3. 3 Els sobrenoms col·lectius              

3.3.1. Epònims

És un fenomen paràl·lel neixit de la mateixa soca que la sobrenominació individual, que s'expandeix als vilatges fronterers o propers. Si ens referim a l'esquema de les escales dibuixat a "Funcions" capítol 3.3, ens adonem que l'àrea concernida es troba en el tercer cercle, "pobles veïns". La malnominació eponímica és brutal però d'extensió reduïda. L'abast de l'apel·lació, el cop de porra, no va més enllà dels pobles de l'entorn, els que alimenten vertaders contactes. La majoria d'aquests lligams socials de veinatge són pacífics. Essencialment les fires, els mercats, els casaments i les festes majors. Però s'hi nodreixen sentiments d'enveja, de superioritat, rivalitats que amb una vispilla esploten.

El batlle de Soanyes, durant l'entrevista, esmenta com sabien eliminar els indesitjables:

"Me recorda a vegades joves, que... hi havia hagut bregues, amb els d'Oleta, sempre arriba que hi ha joves, se creuen una mica més que els altres i quan són aquí voldrien fer els flamencos, com diuen, i llavors hi havia bagarres... se trucaven i (a)nàvem als acompanyar hasta a cop de rocs cap avall, cap a Oleta."

Si un riu separa els dos pobles, si un pont serveix de lligam, és allà, a la frontera que es retroben els joves per les 'pedregades'

O sigui... a cops de punys, el que Fabre (1977, 149) atribueix a la joventut: "elle illustre par ses luttes parfois sanglantes contre les villageois voisins la vaillance communautaire".

. A cops de rocs s'insulten, es fan la guerra, s'escometen, jurant-se venjança a la propera Festa Major, que acabarà per Muntanyes Regalades. El folklorista J. Martí Gadea (Martí Joaquim, 1993)que va assistir al País Valencià a la mateixa tradició, anomenada allà "fer arca", pensa que en aquest costum, fou determinant l'herència aràbiga. Sembla ser un acte de desfogament, d'esbargiment que s'estén a molts pobles, i que al Rosselló va desaparèixer fa pocs decennis. En tenim un testimoniatge literari en l'obra de Ludovic Massé La Flamme Sauvage (Ludovic Massé La Flamme Sauvage, Encrage, 1992, Amiens.p35-36.)

"Une haine séculaire opposait les villages de la vallée aux villages de l'Aspre. Elle se traduisait par des jalousies de tout ordre, des rivalités amoureuses ou cynégétiques, des antagonismes d'intérêts et de prestige; elle se manifestait en querelles et bagarres, à la chasse, aux sources mitoyennes, à l'orée des vignes et des bois et, certains soirs de fêtes champêtres, par de véritables batailles rangées. (...) Saint-Luc des Aspres, sentinelle avancée de la montagne (...) haïssait Fontanellas, le plus proche, et celui qu'elle connaissait le mieux."

3.3.2 Llista dels col·lectius

D'aqueixes rivalitats antigues, seculars, sorgiren els malnoms col·lectius.

A Porté, ens digueren:

"- Per les festes hi havia sempre un poc de bagarra, com ara tenen els joves quan van a dallò, però en aquell moment passava entre pobles...

- als de Porta com els hi deien ?

- als de Porta els hi dien els Carabussos i els de Porté eren els Taulets, s'ho tiraven a la cara, ... per les festes sempre hi havia una mica de rivalitat...

- com se feia la festa aquí?

- aquí la festa era el vuit de setembre, per la Mare de Déu de setembre, a Porta era per Sant Joan..."

En trobem d'àmbit comarcal, i d'altres pròpiament ètnics, i ben segur els que van dirigits a un vilatge. De Catalunya-Nord hom coneix les dites: "Cerdà i home de bé no pot ser", o encara "Al Rosselló a cada mata, un traidor" i "A Capcir, ni bona ega, ni bon rocí". Potser són premisses cap a sobrenoms ètnics del tipus: "Català burro, Gavatx porc". Proposem una mostra força interessant, tot i que no exhaustiva, dels renoms eponímics de Catalunya-Nord. Cada comarca hi éstà representada, i gràcies a la riquesa -més sociològica que lingüística- que representa, analitzem la funció d'aquests apel·latius, i necessàriament, trobarem els sentiments humans que els animen.

 

           

 

           

3.3.3 Orígens

Ens adonem que la retòrica és semblant a la dels sobrenoms individuals. Aquí també hom utilitza la descripció directa -al·ludint directament a una activitat, al físic o a una qualitat (im)moral- i la descripció figurativa, simbòlica a base de metàfores (animals, vegetals etc.). Malgrat tot es manifesta una dimensió suplementària, pròpia dels col·lectius. Mirem-ho detalladament.

- físic : Panxa negra, els Culs pedaçats. els Boca eixuts, els Orelluts.

"A St Pere són boniquetes/a Bolquera ja no tant/ i a Planès, la flor del ram" que reflecteix una auto-satisfacció blasonada.

- caràcter : Reguitnaires (dolent caràcter -vegeu també professions), els Ganaixes (ganduls), Bragueta oberta (interessats pel sexe), Cap de lloll, Semiots, Babau tots tres per designar gent beneita; els dos darrers prenen suport sobre llegendes: els Semiots són animals fantàstics, mig simis, mig gossos, que atacaven la vila. El Babau és un monstre que s'emportava els mainatges al riu. Altres animals serveixen segurament, indirectament per a fer al·lusió a certes manies: Guilles (astuts), Lluerts, Singlantana pel gust al sol inspirat per la posició física del poble, estirat al repetell del sol, de dalt a baix del pujol? Les Gallines de Codalet se'n van a pondre a Prada.

- Els que tenen anomenada de poca hospitalitat: "a Oleta hi cal arribar abans de onze hores" (si no, ja han menjat, i no et conviden). A Bao tenen reputació d'invitar la gent dient:"en voleu pas, fa?"

Fa ? = oi ? (que no cal confondre amb l'exclamatiu Fa! < fava de déu = rellamp...).

"a Bages no hi vagis; si parent o amic no hi hagis, al carrer dormiràs".

Alguns pobles no són hospitalaris perquè són massa pobres. La
Festa Major era l'ocasió de mostrar-se solidaris. Així ens ho va explicar el nostre informador d'Urbanyà:

"La jeunesse d'Urbanyà, amb els de Nohedes se frequentaven un munt, per la festa, tant els adültes, els viells que joves, quan venien a Urbanyà tenien pas menester de demanar el restaurant. De l'un a l'altre, tothom se convidava, i a Urbanyà, encara que vos coneixessin pas, la gent vos convidaven, era un dia de festa, dingús anava pas al restaurant, i a Nohedes quan(t) hi [a]naven, era el matei[x], hasta vos estiraven la camisa, talament convidaven, veieu... tenien un antre sapiguer-viure que ara.

Mes Conat era pas el matei[x]. Vos convidaven pas tant, sabeu, vos deien "vine ambe jo", mes quan(t) eru al pas de la porta, vos haguessen dit "tu't com jo" quan diuen que no, és que no...

- la gent de Conat era més pobra. M'han contat que de cops atacaven la gent quan tornaven de la fira amb els quatres sous que havien guanyat...

Els vells ho deien, que .... en tenien por... allevors quan passaven deien "Conat, Jesus!". "

Hi ha d'altres reputacions que s'han arrelat. Com ara, el fet de ramassar-ho tot... àdhuc el que no és teu: la Saca, Sac i Cordes, la Corda. O de practicar la bruixeria: Els pentina bruixes, A Arbussols, bruixes a vol, A St Feliu, les bruixes hi fan el niu, a part que sigui només pel gust de la rima... (A Caudiers ens van explicar anècdotes i fets fantàstics en relació amb la bruixeria. Annexem la transcripció d'aquestes històries (n°X).)

- Els pobres: Jesus! a Conat: "de por, quan hi passaves, que t'assaltin. De tan pobres que eren". La Capitale, el més petit vilatge entre els tres o quatre en relació.

- ètnia: els Andorrans (a Tarerach); els Gavatxos, (a Vingrau) lògicament per un poble que ocupa una posició fronterera amb Occitània; els Cabiles.

- per al·lusió a la vegetació dominant: Ginebrons, Pinetells, Figa de porc o a les produccions agrícoles: Figueters, Menja cebes, la Ceba [podrida], Caga àpits, alguns dels quals, malgrat que sembla que portin una valoració laudativa, arrosseguen possibles intencions ocultes: el Nap (un nas gros? o el sexe de l'home ?), la Fava (sexe de l'home), els carbassers (per la forma, un cul -gros-)... i per al·lusió a la fauna de l'indret: els Ventres Grocs, és un insecte negre, de panxa groga, anomenat també patengana, que, diuen, un any va envair les vinyes de Salses. Els rats-bufots, que a Pesillà, se'ls mengen. Deu passar parió en el poble dels Menja rates.

- l'alimentació dels veïns es fa sense mesura, sense seny: Els Menja arròs, els Llepa rostes.

- el parlar és també una marca de diferenciació: "els ai mares!", "maradadéu!", "deixa'l anar", els xots, Bits, rebits, bits de rebits, Xuclau ("Xuclau, que el plat és fondo" potser per no deixar perdre res.) són paraules que tornen de manera reiterativa en les boques dels autòctons, en tot cas, segons els veïns. Aconsegueixen també remarcar les diferències de vocabulari o de pronúncia: a Millars, fan el cafè amb el topí, recalcant la o oberta. La Tita, que és la denominació local de la 'feda', de l'ovella, els Gesis per dir 'ahir', Tubau per "t'ho vau dire..." o sigui:"t'ho vaig dir", els Peros, a St Cebrià: "és aixís que els espanyols diuen 'mes'".

- les activitats professionals engendren burles: Menja cardons, pels cardaires de llana, els Becs salats per la indústria de les anxoves a Port Vendres; els hortolans són els Merdissers per què cerquen fems, (en comparació amb els escarbats del mateix nom, sense dubte) o els Caga verts. Els Art-manos, grup de pescaires que utilitzaven un altre 'art' de pesca (Dos o tres testimonis ho afirmen. Nosaltres pensàvem més aviat a 'hermanos'.)

. Els Pegots del Capcir, els prové belleu de la resina dels arbres. Carreguen també els costums ancestrals : els Escua rucs.

Els Taps per la fabricació surera de Llauró no aconsegueix amagar la comparació pejorativa: petit com un tap. Els Salta roques s'atribueix a un poble on els homes treballen dins una pedrera. els Reguitnaires de Tuir coneguts per llur dolent caràcter gaudeixen d'una segona etimologia: s'hi treballaven les terrisses, i el gest de la cama que fa rodar l'argila recorda un cavall que dóna coces, que reguitna.

- la posició geogràfica dóna lloc a motius humorístics: els Granyoters, els Peus molls a causa de les freqüents inundacions que pateixen les terres al peu de l'Albera.

Els Lluerts, a Eus i a Castellnou, tots dos pobles estiraganyats al repetell del sol ; les construccions (reals o imaginàries) el Campanar de sorra, la Gare de canya (gare=estació), el Pont de saüc, Fiert com el campanar de Glorianes pel qual Francesc Català escateix un origen versemblant gràcies a un manuscrit del 1853 (F. Català (1987) "el Campanar de Glorianes" in Estudis Rossellonesos dedicats a en Pere Ponsich. p 521-527.)

L'església devia tenir un campanar molt alt que es va ensorrar en un tres i no res el que incità els pobles veïns a fer bromes sobre la vanitat de Glorianes.

Cita una cançoneta que acompanya la construcció de castells de cartes:

"- Campanar de Glorianes

qui t'ha fet pujar tan alt ?

- Els fadrins de Marqueixanes

que me paguen el censal"

 

                                  

 

 

Per la qualitat de la llengua i per la descripció arquitectònica que s'hi fa, dedueix d'aqueixa transcripció simbòlica la caiguda del campanar (segle XVII o XVIII), "colós amb peu d'argila". En el mateix article cita Jaubert de Passà:"la vanité consiste à dire qu'on a un clocher quand on ne possède qu'un campanile".p 523.

- de cops el sobrenom és disfressat, maquillat i un foraster el prendria per veritable gentilici. Rellevem els Nyarros d'Alenyà, els Estossegaires d'Estoher, els Cornelluts de Cornellà de Conflent i d'Orellà...els Orelluts.

- evidentment algunes anècdotes "històriques" permeten d'insistir sobre el ridícul del veí: el Burro de Pià, que volgueren fer muntar a dalt del campanar perquè s'hi mengés una herba; evidentment, el van penjar, i el pobre animal s'escanyava i estirava la llengua. Els pianencs, gent de seny tothom ho sap, es pensaven que li feia goig de veure's arribar a prop de l'herba. La canya al cul recorda un trist episodi d'intolerància. La pobra víctima no havia volgut fer la processó.

Durant una emissió que vam realitzar en els estudis de Ràdio Arrels, un auditor telefona de Cabestany:

"El que us puc dir... és que a Sant Llorenç de la Salanca, jo eri de Torrelles i sempre havia estat la guerra això, a nosaltres els torrellans nos deien La Canya al Cul, perquè hi havia una història, a l'epoca devien matar un espanyol li enfonsant una canya pel rederre...i els Torrellans als de Sant Llorenç els diem la Vaca Negra perquè tenim el tren que a Pià se'n deia el mata-burros i a Sant Llorenç la Vaca Negra..

- i per què la Vaca Negra?

- perquè aquella locomotiva era tota negra... llavontes déiem la Vaca Negra..."

Conten que dins un pou del Voló hi caigué un gat, però tothom, dins l'obscuritat del forat, des de la virolla, només veien el pèl i es pensaren que era un príncep amb un bonic vestit de pell. Se'ls hi diu els Miaus. Si a Càmeles se'ls coneix com els Galets, diuen que és perquè un mosso treballava al canyissar, a tallar canyes, i al moment d'esmorzar, l'amo el veu tornar a casa, adelerat.

- Què t'arriba? Què fas aquí?

- Sun descuidat de m'endure el galet, i vinc al cercar.

Potser hi produïen galets. A part que sigui una altra imatge ridiculitzant amb una connotació sexual...

Tothom vos ho dirà: a Bula ho fan dos cops. Hi ha qui pretén que es trata de la processó, que no la van trapar prou reixida el primer cop... hi ha qui pensa que a Bula diuen les coses dos cops; aquesta versió és a tal punt arrelada que si algú te fa repetir les coses, li llences: "sun pas de Bula, jo", com hom llença "excuseu, sun d'Arles" per fer-se perdonar d'haver deixat escapar un pet o un rot, car, ja se sap, la gent del Vallespir no són dels més refinats. Si vos diuen "mes que ets de Cervera?" segur us heu deixat la bragueta oberta.

3.3.4 Retòrica

El poble no regateja ni en inspiració ni en poesia quan es tracta de rebaixar el veí.

Els sobrenoms col·lectius s'insereixen dins de versos rimats, com de rodolins, i fins i tot dins de cobles:

Montne plena de cotna, ha baixat a Estagell. Seria una pronúncia local de Montner o per menester de rima ?

Sahorrats, ventre pelats.

Formiguera la Galera

A Èvol, cargols

A Arbussols, bruixes al vol.

A St Feliu les bruixes hi fan el niu

A Oleta van de bragueta

A Llupià, llops hi'via, a Llupià, llops hi ha. Llop /llup/

A la Bastida, el ventre els hi ganyida (ganyidar =grinyolar)

A Tresserra fan la guerra, a Passà deixen passar.

A La Torre, tothom s'hi murra  Murrar-se és instal·lar una cadira; La Torre és talment agradable que tothom s'hi fa la casa. La Torre = /laturre/.

A St Pere són boniquetes, a Bolquera ja no tant, i a Planès, la flor del ram.

A Joch, gallines, a Finestret, pollet, i a Rigardà mainada, a casa d'en Pallarets.

A Cabestany se neguen dins una bota de vi blanc.

No els mancava experiència en el domini de la paremiologia, als nostres avis, ja que a cada ocasió encertaven el refrany adient.

D'alguns d'aquests sobrenoms es desprèn que el poble no recula per autoafalegar-se, i que creu que és ell el més digne, el més bonic i preferible. És una forma d'identificació etnocèntrica que posa endavant el propi grup. Paral·lelament, els altres sobrenoms són una clara discriminació dels veïns. Total, sembla que l'objectiu primer és empetitir, menysprear o ridiculitzar el veinatge amb "la retórica de la primacia de lo natural sobre lo cultural" (Iglesias, 1989, 180) . La manca de civilitat caracteritza tots aquells 'palatrecos'.

Fins i tot, referències que semblen objectives a priori (orientació geogràfica, economia..) tan bon punt passen pel prisme del sociocentrisme, es converteixen en imatges totèmiques infamants. Figures que podrien portar una valoració laudativa (els millors llegums per exemple, pensant en La Fava o El Nap) amaguen una intenció injuriosa, ultratjosa.

El més sovint possible es fa referència al simbolisme més degradant, en particular amb els animals (Menja rates). És l'ocasió de subratllar la contigüitat malsana entre l'home i les bèsties. I per arrodonir-ho, la lletjor és sovint simbolitzada mitjançant els zoònims (Granyota, Ventre Groc, Semiots).

Finalment, insistim en alguns mitjans que usa la sobrenominació col·lectiva i que no hem trobat en els renoms individuals. Primer, la rima que és bastant freqüent (i raríssima en els sobrenoms individuals). La similitud amb un refrany dóna més popularitat i viabilitat al motiu. Un grau superior en l'elaboració ens porta les mini-cobles, rodolins millorats que a vegades combinen els sobrenoms de diversos pobles. En fi, el camuflatge hipòcrit dels pseudogentilicis que, mitjançant un joc conscient d'homonimització, us donarien gat per llebre. Tot comptat i debatut, un mal geni canalitzat per un enginy folrat d'humor, i que en definitiva deixa un rastre dolç amarg: el matís lúdic actua com a agent eufemístic, ingredient indispensable que endolceix el fel.

3.3.5 Reaccions

Totes aquestes figures retòriques són processos creatius que s'inspiren de fets viscuts. En efecte, la tècnica consisteix en observar atentament els costums del maleït veí fins a descobrir-hi una escletxa: en el parlar, en el menjar, en els vicis o els defectes morals ... i fer més gran el forat fins que es torni motiu discriminatori, que esdevingui una identitat emblemàtica. Hom pot esperar un esdeveniment dins la petita història local (una construcció, un accident meteorològic..) i interpretar-lo amb mesquineria.

La consolidació del sobrenom depèn del seu itinerari i un factor d'expansió és la rima o la cobla. La paronímia ("Llupià/Llops hi ha" per exemple) i la rima el fan més divertit i memoritzable. Alguns han passat a locucions idiomàtiques "dialectals" ("excuseu, sun d'Arles") d'altres a mites, i es justifiquen amb un relat explicatiu i etimològic (el famosíssim Burro de Pià).

Per cert, les etimologies que hem proposat han estat recollides a prop dels informadors o sentides al curs de converses informals. Insistim doncs sobre l'aspecte popular i incert de l'origen dels sobrenoms. Però el que és important és conèixer el sentiment de la gent i veure llur posició respecte a l'altre. Una investigació local permetria potser de retrobar en el passat del poble l'anècdote, l'esdeveniment, la figura que han contribuït a alimentar la imatge popular.

El sobrenom col·lectiu no pretèn ser mai gratuït, se li suposa un motiu, i un objectiu que res no destorba "para la consecución de la finalidad principal: la discriminación de la identidad colectiva del vecino" (Iglesias, 1989, 180).

Queda pendent una interrogació: el poble concernit, és assabentat de l'epònim que li han atribuït? Sí. Rotundament sí. Més que el sobrenom individual, el motiu col·lectiu és públic, i tot particularment adreçat als motejats. En els encontres, en els contactes, servia per esquidassar, per insultar. Es llença al carrer com a pretext bel·licós, per enverinar les relacions. Els sobrenoms són tramesos de manera secular, i coneguts d'ambdós bàndols. Ara bé, creiem que no es poden integrar al "patrimoni comunitari català" com ho serien els refranys o les corrandes. A l'excepció de tres o quatre que han fet la volta a tot el país (el Burro de Pià, el Nap de Pesillà....) la resta de sobrenoms col·lectius té una àrea d'expansió molt reduïda, de veinatge.

Avui dia es fa difícil analitzar les reaccions que engendren tals sobrenoms car les lluites entre pobles han canviat i hom arriba a veure certes comunitats que fan ostentació de llur motiu. L'equip de rugby d'Argelers es diu "els granyoters", un restaurant d'Eus porta com rètol: "els Lluerts"... ja no hi ha la mateixa protecció, la mateixa ocultació del nom vergonyós.

Els valors s'han modificat, i els malnoms no fan el mateix paper destacat que aleshores. En aquelles societats hom podia llegir en els sobrenoms -els col·lectius o els individuals- el sistema que regulava els comportaments i el valors.