana del Rosselló, com a delta de l'eix francès nord-sud, coneix un dipòsit de gal·licismes molt intens. La Cerdanya, mig partida i doncs en permanent relació amb el Principat (ell mateix receptor de poblacions peninsulars) presenta, més que qualsevol altra comarca, marques d'una influència castellana.

En la repartició de formes no normatives, la major part prové dels gal·licismes (60,26%) però un 23% pertoca a les variants rosselloneses, presents a tot el territori (el requadre n°15 i el mapa n°16 concentren tots els percentatges que concerneixen el tema).

Si a la supervivència de castellanismes històrics i d'occitanismes integrats afegim l'omnipresència de rossellonismes, aquests arcaismes apareixen en contrast amb l'aportació moderna de gal·licismes. Però no ens ha d'estranyar, ja que els dos factors entren en joc per teixir les relacions lingüístiques d'una societat. Wheleer (1991, 69) n'ha establert una tipologia:

- societat oberta: de forta extensió, de molts contactes.

- societat tancada : de petita dimensió, fortament aillada.

L'autor il·lustra els dos casos amb, respectivament, el País Valencià i Mallorca.

Catalunya Nord deu correspondre a un tipus mitjà, potser orientat cap a oberta:

té una extensió reduïda però viu molts contactes amb estrangers (vinguts essencialment del nord) tot sent marginalitzada de la resta del territori dels Països Catalans; com a conseqüències, part de l'un i de l'altre, és oberta a les influències dels usos de les poblacions de parla aliena i queda fidel a la conservació d'arcaismes.

Hom ha pogut retrobar en els sobrenoms la successió cronològica que la historiografia ha establert: un passat marcadament occitanejant, un influx castellà més tardà i finalment els fruits d'una afrancesització orquestrada. Tanmateix, de cap de les maneres es poden estratificar i aillar les diferents fases de contactes car els esdeveniments historico-polítics si bé són determinants a nivell oficial, administratiu o estatutari, no aconsegueixen tallar en sec els lligams. Una variable d'influència lingüística essencial és el desplaçament de població, sigui amb objectiu comercial, sigui amb finalitat sedentària. Occità, francès i castellà han hagut de compartir en certes èpoques el terreny, deixant una petjada més o menys fonda, donant al nostre parlar aquest color particular.

Els sobrenoms han demostrat ser un material ric per l'estudi dels contactes de llengües, amb elements "tradicionals" que corroboren l'especificitat del rossellonès i elements "estranys" que ens inciten a apostar sobre l'existència d'intercanvis col·loquials plurilingües.

Més enllà del testimoniatge lingüístic que porten els sobrenoms, hem de fer la llum sobre la part cultural que serven.

En efecte, plantegem la hipòtesi que aquest material pot revelar, en certa mesura i amb especificitats geogràfiques a determinar, elements identitaris de la societat de la qual emana.