3.2. Delocutivitat                                 

La referència al concepte de delocutivitat (Chambon, 1987) permet situar millor un cert nombre de sobrenoms, específics en quant a llur funcionament i funcions. Designa un malnom que conté un element de frase dit pel motejat. Chambon (1987, 161) reconeix en Dauzat les premisses de la determinació d'aquesta categoria quan esmenta "les locutions formulaires" o encara "les locutions de discours" que serveixen a la creació dels malnoms. Swiggers (1989, 158) proposa una classificació detallada dels noms locutius, originats "à partir d'un fragment discursif (...) érigé en nom propre".

Hi apareix la classe dita "discursiva", que conté els sobrenoms que fan referència a l'activitat de llenguatge, sota forma descriptiva LA QUECA (177), imitativa NYIFA NYAFA (59) i valorativa EL PHONOGRAPHE (53) o encara L'AVOCAT DES PAUVRES (246). Distingeix finalment els noms propis originats per un fragment real del discurs. S'hi troben paraules directament extretes del codi comú, de la llengua.

Aquests sobrenoms distingeixen les ètnies (dóna com exemple "didones" que designa els francesos; prové de "dis-donc"). D'altres són paraules específiques del locutor. Sembla que la repetició genera molts sobrenoms d'aquest tipus, però no en exclusiva. La producció única hi participa també. Aquests fragments són elements gramaticals, sovint fàtics, elements falca de la conversa: EN N'EST-CE PAS? (342), lexicals (a vegades distorsionats per un vici de pronunciació), fràstics. S'hi reconeixen a vegades elements amb funció conativa, paraules dirigides als auditors: TU, PETIT (358).

Swiggers (1989, 161) els atribueix una funció particular, una "funció retrolocutiva" ja que el discurs serveix a identificar la font que ha emès aquest mateix discurs.

Corredor Plaja (1991,488) nota de pas que un cas de delocutiu no implica de part del motejat la voluntat d'auto-imposar-se les seves pròpies paraules com a renom.

A Catalunya Nord, Portet (1994, 163) ofereix alguns exemples de renoms construïts a base "d'un element fràstic característic d'un locutor particular" per il·lustrar la delocutivitat. Diferencia diverses categories: "en me'n diu"- delocutiu primari-, "nap-nap" -onomatopeia iterativa-, "en menja-menja"- duplicació verbal- . Més tard (1997, 216) aclareix que es tracta de casos d'autonímia, ja que són les pròpies citacions que serveixen de motius.

No són pocs els exemples que s'avénen a aqueixes categories. Basta espigolar-los en el primer capítol de la part "Episodis", dedicat als fets de parla.

N'hi hem trobat un bon grapat per il·lustrar l'intent de tipologia següent on, a més de funcions comunicatives, aspectes morfològics, també hi caben models etiològics: paraules expressades repetitivament o una única vegada, així com els possibles manlleus a un discurs aliè (cançons, imitacions...).

 

 

DELOCUTIUS

Exclamatiu       MAI MORIREM ! (323)

Interrogatiu      EN QUÈ RISQUES (31)

Imperatiu         EN TALLE-TE PA (177)

Conatiu           TU, PETIT (358)

Fàtic    EN N'EST-CE PAS ? (342)

Onomatopèic   EN POUET POUET (75)

Iteratiu             PIXA PIXA (71)

Distorsionat     CHE PACHA (185)

Ètnic    MANA? (398)

Repetitiu          EN M'ENYORI (60)

Únic    SOPAR, SOPAR RAI (246)

Manllevat        EN FICEL·LA (69)

                              següent