2.13                       SEMÀNTICA : Conclusions                                                         

Partint del fet que l'espontaneïtat és una de les característiques essencials dels sobrenoms, hem demostrat que es tracta d'una producció lingüística carregada de sentit; ara hem de treure conclusions de tots els aspectes semàntics que hem posat a la llum en la nostra classificació. Òbviament, els malnoms troben un arrelament en una realitat extralingüística, o sigui, en la vida del poble. L'observació i la utilització del medi són a la base de la inspiració creadora. Les garrigues, la vegetació del litoral, els boscos, tot l'espai natural de Catalunya-Nord es retroba sencer en els malnoms. La flora i la fauna formen part integrant del context comunitari. Lògicament, la Salanca presenta més peixos i més ocells del maresme; es destaca per la riquesa i la precisió del món marítim (mapes n°27 i n°29). En part, s'explica pel fet que, a més de ser el major element paisagístic, la mar pertany al mode de producció d'aqueixa societat. Cap altra comarca pot pretendre posseir un paisatge tan "útil". L'argument és sòlid: es fonamenta sobre el fet que l'activitat professional fa un paper de primer pla en la sobrenominació. Efectivament, els sobrenoms que concerneixen l'ofici (professions, eines, animals de càrrega...) són molt nombrosos i donen una mostra riquíssima de feines, la majoria de les quals ha desaparegut avui. Insistim sobre el lloc destacat que ocupa la pagesia: és clar que aquesta abundància de referències agrícoles és el reflex d'una realitat local. Recordarem el cas contrari dels conversos (Grimalt, 1993) pels quals no es troba cap element agrícola en els sobrenoms. Senzillament perquè el treball de la terra no pertanyia a llur esfera d'activitats.

Les comparacions amb els atles de producció agrícola (mapes n°31 i n°32) ens han demostrat que el mode de producció reflectit en la malnominació ha sofert canvis, essencialment regressió. No hi ha cap dubte que els sobrenoms pinten un context professional tradicional, avui caduc.

La tradició es retroba en la imatge de la cèl·lula familiar. L'anàlisi dels malnoms relatius a l'alimentació, objectes de la llar, vestits... acaba per donar una pintura que voreja el retrat etnogràfic, la foto esgrogueïda d'un vell àlbum. Hi presenciem els vells objectes culinaris (Cassó, Olla, Perol...), els plats cuinats típics (Pinyata, Estofat...), els vestits tradicionals (Barretina, Cofa, Gonella...).

I aleshores remembrem les declaracions nostàlgiques dels informadors. Llur visió és seriosament esmorteïda pel pas del temps: els sobrenoms recorden feines dures (ferrer,...) hàbitat sense confort (ast, candela, pallassa...) que contrasten amb la recança que senten algunes de les persones interrogades. Només persisteix la sensació de felicitat deguda a la joventut. Confirma enterament el que avançàvem quant a la deformació del judici, al cap dels anys.

Aquesta evolució, els sobrenoms la reflecteixen de diverses maneres. El pas de "Batlle" a "Maire" (mapa n°33), l'aparició de professions estretament lligades a l'estat (gendarme, commis, ...), les funcions militars o cíviques (capitaine, prefet...) així com les fórmules de tractament (Madame, Mam'selle, ...) palesen un dels elements motors (no és l'únic) del canvi de paradigma: la substitució que s'està realitzant, la francesització de certes parcel·les de la societat.

La classificació dels topònims en els sobrenoms corrobora aquesta constatació: els moviments de més gran amplitud provenen del nord, particularment d'Occitània. Més encara: un fet important apareix en observar els sobrenoms relatius als personatges cèlebres. Hom s'adona que la memòria col·lectiva fa referència essencialment a figures franceses. L'empremta deguda a la proximitat de l'estat espanyol i de la població que en prové és, en aquest domini, inconseqüent. La Història de França (mitjançant l'escola o els mèdies) forma part de l'imaginari col·lectiu de Catalunya Nord.

És en el tema dels personatges encara que la distància cultural, o sigui el desfasament que existeix entre les representacions mentals dels individus de diferents generacions, troba els seus representants més reveladors. Ja al·ludíem a JR, "el dolent de la pel·lícula", ara hi afegim Colombo, Madame Olson o encara Le Saint. Les sèries televisives ofereixen un mostrari de caràcters que semblen substituir-se a la política, font predilecta dels "antics" batejadors. Així mateix, de tots els protagonistes llegendaris o novel·lescs, persisteixen només tres "productes autòctons": el Papo, el Cavall d'Espanya i els Semiots. Llur presència és migrada de cara als Mickey, Pinocchio o Tarzan.

Sigui com sigui, es veu clarament fins a quin punt la comunitat és influenciada pel món exterior. Reprenem l'esquema teòric que presentàvem quan esmentàvem els influxos aliens (capítol 3.9). Ara podem precisar l'extensió de les esferes d'influència:

 

           

 

Qui hagués imaginat una tal contradicció? Mitjançant la sobrenominació, la comunitat nord-catalana integra els elements extrems més exòtics, demostrant així la seva permeabilitat, i alhora xucla de la seva vida íntima les partícules més entranyables, pregones i ....vedades.

En el cor de la malnominació, que ja s'ha revelat en si mateixa com un tema tabú, hem fet aparèixer el paper dels renoms procedents dels camps semàntics sexual i escatològic. Tot allò que la societat titlla habitualment d'obscè, de brut, d'irreverent i que hauria de proscriure, s'hi retroba i ens ha permés d'establir un paral·lelisme entre aquestes formes lingüístiques i les referències culturals catalanes lligades al tema.

Els sobrenoms, a l'antípoda dels eufemismes, no prenen en compte la decència, la delicadesa o el pudor. Sense temor a les paraules o a llurs connotacions, actuen com a disfemismes col·lectius.