3.2. Occitanismes                                                       

Les relacions literàries, comercials i polítiques han fet que des del segle X Catalunya-Nord i Occitània fossin molt properes, a tal punt que els erudits indistintament, titllen les nostres terres de zona de transició, de continuum lingüístic o encara els atribueixen un ampli fons comú.

És cert que els rastres occitans donen al nostre parlar una originalitat entranyable. La qüestió és saber quina plaça ocupen en la sobrenominació.

La tasca per determinar amb certesa si es tracta d'una forma genuïna rossellonesa o d'una aportació occitana és costeruda. Badia reconeix que "és difícil assenyalar quins provençalismes perviuen en el català modern, a causa del gran acord que hi ha entre el català i provençal, quant a la gramàtica evolutiva i selecció lèxica". (Badia 1981, 30)

D'entrada se'ns presenten dues categories:

- occitanismes històrics, aquests que s'usen en català,

- occitanismes purs, aliens a la nostra parla.

Amb Veny (1980, 441) volem "distingir - i no sempre resulta fàcil- entre els casos de "continuïtat d'àrea lingüística" o "interferència primària" i els "d'interferència secundària": aquells estan en relació amb un "continuum" lingüístic antiquíssim (...) Els casos d'interferència secundària, en canvi, deguts a relacions socials, són de caràcter relativament recent: crec que mots com cavalla i rovill en poden ser exemples".

En un segon moment, contemplarem detalladament les àrees frontereres, però de bell antuvi donem la llista alfabètica dels vocables que atribuïm a l'Occità. Hi informem sobre el sentit, l'àrea d'expansió si apareix en algun atles, i segons els casos, interpretacions que ens arrisquem a avançar.

En cursiva apareixen les "formes pures".

CA L'AIO (384) sembla ser la forma de Roerga per a designar l'aigua (Lou Tresor).

CA L'AMENIT (350) és sinònim de corcat: "pourri à l'intérieur, en parlant du bois, en Rouergue" (Lou Tresor).

EL BARRICOT (53) és una tina que conté 110 litres. El portador del sobrenom venia vi.

EN BARTOLE (235), EL BARTOLO (338) són dos patrònims gascons amb força connotacions culturals. Segons Lou Tresor, a Castres serveix a designar "un sans-souci". Endemés la memòria col·lectiva l'usa en una expressió idiomàtica francesa: "plus savant que le chien de Bartole".

L'EN BECASSÓ (140) pot ésser l'augmentatiu de beca "nigaud, niais, enfant" (Alibert) o metafòricament l'equivalent occità de la "becada", becasso nom d'ocell que té també valor de beneit. D'altra banda el DCVB recull un "becassó" sinònim de dormida curta, més difícil d'integrar com a sobrenom.

EL BEL (27), (185) LA TRESA BELA (55) occitanisme fonètic, sense la palatalització, per 'bell' (Grandó). És un clar occitanisme, per Badia (1981, 210) així com per Verdaguer (1982, 98) .

CAL BELLUGA (349) en un primer temps havíem pensat en el verb català 'bellugar', però finalment ens decantem per un occitanisme, encara que no ens decidirem sobre el sentit del mot. D'una banda designa la vispilla, l'espurna; en occità 'beluga' (Alibert) > belluga conseqüentment de la palatalització de la -L-. D'altra banda la lluerna, el roget, s'anomena el 'bellugo' en occità. És una paraula que apareix en el Diccionari de Pere Torra (segle XVII), citat per J. Veny (1993, 29) com a occitanisme.

EN BOIER (231) forma occitana de bover.

EN BOTELLA (146) de l'occità botelha "ampolla" en català (Mila mots). Ho confirma el DECLC, tot precisant que "en català [botella] és un mot pres en data moderna del francès".

EN BRISQUET (27) designa una persona violenta, estranya (Lou Tresor) ; equivalent del català "brac".

BRUCALLES (209) És un derivat del verb occità "brucalhar, ramasser du bois sec".

EL BURGAT (147) apareix a l'Alibert amb l'infinitiu "burgar : taquiner, pousser ; exciter". Aquí és usat com adjectiu. Lou Tresor tradueix per "Tisonner, aiguilloner" i el DECLC el cita proposant com a etimologia *BURICARE. No eliminem la possibilitat d'un NF derivat de Bruc > Brugat amb metàtesi de la -R.

CAIRES (231), CAIRÓ (247) són dos occitanismes antics, que apareixen ja en Llull (DECLC). Potser forma part del conjunt de paraules com 'arbre' i 'cigró' que han vist el grup de consonants orientar-se cap a una iod (vegeu 'Rossellonismes'): Fouché (1980a, 141) recorda l'etimologia: Quadru > kaire amb el grup dr > yr.

LA MARIA CANA (325) ens el van confiar amb el sentiment que representava una mesura, per algú que feia passes grans en caminar. En Occità una canada és una ampolla on hi cap una mesura dita 'cana'. Vides (p95) atesta un recipient de líquids, sovint usat per beure a galet, anomenat cana.

EN CHASTRE (246) té com a sinònims occitans "chastro" i "chastron". Tots tres designen un xai sanat.

EL CILLE BLANC (140) , EN CILLE RAMUT (30), EN CILLES (141) en català : "cella". Documentat al segle XIII (Veny, 1980, 450) i repertoriat a l'ALC a Elna, Catllar i Formiguera.

CAL CLOFA (353) és la clofolla de la castanya.

CAL COMETET (398) correspon al prenom català Cosme, amb diminutiu.

CAL ME DANNE (348) Lou Tresor atribueix aqueix renec a la gent de Losera. És una exclamació que el portador del sobrenom devia usar de manera intensiva.

EL CAP DESMARGAT (31) és un derivat de "margue" amb prefix que indica disjunció. La procedència és occitana (DECLC hi veu "un occitanisme ocasional" i Veny -1980, 480- li atribueix un parentiu occità). Grandó tradueix per "démancher, démolir", i ho corrobora el testimoniatge recollit: ‹‹el cap desmargat, com si el cap li anava a caure››. El mapa 341 de l'ALPO fa competir el gal·licisme /mánse/ amb la forma /mánek/, i deixa la variant /márge/ a tota l'àrea fronterera occitana i a l'Alt Conflent, al Capcir i a Vingrau. Òpol conserva /mánek/ mes la nostra enquesta revela que s'hi bateja amb "desmargat". És el mateix cas als Aspres, on hem notat "desmargat" i l'atles indica /mánek/. És força interessant de remarcar la no-coincidèndia de les respectives isoglosses del verb i del substantiu. Podem imaginar doncs que l'encuny occità ha perdurat o s'ha estès molt més en la forma verbal que en el substantiu. Afegirem que a Banyuls hem trobat : EN DESMANEGA BANASTES.

EN DIU VIVANT (59), LA DIUA (58) = déu, en occità; en dos vilatges veïns, vam recollir les formes masculina i femenina.

EL DOSIL (59) és un tros de fusta que tapa una tina. Vam sentir la mateixa versió a Torrelles (28) i a Vinçà (221). Aquí serveix per motejar un borratxo. Mistral tradueix "fausset" i cita: "A vist Nostre Segne pèl dousil, e aro ris amé lous anges".Vegeu Duïll a Rossellonismes.

EN DROL·LE (58), (181), (239), CAL DROL·LI (350) aquest mot designa el nin, l'infant jove i és del tot estranger a la parla del país. Al Capcir, presenta característiques del dialecte xipella, com ho hem vist en el capítol consagrat a fonètica, il·lustrat amb CAL FRARI (350) (345) , CA L'HOSTI (350) (345), CAL SASTRI (350).

L'ENTIRT (172) per 'sencer, complet'; combina un adjectiu bearnès "entire" amb una T epentètica rossellonesa habitual després de la -R final.

L'ESCAIROT (177) Se sent sovint "esquerrot" per algú que se serveix de la mà esquerra. "Escarrot" surt al diccionari de Blanic, però escairot no hi és registrat, ni tampoc al DCVB ni al DECLC. En canvi Mistral recull "escaire" per l'esquerra.

L'ESTAMAIRE (56), (181) Si tothom és d'acord en quant al sentit del mot (=estanyaire), pel que fa a l'origen les opinions divergeixen. Coromines pensa que no hem de relacionar-lo amb "estam", sinó que cal interpretar un manlleu del francès "étamer". Del seu band, Veny (1980, 479) intenta diferenciar els gal·licismes dels occitanismes i en aquest cas precís, opta per una filiació occitana. Precisem encara que al mapa nº16 (adobacossis, estañero, raccomodeur) de l'ALC, no apareix aquesta forma. Aqueixa escassetat aparent sembla desmentida per les nostres dues ocurrències sense comptar que aquest mapa és força estrany: a més de "estenyaire" i "recomendaire" hi surt "peirer". D'altres formes conviuen a Catalunya-Nord: en trobareu l'anàlisi a "Refatxaire".

ELS ESTUDA LLUMS (221), vegeu Tudar.

CAL FATXOSA (350), femení de l'occità "fachous", traduït per "maussade" a Lou Tresor.

EL FAURE (178) un increïble occitanisme pur i gens freqüent al Rosselló per a designar el ferrer. Anàvem "a xo'l faure", testimoniejà el nostre informador! La coincidència que es tractés d'un ferrer amb NF Faure pareix poc probable; és cert que el RAPPO1allista més de 90 NF "Faure" a Catalunya-Nord; però, cal dir-ho, cap a Nefiach (178).

FIULA (140) podria provenir del verb "fiular " : 1) siffler 2) boire à la bouteille" segons Alibert i Lou Tresor . No ens ha d'estranyar un sobrenom que recalqui un tal gest, ja que el català mira sempre de no portar els seus llavis al tòt de l'ampolla. Per això usa el porró, la borratxa o fabrica un galet de canya o migtapa amb els dits l'obertura per mor de crear un raig de líquid. Una persona que tòta es marginalitza.

CAL FENDILL (384) El "Fendilho" és el tall que provoca la fred a les mans o als llavis. (vegeu rossellonismes"escarvella")

EL FOSSERÓ (171), (244), LA FOSSERONA (221) és un abellot la repartició lingüística del qual es dibuixa perfectament al mapa nº279 de l'ALPO. La part occitana palesa una forma semblant:"forselús". Veny (1980, 444) i Coromines (DECLC) li atribueixen un parentiu directe amb l'occità. Al Conflent-221 hi hem trobat una forma femenina.

EL FRAI (182),(46) DCVB el classifica com a familiar, provinent de l'occità. A Vides (1977, 139) s'hi troben "frare, freyre, frase" però "frairesca" pel conjunt de germans.

EN FRAU (246), (249) podria ser aplicat a una persona de comportament brusc. És el sentit que té "frau" en occità.

CAL GAMARROL (347) és un derivat de "gamarro = mauvaise humeur" (Lou Tresor) construït amb sufix -òl, diminutiu. Belleu que s'adreçava a un infant sempre malhumorat. "gamarro" apareix al Grandó amb sentit de gandul.

EN GANDALLA (74), (75), CAL GANDALLA (360), (339), (341) : corremón. En general apareix com a "ret de malla per recollir els cabells de les dones o dels homes" però anant una mica més lluny ens vam adonar de la frase feta: "córrer la gandaina/la galindaina" (que retrobem a Illa, i que tractem a "Rossellonismes"), 'viure desvagat' que DECLC atribueix a l'occità "gandalhà"; segons Mistral: "errer çà et là, vagabonder". La troballa la confirma l'informador del Voló que afegeix " c'était un clochard". L'occitanisme, com els vagabunds, trascama pel país; el trobem al Rosselló, al Conflent i a Cerdanya.

LA GASPA (38), Coromines (DECLC) el localitza a C.-N. i l'aparenta amb caspa (brisa de raïm). Tanmateix el lligam amb l'occità 'gaspa'= grappe, rafle de raisin (Alibert) és prou evident com per classificar-lo entre els occitanismes. Malhauradament Grandó no el cita i Guiter no l'empra explícitament al "vocabulari de la vinya..."

CAL GINIER (347) occità per "gener".

EL GOJAT (59), (173) és un minyó, en occità (Alibert). Si bé present a Catalunya Nord segons el Sacaze (mapa109), s'acontenta del Capcir i de dos punts fronterers.

EN GRIU (191) Sense conèixer l'anècdota que va motivar el sobrenom és difícil destriar quin sentit li donen. És una paraula occitana per la qual Lou Tresor esmenta dues possibilitats : 1) un grill de planta, un germen 2) un ocell passeriforme. No oblidem que és freqüent el NF "Grieu".

GUIT (235) és un sinònim occità de rit, tiron, tira (Alibert), o sigui un ànec. L'occitanisme es retroba a Aragó (Nagore, 1993, 864).

LAIROT (237) és el petit robaire, el lladre manyac, derivat de l'occità laire amb sufix hipocorístic -ot. Es mencionen tres formes semblants a Vides: ladró, lairó i layre.

LO XITXE (349), LO XITE (349), LO TAHITI (350), LO MERLUÇAIRE (350), LO CAPITAINE (350) ens permetran de recordar un fet d'ordre morfosintàctic: la conservació de l'antic article català LO comú amb certes terres d'Oc.

LA MITO LLUQUETA (235), CAN LLUQUETA (258), (261) "Tija vegetal que, ensofrada a un cap o a dos, i acostada a una brasa, s'encén amb flama" (DCVB) i precisa que el seu domini és Occitània i Rosselló. El creiem més general a Catalunya.

Trobem en La Relacio del modo que per los carrers de Perpinyà venen las mercaderias (Lo Pastorellet de la Vall d'Arles, "Crits del poble", Revue Catalane, Setembre 1912) els crits amb els quals els venedors atreien la clientela; un d'ells prové de l'home dels lluquets:

Minyonets ab sas cistellas

Y tambe ab sos saquets

Dihuen: Donas, qui ne compra

Donas, qui compra lluquets ?

ELS MAIXERS (231) a relacionar amb TRENCA MAIXES d'Òpol (?) que prové de maisha = "barra" però no veiem clar la presència del sufix ; belleu per un arrenca-queixals, un dentista o encara per un xerraire (el verb maissar = xerrar). No fos cas que designés el guarda-terra, messièr en llengua d'oc .

MALLUSSA (27) podria ser un augmentatiu o un femení occità a base de "malhus", el mall.

EL MANYOT (183), (74), CAL MANYOT (384), (390), (378), (341), ben semblant a l'occità 'maniot' (Mistral), DCVB recull 'manyo'. És una persona mancada d'un braç. DECLC cita un manc, un manxol, un monyó, però res del nostre. Grandó tampoc. El trobem al Rosselló, al Conflent i a Cerdanya.

EL MEDÜRT (146) (per 'madur'). L'anècdota mateixa recorda l'origen occità del motiu. Després d'un sojorn a Tuixan, l'individu tornà a casa i se li escaparen calques paraules importades, a propòsit de raïm : ‹‹'xò és pas medürt››.

LA MENICA (171) competeix amb "pichoun, pichouna" per designar en occità algú de petit. Absent al Sacaze.

CAL MENIN (352), LA MENIN (235) "la menino", segons Mistral és l'àvia.

EN MINOTIS (27) "minot" s'utilitza a Andorra, a Cotlliure com a flor de farina (DCVB), però la terminació del sobrenom ens determina a pensar que es tracta de l'occità "minot", farina, en plural.

LA MIRCA (64) peix anomenat en català vaire; probablement de l'occità mirco (Lou Tresor).

EN PA MOFLE (27) directament pervingut d'Occitània. Alibert: "mofle, a =moelleux, tendre". El trobem també al DCVB: "tou, blan Pir. Or.)" . DECLC el repertoria com a un d'aquests "mots occitans d'aquesta família expressiva aplegats en el Tresor" traduïts per "moelleux, élastique".

EN MONA (41), (56), (173),

CA LA MONYA (349)

EN/LA MONINA (55), (50), (181), (46), (28) (30), (221), (141), EL MASCLE DE LES MONINES (207), EN PINTA MONINES (79), TRUFA DE MONINA (59), EL MONAIX (47), EL MONARD (33) Aquests dos darrers designen una persona que fa mones o ganyotes. Altrament dit que s'assembla a un simi, a una monina. Mona, monina i monard, Grandó les repertoria. Són genèticament lligades. Provenen respectivament de l'occità monha i mounino. Sinònim de borratxera, gat, gatera (Veny, 1984, 169).

EN MOSTARDA (56) El DCVB no el foragita com a gal·licisme; el repertoria com a sinònim de mostassa, al Rosselló. És la constatació que fa l'ALC, mapa 1005. El DECLC el col·loca sense entusiasme enmig de les variants dialectals mostalla, mostassa i mostàcia. Menorca i Mallorca empren com nosaltres mostarda; potser per això Veny (1980, 479) atribueix el mot a l'Occità. Recalquem amb ell que el pas des de la llengua d'oc a la nostra és més fàcil (occità: "mostarda").

CAL PAI (357), (360), (385), (390) és el pare, en occità. Altra recurrència a Aragó (Nagore, 1993, 867).

LA MARIA PARAPLUJAIRE (185) hi ha qui veu en 'parapluja' un calc del francès 'parapluie', però la proximitat occitana (parapluéja) i el sufix (aire) ens fan decantar per un possible occitanisme. Alibert: "parapluejaire".

EN PARRATA (220) parrat és una paraula que fan servir a l'Arieja per designar el pardal ; aquí trobem la forma femenina. Lou Tresor afegeix que és el sobrenom col·lectiu dels habitants de Lons, als Baixos Pirineus.

EN PÀRREC (147), MARCELIN DE LA PÀRREC (30) existeix una forma rossellonesa propera i femenina, "parreguera" (DECLC) amb un sentit veí del pàrrec occità "loge du porc" -corral de porc- (Alibert). D'altra banda segons el DCVB hom trobaria a Ribesaltes 'pàrrec' com a vinya que fa reparo davant de casa, com a parra.

EN PATAQUET (147), la localització limitada que en fa Coromines (DECLC), al Rosselló i a Girona ens anima per veure-hi una influència occitana; el català central ha preferit 'patacada'. El mateix Coromines insisteix molt sobre la presència del gascó "patac", d'origen onomatopeic. A l'Alibert el trobem com a "coup, bruit d'un coup". Nagore (1993, 868) el classifica com a occitanisme de l'Aragó.

LA PEIRA (140) (247), EN TORRA PEIRES (241), CAL PEIRA (349), (381), correspon al català "pedra" i no s'usa a Catalunya Nord.

CAL PEIRER (343), (352), (350), (385), (360), (390), (391), EL PEIRER LLARG (241), EL PEIRER PETIT (56), LA PEIRERA (347), (241), CAL MARIA PEIRERA (377), CAL PEIRET (392), PEIRÓ (338) CAL PEIRÜSSA (350) tots cinc lligats a l'occità 'peira' que ja hem esmentat. La mostra és molt més rica aquí: dos derivats construïts amb sufix (-er+a) de professió (=el paleta) ; aquests sí que els hem assimilats i són omnipresents a tot el nostre territori (vegeu ALC, mapa 104). I no pot ésser d'origen català, car hauria conservat el grup DR originat a partir de PETRARIU: TR›DR sense arribar a la iodització occitana TR›DR›YR. Trobem dues formes diminutives (-er+-ó i -er+-et), i encara un derivat amb el sufix -üssa, femení i pejoratiu, que no hem recollit a cap altre lloc. És l'occitanisme més estès que repertoriem.

LA PERILLA (75), (55), (181), EN PERILLES (66), (183), (337) EN LLEPA PERILLES (55), (56), EN PERILLO (208), EN PERILLOS (30) No es tracta pas del castellanisme 'parillas' (graelles) car el rossellonès empra una forma que li és pròpia: gravilles. Més aviat de l'occità "perilho", patana, trumfa. A Catalunya-Nord, serveix per a designar el sexe de la dona, a base d'una imatge eròtico-vegetal; l'origen que motivà el sobrenom treu tot equívoc: se l'atribueix a un nuvi que digué a la dona "Madelena sem casats, alça la perilla". Ha permès una fossilització de la paraula, car no roman cap altre vestigi del sentit primer. De la mateixa manera que "Conill" (vegeu Semàntica-Sexe).

PICOLO (140) De l'occità picolo , segons Lou Tresor : "pioche, houe carrée", (en català: aixada, càvec) que se podria relacionar a la "picola" que el DCVB situa al País Valencià.

MARIA PEIROT (264) si no es tracta d'una contracció de 'pellerot', hom pensaria en un occitanisme present a Aragó, segons Nagore (1993, 868) i que serveix per a designar algú que pateix fam, que viu en la misèria.Notem: RAPPO1 : NF Peirot, efectiu 1, a Oms (245) i una desena més sota la forma Peyrot i Pairot.

CAL PIME (349) podria pervenir de l'occità pimo (inquietud, ràbia) i atribuir-se a una persona fàcilment excitada.

LA PIROLA (140) A l'Alibert hem encontrat "piròl : fou, simple d'esprit, niais". Lou Tresor ho confirma, atribuïnt-li una etimologia llatina amb sentit animal: 1)esquirol 2) estornell.

EL PITOT (44), EN PITOTA (33), EN XEL PITOT (264) lligades a la mar, aquestes paraules designen un mossi; si no un minyó, (Mistral).

L'ANDREU PITRE (178) podria adreçar-se a un home coratjós, encara que no és un motiu molt freqüent per a "batejar" un conciutadà. En aquest cas l'occità "pitre" per pit,valor, coratge correspondria. Hom ha de pensar també en el francès "pitre", pallasso.

EL PITXO (174), (179), EL PITXOT (30), PITXONELLA (27), LO PITXE (349) = petit. Tots quatre coincideixen perfectament amb l'occità.

EN POPOTE (55) fa pensar en l'argot francès equivalent de cuina, menjar; però li preferim el descriptiu occità "popoti" que Mistral defineix com a "enfant joufflu".

LA POSÓ (182), L'EMPOSONAT (58) l'arrel dels quals "Pozon" pertany a l'àrea llenguadociana i "penetra en el domini rossellonès" (DECLC). Un desbordament general ajudat sense dubte per la similitud amb el francès, però no prou forta com per imposar la fonètica /pwazú/ que s'esperaria si fos veritablement un gal·licisme.

EN POTXES (55), (181), (30), (37), (231), (264), EN POTXETA (62), EN PIXA POTXES (33), 'potxa' per 'butxaca' seria el mateix manlleu antic a l'occità que Nagore (1993, 869) repertoria a Aragó, on 'pocha' és encara viu (DECLC). En trobem rastres en els sobrenoms al Rosselló, al Conflent i al Vallespir. Blanic (1917) recorda que un 'esgarra potxes' és un "tailleur maladroit".

CAL PRESAT (341), (343) participi passat de "presar", català prear. Ufà, orgullós. Grandó assenyala l'infinitiu: se presar, vanagloriar-se.

EL PUFRE (30) el DCVB l'ignora, Coromines, en el DECLC, el situa exclusivament a Provença. Però la nostra mare a Perpinyà, l'utilitza, ignorant-ho tot del geosinònim "pop". Per a ella i per a Mistral, és un "poulpe". Nogensmenys, al 1917, Blanic esmenta exclusivament la forma: pop/polupu. Massotte (1971, 32) cita els dos a l'article Octopus= pop, pufre.

EL PULCRE (177) per gandul, el creiem lligat a l'occità "Poulacre", perquè la A, encara que tònica, es pot haver fet fonedissa; endemés la mateixa paraula serveix de sobrenom a Lasbordes, un poble de l'Auda ("Sobriquet des gens de Lasbordes", Mistral, Lou Tresor ...). Significa gandul, moix, mandrós.

QUILLAT (27), EN QUITLLA (55) del verb 'quitllar', dreçar, posar dret. L'occità posseeix també 'quilhà' que ha aconseguit penetrar Aragó: "quillar, levantar, poner vertical" Nagore (1993, 870). DECLC : "La CatalunyaNord el té en comú amb l'Alt Pallars i la Vall d'Aran".

RAMONET (237) el sobrenom li prové d'una estada feta a l'Erault, per a treballar com a granger ; i és que a la regió de Beziers del que vigila el treball que es fa a la propietat en diuen ramonet .

L'ANNA ROFATJO (262), REFATXAIRE (338) sinònim d'estamaire; el cita DCVB i el comenta DECLC: "no [és] pas un derivat de REFER, sinó del seu equivalent occità "Refaire" participi passat "Refach, refacha", és un molt que ha penetrat molt a l'àrea rossellonesa, per estanyapaelles". Els estamaires cridaven "padeno refacho". Coromines (DECLC) diu haver encontrat un "refatjaire" a Cortsaví. L'arrel és occitana. Com a agent, només el vam sentir a Nyer. La competència és dura: allà mateix "Estanyaire" i "Estamaire" a la plana.

EL RESSEGAIRE (31) El sufix indica una professió, una activitat : en efecte, l'individu havia segat l'arbre de la llibertat del seu poble ! En Lou Tresor, Mistral tradueix per "scieur, scieur de long" i indica la comparació: "beure com un ressegaire".

EL RELICO (75) forma occitano-rossellonesa de relíquia. Rossellonesa per la pèrdua de l'última vocal (la paraula esdevé plana) i occitana per la -o final del femení. El resultat es confon amb l'occità.

EN RONDOLA (27) no apareix en català, i tanmateix l'arrel és comuna: "arendoulo" és l'oreneta en occità i la forma "roundolo" designa un peix volador.Orèndola a Catalunya-Nord,Verdaguer (1974, 27).

EL ROVILL (221), (50) resultat de l'oxidació del ferro, és un occitanisme (<rovilh) segons Veny. Influència benefactora car evita l'homonímia amb rovell, exclusiu a l'ou.

EL SABOT (140) substitueix aquí molt estranyament un esclop habitualment vivaç. És una paraula comuna a l'occità i al francès.

EN SAGASTA , LA SAGASTASSA (44) a Roerga és un ganivet malament esmolat, que no talla.

CAL SANGSUGA (388) sangonera (Grandó). Coromines (DECLC) li atribueix el llatí sanguisuga com etimologia (sangonera < llatí sanguinaria) persistent en gal·lo-romànic: francès sangsue i occità sancsuga. ALC (1168) el situa a tota Cat.-Nord, estrictament, incloent-hi... la Vall d'Aran /sansügé/.

EN SARRONIS (239) plural de sarron , amb conservació de la N, plural en -IS, equivalent occità del "sarró".

CAL SEDELLA (267) l'única solució semàntica que vam encontrar és aquest occità: "sedello", fermall d'abric, cinta que portaven les minyones a les còfies.

LA SORGA (171) a part de ser dos topònims occitans, també designa les ganes de xerrar, l'escataineig.

SUSOR (140) per "suor", pronunciat /sezú/.

EL TESTUT (146) el nostre informador refusà de creure en una forma occitana ‹‹no, els gavatxos diuen : caparrüt››, comentà, fent prova de coneixences del parlar dels veïns nòrdics ; tanmateix descuidava que també diuen testut (Alibert), forma més propera de la francesa "têtu". Dins Lou Tresor Mistral recorda que testut és el sobrenom col·lectiu dels habitants de Belcaire (Auda) i pot significar capgros, granyota jove.

CAL TIXEIRE (340), (341), (320), (347) per teixidor, o més aviat tixador, als territoris septentrionals. (Vegeu Morfologia)

EN TOCA TETES (179), LA LLÚCIA DE LES TETES GROSSES (50), LA TRETZE TETES (56), EN TAPA TETA (264), EN XUCA TETES (58) Vides de Sants indica: "teta"= "mamella", i el localitza exclusivament al Rosselló. J. Veny (1984, 153) pensa en un occitanisme: "tant destetar com el seu primitiu teta, són una conseqüència més de l'adstrat occità, com demostra la continuïtat vers el nord d'ambdós vocables". Efectivament, Alibert presenta "tetar" i "teta".

EN TRAUCA MATES (41), EN TRAUCA SAC (30), TRAUCA UN POC (177), TRAUQUILL (147). 'Traucar' és un verb d'origen occità, d'extensió general a tots els Països Catalans (DLC) però en desús, menys en el Rosselló (Vides, 204); sols persisteix una accepció rossellonesa: 'treure el cap' (DECLC). El sobrenom "Trauca sac" (Planta la traducció francesa de la qual és, segons Alibert: "brome stérole") es manté fidel al sentit originari de 'foradar', unint-se així als topònims (DECLC cita Lo Trau de l'Olla, el Pont Traucat...) en quant al valor arcaitzant. Veny (1980, 460) el classifica com a occitanisme.

EN TRENCA MAIXES (31) el català prefereix "barra= mandíbula", encara que existeix "maixella". Aquest violent renom prové de l'occità maissa, maisha (Lou Tresor).

EL CUL I TRICO (338) és potser una amenaça que deia sovint el motejat abans de prendre un pal ("trico") i donar una ancada.

EN TUDA CANDELES (173), ELS ESTUDA LLUMS (221), EN TUDA LLUM (222). El verb surt al DCVB, però Pere Verdaguer (1982, 23) n'ha recollit un exemple més antic, en un text de Pere Courtais del 1883:" ... un foc resplendent que los que seguiran no deuran mai deixar atudar."

La presència en la traducció de La Divina Comèdia del segleXV del verb "atudar" (Verdaguer, 1982, 24)  incita a pensar que la concurrència amb "apagar" li ha estat fatal i que al Rosselló conservaríem un arcaisme, directament lligat a l'occità. Coromines (DECLC) fa remarcar l'ús d'atudar a Mallorca, amb sentits diferents, però segurament importat a l'illa per colonitzadors provençals o rossellonesos. Per Veny, és un occitanisme inscrit en la categoria dels que són "molt estesos i vius en rossellonès". En retrobem al Conflent (222) i (221). L'home que es cuida d'apagar els llums, l'agent encarregat de la feina, apareix sota aquesta forma al mapa 121 de l'ALC , "(a) tuda llums", però al nº120 es repertoria l'acció com "s'apaga".

EL VEIRE (27) Occitanisme per Fouché, manlleu occità per Veny, originalment s'aplica a la matèria i al recipient, però el Rosselló l'usa únicament per "got". Encara que Blanic tradueix "verre à boire = got".

CAL XETRE (360) en Lou Tresor trobem "chetro: maigre, chétif" i donada la importància del físic en la malnominació, no ens ha d'estranyar.

EL/EN XIXE (141), (34), (27), (179), (185), (209), EL XIXO (50), (58) i també LA XIXETA (221) Pensem que es tracta de l'avar occità, reprès en francès (chiche). Clar que l'avarícia abunda en aquest món dels malnoms, tanmateix l'absència d'ocurrència al Capcir enterboleix la nostra proposta. Queda la solució del NF, aparentat potser a Xixell.

EN XUPARÀ PA (30), XUPARÀ PAS (34) dues versions per una mateixa anècdota: dins una família "gavatxa", el fill trencà el plat i els pares li varen dir que ja havia acabat de sopar. Si no és un occitanisme etimològic, ho és d'interpretació popular.

La presència occitana a les nostres terres es fa sentir d'una altra manera. Els sobrenoms, a través de llur semàntica, revelen moviments d'immigració. Hem trobat sobrenoms que traeixen la procedència de l'individu, i a cada comarca apareix al menys un occità, tractat, evidentment de "gavatx". Un estudi antropològic recent

C. Motzfeldt, Construcció històrica i discurs identitari, DEA Universitat de Perpinyà, 1994, p87.

ha demostrat que la societat nord-catalana situa els occitans al grau número dos en l'escala de les denominacions: 1- el foraster (d'un poble veí). 2- el gavatx (occità proper). 3- l'estranger (francès i altres) i segons com, frenximan o parisenc. Es tracta d'un senyal de marginalització ètnica, però no és cap denominació pejorativa, ja que és l'única paraula vigent. Les enquestes conduïdes a terme per ara a tota Catalunya-Nord ens permeten de llistar-ne una trentena, entre els quals:

a la plana, EL GAVATX (50), (52), (221), (144), (174), (178), (186), (69) , EN GAVATXA (JAN DE LA) (179), LA GAVATXA (27), (182), (44), ELS GAVATXOS (183),

al Conflent, EN GAVATX (190), CAL GAVATXÓ (339), CAL GAVATX (JAN) (320), EL GAVATX (222), (228), (233), (324), (221), (394), ELS GAVATXS (330),

a la Cerdanya, CAL GAVATXO (341), ELS GAVATXONS (396) , CAL GAVATXÓ (398),

al Capcir, CAL GAVATX (348),

al Vallespir: CAL GAVATX (245), EL GAVATX (249), (246), CAL GAVATX (263), CA LA GAVATXA (80).

I més topònims, gentilicis i patrònims:

CAPCIR : CAL GASCÓ, CAL MONTELLÓ a Formiguera

CERDANYA : CA LA MONTELLANA a Bolquera.

CONFLENT : EL BANASSAC (330) (Nom de dos pobles, un a Lozera, l'altre al Gard.)

ROSSELLÓ: LA BESUNA (146), EN BOSSAGOLS (43), EN CONE (178), DAMASANE (27), L'ESTIENE (50), FERRAGU (33), LA GASCA (50)

VALLESPIR : EN CUIXERAU (246), CAN PADERN (267) CAL TRONYÓ (263) i també al Capcir (345) i Cerdanya (391); és un patrònim però que en occità designa un rostre que fa una ganyota, algú que fa morros, mala cara.

Els membres d'un mateix grup (vilatge) creen i usen els sobrenoms per a diferenciar-se, però amb els malnoms col·lectius, també es distingeixen els grups més propers entre ells. Analitzant aquesta matèria hom determina, repetim-ho, la visió que té el poble sobre la comunitat veïna, i alhora, per afirmació negativa, la pròpia definició. En el cas que ens interessa, hom s'adona que els pobles del Capcir bandegen Puigvaledor. Recalquen un tret lingüístic que el diferencia: a Puigvalador diuen /jezis/ per dir "ahir". I així motegen el vilatge : ELS GESIS . Han trobat una feblesa en la identitat del veí, en aquest cas és una ruptura en la norma lingüística de la comarca.(Realitat posada en dubte si consultem l'ALPO car sols Els Angles presenten aquesta forma /jezi/ en contra dels seus veïns : /jezie/)

Els altres indrets del Capcir també porten un sobrenom col·lectiu, atribuït i usat pels veïns (vegeu Retòrica ), però aquells altres no tenen la mateixa referència lingüística.

Un altre aspecte lligat a la influència occitana i a la visió que els habitants tenen respecte al parlar del seu veí, sorgeix quan hom discuteix de les respectives relacions. A Taltehull ens confiaven : ‹‹féiem comerç amb els gavatxos...trufes, herba, palla, barricots de vi...›› i a propòsit dels veïns ‹‹sem diferents de Vingrau... pertanyia a l'abadia de Fontfreda, és per això que parlen gavatx›› fent prova de coneixences històriques i lingüístiques encertades. Al Conflent el cas és més interessant. Hem recollit a Arbussols : ‹‹aquí sem catalans, allí a Tarerach, parlen entre mig››. La definició de l'altre permet autodefinir-se : no són pas ben bé gavatxos, ni catalans; en canvi la nostra pertinença al grup català no fa cap dubte. Però queda a verificar si es justifica la definició de l'altre. El nostre passatge a Tarerach no ens ha permès reconèixer cap occitanisme en el parlar, i de la nostra llista de renoms no n'hem pogut citar cap ni un per il·lustrar el present treball. L'ALPO vé a confirmar aquesta absència. Què pot motivar doncs aquest pensament? El parlar de Tarerach s'ha modificat en cent anys, ha viscut una substitució radical (J. Costa "Changement de langue dans un village de la frontière septentrionale du catalan: le cas de Tarerach" 106ème Congrès des Sociétés savantes, Perpinyà, 1981). Aquesta evolució ens permet de recalcar que en el veinatge del poble, han quedat amb una realitat despassada, caduca i atribueixen a Tarerach qualitats no motivades. Les raons d'aquesta manca d'actualització de les coneixences s'han de cercar en la reducció dels contactes de les poblacions i tot particularment amb la desaparició de la Festa Major i de les altres festes rurals com la matança del porc.

De manera més general cal tenir present a l'esperit que els sobrenoms són el producte d'una època passada. Si s'han multiplicat els desplaçaments, en canvi, els contactes s'han reduït. La despoblació del rera país i la implantació de la televisió són, pels nostres informadors, les causes essencials del canvi.

Dediquem ara una mirada detinguda als pobles que confinen amb Occitània. Tres àres són concernides: una franja septentrional de la plana rossellonesa, des del litoral fronterer amb l'Auda (Salses, nº33) als límits del Fenolledès (Estagell, nº147). La part del Conflent (de Rodès a Mosset) que voreja la part occitana de l'actual departament i confina a l'oest amb l'Auda. El Capcir, en la seva totalitat, com a entitat fronterera amb l'Arieja. (Per més detalls: el nom del poble va seguit, entre parèntesi, del número corresponent a l'ALPO, i del nombre de sobrenoms recollits : Rosselló : Salses (33) 123 s (sobrenoms); Vingrau (140) 345 s ; Òpol (31) 94 s; Taltehull (146) 59 s; Estagell (147) 94 s. Conflent : Rodès (220) 21 s ; Tarerach(190) 16 s ; Arbussols (191) 28 s ; Eus (231) 62 s ; Molig (239) 35 s; Campome (238) 45 s ; Mosset (237) 53 s. Capcir : Real (347) 53 s ; Puigvaledor (345) 47 s ; Esposolla-Fontrabiosa (348) 49 s ; Formiguera (349) 92s ; Matamala (351) 59 s ; Els Angles (350) 96 s.)

Del conjunt rossellonès es destaca el poble de Vingrau (n°140), que amb un nombre de sobrenoms recollits equivalent als seus veïns, assumeix més occitanismes. Enric Guiter (1953) fa aparèixer un grau d'occitanisme lexical elevat a Vingrau. Sembla doncs que aquesta tendència es repercuteixi en la sobrenominació. Recordem que Vingrau era sota dominació senyorial de monjos del Llenguadoc.

Si bé els termes municipals conflentins seleccionats costegen la Fenolleda, la separació entre països catalans i països occitans segueix uns contraforts prou elevats (1200 m al pic de les Illoles a Molig, 1314 m al pic del Rosselló a Mosset...) per impedir una comunicació constant i densa. L'indret més exposat resulta ser Tarerach, a l'est. La barrera topogràfica que limita al nord aquesta part de Conflent ha servit de protecció de cara a la "gavatxeria". L'obertura es fa cap al sud, en una única direcció : la vall de la Tet on senyoreja la capital de la comarca, Prada. L'orografia explica potser la feble presència d'occitanismes ; els sobrenoms ens han revelat a penes vuit formes.

El Capcir és la comarca nord catalana més original, tant per la seua geografia (els vilatges són a més de 1400 metres d'altitud i viuen hiverns molt freds) com pel seu parlar. L'orientació de l'alta plana i amb ella el context econòmic que en resulta, han modelat l'estructura del llenguatge. Els pobles capcinesos privilegiaven les relacions amb els veïns del nord. Així s'expliquen les interferències que apuntava ja Guiter (1953) : ‹‹encara que el Capcir hagi sempre comptat com a terra catalana, presenta més d'un quart de caràcters occitans››.

Per concloure amb el capítol dels occitanismes, farem una primera constatació geogràfica ajudant-nos del mapa n°11. Les regions amb menys contacte amb el català són més sensibles als occitanismes, que queden preservats. És el cas del Capcir que es gira decididament cap al nord. Al Rosselló, la franja septentrional no refusa la plana, però conserva relacions lingüístiques marcades amb les terres occitanes (14 sobrenoms occitans). El Conflent, al reparo darrera de la muntanya mira cap a la vall pradenca i sembla ignorar les influències nòrdiques (8 sobrenoms occitans); fins i tot Tarerach, el poble menys ben protegit, ha patit una evolució radical en el seu parlar, catalanitzant-lo del tot.

Ens hem adonat també que aquestes àrees ens han fornit sobrenoms d'origen occità en majoria "purs" (Fiula, Botella, Burgat, Boier, Gamarol...), diferenciant-se de la resta de la plana on les formes històriques abunden. Pot significar dues coses: d'una part, que en aquells indrets s'usen (o s'usaven) paraules occitanes, en cert casos importades i més tard assimilades per tot el grup, en d'altres casos alienes però usades per un immigrat.

 

D'altra part, hom pot concebre malnoms en llengua "estrangera", "bàrbara" per a motejar estrangers amb comportament marginal, socio-excèntric. Ja ho hem vist, el canvi de llengua s'acompanya d'un matís despectiu. EL TESTUT, FIULA, EL BURGAT i molts altres poden relacionar-se amb una actitud poc social i renegada pel poble català. Amb una denominació estrangera, hom atribueix el vici als gavatxos.

Acabem de demostrar aquí una forta presència occitana. No tan sols s'expressa a través de les paraules admeses en l'adstrat històric (que la nostra llengua s'aprofita per mantenir al caliu qualques arcaismes gràcies a la coincidència, a l'analogia, amb el lexic occità) sinó també mitjançant un llenguatge diari i no repertoriat com a "frequent" al Rosselló. Si comptem amb criteris fonètics (aibres, llauseta...) són nombrosos els casos que podríem fer desviar cap a occitanismes.

No és permès creure que les relacions Occitano-catalanes, humanes almenys, s'hagin estroncat amb el Tractat de Corbelh. Les fires, els treballadors i immigrats han mantingut vives les interrelacions lingüístiques. El fons occità de la població nord-catalana és un vector propens a l'assimilació fonològica. Els sobrenoms pertanyen a un llenguatge espontani revelador d'una llengua espontània, també.

El Capcir, en xifres relativitzades, concentra el més gran percentatge d'occitanismes; és sense sorpresa. Però precisarem que la meitat de les seves produccions occitanes són de tipus "pures", o sigui, alienes del tot al parlar septentrional comú. Amb això, afegim la poca presència del terme "gavatx" al Capcir. En cal concloure que amb un parlar tan marcat i relacions tan privilegiades, els capcinesos arribarien a identificar-se com a Occitans? I si, en l'altre sentit, hi hagués una continuïtat catalana en els malnoms, enllà de la coneguda frontera lingüística? La qüestió concerneix el grau de persistència de la modalitat catalana en les terres d'Oc: els sobrenoms respecten el límit teòric de manera estricta o bé trobem alguna infiltració? Llevat que la sobrenominació ens reveli un fenomen de total catalanització enllà de les Corberes ?

Per respondre a tals preguntes, sense tampoc abandonar del tot l'àrea de treball que ens hem fixat de bell antuvi, hem realitzat unes mostres de sobrenoms recollides en pobles occitans, fronterers amb Catalunya Nord.

Els deu vilatges enquestats són escampillats al llarg del límit occitano-català, d'est en oest, a l'Auda, en el Fenolledès i a l'Arieja.

Per més detalls: N° ALPO i nom del vilatge: , 133 Paziols, 136 Padern, 466 Camps, 149Torre de França, 150 Planezes, 166 Caudiers, 180 Montalbà, 206 Roquefort, 312 Querigut, 317 Mijanès.

No pretendrem que el material exposat aquí sota presenta la mateixa qualitat que tot allò que hem explotat fins ara, senzillament per les mateixes raons bàsiques que plantejàvem en el nostre discurs metodològic: no dominem la llengua occitana, no pertanyem a aqueixa cultura i es tracta, més que res, d'una aportació suplementària i alhora sumària d'alguns sobrenoms.

Tanmateix els 430 malnoms donen una idea de la situació.

La classificació semàntica revela uns punts comuns gens sorprenents amb l'anàlisi efectuada sobre els renoms catalans: es destaquen els noms i les professions. Les diferències ens interessen més. Creuríem endevinar una tendència més marcada a les referències religioses: LA MONJA (166), (150), LE VICARI (133), LE PAPE (149), (136).

i un abandó quasi total dels temes escatològics que tan impregnen els nostres malnoms. Sembla que els sobrenoms occitans s'inspiren més d'un fons cultural irreverent, anticlerical. Subratllem encara una grossa aportació toponimística en els malnoms: LA CARCASSONA (149), LE CASSANHOL (149), CAMPOSSÍ (133).

Hi notarem, de pas, les al·lusions a catalans: LA CATALANA (150), LE CERDÀ (150), LO CATALÀ (466).

La transició amb el tema següent ens és donada: apareixen sobrenoms, que de tota evidència s'adreçaven a compatriotes nostres, però quines incidències té la llengua catalana en aqueixos sobrenoms?

No fa cap dubte que els habitants dels vilatges enquestats empren llur propi codi lingüístic, l'occità, per designar els conciutadans amb epítets burlaners. Les influències estrangeres, principalment de les llengües veïnes, no són absents i és la Torre de França (149) que en procura més exemples.

Hem encontrat gal·licismes: L'HOMME AUX GUÊTRES (150), TRÊFLE (317), LA MIGNONNE (149).

I formes catalanes: FRANQUET (317), EN PANXETA (149), LA PUBILLA (317).

 

Per enllestir aquesta incursió a Occitània, adjuntem a la pàgina següent, un mapa de sobrenoms col·lectius relatius a l'àrea fronterera en qüestió. Les apel·lacions que hi apareixen recalquen rotundament la frontera lingüística.

Els sobrenoms col·lectius occitans a l'àrea fronterera:

 

 

132 CRAPAUS

133 GRANHOTS

134 LES RENARDS

136 CABEDOS (és el peix anomenat 'bagra' en català)

137 ESTERUFATS (escabellats)

138 ELS FAURES (els ferrers)

180 EL SOL DE MONTALBÀ FA SUAR LES PEDRES.

O encara:    AIXÒ ÉS SOL DE MONTALBÀ, SI PLOU PAS AVUI, PLOURÀ DEMÀ

204 TOPÍS TRAUCATS

205 POSOLHUTS (que tenen polls o puces)

206 GENTILHETS

309 PATANTANS / BORRASOLS

310 GANIDAIRES (perquè tenen la veu aguda, com la d'un cadell que ganyida)

311 ELS AGENTISSES (les ginestes) 

312 ELS ESPANHOLS/ MIQUELETS

313 ELS CRAPAUS

314 ELS CANS

316 LES FORMIGUES

317 ELS LIOTS                                                              següent